DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

LEVITACIÓ TEXTUAL 2. SOBRE UNA PEÇA CERÀMICA DE M. CINTA DALMAU

 

Energia solidificada,  M. Cinta Dalmau. Gres esmaltat. 1250º Oxidació (2012)

 

Hom sent els xiscles de la matèria que frisa en el seu giravoltar frenètic entorn dels eixos que, en un desfici inexplicable, es fan i es desfan a l’encalç absolut de ningú.

Els observadors anònims del fet diuen, capcots i alabatuts, que s’hi albiren formes només a l’atzar i que esgrimeixen sols aparences per a l’ull que fita sense cap finalitat.

Un jo rotund, però, afirma categòric que són formes per a la necessitat, i aplica tot de mesures i algoritmes que -segons ell- expliquen tot el seu aparèixer i desaparèixer, tot el seu fraseig i musicalitat.

Altres diuen que se’n desconeix el definitiu ordre, ja que Einstein va desfer el paradigma de Newton, i que la física quàntica ha vingut a desfer, al rabent, el d’Einstein. 

Un algú indòmit percep des de sempre, tanmateix, que la mateixa energia la conté, tot giravoltant el cap, la clova, humil i magnificent, d’un cargol bover.

Fontdenvern

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (2ª part). A propòsit de les tribulacions interiors d’un jove Artificier

Un camí singular i únic… “La Punta” de la població de L’Escala a la costa Empordanesa de Girona (Fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Dèiem en el post anterior d’aquest blog…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

I si això ocorre, i si això succeeix i si això passa, en homes i dones de tot el món, que reconeixen en les seves vides particulars i anodines alguns fragments de vida dels quals ens va parlar aquest home que ens va precedir… També ho és pel que signa aquest blog.

Perquè ocorre que l’Artificier hi reconeix el seu passat i s’hi veu encara en el seu present… entre aquells horitzons, entre aquelles esferes, l’estètica, la ètica i la religiosa que va exemplificar el filòsof danès, com una veritat interior que  presideix la seva vida, a voltes amb endormiscament, a voltes amb una cruenta desesperació, a voltes en una profunda melangia…

S’hi reconeix a voltes instal·lat en l’esfera de l’esteta Faust, el qual diu: Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!, o cercant la vivència estètica del bell i del rar, com en el poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- del seu propi llibre, L’Artificier, que acaba declarant que aquestes vivències són “Petges, venjant, la quietud de l’ampla presó de fang”. I també a voltes identificat amb el definitivament desenganyat Jueu Errant, sense horitzons en la vida. O alternativament, però mai simultàniament, s’ha trobat en altres moments, i ja gairebé allunyat del tot del seu present, en les tesis del Jutge William, representant de l’esfera ètica de Kierkegaard. Una esfera de la qual la desesperació l’ha expulsat en diverses ocasions, tant en la vida social i laboral… perquè no ha sabut concebre mai aquestes com a rutina i compliment, ans només com a passió i entrega, com en la seva vida íntima… amb les dificultats per mantenir un ordre matrimonial, malgrat els intents i la comprensió de la seva necessitat i bondat absoluta. Perquè li ha pesat molt tot allò que reconeix com a propi de l’explicació sobre l’esfera ètica donada pel danès, a saber: A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. Per a l’esteta cal viure -i només així en troba el sentit-  en la indeterminació, és a dir, en l’abisme existencial, no en les certeses, no en va és el moment en el qual sent la màxima llibertat, la màxima creativitat, i totes les opcions li són obertes… Es dirà que no vol compromisos, que vol tothora foc ardent, sentiment i passió en tot moment… Es tracta d’una immaduresa? O d’una alta exigència? D’un gran amor cap els homes i el món… ?

També, i tal vegada en molts més moments, l’Artificier s’ha trobat en la vivència de l’heroi de la primera esfera religiosa de Kierkegaard, sovint amb tendències eremítiques matisades sempre per l’estima cap als éssers que l’envoltaren. L’Artificier no va voler posseir res en llargs períodes de la seva vida, va rebutjar una vida utilitarista i moguda pel diner, va valorar la màxima austeritat i senzillesa, va sacrificar a l’estètica com a valor suprem la vida adotzenada del seu entorn, va construir mons alternatius, podríem dir de ficció, que el seu poder de seducció podia fer admirables als altres…

Va experimentar, també, l’esbojarradament ascètic en recurrents intents d’agosarats trencaments de formes de vida, com les d’un Cavaller de la fe -segon moment de l’esfera religiosa kierkegaardiana-, malgrat ell rebutgés aquest apel·latiu  de Cavaller de la fe, i preferís d’anomenar-lo d’aproximacions a la Idealitat, o a la Quimera. Tot en les seves rauxes primaverals, en les seves com diria el poeta Joan Maragall, visites del llegendari Comte Arnau, el mític i nostrat Comte… els quals li exigien una suspensió teleològica de la ètica… Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!  I tot, un cop passat l’embat, justificat perquè han estat la premissa per a realització d’obra artística o de mons onírics que li han omplert la vida, i que li han fet la vida: viva a ell i als que han volgut acompanyar-lo…

Sí, l’Artificier, com hem vist, s’hi reconeix molt bé en les esferes kierkegaardianas, perquè ha tingut unes experiències paral·leles a les que ens va fer vivenciar el filòsof, tal vegada per compartir una sensibilitat semblant… però, també, per una coincidència sorprenent, gairebé esborronadora, gairebé trasbalsadora.

Es dóna el cas que un jove Artificier, molt abans de la coneixença del danès, en la seva joventut havia formulat ja en la seva subjectivitat, si bé d’una altra manera, aquestes esferes o maneres de viure que amb matisacions es podrien mimetitzar en la formulació del danès.

Ell ja havia experimentat la possibilitat vital de viure immers en una primera etapa de individualització en la subjectivitat més conspícua, i que va anomenar com a camí de la subjectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera estètica Kierkegaardiana. Un estat on, en les seves formes més toixes i primàries,  hom es mou només per una pulsió egocèntrica per respondre al desig de plaer i d’evitació del dolor en benefici propi, sense una veritable consciència diferenciada del tot, sense individualitat per tant. Un estat que ell anomenava de “no emergència”. També, i dins d’aquest univers existencial, va concebre un estat més elevat de subjectivitat, que és la que aspira tot artista, que és quan la subjectivitat parteix ja d’una primera consciència individual, diferenciada ja del tot, en un estat d’emergència” on a través de les metamorfosis de l’art, amb el seu vehicle de la seducció, pogui arribar al coneixement i a la unitat amb les coses, amb les persones, amb el tot… i des de dins, des de la subjectivitat mateixa.

En un segon moment l’Artificier va experimentar la necessitat i possibilitat real d’una manera de viure que afavorís la pau social entre els desitjos propis i els dels altres, que és on rau una font de conflicte majúscula. Una manera de viure tot establint el compromís social i la necessitat d’organitzar la convivència com a premissa bàsica, el qual va anomenar camí de l’objectivitat, quasi un paral·lel amb l’esfera ètica Kierkegaardiana. Però aviat en va veure la limitació, la infinitud d’aquesta exigència i la negació que representa en darrera instància de la creativitat i desenvolupament personal, i fins i tot l’anorreament que en pot provocar de l’ésser particular al anul·lar-se en funció de l’altra i del pes del necessari ètic… Perquè com afirma Sigmund Freud a El malestar en la civilització aquí hi ha una contradicció fatal “el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l’individu”, i diu a més que: “A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.” (…) “És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l’individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.

Tot això va experimentar un jove Artificier en la via de l’objectivitat, a més de la impossibilitat de realitzar una vida d’acord amb els principis artístics a partir de la ètica, ja que aquests necessiten que s’estigui posicionat en l’abisme existencial, i no pas en la certesa d’un codi universal acceptat unànimement i d’acord amb la raó. Tot això, fins que la desesperació i l’angoixa el van dur a sotmetre l’objectivitat a una nova subjectivitat, i concebre una altra manera de viure, un camí que ell va anomenar camí de l’objectivitat-subjectiva,  en paral·lel a l’esfera religiosa kierkegaardiana, un terreny en el qual la seva creativitat, la seva sensibilitat, la seva passió i la seva aura… la seva ànima en definitiva, podia trobar els terrenys del gaudi i l’èxtasi, els terrenys de la escomesa de sentit i de la il·lusió, malgrat el dolor suprem que també s’hi pot donar.

