DIETARIS DE L’ARTIFICIER

Sigmund Freud, ja als darrers anys de la seva vida, quan va escriure “El malestar en la civilització”

L’agressió, la violència verbal, vivencial i física, la brutalitat manifesta, la matança més abjecta, conformen un paisatge de fons per a la història humana. Malgrat que l’ordre de la natura en el seu procedir s’obstini en la violència per fer complir el seu ignot programa -“el peix gros es menja el petit”-, sembla que el punt més alt, més oceànic, que li escau a l’esdevenir humà -no en va és un ésser expulsat de la natura per mor de la consciència que té com a individu- sigui el de la civilitat.

Civilitat, que només es pot mesurar pel grau de violència regnant, és a dir, com més civilitat menys apareix l’agressivitat. Cal entendre doncs, que aquest punt més alt, més oceànic, de la vida humana, desitjable per l’acompliment dels seus anhels intrínsecs, ha de prendre forma a través de l’existència d’un sentiment de fons i d’una comprensió intel·lectual i intuïtiva dels fets que ens meni a una menor agressivitat amb l’entorn i amb nosaltres mateixos, a una menor violència en definitiva.

Però, del que no es tracta pas és de reprimir l’agressivitat –llevat del cas que si un és un bèstia millor que sigui hipòcrita, com diu Brutus “el murri” en aquesta mateixa sèrie, al post: H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia-.

Cal, sobretot, anar cercant un estat anímic que promogui aquest sentiment de civilitat -a traves de la tendresa que ens poden fornir persones, animals, objectes o creacions humanes, tot intentant traspassar-los a d’altres persones, animals o objectes, pot ser menys afavorits- i també, afavorir una comprensió intel·lectual i intuïtiva de les circumstàncies i els fets que ens envolten i ocorren des d’una tessitura més oceànica, objectiva i subjectiva alhora, que ens potenciï un equilibri i discerniment entre la possibilitat i la necessitat, entre el temporal i l’etern, i entre el finit i l’infinit, entre el que depèn de nosaltres i allò que no hi depèn.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, al final, la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, i observa la veritat de tot el contingut del llibre “El malestar en la civilització” com una conseqüència inevitable de l’esdevenir humà. Obra que va escriure Sigmund Freud a la casa que va llogar al sud de Baviera, a Schneewinkl, l’estiu del 1929, deu anys abans de la seva mort, tal vegada, resum, revisió i repàs -no gens acadèmic- de molt del seu pensament.

I cal sobretot no desesperar si hom reconeix, més enllà del final, després de la impossibilitat d’aquesta harmonia descrita anteriorment, la lluita de Sísif -el del mite clàssic-, que malgrat tot sempre torna a pujar la pedra pel rost que l’obsedeix. I pensi’s que en aquest mite rau el més profund sentit i esperit de la lluita i de la revolta.

Amadeus Severinus (01/01/2025 www.severinus.nasci  – 01/01/2112 www.severinus.mori )

(Per l’estranya datació d’aquest personatge virtual, encara en l’avenir, endevinem que es tracta d’un pensament futur, un pensament al qual encara no li ha arribat el seu “tempus”. Atesa aquesta circumstància, i pel manteniment de l’esperança en la civilitat -en un futur pròxim- fóra bo que el veritable autor d’aquest escrit anés posposant les dates de creació de les web que assenyalen el moment de naixença i el de mort del suposat autor). 

Etiquetes: Mite de Sísif, Sigmund Freud

 Helena Valentí i Petit (1940-1990)

Descobrir, en una entrevista a l’escriptora Helena Valentí,  l’afirmació que la consciència damunt la realitat de la vida només s’estableix plenament en la creació artística o creativa en general, no deixa d’agradar a l’artificier.

L’artificier recorda la impressió que aquesta dona li va fer als seus anys joves. Ella en deuria tenir uns trenta-cinc, venia de Cadaqués i havia viscut uns quants anys a Londres fent traduccions, algú va dir que era una mica hippie, potser com per disculpar-la de no sé quins suposats imaginaris que el jove artificier no comprenia. Recorda la pregona serietat d’aquesta dona malgrat que a la foto la veiem riure deliciosament. La varen anomenar carinyosament per un nom familiar concebut segurament en la seva infantesa,  ella traspuava una mica de recel,  era davant la seva mare, la bibliotecària Roser Petit, de qui ella reconeix en aquesta mateixa entrevista que li feia una mica de por. Era, la seva, una generació que per primera vegada trencava moltes coses, malgrat que dins la seva família benestant i cultíssima s’hi havia respirat ja l’alenada de la II República.

-¿Desconnectar de la realitat? Li pregunta l’entrevistador, naturalment per fer la seva obra literària pressuposava que ella havia de desconnectar-se de la realitat i ella li respon, senzillament i alhora magistralment:

-Només quan escric mantinc un vertader contacte amb la realitat. La vida de cada dia és un món irreal, tot el que et donen, et presenten, t’expliquen, no ho reconeixies, vius en funció dels altres. Cal recollir-te, endinsar-te en tu mateix, despullar-te, prendre contacte amb aquella nova realitat que pots crear. Recrear-la i projectar-la enfora és un procés que em fascina i m’espanta alhora. 

L’Helena Valentí desprenia tot l’aire d’una dona que s’havia recollit, endinsat en ella mateixa, despullat,… i la seva presència en aquell petit moment de la vida de l’artificier omplia l’espai d’aquesta certitud. Uns passos ferms i una mica pertorbadors i misteriosos per un jove artificier regnant de desconcerts. 

