DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Maig, 2009

Mai 21 2009

HO SÉ TOT I NO RES: MASSA ESPARGIT

Posted in General |
dance200jpg.jpg Ester Forment, bailarina i coreògrafa

 

El caminar errant de l’Artificier, més proper als passos de la improvització de la dansa que al moviment erràtic i arrossegat del rodamon, coneix aquest vers carnerià que resa “ho sé tot i no res: massa espargit”.

El vers forma part del poema anomenat “De mal registrar”, un poema de difícil localització en l’obra de Josep Carner, però que apareix, sobtadament, en l’edició del primer volum de les obres completes de l’autor aplegades l’any 1957. El poema diu així: 

  
Ennuegat d’aquesta olor de roses,
llanguint de l’ombra blava de la nit,
encelat lluny de tanques i de closes,
ho sé tot i no res: massa espargit.
Em porten un gran llibre, amb el desfici
que jo mes entresenyes hi posés.
No sé qui sóc, d’on vinc. El meu ofici
 és fluctuar perdut, fins que m’abissi,
 al ritme encar d’una cançó de bres.

 

El Princep dels poetes, l’ex-ambaixador de la República, el professor brillant de la “Université Libre de Bruxelles” se’ns despulla en la seva veritat simple, en el seu darrer pensament.

L’Artificier coneix, també, la poquesa que l’empara. Sap com n’és tot de massa espargit, com s’instal·la al llarg dels anys la polisèmia de tot plegat, el polimorfisme canviant de la vida, com sent aquest saber-ho tot i no res alhora, i de com n’és d’invalidant i fecund ensems aquest saber que obliga a paradoxals respostes, a més altes consideracions del pensament i de l’acció, o de la no acció, que determina un cant humà més complexe, com el de la soprano Elisabeth Schwarzkopf, que sap aplegar dolor i plaer en una mateixa emissió de veu. No en va, l’Artificier, recita aquest poema tot sovint, per a tocar de peus en la realitat essencial de la vida, més enllà fins i tot de la dita Socràtica de “Només sé que no sé res”, falsament interpretada com a humilitat de Sòcrates, quan ell, només pretenia dir la veritat, la nua i autèntica veritat, per a ell, i en aquest cas, vàlida, també, per a tots els homes.

És allò mateix que el Rei Lear Shakespearià quan en plena follia senil, en el desconsol per la ingratitud de les seves filles, despullat de tot el seu seguici, i descobert de tot sostre i de tota quimera humana que l’empari, esclata en un discurs essencial sobre la condició humana en veure el pobre Tom (Edgard) nu i embogit: 

“¿No és res més que això l’home? Considera-ho millor. Al cuc, no li deus gens de seda, ni a l’animal gens de pell, ni llana  a l’ovella, ni perfum al gat (algàlia). Ha! Nosaltres tres sí que som adulterats! Però tu ets l’ésser autèntic: l’home en estat pur no és més que això un animal de dues cames, pobre i despullat, tal com tu ets. Fora, fora coses prestades! Veniu i descordeu-me” (traducció de Salvador Oliva).

I a aquesta realitat bàsica, existencial, de l’home li cal la construcció d’artificis. Perquè, per a ell, aquesta existència d’animal de dues cames és insuficient per a viure. Li cal molt més del que la naturalesa li reclama. Li cal una essència. És allò que els existencialistes proclamaven davant del fet que l’existència precedeix a l’essència, aquella necessitat personal de construïr-la doncs, de determinar-la, d’escollir-la.

Una essència per a construir el real, per a visualitzar-lo en tota la seva plenitud, en tota la seva abundància, en tota la seva finitud i en tota la seva transparència de l’infinit.

Una ampliació notable del real.

Un endinsar-se en la vida més gran que ha creat l’artifici.

Una expansió per a les nostres vides. 

 


1 comentari