I ara, aquí, és on viu i vol viure l’Artificier, on la transparència del bell i del rar hi és tothora present i que com diria j. V. Foix, el poeta, viure en un real integrat on el real vulgar i fuliginós, el quotidià com diria l’Artificier, hi queda ampliat per un real on les transparències de l’etern i de l’infinit en la vida s’hi manifesten. La transparència de l’etern i de l‘infinit explicitat i representat en els mites o dimensions quimèriques del viure, que en la seva forma incongruent i paradoxal forneixen no una explicació de com succeeixen les coses, ans el sentit profund que les coses tenen per a les nostres vides. Aquesta és la seva única pau interior possible, la seva única i vera felicitat. Tota la resta és insuficiència, minsa vida asfixiant, quotidianitat sense sentit, no repetició amorosa i viva de cada dia…

I ara li ve a la ment una frase de Kierkegaard que resa: “De l’únic que jo sé és d’estimar -digué-; doneu només un objecte al meu amor, un objecte. Però ara em trobo ací com l’arquer que ha tensat al màxim la corda de l’arc i a qui demanen que apunti a una diana que només es troba a cinc passes d’ell. Això jo no ho puc fer, diu l’arquer. Poseu , però, la diana només que sigui a dues o tres-centes passes.

Un jove Artificier, va trobar un dia un home d’un altre temps, d’un altra lloc, sols de possible encontre a traves de la seva obra, únic punt de trobada possible. Ell fou el mateix Soren Kierkegaard, perdut ja en el passat dels anys, en un temps d’impossible retrobament, en un lloc d’impossible encontre.

A un jove així no li va costar d’entendre gaire l’esdevenir existencial de les tres esferes de què parlava el danès de Copenhagen… Perquè els tres moments o possibilitats existencials del jove Artificier coincideixen en gran manera amb les tres esferes Kierkegaardianes de les quals ens hem fets ressò. Totes són fetes de sang i veritat existencial, d’autenticitat…

Una esfera, la religiosa, oberta al misteri de la transcendència cristiana pel filòsof, i el camí de la objectivitat-subjectiva, oberta al mite i a allò quimèric presidit pel bell i el rar, per l’Artificier, que com a veritats, ambdues, incomprensibles per a la raó humana donen tot el sentit a la seva vida, i per tant la única possibilitat de felicitat.

En els magnes terrenys mistèrics de la vida hi ha convergències que provoquen retrobaments entre ànimes diverses i allunyades en el temps i en el lloc. Un home, l’Artificier, irresolt i d’atributs escassos, amb un altre home, Kierkegaard, brillant i dotat d’una poderosa i altíssima intel·ligència i sensibilitat.

 

Johannes de Vincennes

Notes:

  • Tots els texts en cursiva són de l’anterior post d’aquest blog titulat Dels horitzons que presideixen la vida (1ªpart). A propòsit de Soren Kierkegaard.
  • La cita del poema en prosa Les ficcions -els jocs i les arts- pertany a: VICENS-i-PLANAGUMÀ, Josep. L’Artificier. Poemes en prosa. Barcelona : Maikalili Ediciones, S. L., 2005
  • Les cites de Sigmund Freud són totes del llibre: FREUD, Sigmund. El malestar en al civilització. Barcelona : Accent editorial, 2008. [traducció i pròleg de Josep-Maria Terricabras]

 

 

 

 

DELS HORITZONS QUE PRESIDEIXEN LA VIDA (1ª part). A propòsit de Soren Kierkegaard

Llagut de vela llatina a prop de l’horitzó (fotografia de l’autor)

A uns ulls…

Uns ulls contemplen la plana estesa d’un mar en calma, la resplendor de la llum damunt la superfície de l’aigua que per unes hores bressolarà amorosa un espurneig daurat, la immensitat creuada per un llagut de vela llatina que és a punt ja de perdre’s en la línia de l’horitzó. Un vertader horitzó que talla la nostre visió del més enllà, un horitzó sense boira, clar i nítid, que només en el mar o en una planícia extensa de la terra es pot contemplar.

Hom sap que, des de la sorra de la platja estant, la distància envers aquest horitzó no és gaire gran. Una fórmula matemàtica en determina la distància precisa i en calcula una distància de 4,7 km des dels ulls d’un home que es trobi dret damunt la sorra. És per això que aviat es pot perdre de vista l’embarcació que posi rumb en aquesta direcció.

La distància a aquesta línia que separa el cel de la terra ve determinada per la forma esfèrica del nostre planeta i per el lloc on es situa l’observador. No és el mateix mirar l’horitzó des de la sorra de la platja que si ens col·loquem a dalt d’un penya-segat august arran de mar. Només si ens elevem allarguem aquesta distància i podrem veure encara el llagut més enllà del primer horitzó. Es calcula que per una alçada de 100 metres arran de mar ja veuríem l’horitzó a una distància de 36 km.

Pel patró que mena el llagut, com que no es pot elevar més enllà de la seva embarcació, l’horitzó visualitzat li serà sempre allunyat en la mateixa primera distància esmentada, fins que una nova terra no li barri el pas.

Ocorre que l’home -i aquí el terme “home” l’hem de considerar no en qualitat del genèric humà, sinó de l’individu dona-home singular i concret- en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… es mou, també, dins uns horitzons diversos i ampliables.

Ocorre, doncs, que l’home que contempla la seva interioritat, la seva vida concreta i indòmita, pot viure en un horitzó sempre allunyat i inassolible fins que una nova terra no li barri el pas, i pot superar aquests límit tot ampliant la seva distància de visió si eleva la seva alçada de mires…

Ocorre, doncs, que l’home es mogut en la seva interioritat, i comptant amb la seva porció de llibertat, per diversos horitzons. Horitzons presidits pel plaer sensual, estètic i intel·lectual, o pel dolor; o sota horitzons dirimits pel bé i el mal, pel correcte i socialment acceptable… i per l’incorrecte; o pot, finalment, ser presidit per horitzons moguts per la culpa, el pecat o la consciència còsmica i conseqüentment per la creença, el mite i la quimera; i tot, en el terrer de la seva vida concreta: un lloc i un moment de l’univers, una plaça reclosa en la subjectivitat de l’individu i dialogant, alhora, amb el tot, amb l’etern i l’infinit.

I aquest home, que no és més que l’home real, ja que el genèric només existeix com a entelèquia… Aquest home que est tu lectora, lector, que sóc jo escriptor, que ets tu escriptora, que som tots i totes en la nostra subjectivitat, en el nostre col·loqui personal e intransferible, en la nostra conflictivitat interna, i alhora, encara, en una petita porció tal vegada prou sobirans i lliures, malgrat els determinants materials i immaterials, lliures sinó s’ha esdevingut una mort en vida, si la vida no la tenim reclosa en una ataràxia farmacològica o d’estupidesa, en una falta absoluta de sensació de vida, del ki que ens proposa la cultura Seitai… Si tot això no ha succeït, aquest home ha de sentir, encara, al llarg del seu esdevenir existencial tota la presència alternativa d’aquests horitzons. Ara un, adés l’altra, suara el malestar del pas de l’un a l’altre… per complaure el determini d’una força major: l’acompliment del programa ignot de la llavor que ser un home o una dona representa.

I ocorre que trenem mil camins distints, d’anades i vingudes en diversos horitzons, amb flonjes melangies, amb dramàtiques desesperacions, angoixoses percepcions i vivències que ens empenyen per diversos horitzons vitals per realitzar aquell pla, aquell pla ignot, de la nostra permanent naixença.

I ocorre que… com a motors del canvi, com a símptomes i avisos de la vida interior, per al pas d’un a l’altra horitzó vital, hi apareixen en el nostre esperit: la malenconia, la desesperació i l’angoixa… talment com ho fa la febre, la inflamació i el dolor en el cos, en la seva lluita constant d’adaptació i restabliment de la vida.

Així és la vida. La vida “viva”.