Etiquetes: Helena Valentí i Petit

Una de les darreres fotos de Charles Baudelaire dedicada al seu editor Malassis

(extreta de La maquina del tiempo)

Beure de les fonts de la terra on encara hi bressolen, en llocs ignots -per sort encara existents!-, aigües que la terra transforma i recicla malgrat totes les contaminacions humanes, totes les gasiveries i maldestres accions humanes, totes les estretors i afanys ridículs d’endreça de la ment humana.

Beure i trobar dins del corpus de tot l’imaginari humà, la font clara de Baudelaire amb una reivindicació de la veu pura de la embriaguesa. Una reivindicació que sobta als defensors sempre ben lloats -sens dubte i sense cap ironia!- de tota sensatesa i serenitat, i alhora no sobta gens, si hom coneix l’empremta de l’autor de “Les fleurs du Mal”, i una mica més en profunditat, coneix la natura de la vida i del ser de la condició humana.

És en els “Petits poèmes en prose”, en el poema XXXIII, a on Baudelaire ens assenyala la necessitat d’estar sempre embriacs, i ens en detalla el perquè: “Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre”.

Pel qui s’endinsi despullat de cos, de cor i de ment vers el viure de cada dia i de cada nit, i transcorri sense crosses falagueres, sense les il·lusions de saviesa, i reconegui, com Rabindranath Tagore a “Ocells perduts”, que el misteri de la creació és gran com la foscor de la nit, sabrà, ni que sigui per un breu instant -i millor que així sigui-, la porció de veritat que conté aquesta afirmació positiva de l’embriaguesa que ens fa Baudelaire, la immensa porció de consolació per al viure que significa, la part de mètode que conté i per la qual li és possible a l’home conèixer més enllà de la raó de la ciència i de la tècnica, perquè aquesta no ens diu prou de la metafísica sempre necessària per a viure.

En una carta del 21 de gener de 1856 adreçada per Baudelaire a Toussenel, s’assimila la imaginació a la “l’intelligence par excellence”, i rere d’ella, ens descobreix tota una teoria obtinguda sens dubte per l’aproximació metodològica que proporciona l’embriaguesa : “L’imagination est la plus scientifique de les facultés, parce que seule elle comprend l’analogie universelle ou ce qu’une religion mystique appelle la correspondance”. Es tracte, però, de la imaginació creativa que hom no ha de confondre pas amb la simple fantasia.

Per l’Artificier, pel qual resa sempre en la seva interioritat la cita de Shiller que com un baix continuo li diu : ”Car estic convençut que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, és un acte estètic, i que veritat i bondat només en la bellesa s’agermanen”, aquesta imaginació creativa que estableix correspondències no derivades necessàriament de la raó, només pot obtenir-se per la via de l’entusiasme i de l’aprehensió empàtica, de l’experiència subjectiva de la embriaguesa, embriaguesa d’acció, de pensament, de sentiment… o de vi, de poesia i de virtut, com més us plagui…

“Enivrez-vous”, doncs! Homes de ciència! Lletrats i juristes! sociòlegs i polítics! perquè en la recerca de les possibles relacions entre el tot, sols d’imaginació desbordada s’omple l’alè, i no cal dir els artistes, que haurien de conèixer la via en que Dionís va completar la saviesa d’Apol·lo, com explica Nietzsche en els escrits preparatoris al llibre “El naixement de la tragèdia”. La via de Dionís que no és altra que la de l’embriaguesa.

“Il faut être toujours ivre. Tout est là: c’est l’unique question. Pour ne pas sentir l’horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois, sur les marches d’un palais, sur l’herbe verte d’un fossé, dans la solitude morne de votre chambre, vous vous réveillez, l’ivresse déjà diminuée ou disparue, demandez au vent, à la vague, à l’étoile, à l’oiseau, à l’horloge, à tout ce qui fuit, à tout ce qui gémit, à tout ce qui roule, à tout ce qui chante, à tout ce qui parle, demandez quelle heure il est; et le vent, la vague, l’étoile, l’oiseau, l’horloge, vous répondront: “Il est l’heure de s’enivrer! Pour n’être pas les esclaves martyrisés du Temps, enivrez-vous; enivrez-vous sans cesse! De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise.”

Etiquetes: Charles Baudelaire, Friedrich Nietzsche, Friedrich Schiller, Rabindranath Tagore

Biblioteca de l’Ateneu

L’únic retrat pictòric que es coneix d’Ildefons Cerdà és el que centra l’espai del vestíbul de la biblioteca de la institució. Obra de Ramón Martí i Alsina del 1878. Aturar-s’hi i contemplar-lo, evoca tot un esperit edificant, tota la voluntat plena del socialisme utòpic de Cabet, de les corrents higienistes i renovadores d’aquell temps, plenes de confiança en la capacitat humana positiva, en la racionalitat de la ciència i la tècnica, dels posats dignes i majestàtics dels grans senyors abans de l’aparició de la primera gran sospita que va representar Sigmund Freud. Tot això rememora l’Artificier. I tot això el prevé de “la imprompta” del coneixement: aquell saber que sempre el saber és inconclús,  i de com els diferents imaginaris que es construeixen i s’expandeixen com a grans béns comuns es superposen i es difuminen en el gran classificador que n’és el temps històric. Això és tot, és l’única qüestió.

Assegut en les altes cadires envellutades de verd d’un petit i arraconat indret de l’edifici, l’Artificier, es disposa ara a respondre en plaent sol·licitud tot de preguntes interiors. El mira un negre i lluent bust del polític i metge tan estimat, el Dr. Robert. A ell li sembla que la seva mirada li diu: Recorda Isaiah Berlin! No totes les preguntes tenen una resposta racional! 

