Interior del pintor Eduard Resbier 

Pintura d’Eduard Resbier

L’Artificier navega dins una densa trama urbana. Com Walter Benjamin a Berliner Kindheit um Neunzehnhundert (Infància a Berlín vers 1900), o com Mercè Rodoreda dins la xarxa espessa de la seva vida, li agrada de perdre’s pels entramats urbans que s’han fet no pas des de la planificació racional urbanística, ans des de l’art del viure entre la necessitat i la possibilitat, entre la misèria i les quimeres, entre els imperatius de la natura i els feliços enclavaments de la ficció, de l’artifici i la gratuïtat, entre allò que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn i que ens travessa per dins amb una força oculta, secreta i misteriosa.

Barcelona ofereix encara, malgrat la freda racionalitat dels nous espais, de la destrossa de llocs, immobles, mobiliaris i aparadors definitoris de la ciutat, en nom d’una construcció que ens ha de fer cosmopolites i que tanmateix ens fa enormement provincians, ja que no s’emmiralla en l’universal que és a dins de cada un dels individus, sinó en el banal de tots que és a fora, …dèiem que Barcelona ofereix encara, …un entramat de carrers per a perdre’ns-hi. Basardosos racons, deserts solitaris, llocs per al gust del rar i del bell com diria J. V. Foix, perspectives urbanes felices que apleguen encara les quimeres humanes en l’encís de la llum i l’orografia dels llocs.

Dins el dur teixit de carrers que acull l’anomenat Raval Sud, hom troba un nom profètic : Aurora, carrer de l’Aurora. L’Artificier -tot practicant el noble art que ens va ensenyar Dionís, és a dir, el de la embriaguesa com a delícia de l’existència- s’hi endinsa per la sola ressonància d’aquest mot, un nom que el pren com una besada, com una veu a cau d’orella, ara càlida, suara, emboscada. Pensa, ara, amb les nobles cantades a trenc d’alba, en les que el revolucionari Clavé – el Josep Anselm Clavé que anomena, ja sense connexió amb la ciutadania d’avui, sempre alguna plaça o carrer de les poblacions d’aquest terrer,vell i vençut- …feia aixecar als obrers industrials d’aquest barri, pobres com eren, bruts i dissortats, però mai, mai, sòrdids ni mancats d’esperança, i sempre, sempre dignes, amb la sensibilitat a flor de pell. I just, al 21 d’aquest carrer, un cartell mig casolà hi resa:

“QUAN TU NO HI ETS”

 Idea i text d’Oriol Tramvia

Poemàtica del segle XX. En un espectacle de cantautot i rapsodalista.

REPRESENTACIONS PRIVADÍSSIMES!

ÚNIQUES FUNCIONS DIES 6, 7 i 8 de febrer de 2009 a les 20:00 hores

Durada 60 minuts. Reserves per aforament limitat al telèfon 934413059.
Areatangent. C/ Aurora 21, baixos. Raval Sud. Barcelona. Catalunya. (“España”). Unió Europea
  

Amant com és –l’Artificier- de l’inesperat i sorprenent, de la dita emboscada, del vel transparent cobrint la nuditat, del joc d’ombres amb la llum, … relliga i pensa …qui no hi és?.

El petit local que acull la representació és obert de bat a bat. Com en la pintura d’Eduard Resbier, un magatzem calidoscòpic, a voltes ordenat, a voltes ple d’objectes apilats, s’ens obre com un petit opuscle ple d’encant, com els petits recons que hom troba a Paris o a Berlín, i potser a Londres. Un visitant inesperat diu que vol mesurar la llum per a fer-ne una filmació. Uns altres mesuren el grau de solidesa de la biga mitgera, mentre penetren misteriosament dins una càmera -sembla ser- frigorífica… Una música surt de l’escena. Satie treu el cap i desvetlla també un anterior Strauss. Una bella dama ens hi acompanya. De cop tot fosc… la mà d’Ariadna s’ha fet fonedissa, com l’Albertine proustiana. Tot resta fosc i acarat a la proposta escènica. I l’espai s’obre a la llum… i a un passeig des de la mort a la vida del somni, des de la mort que s’embolcalla negre a la vida, des de la mort a una infantesa… somniada?. De la innocent i radiofònica infantesa a la joventut i a l’adultesa. Un passeig per la tendresa i l’amor i per l’enuig i l’ira. Un passeig per les distintes veus de la vida, la veu de nen en off i que l’actor -Oriol Tramvia, Oriol Pons- vocalitza en silenci a la perfecció. La veu de dona, la veu de l’home, la seva veu pròpia en la millor dicció, en el timbre característic de l’actor-autor-cantautor. Un passeig per la irrealitat i la realitat construïda. El recurs brillant de la ràdio, com a veu en off per la vida de fora…

Tot un inventari exhaustiu de les possibilitats de l’actor : l’anacreontic, el nen, la dona, l’home pletòric, el firaire de la poesia que construeix a escena un poema, el pallasso de cop i volta esdevingut, el dramàtic, i el tràgic, el discursiu corrosiu i altament edificant… en un sempre reeixit resultat, el d’un home de teatre, fet genuïnament per al teatre. I uns texts (Sisa, Lorca, Fonollosa, Salvat-Papasseit, Pons, del mateix Tramvia, etc.) que, extraordinaris o no, lligats o no, són sempre mostres de les possibilitats expressives d’aquesta “Bèstia”. Felicitats bèstia Oriol Tramvia! Felicitats! a l’Areatangent per la gosadia i el no oblit, i a la mà d’Ariadna per l’acompanyament i la responsabilitat tècnica del so i de la llum. Per cert l’Artificier no en recorda pas el nom. Algú el sap?. Ell aviva encara el lloc i transita de nou pels carrers de l’entramat urbà.

Avui dissabte encara hi és, volgudament perdut…  i en el seient d’un tramvia.

Josep Vicens-i-Planagumà