Ocorre, doncs, que hi hagué un cop un home, un home concret, que va viure en cadascun d’aquests horitzons. I en cada un dels seus interludis i transicions de malenconia i desesperació, per al pas de l’una a l’altra visió d’aquest horitzons.

Ocorre, doncs, que aquest home concret va transcorre per les fases o esferes del plaer, del dolor, de l’ètica del bé i del mal, per la culpa i la consciencia eterna, i per la creença i la quimera.

Ocorre, doncs, que va poder explicar-nos tot el seu recorregut vital, tota la seva gosadia -entesa aquesta com a possibilitats vitals-, tot el pes dels oceans -entès aquest com a necessitats vitals-.

Ocorre, doncs, que aquest home concret i singular es deia: Soren Kierkegaard, i que va viure en un successió d’instants capaços de mostrar-li el pes de l’etern i l’infinit en la seva vida, a la ciutat danesa de Copenhagen, entre els anys de 1813 i 1855.

I va ocórrer, doncs… que aquest home va escriure pels vols de l’any 1845 el següent:

Hi ha tres esferes d’existència, l’estètica, l’ètica, la religiosa. (…) La esfera estètica és l’esfera de la immediatesa, l’ètica l’esfera de l’exigència (i aquesta exigència és tan infinita que l’individu sempre acaba ensorrat), la religiosa l’esfera de la plenitud, però tingui’s en compte que no es tracte d’una plenitud com la que es dona quan s’omple la bacina pels pobres o una bossa amb or, perquè el penediment ha creat específicament un espai il·limitat i per tant la contradicció religiosa: estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

Per esfera estètica ell va entendre quan es viu amb un horitzó que es regeix per la oposició plaer-dolor. És quan es persegueix el plaer en les seves diverses modalitat: la sensual, l’artística, la intel·lectual, al marge de tota moral o religiositat. Pot abastar moltes variants, des de les més barroeres fins a les de major subtilesa. La seva aspiració és allò terrenal i el seu anclatge és únicament el present, totalment al marge del passat i la seva càrrega, i del futur, amb les seves possibilitats de compromís…

Tres formes mítiques el representen: Don Joan, Faust i el Jueu Errant. Don Joan significa la força i l’impuls del sensualisme directe sense reflexió, aspira a satisfer el desig en cada moment i a posseir la bellesa del món. Per el donjoanisme la única realitat existent és la immanent natural. Aquesta vivència mena a una repetició que pot portar al fatic i a un penós avorriment, a la pèrdua de sentit d’una vida dispersa i distreta amb la qual ell mateix es perd, perd la seva voluntat i la seva determinació. A partir d’aquí és quan apareix la figura de Faust que representa dins l’esfera estètica un segon horitzó. Ara, en Faust, ja hi ha una pèrdua de l’exuberància i de la ingenuïtat del primer. Faust s’adona de la inconsistència d’una vida no sotmesa a examen i reflexiona sobre la inutilitat de curullar la vida a base d’emocions i plaers sensuals i immediats. Porta el dubte i l’escepticisme a Don Joan, però no veu cap alternativa que l’empenyi cap a una altra esfera existencial, per això ell encara aspira  -malgrat el seu escepticisme- al moment feliç, aquell en el que pugui dir encara… Atura’t moment, ets tan bell que estaria disposat a vendre la meva ànima al diable!.

Hi ha encara un tercer horitzó en l’esfera estètica, el tercer moment que ve representat per la figura del Jueu Errant, que és una ànima en pena, que ja no desitja  a diferencia de Don Joan, que ja no dubte ni és ven al diable com Faust, ans resta caigut en la malenconia i la desesperació atès que es troba en el nihilisme, on res el pot salvar, i sols una ironia agre, sense recolzament en cap valor intern, el sosté.

Els tres models de l’esteta configuren l’intent de la modernitat de construir una personalitat purament natural, al marge de la moral i la religiositat, que no vol dir immoral, ans amoral. Tots ells contenen l’orgull d’autosuficiència propi de la era de la Il·lustració.

Kierkegaard va creure que la majoria de la gent viu en aquesta esfera, molts homes cultivats i romàntics, i fins i tot no n’estan exclosos molts dels homes que es consideren religiosos, ja que l’ús que en fan de la religió no deixa d’estar presidida per la vivència d’allò que els produeix plaer i l’evitació del dolor. Entenen la religió com a un sistema de seguretats, en el sentit utilitarista, com a mitja de comoditat davant els moments crítics de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort.  Kierkegaard que va viure en aquesta esfera estètica, diu que el que la salva és el contacte directe amb l’experiència, l’apassionament irreflexiu capaç de propiciar l’apertura a la divinitat des de l’individu, si aquest es sostrau a la sensualitat i s’elegeix a si mateix, és a dir, tria des de la seva interioritat aquest camí.

Per esfera ètica entén la que es regeix per l’oposició bé-mal moral. Si accedeix quan apareixen categories com la del penediment, el sentit d’obligació, i el sentiment de compromís que substitueix el desig de viure el pur instant. El Jutge William és el nom que dóna Kierkegaard al representant d’aquesta esfera. El pas per l’esfera ètica invalida un retorn a l’esfera estètica, per si mateixa amoral, perquè si s’hi retorna ara ja la seva vida, de nou hedonista, ja només la podrà portar com a subjecte per a ell mateix immoral… El subjecte al triar es defineix a si mateix i pren una personalitat moral delimitada, emergeix de la indefinició dispersa que caracteritza l’estadi estètic. L’individu elegint entre “o allò o allò altre”, accepta el compromís i la individuació, i el “jo”, la personalitat, es va fent a mesura que anem elegint.

La situació vital idònia per a l’esfera ètica kierkegaardiana és el matrimoni, fruit de l’elecció i el compromís i expressió d’un deure que és llibertat perquè s’ha assumit voluntàriament. L’amor conjugal es fonamenta amb el deure, deixada ja la fase de l’enamorament… i es reforça amb el temps… A l’esfera ètica no es viu segons el desig sinó segons les normes morals. Aquí, l’individuo s’adapta a l’acceptat i consensuat pel grup, i s’origina així un conformisme per adaptació que prescindeix de l’exigència personal. L’ètica és l’universal, allò acceptat unànimement, allò acceptat per la raó, allò impersonal, allò irrebatible, dins la qual, a l’individuo, no se li demana definir-se i triar personalment. Aquí no li cal patir angoixa davant la possibilitat de la llibertat. Aquí no li cal posar-se en l’abisme existencial. La permanència constant i auto-complaent en aquesta esfera mena a la llarga a l’aniquilació espiritual, a la pèrdua de la individualitat, i per tant deixa de ser persona i es torna massa. L’esteta com a mínim tractarà de ser un individu, en la vida ètica hi ha absència d’individualitat, i per tant, hi ha hipocresia. No hi ha angoixa això sí, perquè no hi ha llibertat d’elecció -llevat del cas que l’individu senti un malestar que el pugui dur a un canvi d’esfera-. La vivència ètica queda reclosa en un horitzó exclusivament immanent i natural.

En l’esfera religiosa, que per a Kierkegaard és l’horitzó màxim al que es pot arribar, i que no és pas en la realització impecable de la moral on aquesta es recolza, s’hi produeix un canvi total de paradigma, avui diríem un salt quàntic, i la forma més elevada d’individualització. S’entén com a tal la que ve regida per la culpa, el pecat com a novetat cristiana que implica la llibertat humana enfront el món clàssic on no hi havia pecat ans ignorància. Hem dit la culpa, el pecat… i la fe -com diu Kierkegaard-, és a dir, la creença, el mite, el pensament quimèric, com li agrada dir al que signa aquests post. Aquí ens trobem davant un horitzó on tot és misteri incomunicable i silenci. La fe (cristiana o no), la creença o allò quimèric és irracional, i comença allà on acaba tot el pensament, és allò que Kierkegaard defineix com a… estar alhora a 70.000 braces d’aigua i tanmateix ser feliç.

El codi que regeix l’esfera religiosa és un codi estrany i, alhora, superior al codi ètic. És un codi d’ordre no universal i general com sí que ho són les normes étiques i morals. És, podríem dir, un manament personal subjectiu. Aquí, l’individu singular està per damunt d’allò universal, es troba amb una mena de suspensió teleològica de la ètica, i es troba en relació absoluta amb l’Absolut.