Assegut en una lassitud que recorda el von Aschenbach de Mann en els preludis del seu viatge fatal a Venècia, lassitud que només pot donar una determinada edat i una determinada atmosfera espiritual, imagina els diferents itineraris de la seva vida i els itineraris de la Vida. L’Artificier ha assistit fa pocs dies a una conferència del Liceu Joan Maragall sobre art i filosofia a la sala Sagarra del mateix recinte, allí es va parlar de Thomas Mann. Hi parlava un jove filòsof: Sergi Mas, molt conscient de la magnitud que lligava el novel·lista amb la reflexió entre filosofia i art. 

Assegut i aclofat amb aires aristocratitzants, ara amb la mà distesa finalment, com Aschenbach també, somica i cantussola “Fac, ut portem Christi mortem” de l’Stabat Mater de Pergolesi. Una meravella de l’imaginari humà. Passa aleshores que un grup jovenívol de l’escola d’escriptura irromp al lloc amb el seu enriolament. Passa i sorprèn al visitant en el seu capficament, i el seu cant tot just ara emmudeix sobtadament. Els ulls joves, que endevinen tots de mons encara per descobrir intactes i existents en primera instància, es retroben amb els ulls de l’home que sap que s’hauran de crear tots i cadascun d’aquests mons, perquè la seva existència depèn de l’impuls humà creatiu i sols, en darrera instància, d’aquest. 

Tot això ocorre en una tarda d’hivern, en les estances del palau ben caldejat dels Sabassona, seu de l’Ateneu Barcelonès des de 1906, mentre sona un llarg piano de cua amb la veu clara de Débussy en una de les sales adjacents, la sala Pompeu Fabra. És Josep Buforn al piano. 

A tocar, un grup de joves –actors de l’AIET ja de talla- donen forma amb molt més que una lectura dramatitzada al nou Premi de Teatre Josep Robrenyo. Pilar Fernández i Balcells ens deleix amb “Plaça de la Vila, 2” un text magnífic, mereixedor del premi, que burxa en aquella vida dels llocs, en aquella impregnació psicològica dels lloc que perdura, perquè tot ve d’una mateixa ànima, la qual tots portem adormida i podem actualitzar-la a pleret. 

Abans de sortir, el nostre home passa per la biblioteca i recull quasi com un manament “Animals destructors de lleis” de Ricard Salvat, a dins, la cita d’Henry Miller, dóna tot l’acompliment al seu extraviat caminar: “L’home és un animal destructor de lleis, poc segur d’ell, tanmateix”

Etiquetes: AIET, Cabet, Debussy, Dr. Robert, Henry Miller, Ildefons Cerdà, Isaiah Berlin, Josep Buforn, Pergolesi, Pilar Fernández i Balcells, Premi de Teatre Josep Robrenyo, Ramon Martí i Alsina, Ricard Salvat, Sergi Mas, Sigmund Freud, Thomas Mann, von Aschenbach

Escala noble d’entrada a l’Ateneu Barcelonès 

Hi ha gebrats als terrers del palmerar. Les tortugues hivernen. Manca molt perquè el jardí sigui una festa al so esverat dels falciots. Dels falciots que varen fer dir a Josep Carner, tal vegada en aquest mateix indret: “Els Falciots dallaven l’aire / Topàrem d’ulls. L’amor vingué / ... “. Manca molt encara.

Aquest jardí d’avui, fred, soliu, de cel blanquinós, de brúfol vent… és el mirall per a contemplar el fora que no és el dins, el dins des de fora i alhora el dins que és el fora. Rere els vidres que donen al jardí, el cafè o el te és calent i servit amb cura i sense l’enuig de l’home que no se’n fa grat del seu ofici, ans que es plau d’aquella contribució plaent al benestar.

Hi ha en la fredor del verger un remoreig de veus discretes, algun esclafit jove de rialles en un grup que n’entra i en surt ràpidament per les portes vidrieres del palauet Savassona. Savassona: Quin nom! pels qui no ens ha acomplexat encara l’allau omnipresent d’altres etimologies! Quines ressonàncies cavalleresques n’evoca!

L’artificier, que ocupa entotsolat un lloc dins el barceloní jardí, observa com encara, malgrat els vents del canvi i de l’agitació necessària de la vida, aquest lloc, sovint més perdurable que la perdurabilitat humana singular dels diferents visitants, conserva el seu darrer tarannà creat a remolc de l’embolcall noucentista que va vibrar, com a forts vents de canvi, per aquestes altes parets fa ja un segle just. És curiós com el llocs poden conservar encara sobre els embuatats sofàs d’abans i ara plastificats, empremtes de dinàmiques socials pretèrites que el visitant rep en el seu divagar per no sé quines obscures i nobles actualitzacions pretèrites. Hi ha certament una psicologia dels llocs que és manté com un lligam secret entre allò material i allò quimèric que necessàriament crea l’home com a producte de l’esperit. Avui  per avui, encara conserva aquest espai un aire relacional molt anglosaxó, entengui’s per això un escrupolós respecte al sentit de l’espai privat dins l’espai públic que és un Ateneu. De fet, abunden poc els grups humans configurats sense una excusa formal adient abans d’entaular complicitat i conversa. Hom pot restar perfectament sol sense sentir-se estrany en el conjunt. Feliç circumstància per a un ésser humà que es vol i se sap únic i alhora comú!

Ja en la foscor primerenca de la tarda , l’observador que recorre les estances que foren del baró de Savassona llegeix  a la joia de la  institució, és a dir, la biblioteca, que aquest jardins de rere palau formaven en d’altres temps una normalitat en l’entramat urbà prou considerable, com es remarca a les obres  d’Alexandre de Laborde, que descriuen el recorregut per la península ibèrica de tan il·lustre viatger. La sorpresa és gran. Però hom ha de recordar les conseqüències urbanes de la ocupació militar de Catalunya des de 1714, les onades migratòries del camp català a la ciutat, la densificació extrema de la ciutat i les reiterades prohibicions de construir fora de muralla fins…  el seu enderrocament i Cerdà!

