DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Feb 20 2009

L’ACORD ÍNTIM : Tot un programa educatiu!

Posted in General |

  medusas_01.jpg 

La dansa de Medusa

  

A l’embat i al forc perenne que et bressola

Travessant les aigues somes i les profundes

Dins els oceans, en estols, o tota sola,

et resolts, tentacles menuts, en arts fecundes.  

  

Et mous en un aplom que no és flonjo ni dur

que es plega i doblega al bell revenir marí

En un gràcil dansar del teu serrellet malví

Tot capajant, sensual, el fondal obscur. 

  

No ets el solcar mimètic del viure estètic

Ni t’expliques per senys ni raonars de l’ètic

Ans del teu moviment n’entreveig, cinètic, 

  

Un ritmat cantar anacorètic, que aplega

voler i destí en uníc capteniment.

Dels homes, bubota, del seu discerniment !

(de Aurelia Aurita)

 

 

L’acord íntim dins cada ésser. Això és el verament cabdal!

Res més vol l’Artificier quan afirma la seva indomable voluntat individualista… Quan diu en tercera persona i amb aire apologètic, allò de : ” …no hi ha res més lluny del seu tarannà que l’esperit gregari, que la fugida exterior d’un jo, que la manca d’unicitat de les persones, la manca de construcció pròpia, en definitiva, que l’absència d’individualitat. Sempre ha afirmat l’enorme covardia que s’amaga i es reclou sota els equips i els grups humans, en la simulació més perfecte de la sociabilitat, i que recolza, sovint, en la mandra i la por cap a una veu pròpia, cap a la pròpia solitud i sempre nua llibertat, vers l’acarament autèntic de la responsabilitat única i privadíssima davant la vida, els altres i el món. L’Artificier condemna a tot aquell qui se sotmet a una veu comuna – sota la forma d’un ideari comú, d’unes directrius, a les normes ètiques del conjunt sense assumpció personal, dels tòpics, fórmules, modes i convencions del moment-  i deixa que li dicti sense esforç tot allò que cal i s’ha de fer, sense passar pel propi moll de l’os, que és l’únic programa, al capdavall, veritable que la vida humana ofereix com un sol·licitud, opaca i transparent, ensems.” (Vegis la pàgina d’aquests mateix blog “De l’Artificier…”)

Hölderlin afirma al principi de tot de la seva novel·la Hyperion oder der eremit in Griechenland : Hiperió o l’eremita a Grècia (Traducció de Jordi Llobet). Barcelona : Columna Edicions, S.A., 1993, la necessitat d’acordar les dissonàncies en l’interior d’un caràcter, i a més, ens diu: “la resolució de les dissonàncies en l’interior d’un caràcter determinat no és tasca de la pura reflexió ni del simple lleure”, és a dir, no es tasca només de la pura racionalitat, de l’organització d’un programa amb tecnologies educatives, de l’execució analítica d’uns capteniment estudiats, i no és tampoc, només del pur esbargiment o divertiment abandonat a son lloure, la pura irracionalitat, ni el deseiximent de tot… 

Cal intuïció, veritat, actualització de sentiments i sensacions a travès de l’art, molta reminiscència i repetició, comprendre la tragèdia i la seva catarsi mijançant el joc de la pietat i el terror, la seducció i el seu lliurar-s’hi, l’experimetació i la vivència de la bellesa i del coneixement, i uns homes i unes dones, de veritat, que acompanyin… per aquesta resolució de les dissonàcies.

Som, sens dubte, els éssers humans, una espècie ben estranya en el conjunt de la l’evolució de la vida, i ens cal, al marge de les semblances amb el conjunt dels humans, la realització de les nostres dissemblances, un deslliurament de la nostra pròpia llavor, el nostre propi programa a desenvolupar. Un camí únic i “irrepetible per atenció pedagògica” com diu el savi Salvador Espriu, desconegut d’antuvi però que és va refermant amb el pas del temps, mitjançant l’esforç constant d’honestedat amb un mateix i els altres, mitjançant l’escatiment noble de tot allò que no ens crea “dissonància cognoscitiva” (un dels conceptes claus de la psicologia social) ni ens fa entrar en discursos recurrents de jocs psicològic preestablerts d’antuvi i menats per instint primaris, pels mecanismes del funcionament automàtic ambiental o heretat, i que ens permet avançar cap aquest “esdevenir allò que som” com diu André Gide. I sobretot amb aquella arma secreta que n’és la filantropia.

Res més que això vol l’Artificier.


This entry was posted on Divendres, 20 Febrer, 2009 at 23:59 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.