Kierkegaard exemplifica aquesta situació amb el cas extrem de l’Abraham bíblic, quan es disposava a sacrificar el seu fill Isaac, pel manament d’una veu interior que ell creu oir…  Un cas extrem que comporta una monstruositat per a la ètica, i tanmateix, que hom pot comprendre com amb la nostra interioritat, en el nostre inconscient, sense apel·lar a la bogeria i, tanmateix, perillosament propers, hi ha manaments que, per incomprensibles que resultin, són la nostra determinació. De vegades un convenciment interior, una intuïció, una veu interior que passa per damunt de totes les resistències posades per la raó, la comunitat, la psicologia i els sentiments!

Dins aquesta esfera podem trobar-hi dos moments o dos horitzons encara. A saber: el que es deriva d’una activitat esforçada i el que deriva d’una receptivitat entregada. El primer horitzó dins l’esfera religiosa és la de l’home que segueix una evolució personal d’exigència màxima que el salva del conformisme i l’estancament espiritual. No ha donat per bo allò que els demés -la família, la societat, el poder polític i eclesiàstic-  li representaven com aspiracions i objectius de la vida, i s’ha sotmès a un rigor tossut en el desenvolupament i aprofundiment de la seva autenticitat individual. És, clarament, allò que coneixem com un heroi.

El segon horitzó dins l’esfera religiosa, és l’únic que ultrapassa la immanència natural. Aquí irromp l’absurd, la paradoxa i allò in-assumible per a la raó. És el moment específic de la fe, la creença, religió, el cristianisme, de l’Absolut o de la Quimera en terminologia del qui escriu aquests post. Aquí ja no serveix la voluntat i l’esforç que li ha permès avançar en el primer tram de la religiositat. Aquí ens trobem enormement vulnerables, insuficients i hem d’abandonar la racionalitat i tot l’orgull. Aquí el nostre estat de consciència ve determinat per una entrega en la receptivitat… un camí de soledat, d’incertesa. I és aquí on Kierkegaard fa sorgir la figura del “Cavaller de la fe” que es aquell que assumeix la seva vivència subjectiva i solitària de la espiritualitat, que ho sacrifica tot per situar Déu en el centre de la seva existència. Les seves forces són només la passió i la convicció interior. Ell no té perquè caracteritzar-se per cap forma exterior, el que compta es la supeditació del material a l’espiritual. La seva vivència és interior i subjectiva, tendeix al silenci, no es preocupa per l’aprovació dels altres, no ambiciona cap èxit. És només un individu singular que manté una relació directa amb l’Absolut.

Fins aquí els recorregut pels diferents horitzons vitals sota els que podem navegar que ens proposa Kierkegaard. Uns recorregut que si ens endinsem especialment en la lectura del seu extensíssim Diari, comprendrem que no són una conceptualització teòrica, una entelèquia més del pensament, ans que responen a la seva vida, a la seva personalíssima i singular vida. Rere cada horitzó descrit s’hi troba una vivència concreta del seu esdevenir existencial.

La dinàmica del pas i el trànsit entre les diferents esferes o horitzons vitals ofereix tota mena de característiques. La insatisfacció que es manifesta a través de la malenconia i la desesperació és el que obliga l’individuo als canvis i a fer els salts a una o a altra esfera. Hom pot estar o quedar anclat en una o altre esfera, pot passar  de la primera a la tercera, o de la tercera a la primera, pot retornar de la segona a la primera, etc… Això sí, amb conseqüències fatals que han deixat empremta. El que ha passat per l’esfera ètica i retorna a l’estètica ja no té la innocència, ja no pot ser amoral, ara, ja serà per la seva interioritat immoral, o com a mínim nihilista. Segons Kierkegaard sempre es tractarà de passos abruptes, ara diríem de salts quàntics, en el sentit que menen a un altra paradigma, a un altra horitzó voluntari i elegit on el subjecte s’hi juga la seva existència a tot o res… I no podem viure mai en dues esferes simultàniament, ja que per ell són incompatibles…

I ocorre que l’home en la seva interioritat, en la seva vida personal i concreta, en la seva emotivitat… I ocorre que a aquest home, com dèiem… no li serveix de res tota aquesta circumnavegació existencial que li proposa Kierkegaard sinó la reconeix en la seva particular i única interioritat, sinó li provoca una mínima esgarrifança interior i aquella reconeixença en la pròpia vida que fa dir-li: aquestes han estat o són les meves tribulacions, els meus desitjos, les meves forces internes, les meves angoixes, els meus dubtes, els meus instants de felicitat i de vida.

I si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… i especialment per la  manera en que Kierkegaard ho va exemplificar en multitud d’obres pseudònimes que s’endinsaven en cada un d’aquests horitzons i des de dins d’ells… I, com dèiem,  si això ocorre, si això s’esdevé, si això succeeix… La vivència de Kierkegaard pot ser-nos comuna i vàlida per a la nostra interioritat.

Hipòcrita lectora, hipòcrita lector, semblant meva, semblant meu, germana meva, germà meu… Ja saps de que et parlo!

Sols així espero haver-te estat proper, haver-te dit alguna cosa a cau d’orella, haver-te esgarrifat… i per tant haver-te estat… EDIFICANT!

Johannes de Vincennes

 

Bibliografia:

Sobre la descripció de les esferes kierkegaardianes ens hem basat en el llibre:

SOLÉ, Joan. Kierkegaard : El primer existencialista. Barcelona : EMSE EDAPP, S.L. : Editorial Salvat, S.L. [2017]

LEVITACIÓ TEXTUAL 1. SOBRE UNA ESCULTURA DE JOAN SALVAT i FERRÉ

 

Tarraco /  New York : a bridge, Joan Salvat i Ferré. Refractari. 1250º Reducció (2012)

 

El més humil dels ponts ja hauria establert un petit trànsit entre dues ribes, entre dos flancs, entre dues parts semblants o dissemblants del món.

Que quan es projectessin les ciutats… el punt de convergència entre un cardo i un decumanus es determinés per un càlcul amb un indret del cel estrellat, i que en aquell punt s’alcessin els edificis nobles, els temples i les àgores, per a les transaccions de la menja i de la cura, per les accions de la guerra i de la pau, pel joc entre el material i l’immaterial que habita en l’home… no fora més que l’establiment d’un immens pont, d’un llarguíssim arc, per a un suposat trànsit entre dues ribes, entre la riba del real i la de la quimera.

Però si el pont humil o immens es conformés amb el pes i l’airívola forma d’unes presències humanes, a la cerca de l’escalf i l’intercanvi mutu, pel gruix d’una força gratuïta d’amor, que com un raig de llum omple de vida el borrissol més abjecte… cap a ciutats llunyanes… No hi hauria un trànsit més fluït al món per saldar la set de l’home d’ambdues ribes.

De l’home que és tot argila i que es delita, fràgil i tremolós, per l’escalf,  l’intercanvi mutu i l’amor. 

Fontdenvern

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (2)

 

Michel Fustier (1923-2018). Escriptor, dramaturg i investigador de la creativitat

Que un estat d’ànim una mica febril -en el sentit d’apassionat- allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit- hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Si tot, tot això, que dèiem en un post passat d’aquest mateix dietari, es produeix per la casualitat dels fets, per l’enfilall de successos i reflexos que s’originen en el xoc constant que es la vida… i ens forneix aquesta sinestèsia lúcida que… És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. “… Una enorme obertura cap a l’immens. 

Si tot això s’esdevé en la nostra interioritat… És que estem treballant dins el mètode de la suspensió còsmica.

Michel Fustier, nascut a Constantinoble el 1923 i mort a Villeurbanne el 2018, escriptor i dramaturg que va investigar sobre els fenòmens de descoberta i de creativitat humana, assegura que aquests processos que succeeixen en la nostra intimitat i que ens modifiquen els nostres estats de consciència no són fruit només de l’atzar, sinó que també poden reproduir-se voluntàriament. I això, que ens pot semblar sorprenen, ho sap íntimament i diria secretament l’artista. Ho coneix obscurament des de temps immemorials.

