DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Archive for Gener, 2009

Gen 03 2009

L. LITERATURA. De la bona literatura.

L. LITERATURA. De la bona literatura.   

Text d’una carta a Maria Teresa Flix i Barrull de 2006

Ara que som dins la capvuitada del teu sant i perquè serveixi com a felicitació dono resposta a una pregunta teva que no sé si recordaràs. Em preguntaves, Teresa, quina mena de cosa era la literatura, o més ben dit, em preguntaves amb la teva sinceritat i autenticitat que et caracteritza, com es podia distingir el gra de la palla, la bona literatura de la no tan bona literatura. No et vaig saber respondre improvisadament, si bé t’hagués dit d’entrada que la bona literatura es reconeix de cop i volta per l’entusiasme que ens desvetlla, un entusiasme profund, no el propi d’un somriure més o menys plaent, més o menys grotesc. Un entusiasme que no necessàriament està vinculat al goig o a la tristor, però sí, al desvetllament, a allò que ens tensa i ens esmola i ens fa sentir vius i presents en l’instant que estem vivint; sempre amb el benentès que en l’empremta de la nostra ànima tinguem ja la possibilitat d’actualitzar aquesta mena d’entusiasme, la qual cosa, en el teu cas, està fora de tot dubte. Em diràs que Déu n’hi do tot el que t’acabo de dir!. Escolarment hom dirà que l’art de concebre una bona literatura es conjura a partir d’un bon contingut i d’una bella forma. Ja hi som! La vella fal·làcia de forma i contingut. Tot queda, doncs, en mans dels bons artesans i conseqüentment la bona literatura ha de ser ensenyada a partir de la bona disciplina cap a una bella forma, i amb bons manuals, o bons mestres, és a dir, amb autoritats presents: virtuals, en format paper, o en “format carnal” -com hauria de dir un bon taxonomista escolar- que ens ensenyin el camí de la murrieria –diria jo- perquè l’obra a considerar encaixi amb els gèneres, els estils, les formes i els temes recurrents a l’estupidesa o la grandesa del moment, els quals hom ha establert com a fixes i immutables per a cada circumstància històrica, naturalment, sense la consciència que aquesta historicitat ho afecte tot, tot plegat. Però què haurem d’entendre per un bon contingut? I què hem d’entendre per una bella o bona forma? Això mereix una llarga resposta. Certament que hi ha un nivell del discurs que vol i demana unes formes precises, però és que a vegades la trama de la forma crea un contingut i la força d’un contingut crea una forma. Vet ací l’embolic!. No hi ha dubte que sense un mínim de coneixement escolar de la llengua i sense un mínim de coneixement del que s’ha escrit i del que s’ha dit no és possible generar un discurs literari -entenent aquest com a forma i contingut fusionats- qualitativament bo, al igual que tampoc el seu lector és capaç d’actualitzar-lo sense aquest mínim coneixement escolar.  Circular amb un cotxe pot esdevenir un símil d’això que estem dient, perquè sols podem conduir bé quan internalitzem gairebé a l’inconscient cada un dels moviments que ens duen a una conducció eficaç i no tenim present en la consciència res del que escolarment vàrem aprendre. Però el més important de tot, finalment, és el punt de partença honest i de compromís de l’escriptor, en el qual el lector sensible s’hi reconeix tot seguit.  No hi ha d’haver una estratègia d’ofici cercada, ací és on es bifurquen l’escriptor artista, amb ofici, de l’escriptor artesà i d’ofici. Dues categories diferents i jeràrquicament situades, que donen a pleret bona literatura i no tan bona literatura respectivament. El primer –l’artista- concep un pla d’escriptura que li és ja present remotament i que ell hi ha de respondre per necessitat, com en un dictat, s’hi ha de lliurar valent i dins el marc d’una aventura existencial de resultats imprevisibles i sense afany de profit; les seves obres seran immarcescibles al temps, mentre no es produeixi una mutació humana. D’obres d’aquesta tessitura en serien un exemple totes les obres de Shakespeare. L’altre, el segon, l’artesà, cerca estratègies que el portaran a complir les normes i les guies per a un bon resultat, s’hi disposarà amb una actitud de profit i de control de la situació, que el pot dur, a un discerniment i una disciplina que no el destorbarà en la seva vida emocional, en el seu conjunt de relacions i en la seva vida diària, i per tant, la seva activitat no formarà part de la seva aventura existencial. Aquest escriptor no traspassarà mai més enllà del llindar de l’ús de les eines que hem vingut a considerar pròpies de la intel·ligència –entesa aquesta com a procés d’anàlisi i de síntesi, de relació, etc.- i la seva vida personal pot ser tan pobre o tan rica com ho era abans del seu escrit, de la seva obra, perquè, per a ell, vida i literatura seran dues coses que gairebé no tenen res a veure una amb l’altre. Feliç! i que descansi en pau! –dic jo-. Però això si, pot guanyar en vida substancials guanys econòmics, si té la sort que un bon editor l’arreplegui. Aquest podria ser el cas del llibre “El Código Da Vinci”, objecte inicial de la teva pregunta. Segurament els dos camins, el de l’artista i el de l’artesà, són del tot necessaris en el conjunt de la varietat i variabilitat humanes, pels seu diversos moments, com ho són alhora, un preludi de Bach i el txa-txa-txa més tribal. Però mentre l’un ho fa per necessitat, per destí, imprescindible, el segon ho mena per voluntat o arbitri i podria ser del tot prescindible. Sigui aquest discurs, doncs, una resposta plaent per a tu i una visió coincident amb el teu benestar.  Gràcies per llegir aquesta expansió del sentir i del pensament! 