(Seguirà)   

Etiquetes: Alexandre de Laborde, Ateneu Barcelonès, Josep Carner

La càrrega de Ramon Casas

A nosaltres mateixos en primer lloc i a tothom que ens envolta,
perquè aquesta és la primera acció per la Pau. 

Si el conflicte és inherent a la vida, caldrà que el sapiguem entendre i conformar en les nostres vides. Si el conflicte personal, interpersonal, social o còsmic, era i és un fenòmen normal, quotidià de la vida, cal afrontar-lo en la normalitat que ens permeti el seu abast…

Si com ja va dir Picasso deixem de percebre les coses per efecte del costum, per mor de la seva visualització perpètua, per l’acció insidiosa del quotidià, podem dir que ocorre el mateix amb les paraules que, també, per efecte de la seva repetició -oral o escrita- deixem de connotar-les en els seus més originaris sentits. És així com les paraules: amor, solidaritat, tolerància, democràcia, justícia, llibertat, pau, conflicte, guerra, etc., per l’acció continuada del temps i per l’acció continuada del tedi, que “Il ferait volontiers de la terre un débris / et dans un bâillement avalerait le monde ” com diu Baudelaire en el primer poema que adreça al lector de Les fleurs du mal, esdevenen, fàcilment i a bon preu, un conjunt de mots distints i de significacions diverses segons èpoques i contextos. Però aquesta dispersió pot fer-se encara més punyent si tenim en compte que les paraules són signes lingüístics i per tant arbitraris. La imatge acústica dels mots, és a dir els seus significants, poden lliscar per diversos significats degut a l’acció inadvertida de la repetició balafiada o bé per l’acció, diguem-ne advertida, de la seva manipulació prou interessada.

No hi ha dubte que els dos mots que encapçalen aquest post, conflicte i pau amb els seus antònims i derivats, poden patir, d’una manera extrema, aquesta acció manipuladora, aquest afront intencional i intencionat, ja que posen en joc els interessos més primaris, les forces brutes de l’existència humana, el mal de la bèstia com diria l’escriptor Josep Pla. Tanmateix, no serem pas nosaltres els que intentarem restituir el significat originari dels mots; l’extensa bibliografia i documentació en general que els lectors poden trobar en són les millors respostes autoritzades. I ells, i només ells, hauran de perfilar en la seva personal, única i irrepetible acció: el seu darrer i personalíssim significat. Vet aquí, doncs, la nostra escomesa individual.

Els conflictes i les seves respostes, sempre presents com a llei de l’esdevenir humà individual, interpersonal i col·lectiu, com l’anar i venir de la vida, com de l’anar i venir de l’Univers, es presenten sovint per la possessió i la distribució dels recursos naturals i humans, les fonts d’energia, la conquesta de territoris per a la pròpia expansió; el domini ètnic, familiar o de clan d’uns determinats privilegis; les maquinàries i els engranatges econòmics que necessiten, al preu que sigui, beneficis per a les seves poblacions afavorides; la indústria armamentística; les accions gratuïtament antisocials humanes, com a característica de la modernitat humana, la banalitat o gratuïtat en l’acció malvada -com remarca el filòsof Norbert Bilbeny-; els desastrosos desequilibris que provoca un desenvolupament insostenible; l’esclavitud moderna dels grans moviments de població; les grans concentracions urbanes; els afanys de notorietat com a reafirmació personal en els líders socials; el domini ideològic antidemocràtic a través de la manipulació; la robotització creixent dels sistemes d’organització i de serveis socials, els jocs psicològics per a l’expansió egocèntrica en les esferes personals; … Però també, per les forces irracionals i desconegudes que conformen el rerefons de totes les esferes humanes: l’òrbita mental individual, els misteris de les relacions interpersonals, els fets suprapersonals dels estats i del món menats per visibles i no tant visibles fils, les lluites imposades per la mateixa filogenètica, l’incessant evolució de les malalties i finalment per la interrogació màxima que significa tot l’Univers. Mes tot aquest garbuix indestriable no representa necessàriament una derivació o resolució cap el nihilisme, cap a la incomprensió, vers la violència en totes les seves formes i cap a la guerra com la seva més cruenta forma d’expressió col·lectiva. Als conflictes, com a part de l’acció també lliure de l’home, hom pot donar-hi una resposta limitada a la franja del que s’ha anomenat Cultura de la Pau, definida per la UNESCO com el conjunt de valors, actituds i conductes que conformen i infonen a la vegada interaccions i intercanvis socials basats en principis de llibertat, justícia, democràcia, tolerància i solidaritat; que rebutgen la violència i procuren prevenir els conflictes tot tractant d’afrontar-ne les seves causes; que resolen els problemes mitjançant el diàleg i la negociació; i que no només volen garantir a totes les persones el ple exercici de tots els seus drets ans també proporcionar-los els mitjans per a una participació en el desenvolupament endogen dels seus agrupaments socials. Caldrà aquí, però, com en tota activitat humana, mesurar bé la ratlla justa dels límits humans, allò que pertocarà a la necessitat i allò que pertocarà a la llibertat dels individus, o dit a la manera dels clàssics: la frontissa –sempre força boirosa i imprecisa- entre la llibertat i el destí, entre el poder limitat dels homes i el poder dels “déus eterns”. Perquè en les múltiples transaccions humanes res no pot fer encara negar ni afirmar els vells mites bescantats per la modernitat d’ençà de la Il·lustració: l’obertura de la caixa confiada a Pandora per Zeus, el mite de Sísif, l’injust destí d’Edip o la queixa paorosa de Job que resa: (…)L’home neix de les entranyes de la mare, viu un instant i s’atipa de neguits. S’obre com les flors i es marceix, passa com una ombra i no s’atura (…) (Job 14, 1-2) Sapigueu, doncs, que és Déu qui m’oprimeix i m’atrapa amb el seu filat. (…) (Job 19, 6), la presència necessària o no del monstre Leviatan en virtut de l’”homo homini lupus” (Hobbes), l’expulsió del Paradís o la fi de l’Edat d’Or… .