Tot artificier, i entenguis aquest apel·latiu com a sinònim d’artista, i, també, en el sentit més ampli creatiu, sigui en el camp artístic, filosòfic, científic o tècnic, ho coneix, ho identifica en la seva veu interior.  Diu Fustier que no ens cal pas esperar la il·luminació creativa, altrament dita inspiració, la qual es produeix al final d’una llarga i incerta maduració, perquè hi ha actituds voluntàries que permeten d’accelerar considerablement aquestes fases de l’esperit humà.

Hi han estímuls interiors i exteriors que podem provocar i que poden alterar l’estat de la nostra consciència. I no ens referim aquí a l’ús de drogues específiques, de paradisos artificials, a certs estats d’embriaguesa coneguda per l’home des de temps immemorials i que sens dubte han apaivagat el dolor i la sofrença en situacions de dolor inguarible. Ens referim a estímuls menys productors de danys i de dependències.

Ens pot acompanyar una música dèiem en el post a que remet el present, podem abocar-nos a les vivències que ens proporcionen les obres artístiques en les quals ens concentrem i ens hi endinsem. Una lectura que ens produeixi un calfred inexplicable, un simple poema que remogui les fibres del nostre record o no record… Ens  pot ser enormement productor d’un estat d’ànim creatiu una solitud i un silenci cercat voluntàriament, o també una trobada grupal desitjada. Una pràctica meditativa en un improvisat dojo zen, una mera concentració contemplativa, o un ben lliurar-nos a un moviment del cos involuntari (Katsugen). Un simplement donar-nos tot el temps del món, desconnectar-nos dels mòbils i altres instruments de comunicació, lliurar-nos de les nostres responsabilitats momentàniament , o un control de la llum i del lloc que ens el faci acollidor i ens permeti resseguir els contorns del que ens envolta…  Una olor que ens trasbalsi i acaroni la pell, un mirada d’algú que ens inciti al desig… Una presència en l’absència…

Tot això són estímuls que poden modificar el nostre estat de consciència.

Fustier assenyala en el seu llibre L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité, (1) fet conjuntament amb Arnold Kaufmann i Annick Drevet, que a més, els processos de descoberta creativa, són els mateixos en totes les disciplines, perquè més enllà de la diversitat dels coneixements treballats, allò que dóna unitat als processos de la descoberta, són les regles de funcionament del cervell, jo diria de la nostra ànima ja que aquest concepte ens afegeix una dimensió més transcendent. Tots els recercadors busquen de la mateixa manera i la creació artística es construeix de la mateixa manera que la creació científica.

Aquí hi podríem afegir el coneixement aportat per les tècniques de l’electroencefalografia que ha detectat que les ones elèctriques que es produeixen en el nostre cervell poden ser de quatre menes de freqüència. Les que s’anomenen Theta i que correspon a una freqüència de 4-7,99 Hz, són les que es donen en l’estat de consciència que hem descrit, un estat de percepció que es troba sota una calma profunda i que proporciona un estat d’inspiració d’idees i de solucions creatives, i també, d’un cert automatisme, sense un control atencional i conscient de la seva execució. Es donen d’una manera natural sovint després d’un son profund, d’un estat en el qual dominen les freqüències Delta de 0,1-3,99 Hz, per exemple quan ens despertem a la matinada després d’unes hores de són profund. J. V. Foix deia que en aquella hora és quan “floreixen i granen els mots”.

Seguint amb els postulats de la creativitat de Fustier se’n revela una idea cara a l’artista, sabuda per tot artificer, a saber que els processos de descoberta creativa es donen sempre dins de l’inconscient. Com dèiem es donen sempre en aquest trànsit estrany de la vida humana a un mistèric i desconegut univers.

Diu Fustier que quasi bé mai la resolució d’un  problema és el resultat d’una gestió lògica i clara. Ella neix d’associacions profundes, dins de zones del pensament a les quals no és té pas sempre un accés immediat ni fàcil. I és clar, ens recorda també que per accedir a l’inconscient, es necessari alliberar l’esperit de les seves inhibicions… la nostra educació  i la pressió social actuen com uns guardians que vigilen la porta dels nostres tresors profunds per a prohibir-hi l’entrada. Cal apartar aquest guardians amb precaució, si bé amb fermesa…

Moltes més coses interessant ens sistematitza Fustier en el seu treball. Ens diu, per exemple, que la descoberta creativa es fa dins un clímax d’expansió, de plaer i de passió, perquè la joia més profunda que pot experimentar l’home, és la de crear. La descoberta creativa pressuposa i engendra un clima exaltant, i quin artista, creador o intèrpret, no coneix aquesta joia interna que el compensa de la seva dedicació lacerant i obsessiva fins a l’extenuació, la feinada d’una obra que en el fons dels fons és totalment gratuïta i generosa.

I encara més, Michel Fustier ens diu una cosa que xoca frontalment amb tots els sistemes de creences en tant a la producció de coneixement, la selecció de llocs de treball, la valoració curricular. Ens diu que les descobertes creatives no són pas fetes pels experts, ja que els coneixements acumulats al llarg d’una vida acaben sent un entrebanc per a l’esperit, perquè aquells no escauen al joc necessari a la invenció. Moltes vegades les troballes són fetes per “ingenus naïfs” perquè han abordat els problemes sota un angle inesperat.

Ens parla també de que “el meravellós” afavoreix la descoberta creativa. La creació artística, igual tècnica o científica, és un fenòmen tant afectiu com intel·lectual. És perquè el cercador de solucions creatives les somnia que les acaba trobant.

Diu que la descoberta creativa neix de la biassociació.  Tota descoberta creativa neix d’una comparació de dos conceptes, de dos teories, de dues experiències diferents. Provocar la comparació afavoreix les descobertes. De fet  es tracte del vell procediment de l’analogia, que com diu Maurici Pla(2) …el procediment analògic, en canvi, amb la seva mecànica  tan obscura i alhora tan precisa, desdibuixa els límits d’aquesta terra ferma per totes bandes, atorgant un marge molt mes ampli a les mecàniques del pensament sense necessitat d’entrar en els circuits de la follia i de l’absurd o en els misteris insondables dels esdeveniment atzarosos.

Els grups pluridisciplinaris poden ser una unitat operativa de la descoberta creativa també en el terreny artístic i per descomptat en els altres terrenys, i això per quatre raons principals. El grup permet la conjunció de coneixements, la conjunció d’estratègies de raonament, la conjunció de les efectivitats o dels temperament i en fi la conjunció dels experts que tenen molts coneixements i dels naïfs els quals posen en dubte els seus coneixements. Aquí podríem referir-nos al grups teatrals o d’arts escèniques en general, el projectes artístics que requereixin treballs en equip, i tal volta també, als conjunts instrumentals dins la música.

Hi ha un corol·lari final de tots aquests postulats que ens presenten Kaufmann, Drevet i especialment Fustier, perquè tot això ens revela com la vida d’un creador, i en el nostre cas del creador artístic, l’artificier, presenta uns paràmetres vitals diferents als d’una vida estandarditzada, comuna, que atenyi només a la necessitat coneguda i repetida, i no pas, a la possibilitat, a l’elevació i al nou, perquè ell ha de conjurar els seu estats anímics, ha de jugar amb les forces de la voluntat perquè aflorin els boscos i els oceans, les serralades i els constel·lacions que tots tenim dins el nostre esperit, però que només a ell no li esta permès d’apagar-les, i té el deure sagrat d’agitar-les, per dir al món que som vius i d’una matèria preciosa, delicada i inconclusa.

Benvinguda creativitat!

Johannes de Fontdenberg

 

(1)FUSTIER, Michel; KAUFMANN, Arnold; DREVET, Annick. L’Inventique, nouvelles méthodes de créativité. Paris : Entreprise moderne d’édition, 1970

(2)PLA, Maurici. Sobre la imaginació analògica: Lautréamont, Breton, Roussel. Barcelona : Quaderns Crema, S. A., 2003

Tots els texts en cursiva pertanyen al post del mateix títol part (1) dins d’aquest blog.