Fontdenvern

NOTA DE L’ARTIFICIER :

Fontdenvern ( Antibes, França 1917 ) Té una dotzena de llibres publicats sota noms diversos segons hem pogut esbrinar després de complicades recerques, a l’estil de pensadors i poetes que d’ençà del segle XIX, varen començar a entendre el seu jo com a una multiplicitat de possibilitats diverses, enfront de l’home d’un sol jo, d’una sola peça. La producció d’un dels seu  heterònims Brutus “el murri” li han reportat  seriosos problemes socials, culturals, polítics i militars a l’estat Espanyol, a l’estat Francès i a l’estat Italià, principalment. Amb el nom de Johannes de Vicennes ha merescut diverses escridassades dels postmoderns més conspicus, alhora que el reconeixement com a Doctor Honoris Causa per diverses Universitats Alemanyes i Daneses. Aquests darrers anys ha visitat diverses Universitats Catalanes, entre elles la nostra Universitat on ha conegut a la destinatària d’aquest escrit. Ingressat en un convent Ortodoxa Grec –que sempre l’havia encisat per la seva estètica i barroquisme inamovible- resta ara en silenci i en el celibat més absolut.


1 comentari

Gen 03 2009

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…

A. APRENENTATGE. Del que ens educa, del que ens ensenya, d’allò que veritablement ens forma i ens fa créixer i ens capacita per a qualsevol tasca professional o no professional…  

 Els estudis que hom ha fet, un cop acabats, són com els vestits usats que, per molt bonics que siguin, hom ja no pot utilitzar mai més, car ara són massa petits, vells i descolorits. Els estudis que hom fa són com els vestits nous, planxats i emmidonats, cenyits i llambrejants que, malgrat tot, no s’han estrenat encara; és per aquest motiu que ningú sap si seran afavoridors, ni com escauran un cop posats, al sempre imprecís moviment del cos. Només les interaccions i els processos on hi som seduïts o sofrents poden vestir-nos. Només per la pietat i el terror movem la nostra consciència cap formes de coneixement i d’acció, per tant d’abillament, que no es gasten, que s’ajusten fermament, sense estrènyer ni onejar. Vestits que tenen la fragància de la pròpia pell i la vivència completa del present. Ni passat ni futur. Inintel·ligibles al pensament, ens donen l’única possibilitat reeixida d’aprenentatge, l’única acció per fer-nos més bells, i per tant, més savis.  

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori  )

NOTA DE L’ARTIFICIER : 

L’escrit, sens dubte seriós i amb una semblança estilística prou evident amb un escrit de Soren Kierkegaard, va ser trobat dins la memòria d’un ordinador en ser comprat el dia 20/09/1999. La seva estranya datació respecte a la data de compra, així com la inversemblança de la topografia digital on va transcòrrer la vida de l’autor– web encara en construcció-, va deixar sense arguments vitals al pobre funcionari d’una institució universitària de la qual no direm el nom, on encara avui, el pobre home, sobtadament envellit, mut i entotsolat,  hi malviu pres d’un gran esbalaïment en espera de la seva santa jubilació.


No hi ha comentaris