O per dir-ho en una tessitura més actual, caldrà basar-nos en allò que Epictet –una altra vegada hem de recórrer als clàssics!- va simplificar en la formula més òbvia , però no per això menys lúcida, de: La felicitat i la llibertat comencen amb la clara comprensió d’un principi: algunes coses estan sota el nostre control, depenen de nosaltres i d’altres no. Només després d’haver fet front a aquesta regla fonamental i d’haver après a distingir entre el que tenim al nostre abast i el que no, seran possibles la tranquil·litat interior i l’efectivitat exterior. I és aquí on té cabuda la possibilitat de treballar per la Pau, la Cultura de la Pau, definida per la UNESCO. Com una acció que depèn també en una molt bona part del nostre control, com una acció que podem fer, que podem fabricar amb un enorme esforç i amb una indubtable fermesa, tant en la vida personal com en la col·lectiva i sense signes de fatalitat universal, ni això sí, sense tampoc ingenuïtats antropocèntriques bescanviadores de l’antiga saviesa.

Una sola frase de Salvador Espriu ens podria fornir tot un programa d’educació per la Pau per a tot el món, tot un programa per a desgranar-hi els conflictes, el millor to necessari per afrontar-los. Ens referim als mots continguts en la improvisació per a titelles que és la Primera història d’Esther, tot un luxe per a la llengua catalana, riquesa que es correspon amb el luxe espiritual del seu contingut… “Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum”. Aquest seria el significat de la paraula tolerància, la vera solidaritat, la veritable racionalitat en què es fonamentaria la Cultura de la Pau. El seu ensenyament però no hauria d’estar circumscrit dins l’àmbit de l’educació diguem-ne reglada, la que s’executa com a forma d’aprehensió intel·lectual, pura i dura, a través d’uns programes docents, sinó mitjançant els únics procediments pels quals aprenem i ens fem més savis: les vivències reals i les experiències mistèriques que només pot donar-nos l’experiència artística i/o mística, no pas la fredor, ans la seducció i el sofriment, la vida en definitiva, que pot fornir-nos no pas únicament d’una visió objectivada, ans sobretot, aquella que ens és compresa a través d’una prèvia aproximació subjectiva.

El Budisme Zen diu: No observis el gat, sigues gat. També el mestratge de persones que hagin fet el que digué Rousseau a Emili és a dir que abans d’intentar l’empresa de formar un home, és necessari que hagin trobat en un mateix l’exemple que s’ha de proposar. Aquest hauria de ser el millor equipatge per a una proposta educativa que prepari una societat amb assoliment de Cultura de la Pau. Que prepari també líders socials i gestors que coneguin prou bé els conflictes i llurs possibles solucions pacífiques.

I finalment, un dubte. El dubte de l’únic parany encara no definible per a una cultura de la Pau. El temor que en els mateixos conflictes interindividuals, en les confrontacions que genera el nostre present dins les nostres societats, cada cop més sofisticades i vistes a través d’instruments tecnològics –recordeu el que va ensenyar Ivan Illich: l’eina, l’instrument pot passar de servidor a opressor- on s’esdevé allunyada la presència física humana, els conflictes, es resolguin com a processos autònoms de les decisions humanes per unes superestructures anònimes i es confonguin en simples jocs de vídeo-consola o jocs de rol, per a una voracitat incalculable de distracció, per a avorrides masses humanes desitjoses d’aventura, consumidores insadollables, en les dubtosament benestants i flamants, societats capitalistes avançades.

(Practicament tot el contingut d’aquest article va ser publicat anteriorment a:  http://www.bib.uab.es/socials/bpau.htm)

Etiquetes: Budisme Zen, Charles Baudelaire, Cultura de pau, Edip, Emili, Jean-Jacques Rousseau, Job, Josep Pla, Les fleurs du mal, Leviathan, Norbert Bilbeny, Pandora, Picasso, Primera història d'Esther, Salvador Espriu, Sísif, Thomas Hobbes, UNESCO

  Claude Debussy al piano

D’allò que anomenem vida en el parlar de cada dia… D’allò que hom apel·la quan diu: és la vida! És a dir, d’aquella consciència i percepció que tot d’una ens ve fruit d’un desvetllament emocional que estimula la intuïció i la comprensió no analítica de les coses, i ens empeny a un enteniment global, veraç, i més proper a la lògica paradoxal pròpia del fet de viure, al marge de la seva basta tristor o de la seva magna alegria. D’això és del que es vol parlar en aquest post.