D’UNA LECTURA PÚBLICA DELS DIARIS DE RICARD SALVAT

Lectura pública dels Diaris de Ricard Salvat  a sopluig de la Fundació del seu nom

 

Quan el passat 10 de setembre va començar a ploure tan torrencialment em va venir a la ment aquell sonet de Josep Carner que diu… Totes les bruixes d’aquest món perdut / són en el cel bretó, que en desvaria; / l’aigua bruny, delerosa, el punxegut / capell dels cloquerets de Normandia / Paris regala deplorablement; / es nega  Niça d’aiguarells en doina… Per sort, tanmateix, amb la pluja proverbial no hi eren presents totes les bruixes d’aquest món perdut, malgrat que el cel barceloní desvariejava, i l’aigua brunyia, delerosa, pels punxeguts capells dels cloquerets de la catedral,… i, tot i que la pluja va impedir de prosseguir l’acte de lectura pública d’una selecció dels tres volums dels Diaris  de Ricard Salvat a la Setmana del Llibre en Català, l’acte es va poder continuar a la seu de la Fundació Ricard Salvat.

La ràpida iniciativa de Núria Golobardes -viuda de Salvat- de prosseguir la lectura a la Fundació, propera al recinte de la Setmana del Llibre, va permetre de continuar l’acte organitzat per Edicions de la Universitat de Barcelona , la Fundació Ricard Salvat i Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili. Els assistents arribaven des de l’esplanada  de la catedral barcelonina després de sortejar una pluja desfermada que s’agreujava en el pas dels carrers estrets per les gàrgoles que regalimaven a doll. Un cop a la seu de la Fundació, una estesa de paraigües donaven un acolorit passatge abans d’entrar-hi. L’amabilitat de la família Salvat va oferir tota la seva ajuda per a sortejar la mullena amb la què arribaven els assistents a l’acte.

Passada gairebé una hora es va reprendre la lectura amb un major aire de complicitat entre els assistents que no es van perdre en el devessall de la pluja. Es diria que l’acte va guanyar -malgrat la pèrdua d’alguns de ben segur bons lectors, com per exemple el pintor Joan-Pere Viladecans el qual havia de començar just al moment de la pluja- al fer-se en el marc d’una dimensió més intima, i per tant, més paral·lela al que suposen els terrenys sempre privats de l’escriptura d’un diari, fet en moments d’intimitat casolana o de cambra d’hotel.

La publicació dels Diaris de Salvat arrenca el 2015, sis anys després de la seva mort a Barcelona. Fins a dia d’avui s’han publicat tres volums, el primer recull els anys 1962-1968, el segon, el període 1969-1972, i el tercer publicat ara es refereix als anys 1973-1975. Un cop completada l’obra pot arribar a 14 volums d’unes cinc-centes pàgines cadascun. Tot plegat, com es diu en les pàgines de la mateixa Fundació Salvat, un testimoni d’enorme valor i una font d’informació inesgotable sobre la cultura i la realitat social i política del país al llarg de cinquanta anys.

Salvat va escriure el seu enorme dietari amb plena consciència de la seva dimensió pública futura, ho veiem en alguns dels escrits del seus Diaris, i això sols ja en justifica amb escreix la seva publicació. La intensitat de la vida de Salvat, el seu coneixement i posició en el panorama de la cultura europea i de més enllà, amb les seves múltiples coneixences i relacions, la seva enorme capacitat de treball i d’aprenentatge, la seva vitalitat o més bé hiperactivitat, la seva intel·ligència, la seva sana curiositat, la seva conjugació entre  els coneixements doctes universitaris i la praxi artística, etc… Fan dels seus dietaris un compendi d’un inusitat interès.

Cal dir que la lectura programada dels fragments del diari ha vingut recolzada per la publicació d’un especial Ricard Salvat a una nova revista sorgida de Edicions de la Universitat de Barcelona, de nom Compàs d’amalgama : Revista de cultura contemporània, en el seu número 0. Hi trobem tots els fragments llegits en el curs de l’acte.

Les diferents veus dels lectors, personalitats intel·lectuals i artístiques, van anar desgranant les pàgines viscudes per un  home valent, lluitador i plenament encuriosit i capacitat per a tot.

El conjunt d’aquests Diaris fornirà, després de la seva publicació completa, una crònica de la vida i els costums d’una gent i d’una època que han format part de l’elit de la cultura europea, de la cultura en el sentit més ampli. Són centenars o millor dit milers de mirades, de gestos personals, de crítiques i comentaris, opinions, converses, personatges, vivències, experiències socials, polítiques, i sobretot artístiques, fets des dels gènere dietarístic a la manera com des de la literatura ho va fer l’immens mosaic que suposa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust.

Gràcies Salvat, per aquest immens esforç, per aquest immens testimoni.

 

Amadeus

DEL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT

Flames al mont Quimera prop de Çirali a la província d’Antalya a Turquia

 

A Juliette

 

Pujàvem peus descalços pel mont Quimera prop de la població de Çirali a Antalya, Turquia. Nosaltres sabíem del relat mitològic que situava en aquest paratge estrany l’episodi de la lluita entre Bel·lerofont, muntat en el seu cavall alat Pegàs, i el monstre anomenat Quimera. La imatge ferotge de la Quimera d’Arezzo vista al museu arqueològic de Florència ens venia a la ment i també la imatge icònica del nostre Sant Jordi lluitant amb el Drac. Tots els imaginaris dels esdeveniments prenien la nostra pensa damunt dels escenaris on pretesament s’havien produït.

Pujàvem peus cansats els esglaons irregulars del mont, atrets, doncs, pel mite i les seves significances. Esglaons que de temps immemorial, aprofitant la mateixa pedra de la muntanya, algú havia mig conformat com una imperfecte i sinuosa escala. L’envoltava una pineda del pi roig nostrat, mediterrani, que  coronava tot el camí i els entorns amb prou clarianes per permetre’n la vista d’un cel que començava a espurnejar ple d’estels.

Pujàvem maquinalment enderiats, amb la mirada perduda en llunyedars i alhora en l’indret desconegut ple de veus ressonants d’altres temps. Milers de veus proclamades, milers d’esgarrifances percebudes, milers d’esforços de cames de caminants d’altre temps i de l’ara. Milers de mans aparellades que s’hauran eixugat el front en les hores càlides de dia, i que s’hauran repenjat en les pedres altes del camí. Milers d’ulls que hauran mirat i vist, cors que hauran sentit les nues veritats que despullen els mites i les flames tremoloses del lloc. La Quimera com a ésser impossible, esmentada ja per Homer, tenia el cos de cabra, cap de lleó, cua de serp… o tal vegada era una fera amb el cap d’aquests tres animals, que foragitava per la boca foc, el mateix foc que d’una manera natural sorgeix per escletxes de les roques d’aquest mont que s’alça a prop de venturoses platges, com un immens balcó al mediterrani.

Pujàvem els rudes esglaons i el pedregar relliscós amb peus delerosos per l’arribada que menava al punt exacte de l’encontre amb el lloc on s’esdevingué la lluita. Vam aturar-nos un moment per refer-nos en l’ascensió  quan ja veiérem, vista amunt, els primers focs eixint entre les roques. Un cel rogent de capvespre col·laborava amb la vermelló de les diminutes flames que ara i ací prenien força. El vent que xiulava a les orelles fornia, afegit a les veus dels visitants, una remor encantada al lloc. Finalment vam veure ja el pendent altívol sense vegetació on les flames eixien a son lloure per les esberles rocoses entre runes d’algun temple o edifici antic.

Hi podíem imaginar a l’heroi sobrevolant, amb el seu cavall alat Pegàs -tot espurnejant de suors-, les flames que l’animal furiós exhalava amb força. Sota la ja negre nit, amb la llum de les flames, hom hi podia imaginar la fressa d’un batec d’ales en extrema tensió, i, a sota, la fúria dels moviments i els ràpids girs de la bèstia que brandava el seu foc.

La quimera com a encarnació de les forces físiques destructives de la Natura a son albir. Tempestuosament, febrilment, volcànicament, manifestant-se en lluita contra la intel·ligència i l’argúcia humana. Una lluita ancestral entre la humanitat i les forces destructives de la natura, on l’humà només hi pot triomfar per l’argúcia i l’enginy.

I l’enginy, l’estri, el cuc que amaga l’ham, que davant la força aspriva i brutal descabdella la situació a favor de l’humà. Aquesta fou l’arma de Bel·lerofont també. Un arpó que duia una bola de plom al seu cap, que va afitorar a la gola del monstre perquè es fongués amb el seu mateix foc abraçador i penetres pel cos de la bèstia tot emmetzinant-la.

