DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Des 22 2008

ENTORN EL CONFLICTE SOBRE “EEES” O “BOLONYA”

Posted in Del quotidià |

CAP A UNA NOVA PROPOSTA DE PEDAGOGIA NEGOCIADORA EN EL CONFLICTE ACTUAL A LA UNIVERSITAT

Amoïna el grau del conflicte que des del primer moment ha pres l’enfrontament entre un grup d’estudiants de la nostra Universitat i els càrrecs que ens representen, enfrontament que ara s’estén a d’altres universitats
La major part de la comunitat universitària en vàrem prendre consciència arran de l’ocupació i posterior desallotjament per part de la policia del grup d’estudiants atrinxerats a la Facultat de Lletres.
Proposo quatre punts de reflexió previs a una necessària i nova avinentesa de gestió del conflicte, a saber:

1. Els càrrecs que ens representen (rector, vicerectors, degans, etc.) elegits segons les normes democràtiques vigents han de comptar d’entrada amb tota la nostra confiança, de la mateixa manera que hi han de comptar el grup d’estudiants que protagonitzen aquesta divergent actitud, tant per la seva crítica com pels mitjans de produir-la, que no podem bandejar d’entrada pel fet de que no s’executi a través dels mitjans establerts legalment. Per això només cal pensar que tota la nostra legalitat democràtica actual havia estat abans il•legal, defensada i combatuda pels respectius defensors i opositors fins i tot des de la violència, abans que fos el nou “statu quo”. No hem d’oblidar el nostre aprenentatge històric.

2. Cal de primer, doncs, fer marxa enrere, fer una retirada de totes les sancions i criminalitzacions mútues -en el darrer comunicat de la UAB de 28.11.2008, per part del rector, hi ha indicis que això podria considerar-se- per acceptar i pensar que ni els uns són uns feixistes ni els altres uns aprenents de terroristes. Cal, en segon lloc, acceptar -per què no?- un referèndum amb totes les garanties de discussió prèvia sobre l’EEES (Bolonya), encara que institucions superiors i legítimes com ho són el Parlament de Catalunya i les “Cortes Generales Españolas” ho hagin ja ratificat. La veritable democràcia és lenta, cal anar endavant i enrera si cal, i cal, sobretot, davant d’una decisió presa legítimament, reconsiderar-la si genera un rebuig prou motivat. I aquí no hi val a dir que es tracta d’un grup minoritari -tota oposició sempre és minoritària, tot canvi ha estat inicialment molt minoritari-, o un grup que s’ha manifestat violent, ja que si és així, cal desarmar-lo, amb la veritable oferta de diàleg, és a dir, un diàleg sense condicions prèvies i sense pors a les rectificacions o no que calgui fer. Només així hi ha voluntat de diàleg. No és ingenuïtat, és l’única sortida pedagògica i terapèutica alhora. Cal no caure en els paranys que ja hem pogut llegir en alguns diaris aquests darrers dies que són gent ni tant sols vinculada a la Universitat com a forma de desautorització, perquè això recorda massa -als que ja passem dels cinquanta anys- a la retòrica del franquisme.

3. Cal considerar el marc en què ens trobem: la universitat. La nostra societat postmoderna amb el seu beneficiós i alhora pertorbador eclecticisme, amb la seva beneficiosa i alhora pertorbadora frivolitat, fa perdre una certa missió atorgada a la universitat des dels seus orígens, a saber, la pretensió d’integritat formativa dels seus educands. La universitat encara no és la societat, la universitat ha de preparar per a la societat. Cal no perdre de vista la voluntat pedagògica global i alhora terapèutica en ordre a la responsabilitat social de les organitzacions, que més que en cap altra ens pertoca. Les ocupacions forçades són incòmodes i violentes, però no oblidem que es tracta d’espais públics també fets per a la manifestació pública. Cal considerar el possible capteniment equivocat dels educands; cal menys, però, acceptar els errors comesos pels seus educadors. Cal protegir les institucions i les seves persones això sens dubte. Cal fer apostes noves i constants per a una resolució no violenta ni coercitiva del conflicte, perquè aquest és l’únic punt de progrés humà civilitzador en què tothom hi podria estar d’acord. És per això que la universitat manté programes com cultura en viu, atorga premis, doctorats honoris causa, participa i genera debats ètics i filosòfics, dissenya camins curriculars tranversals i variats, acull congressos científics, manté l’Autònoma Solidària, manté una costosa estructura bibliotecària i de publicacions, un gran grup d’empreses i institucions entorn de l’anomenada esfera UAB, etc.

4. Malgrat les ferides personals que pot haver generat en les persones més implicades, comprensibles i a protegir, cal cercar mitjancers vàlids, que no tinguin aquest bagatge per tal d’atorgar de nou la confiança perduda. Disposem d’una Càtedra Unesco de la Pau, d’autèntics especialistes teòrics en gestió de conflictes, que haurien d’haver actuat als primers símptomes del conflicte si aquest hagués estat detectat. O bé en el moment àlgid del conflicte, quan es varen ocupar els espais de la Facultat de Lletres, fer una crida ràpida a uns mitjancers, etc. Deixem estar allò que no s’ha fet, però. Hem de comprendre, també, totes les raons de qui està gestionant una realitat tan complexa com ho és una universitat i la radicalitat jove, potser inesperada, d’un grup d’estudiants tan compromesos en la seva lluita, en temps de joves que acusem de no prendre responsabilitats col•lectives

Crec que aquestes consideracions són suficients per a una nova embranzida negociadora que no caigui en el paràmetres sempre foscos i tristos de la pitjor condició humana.

Josep Vicens-i-Planagumà (PAS del Servei de Biblioteques. UAB) / 30 de novembre de 2008


This entry was posted on Dilluns, 22 Desembre, 2008 at 22:40 and is filed under Del quotidià. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.