Que la vida sigui feta de la mateixa matèria dels somnis com fa dir Shakespeare a Pròsper a La tempesta: “Tots estem fets de la matèria de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla les nostres vides”[1], i que aquesta sigui una percepció recorrent en les nostres vides, no només enfront el passat viscut, sinó fins i tot pel present difícil de percebre. O que com el que ens diu Plató al llibre VII de La República, on la percepció d’això que hem anomenat vida se’ns presenta com la conseqüència de la condició humana expressada en l’al·legoria del mite de la caverna… on la vida humana és comparada a la d’un esclau encadenat dins una caverna, d’esquena a la llum i que no veu les coses reals, ans solament les ombres projectades a la paret interior de l’espluga, les quals ell pren per la mateixa realitat, i que només per l’acció pròpia del filòsof -llegeixis aquí el pensador, l’artista o el poeta i el místic- és capaç d’alliberar-se d’aquesta il·lusió… És a dir, que només a traves de l’experiencia emotiva i intel·lectual extraordinària ens sigui possible la percepció de l’instant i de la veritat de la vida…  amb les seves altes sensacions i també amb la seva brutalitat manifesta…

Que aquest dos pensaments tant inversemblants i estranys –el de Shakespeare i el de Plató- sobre la vida hagin subsistit i promogut tanta i tanta construcció de sentit i discussió dels “nonsense” al llarg de 400 anys, el primer, i uns 2400 anys el segon, malgrat les discontinuïtats de totes les coses humanes, és que alguna cosa ens diuen, malgrat les perpètues vacil·lacions humanes, és que alguna cosa contenen de la sensació i de la percepció de la vida, malgrat la higiènica entronització de la raó que van dur a terme els vents de l’avui caduca ja Il·lustració.

¿Què és, doncs, la vida en aquesta accepció que hem definit a l’inici d’aquest post?

Tornem al primer, al jove, Lukács. El Lukács molt reivindicat per l’autor d’aquest blog i també per Ágnes Heller, i llegim un fragment del seu llibre “L’ànima i les formes”, i si pot ser tot oint la Sonata de Debussy per a violoncel i piano en Re menor . Debussy, el músic que encapçala amb una fotografia aquest escrit, recull en aquesta sonata tota una modulació musical paral·lela al discurs de Lukács, plena de la sensació de vida com només ho pot formular el llenguatge musical. I sobretot, llegim el text amb un esperit ben dissemblant al de qui és mou únicament pel profit per la vida, d’aquell qui no sap desprendre’s de les coses necessàries del fer i desfer quotidià, … Diu Lukács:

“La vida és una anarquia del clar-obscur: no s’hi acompleix res del tot i res no arriba mai a la fi; sempre es barregen noves veus , desconcertants, en el cor de les que ja abans ressonaven. Tot flueix i s’aiguabarreja, sense contemplacions, en una mescla impura; tot és destruït i destrossat, res no pren florida fins a la vida veritable. Vida és poder viure quelcom fins al final. La vida mai es viu plenament, completament fins al final. La vida és la cosa més irreal i menys viva de totes les imaginables; només se la pot descriure negant-la; només així, perquè sempre hi surt alguna cosa a fer nosa… ”

I continua “La vida veritable és sempre irreal, sempre impossible per a l’empíric de la vida. Brilla una cosa, s’enlaira en zig-zag com un llampec pels seus camins trivials; una cosa que pertorba i atreu, perillosa i sorprenent, l’atzar, la gran ocasió, el miracle. Enriquiment i desconcert: no pot durar, no es podria suportar, no es podria viure a les seves altures -ales altures de la pròpia vida, de les últimes possibilitats pròpies-. Cal tornar a un ambient clos, atuït, cal negar la vida per poder viure.

Perquè els homes estimen allò que la vida té d’alat, la seva indeterminació, amb aquella oscil·lació que mai no acaba, però que tampoc  mai no arriba al capdamunt; estimen la gran incertesa com a monòtona, abaltidora cançó de bressol. Però el miracle és el determinant i el determinat: penetra a la vida de forma imprevisible, casualment i sense cap mena de connexió; despietadament ho resol tot en un balanç clar i inequívoc. I els homes odien l’inequívoc i el temen. Llur feblesa i covardia acariciarà qualsevol fre que els arribi des de fora, qualsevol obstacle que els barri el pas. Perquè darrera de cada cingle, el pendent del qual mai no podrà superar, hi ha paradisos insospitats que floreixen per a somnis inerts. Anhel i esperança és la vida per a ells, i allò que els veda el destí esdevé, fàcilment i a bon preu, la riquesa interna de l’ànima. L’home mai no sap on acaben els corrents de la vida: on res no s’acompleix , tot és possible…”[2]

Tota una definició de la vida. Lukács encerta plenament en aquest sentiment que en diem vida. Una visió que inclou un vell programa de mínims de la vida, una part dels “inequívocs” de que parla en el seu text, expressat sintèticament com un baix continu en el transcurs del temps en que es desenvolupa la nostra i única vida. Un programa de mínims que hom descobreix de sobte emocionalment –tot i que intel·lectualment ja ho sabia!- com la percepció mare de la vida. És allo que el text següent descriu o afaiçona:

“Totes aquestes veus plenes de la força mineral i vegetal i del clam dels ventres que xisclen plens de llavors, arriba un dia, que amb la posta somnolent de la llum, sobtadament, comprensivament, emmudeixen alabatudes, per paradoxals i eterns silencis d’escassos minuts, que despullen, encara més, si cal, la nostra pell. I ens parlen d’altres lleis, iguals d’inversemblants, iguals de verídiques, del caminet vell i humil de la vida, l’únic sender sense el caos absolut del possible, del meravellós possible! redemptor de la sofrença del ser: El caminet vell i humil de la naixença, el créixer, el decréixer…  i la mort.”[3]

La darrera veu d’un rellotge tou dalinià, però, rellotge al cap i a la fi, que ens marca la nostra condició biològica.

[1] Traducció de Salvador Oliva.

[2] Traducció d’Arthur Quintana.

[3] Extret de “De l’elementalitat de la pell i de la quimera” de l’autor d’aquest blog.