Una nova proesa humana per perpetuar la vida dels homes damunt la terra.

Fins aquí el relat. El millor relat metafòric sobre la lluita dels homes contra les forces de la natura que poden destruir-los que mai la ciència podrà fer… Aquí la ciència haurà de cedir sempre. I tanmateix, la ciència, és a dir, el saber experimental, és qui haurà fornit en el relat l’element per l’assoliment del triomf, és a dir, el coneixement sobre el plom com a arma letal, que ha estat l’argúcia, l’enginy, que ha permès la victòria.

Tot això corria per les ments dels visitants que rememoràrem el mite. Tot això i molt més. I hauríem estat temptats a donar-hi tota la veracitat històrica al fets sols mitològics que aquí s’havien explicat.

Ho facilitava la propietat escènica d’aquelles flames sortint de la terra, aquell cel turquesa d’aquell món entre occident i orient camí dels grans viatgers entre l’Oest i l’Est, l’estrangeria dels que hi érem, el cansament, la pèrdua de referents i possessions, el poc equipatge -sols l’imprescindible-, el despullament de l’ànima que sap que no sap res i alhora tot…

I la nit.

Però el mite és el mite, i té la seva particular substància de significats, i el lloc precís dins la nostra ment.

Algú dels presents va voler explicar la causa d’aquells focs en el pendent rocós per complimentar l’altra part de ment que vol certeses. N’havia llegit el seu origen: l’existència de gas metà a l’interior d’aquella muntanya que a l’eixir per les escletxes formades per la mateix força del gas, des de temps immemorials, s’encenia per efecte de la temperatura ambient. Faria potser mil·lennis que aquells focs cremaven dia i nit.

Aquell fet constatat, malgrat ens donava un element de gestió per a la seguretat i la certesa, no proporcionava tanmateix a la nostra ment secreta el punt d’esvaïment d’una boira interior que es delia per una explicació més mitològica, més propera al saber que ens pot proporcionar un sentit a les coses i no pas un fred coneixement causal.

Una ànima infantil hagués volgut lligar aquell foc de la natura amb la narració mítica directament.

L’ànima adulta més cauta i circumspecte s’hauria endinsat pel camí de les analogies i el joc amb les metàfores. I per tant, pel cantó del mite, del mite com a mite, és clar, no com a realitat sense més. I en aquest joc, restaurador, guaridor, ampliador de la nostra ment, s’establiria.

És aquest el joc de l’art. El joc de l’artifici i de la ficció que no oblida però la seva aparença, i que tanmateix pel rerefons mistèric de la vida revela inesperadament, insòlitament i a balquena, la plenitud i l’ampliació de la nostra percepció.

L’aparença, que permet el coneixement i el sentit de les coses. Una aparença que no s’oblida, i que com en els jocs infantils que són ficció conscient, permet viure, paradoxalment, sorprenentment, en plenitud experiències que no és produeixen més que en la nostra imaginació, amb la col·laboració, això sí, de tota mena d’objectes, i en el cas de l’art, de tots els artificis que componen una obra, una obra artística, sigui musical, plàstica, dramàtica o textual.

Malgrat es mig oblidi en el joc de les analogies el darrer sentit de la seva aparença, aquesta és fonamental per a la salut de la ment. Ens ho recorda molt bé Nietzsche tot parlant dels somnis, en un assaig previ a El naixement de la tragèdia titulat La visió dionisíaca del món (1870), on hi diu : En la vida suprema d’aquesta realitat onírica tenim, tanmateix, el sentiment translúcid de la seva aparença; sols quan aquest sentiment desapareix és quan comencen els efectes patològics, dins els quals el somni no restaura, i s’acaba la natural força guaridora dels seus estats.

Tot això pensàvem en aquella ascensió per terres de l’Antic Món. Hi era Amadeus, el titellaire, Johannes de Fontdenberg, Cordèlia, Brutus “el murri” i Juliette, naturalment. Tot això pensàvem… I, també, com n’és de curiós que el mot Quimera hagi desplaçat el seu significat des de la raresa d’un ésser, que per aquesta mateixa característica és un monstre, a la de creació imaginaria de l’esperit i que hom pren com una realitat. Perquè la Quimera, com analogia, com a metàfora, com a experiència de joc, com experiència artística respon meravellosament al desig de la nostra ment i a un estat que pot proporcionar-nos un coneixement més satisfactori, més profund, que doni més sentit a les nostres vides que no pas allò que en diem la pura realitat. Ens trobem aquí en el terreny dels somnis que influencien i modifiquen també en una certa porció la realitat viscuda.

I en el curs d’aquestes palestres, de cop i volta, un vent benaurat, ni massa humit ni massa sec, va venir a la nostra faç. I per aquesta relació secreta entre l’esperit i la matèria uns líquids cerebrals i unes ones electromagnètiques inundaren el nostre cervell i un benestar mental i físic ens va prendre i ens va fer sentir la pell, la nostra pell, i amb ella el nostre cos, ben tangible… i vam comprendre que, certament, nosaltres també dúiem les nostres pròpies quimeres…

I ens va venir el record d’aquell poema de Baudelaire, Chacun sa Chimere, que dins els Petits poèmes en prose. Le spleen de Paris ens diu:

Sota un cel gris, en una gran planícia polsosa, sense camins, sense gespa, sense un card, sense una ortiga, vaig trobar diversos homes que caminaven encorbats.

Cadascun d’ells portava sobre l’esquena una enorme Quimera, tan feixuga com un sac de farina o de carbó o com el forniment d’un soldat romà.

Però la monstruosa bèstia no era pas un pes inert; al contrari, embolicava i oprimia l’home amb els seus músculs elàstics i poderosos; s’arrapava amb les seves amples urpes al pit de la seva cavalcadura; i el seu cap fabulós sobrepassava el front de l’home com un d’aquells cascs horribles pels quals els antics guerrers esperaven d’augmentar el terror de l’enemic.

(…)

Fet curiós a notar: cap d’aquests viatgers no semblava irritat contra la bèstia feroç penjada del seu coll i enganxada a la seva esquena; hom hauria dit que la consideraven com formant part d’ells mateixos. Tots aquests rostres cansats i seriosos no testimoniaven cap desesperació; sota la cúpula esplinètica del cel, i els peus enfonsats dins la pols d’un sòl tan desolat com aquest cel, caminaven amb la fisonomia resignada d’aquells que són condemnats a esperar sempre.

(…)[1]

Aquella nit vam somiar la certesa de tots els nostres monstres i la seva veracitat…  I tàctilment els vam assaborir.

La ficció va fer-se sang. I en gaudirem.

I ACOMPLÍREM EL DESIG QUIMÈRIC DEL PENSAMENT!

Johannes de Vincennes

 

 

[1] Versió de l’original francès d’Anna Montero i Vicent Alonso, per a Edicions del Mall (1983)

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la música dels concerts d’oboè de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a Tübingen, al land de Baden-Württemberg d’Alemanya,  a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer córrer -al rabent del seu pas- els més fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estança. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels innúmers de la nostàlgia humana.

Potser l’ambient sonor del lloc serà el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estrèpit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasmòdic d’una espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d’algun home en el camí de Ronda que voreja el riu i en el  “blau adorable” s’hi congriï encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afaiçoni units al moment i al lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepció de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l’única realment viscuda que és la que es percep pels camins de la vivència estètica, és a dir,  la vivència de l’art. Tal volta, potser, la vivència de l’u i el tot, o l’u en i amb totes les coses! El Hén kai pàn dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot això cerca avui l’Artificier, després d’un vol ràpid fins a Stuttgart. Un vol ple de ressonàncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d’acció intel·lectual com a via de recerca i treball interior d’una ànima europea, com a turbulències de l’esperit paral·leles a les turbulències atmosfèriques. Tot això, quan l’avió roda ja per terra ferma, després d’un torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperarà una plàcida navegació per  les aigües del Neckar cap a Tübingen -una alternativa de transport particular de navegació fluvial d’uns quaranta kilòmetres propiciada per un amic, dins una petita embarcació pròpia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les gòndoles de Venècia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restarà en silenci, pendent només de lliurar-se a l’instant magnífic en el que l’haurà de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva família dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevarà gairebé a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Però quina importància té per a ell la casa d’un fuster que va viure gairebé farà dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de Tübingen? Què en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc? A què respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perquè segons sembla excel·lís -que així fou- en la construcció de mobles, ans perquè llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d’una posició relativament acomodada, i sobretot, perquè va hostatjar un home il·lustre durant trenta-sis anys en una habitació en forma d’amfiteatre que donava al riu,  en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que és tothora present des de les finestres de la seva estança circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava allí, a casa seva reclòs, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als déus com a font de tan generosa donació.