Etiquetes: Claude Debussy, György Lukács, Plató, William Shakespeare

Fotografia recent de Ricard Salvat (1934-2009) feta per Roser Vilallonga i publicada a LAVANGUARDIA.ES

Prou li ha costat a l’Artificier i al qui signa aquest posts, de parlar de l’acte celebrat a l’Ateneu Barcelonès entorn del desaparegut Ricard Salvat el passat dia 29 de juny. En la coneguda construcció d’artificis a que sotmet la seva pràctica, l’Artificier, per a conèixer més bé el real, com ell afirma, i en la visió oberta d’uns ulls confiats del qui signa, varem assistir estupefactes a l’acte dit “El meu Ricard. Homenatge pòstum a Ricard Salvat“. Un acte improvisat, maldestre, escènicament nul i indigne per un mestre de teatre, i no val l’excusa de que un acte sentit no pot ser teatre, perquè per a ell, per a Ricard, el teatre no podia ser cap farsa, ans la millor forma per expressar la vida, tota la vida en la seva plenitud.

Arrenglerats en el racó de l’amfiteatre de la sala d’actes, per evitar aquell botinflament que sempre acut per l’afany de notorietat humana en tots els homenatges que ens tributem els homes els uns als altres, varem evolucionar incrèduls des de la ingenuïtat primera a la perplexitat després, davant d’un acte tan maldestre. Haguéssim pogut no dir res, sabem que el dolor no vol soroll, aquest fou el primer pensament i la primera opció per no caure en l’error o sospita d’aquells altres, també, afanys de notorietat que inevitablement enfanguen a tots els homes, però, després d’una petita confessió de la poquesa de l’esdeveniment a Neus Salvat i Ferré -germana de Ricard- present en l’acte i única persona a la que per amistat varem voler saludar al final de l’acte, el gran dubte i la gran pregunta Hamletiana en que ens va il·luminar Shakespeare, aquell ser o no ser, aquella resignació estoica del sofrir els cops i els dards de la ultratjant fortuna o aquell alçar-se amb armes, ha ressonat en la nostra particular dialèctica fins l’esclat educat d’avui.

Per què un homenatge en un lloc públic -i d’alta cultura- a un home?, I Perquè ens tributem homenatges els homes els uns als altres?. György Lukács en uns escrits de joventut –que ell mateix va titllar de pecaminosos, però que com recalca Ágnes Heller, semblants als pensaments del darrer i madur Thomas Mann-  reflexiona i diu : “Ha mort algú. Qui era? Tant se val. Qui sap què significava per a l’altre, per algú, per al qui n’era més a prop o del tot estrany? Els va ésser mai a prop? O dins de llur vida? Fou a la vida d’algú, a la vida real d’algú? ¿O fou tan sols una pilota dels seus somnis malaguanyats, llançada expressament d’ací cap allà? ¿Només el trampolí que engega algú a un lloc o altre? ¿Només el mur solitari per on s’enfila una planta eternament estranya? I si veritablement significa  res per algú, què, doncs, com i de quina manera? ¿Pel pes i essència, per la seva manera d’ésser o per imatges fantasmagòriques, per una paraula dita inconscientment o per un gest casual? Què pot ésser un home per un altre?.”[1]

 Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte, a més, perquè el títol tan deliciosament subjectiu com el de “El meu Ricard” així ho feia pensar. I llevat unes poques intervencions com la de Àngel Serrat Crespo, Gloria Montero, Herman Bonnin, tot va deixar-se caure de ple en els actes qüotidiants o en el pur “divertiment” estult. I finalment, per què aquest homenatge? Sabem que més enllà del nostre encobriment postmodern que demana que a totes les coses s’hi hagi de fer front amb l’estil d’un anecdotari divertit, hi ha la trama espessa de la brutalitat de la vida que ens colpeix i ens mena a una certa o incerta -segons com es miri- transcendència, en un inesperat-esperat esperar-ho tot, de gairebé tot el possible. Tot això ens interrogàvem en la seqüència de l’esdevenir de l’acte. I, doncs, d’acord, no podíem apel·lar a l’horror que ens colpeix, però…

Ni una sola fotografia presidint l’acte per establir una mínima connexió amb qui homenatgem. Ni un petit muntatge audiovisual per donar a conèixer  la figura de Ricard, ni una simple presentació en PowerPoint avui disponible per qualsevol institució, la gent pujant i baixant esperant per parlar a platea com l’acte d’un col·legi, ni un sol acte artístic… , ni el desvetllament de gaires emocions. I això sap greu per la família i pels qui l’estimaren en vida.

Un homenatge demana fer comprendre l’home del que volem parlar. Aproximar-nos-hi per conèixer-lo, per estimar-lo, per valorar-lo i recordar-lo per un temps curt, un màgic moment que ens allargui miraculosament la seva vida i la seva presència. Un acte edificant que es permeti aprendre emocionalment i fer-nos una mica més savis.  D’això en sap molt el teatre, d’això en sap molt l’art, i de les dues coses en sabia molt en Ricard Salvat i ho va mostrar amb escreix, ací i arreu, dins l’alta cultura, que no per això elitista, ans alta per profunda i rigorosa, intel·ligent i altament emotiva, serena i agosarada alhora, però, això sí, no ensorrada en la mandrosa i abulica inexistència d’ascesi, l’ascesi necessària per a l’exigència de sentir-se veritablement home dins l’eternitat.

L’Artificier

i

Josep Vicens-i-Planagumà

[1] Lukács, György (1910). Die Seele und die Formen : L’ànima i les formes. Barcelona : Edicions 62, 1984.

Etiquetes: György Lukács, Ricard Salvat

Hi ha vivències en l’experiència de la vida humana que ens deixen ombres o clarors que es projecten en la vida posterior. Ombres o clarors dels quals l’Artificier en coneix, precís i nuvolós alhora -així és el seu coneixement!-, tots i cada un dels seus camins. Camins que li permeten de construir els seus artificis.

Que l’experiència de la Bellesa en ser viscuda en un dia qualsevol, en que hom atura el fardell del temps i es bressa en l’astorament d’una vivència emotiva que el trasbalsa, percebent, tot d’una, l’instant minúscul, el lloc -vist ara com si no l’haguéssim vist mai-, i l’infinit o el tot complet que es transparenta damunt la nostra vivència diària. Que aquesta vivència deixi un pòsit de clarors i ombres que conformin el nostre rerefons vital, el nostre paisatge de fons, que alhora encengui noves guspires cap el Bell i l’Absolut de tot…  Això és, veritablement, un fet.

Que l’experiència de la Bellesa sigui la percepció o vivència completa d’una cosa, d’un procés, d’un moviment anímic, d’una representació formal, d’un capteniment, d’un fenomen al marge de nosaltres, d’una situació que no depèn de nosaltres ni tant sols com a observadors. Que l’experiència de la totalitat sigui una visió de goig, al marge de les nostres implicacions subjectives o no, és a dir, amb l’enterbolida visió de la subjectivitat prenent i permetent la construcció d’un veritable sentit : Tot això és la Bellesa.

La Bellesa és un moviment de l’ànima pel qual, la persona, desafectada de tot esperit pel profit propi, amarat d’un sentit de justícia més còsmic i incomprensible que personal i comprensible, queda afectada en tot l’entramat fisicoquímic de la seva ment i del seu cos. Un moviment pel qual un calfred mou a substància i a impuls elèctric, i alhora, aquesta substància i impuls mou a noves formes de l’esperit.

Però cal, a més, no solament una voluntat humana en el seu esdevenir, car d’ella sols no en pot dependre. Cal un instant de “gràcia” per la qual s’actualitzi l’experiència d’aquesta totalitat que anomenem Bellesa. De tal manera que Hölderlin pogué dir: “La resolució de les dissonàncies en l’interior d’un caràcter determinat no és obra de la pura reflexió ni tampoc del simple lleure“. 

Tot això és l’experiència de la Bellesa o de la totalitat. I aquesta experiència és tan trasbalsadora i la seva revelació tan sobtada que aquell que l’ha assolit una vegada queda “tocat” per sempre, i que tots els plaers que fins aleshores li semblaven meravellosos s’esborren i desapareixen en la seva insignificança. Vet aquí la nostàlgia que queda sempre més impregnada en l’esdevenir d’aquell qui l’ha assaborit.

Però hi ha una nostàlgia més pregona encara, aquella per la qual una història -tan aparentment grotesca i inversemblant al ulls de la Il·lustració- com la del mite de la caverna de Plató, ens reté, des de fa uns 2500 anys, en una explicació única vers aquella nostàlgia profunda que ens empara com un record sostingut per aquelles experiències vitals que no hem viscut encara … ni tal vegada viurem, i que es desvetllen sempre en la catarsi artística, com en la funció del bon actor que actualitza qualsevol sentiment, o en l’obscura preeminència d’un pensament, sentiment o capteniment que ens sorprèn per la seva factura espúria, aparentment fortuïta,  i que ens travessa com una veritat interior, sota l’empara sempre eterna d’un Eros i Tànatos transvestit per a la era que ens toca de viure.

Etiquetes: Plató

H. HIPOCRESIA. De la reivindicació de la falsia.         

Què gràcil resulta l’expressió mitjançant la paraula, el gest i l’acció de la immediatesa del pensament i del sentiment en un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè. La naturalitat i la sinceritat sempre haurien d’estar presents en el capteniment de les persones quan el seu esperit no té la impermeabilitat com a norma, quan les seves interaccions amb l’entorn es barregen amb la seva subjectivitat tot donant fruits melodiosos, fruits d’un capteniment humà que dialoga amb autenticitat i varietat.

Però, senyores i senyors, quan un esperit no té la gràcia d’un esperit noble, ric, amorós, harmoniós i serè, quan les seves interaccions amb l’exterior no produeixen cap moviment interior, quan… (potser perquè les vicissituds de la vida personal, social, o de voluntat de la destinació còsmica, no han donat a aquesta criatura aquest bé tan escàs entre l’espècie humana… ) si us plau, és de pregar que se n’estigui de la naturalitat i de la espontaneïtat.  És a dir, que en certa mesura sigui fals o més ben dit que sigui hipòcrita.

Sí, sí, han estès bé, que sigui hipòcrita si us plau!. Comprovaran com la hipocresia pot ser un veritable vehicle per a transformar la seva personalitat… perquè a còpia de fer el fals, l’esperit que no és noble és perdrà en la més insondable perversió, o bé, i ací hi ha l’ideal de la situació, aquest mateix esperit, a còpia de modificar la seva conducta assolirà aquell bé tan preuat del qual en vol fer gala pública.

NO HO DUBTI, SI VOSTÈ NO HA ASSOLIT AQUELL ESTAT DE GRÀCIA, O JA SENSE EUFEMISMES : SI VOSTÈ ÉS UN BÈSTIA, SI US PLAU, US HO PREGO, SIGUI HIPÒCRITA.    

- Hypocrite lecteur, - mon semblable, - mon frère! *

* Au lecteur / Les fleurs du mal, Ch. Baudelaire

Brutus “El murri”

(Brutus, anomenat “el murri”, és famós per les seves màximes que li han causat molts enemics. Fart de tanta naturalitat i espontaneïtat va etzibar aquest minúscul discurs en el transcurs d’una conferència realitzada a Roma,  dins un congrés filosòfic sobre “Il concetto da verità in la postmodernità”) 

Etiquetes: Charles Baudelaire