L’hoste no era pas il·lustre per la seva posició social en el moment en què va viure a casa del fuster. L’hoste representava la ruïna d’un alt, altíssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer biògraf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, més que en un estat de bogeria en un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creació exclusiva del seu món interior, i en oposició total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il·lustre no fou altra que Friedrich Hölderlin, un dels cims més alts de la poesia alemanya de tots els temps.

Hölderlin havia nascut el 1770 a la població de Lauffen, banyada també pel mateix riu, el Neckar. Després d’una formació com a pastor protestant en la qual excel·lí, no va voler exercir mai el ministeri evangèlic. La seva activitat i vocació fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel·ligència, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la música; amb un físic de gran bellesa,  que es presentava amb les formes més amables i d’educació més exquisida, configurava una presència d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un període de gran creativitat artística i intel·lectual, fins que va haver de recloure’s el 1806 a Tübingen on fou ingressat a la clínica del doctor Authenrieth.  Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenesí pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any després fou menat  a la casa del fuster Zimmer, que en tindrà cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

Hölderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revolució Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals polítics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic règim. La regeneració de la humanitat i l’educació del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si bé, amb una visió més pròpia del primer romanticisme alemany, segons com, més revolucionària, ja que per aquesta alta missió no confiava només en la política i en l’Estat, del qual malfia, ans en canvis més profunds i en una transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia. Per aquest propòsit li caldrà una lluita titànica cap els mateixos déus. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, traduït per Carles Riba, on hi diu: …I és que lluitar / com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir. / I compartir la immortalitat, enveja / d’aquesta vida, és també un sofriment.

Aquesta  transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia, la Grècia antiga, fou per al poeta una de les seves més grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland  / Hiperió o l’eremita a Grècia, on diu: Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealització de Grècia i la seva civilització.

Per a Hölderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il·lustrats, la naturalesa, per a ell, era com el senyal més pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga presència del déus a la terra. La seva visió dins la filosofia panteista del món es refermava en el pensament que la natura no és sagrada solament en virtut d’una fundació primigènia, sinó en virtut d’una bellesa que es manté inalterable per sobre de tota categoria temporal , històrica. No oblidem que Hölderlin  fou un autèntic filòsof, coneixedor i admirador de Plató i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiració il·limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educació estètica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a més, cal dir, que fou  company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

Hölderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa és la idea més alta perquè conté totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu més elevat sentit platònic, no pot significar pas res més que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, i que només en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plató a El Convit, que fa dir, per boca de Sòcrates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona sàvia de Mantinea-, Hölderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a través de la seva Diotima de la novel·la Hiperió. Diotima és el personatge de la novel·la que fou la translació literària de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de Hölderlin,  a un desenvolupament més problemàtic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions són les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducció de la seva traducció d’Hiperió-: Si la dialèctica de l’amor, tal com és exposat al Convit, permet una ideal , però clara viabilitat de l’amor per els propòsits consignats -és a dir, la concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix-, a Hiperió presenciem una mena de dialèctica estantissa, sense resolució… Aquest és un dels punt més enigmàtics del llibre, i també, cal dir-ho, de la mateixa vida de Hölderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuació aquella ànima pura, i que el va dur a un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, és  tracta de la poesia, l’educació i la religió.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerarà, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als orígens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educació, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pròleg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer és el pedagog per excel·lència de la Grècia arcaica, també podem considerar Hölderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religió reivindica una mena de religió de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la raó i del cor amb el politeisme de la imaginació i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filosòfica per tal que el poble es tornés raonable, també era necessari que la filosofia esdevingués mitològica a fi que els filòsofs fossin sensibles.

Tot això i més fou Friedrich Hölderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit lúcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de Baden-Württemberg,  per a copsar a través de la força de la paraula, a través de la força de l’art -que és tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva vivència directa- un estat de l’esperit capaç per unes dècimes de segons, amb la intensitat i la força del llamp, de fer viu un moment. 

I tot això just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il·lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aigües, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de Hölderlin a  Tübingen

 

Ara els últims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal·ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der Hölderlin isch et verrückt gwä , és a dir, Hölderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la Hölderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisança corprèn els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,  recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, també, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, només la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Suàvia pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que són a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauració. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases veïnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers són ja al primer pis. Comproven que la porta de la estança de Hölderlin és oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels innúmers de la nostàlgia humana…. 

És certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gairebé cap moble, les parets però són encara ben encalades d’un blanc pur. Només dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier té informació precisa que les cadires són de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per Hölderlin, qui sap si també agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… També el pas apressat a banda i banda d’un home en el camí de Ronda que voreja el riu… i en el  “blau adorable” hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afaiçonarà una unió entre ell, el moment i el lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara és el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba més a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis  sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les notícies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,  mentre declama les cròniques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La notícia parla de la possessió ja del Peloponès per part de les tropes gregues revoltades, i de l’avenç espectacular cap a la independència de Grècia, la lloada Grècia de nou!… L’anhelada alliberació de Grècia… Recordi’s l’Hiperió : Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. L’Artificier llegueix reposadament la notícia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de Hölderlin sigui beneït!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la presència del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava Hölderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experiència. Haurà estat possible de reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’avenç del poble grec cap a la seva independència. Fou el darrer moment d’entusiasme de Hölderlin, que va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de Hölderlin, en aquesta reclusió de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, també pels seus editors, i també, pel mateix primer biògraf, Waiblinger, que hi  mantingué una relació sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resolució de “dissonàncies interiors” -recordi’s aquesta expressió tan pròpia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,  ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la última etapa de la vida, de la vida de l’home més pur, més ideal,  que ha donat la terra. Perquè tots sabem com el món de les idees de Plató, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, altíssim, al qui, no sent un déu, i amb l’únic do de la sofrença, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del món, en l’espai sagrat i profà de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de Hölderlin un feliç oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i ésser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitació del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa és el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

Cordèlia

 

 

(*) De l’Hiperió de Hölderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
HÖLDERLIN, Friedrich. Hiperió o l’eremita a Grècia. Introducció, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]

TOT EL PES SALOBRE DELS OCEANS O JOHANN WOLFGANG VON GOETHE!

A Míriam Raventós Barangé, que sabrà reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…

  S‘esdevingué que, l’Artificier, sota la pressió jeràrquica d’un marc laboral -marc jeràrquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensió humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambició, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiració social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alquímia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongué, un temps més tard, en una visió feliç que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Pintura d’Eduard Resbier

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre’s al prop i al lluny?

Per sostenir el pes titànic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pròpies i d’altri,

dalt d’un cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consirós i garlar profitós.

Tant avui com ahir tocar el clavecí

i riure’s de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endreç d’un desgavell,

del cep retut, un escambell,

d’un endreçat fer-ne esguerrat.

De l’art, vera ciència.

De la ciència ver art,

i de l’aristocràcia dels prínceps:

l’excel·lència.

Retre’s en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! “Diuen” Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau Venecià

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser artífex d’un Júpiter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quimèric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient i d’occident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indecís les ments endreçades!

Burgès, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?

Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers Tübingen?

Aprofitador d’avinenteses per l’envejós

cor recelós de l’home!

 

Que no ens facin pas riure,  fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,

et copsà en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d’amagat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles “Dame Sans Merci”,

entre el desesper wertherià del “Temps del geni”

i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.

Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,

com ha de recloure’s tant d’infinit

 … Johann Wolfgang Von Goethe!

 I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta és la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.

Page 1 of 6

Impulsat per WordPress & Tema creat per Anders Norén