DIETARIS DE L'ARTIFICIER

Un altre blog Blogs.uab.cat d'arquitectures i geografies de les emocions, els pensaments i les accions.

Ago 13 2018

DE LA IDEALITAT. A qui, sinó a tu, Friedrich Hölderlin?

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |

Friedrich Hölderlin fos en la Natura. Fotocomposició a partir del dibuix de F. K. Hiemer

 

A Esther Albiol López, que coneix la idealitat

 

Per a ser llegit amb la música dels concerts d’oboè de J. S. Bach

 

L’Artificier vol viatjar a Tübingen, al land de Baden-Württemberg d’Alemanya,  a la casa que fou del fuster Ernst Friedrich Zimmer -encara avui en peu- per a veure si pot olorar la fusta tallada dels boscos propers esdevinguda bell moble; empolsar-se les sabates relluents de fines serradures resinoses i fer córrer -al rabent del seu pas- els més fins encenalls corbats en espiral que s’apilaran, de ben segur, pel terra de l’estança. Vol saber si es possible tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop. La llum amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i els tels innúmers de la nostàlgia humana.

Potser l’ambient sonor del lloc serà el mateix en el rar moment que cap motor lliuri el seu estrèpit, i a la vora del seu riu calmat, el Neckar, hi convisqui encara una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transiti gent ufana, al so espasmòdic d’una espineta tocada finament, al pas apressat a banda i banda d’algun home en el camí de Ronda que voreja el riu i en el  “blau adorable” s’hi congriï encara una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per a un benestar suprem que ens afaiçoni units al moment i al lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que ens envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percebi a les orelles. Tot, tot, tot, es pot donar en una tarda recreada pels estranys mecanismes que possibiliten la percepció de la vida, la veritable vida, la vida per fi descoberta, l’única realment viscuda que és la que es percep pels camins de la vivència estètica, és a dir,  la vivència de l’art. Tal volta, potser, la vivència de l’u i el tot, o l’u en i amb totes les coses! El Hén kai pàn dels grecs antics.

Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.” (*)

Tot això cerca avui l’Artificier, després d’un vol ràpid fins a Stuttgart. Un vol ple de ressonàncies turbulents, de vida que cavalca damunt la vida, d’acció intel·lectual com a via de recerca i treball interior d’una ànima europea, com a turbulències de l’esperit paral·leles a les turbulències atmosfèriques. Tot això, quan l’avió roda ja per terra ferma, després d’un torbador xoc de les esteses rodes damunt les pistes d’aterratge relluents de Sol.

Ara, ja en la ciutat, l’esperarà una plàcida navegació per  les aigües del Neckar cap a Tübingen -una alternativa de transport particular de navegació fluvial d’uns quaranta kilòmetres propiciada per un amic, dins una petita embarcació pròpia del lloc anomenada Stocherkahn, una barca de fusta semblant a les gòndoles de Venècia-. Ara, ja en el riu, l’Artificier, restarà en silenci, pendent només de lliurar-se a l’instant magnífic en el que l’haurà de sorprendre, tal volta sobtadament, la casa que fou del fuster Zimmer i la seva família dins els meandres del riu, i la groga torre del fuster s’elevarà gairebé a la llera del riu davant l’illa de Plantanenallee i dels seus ulls commoguts.

Però quina importància té per a ell la casa d’un fuster que va viure gairebé farà dos-cents anys en una casa de la ciutat alemanya de Tübingen? Què en justifica aquests viatge i aquest tornar a reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc? A què respon aquest voler capir i aprehendre un instant viscut?

Ocorre que Ernst Friedrich Zimmer no fou un fuster qualsevol, no pas perquè segons sembla excel·lís -que així fou- en la construcció de mobles, ans perquè llegia Kant, Schelling, Novalis… entre altres, disposava d’una posició relativament acomodada, i sobretot, perquè va hostatjar un home il·lustre durant trenta-sis anys en una habitació en forma d’amfiteatre que donava al riu,  en la qual, l’hoste, passava el dia tocant l’espineta, rellegint un sol llibre i reescrivint multitud de poemes inacabats o passejant entotsolat vora la ribes del Necker. Un riu que és tothora present des de les finestres de la seva estança circular, en forma de torra, on l’hoste passava les hores en un estat calmat, es diria d’una certa pau interior. Zimmer, que efectivament no era un fuster qualsevol, indefectiblement deia als visitants del seu hoste, que aquest es trobava allí, a casa seva reclòs, no per haver rebut poc ans per haver rebut massa. Hem de suposar que es referia als déus com a font de tan generosa donació.

L’hoste no era pas il·lustre per la seva posició social en el moment en què va viure a casa del fuster. L’hoste representava la ruïna d’un alt, altíssim esperit del seu temps, esdevingut ja un marginat social, del qual els estudiants, que en gran nombre ahir com avui poblen la ciutat, en feien befa. Un personatge que es trobava segons el seu primer biògraf, Wilhelm Waiblinger, que el va tractar en aquests temps, més que en un estat de bogeria en un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, capbussat de ple en un idealisme decididament terrible car era una creació exclusiva del seu món interior, i en oposició total i greu a la realitat com ell mateix constatava. Aquest hoste il·lustre no fou altra que Friedrich Hölderlin, un dels cims més alts de la poesia alemanya de tots els temps.

Hölderlin havia nascut el 1770 a la població de Lauffen, banyada també pel mateix riu, el Neckar. Després d’una formació com a pastor protestant en la qual excel·lí, no va voler exercir mai el ministeri evangèlic. La seva activitat i vocació fou sempre la de poeta i es va dedicar a fer de preceptor privat. Amb una personalitat enlluernadora, plena de dolcesa, plena de noblesa, plena d’intel·ligència, plena de fantasia i profundament dotada per a la poesia i la música; amb un físic de gran bellesa,  que es presentava amb les formes més amables i d’educació més exquisida, configurava una presència d’un atractiu irresistible tal i com expressa Waiblinger. Va viure un període de gran creativitat artística i intel·lectual, fins que va haver de recloure’s el 1806 a Tübingen on fou ingressat a la clínica del doctor Authenrieth.  Segons el metge que el va visitar la seva bogeria esdevenia un frenesí pel qual s’expressava en una llengua incomprensible. Un any després fou menat  a la casa del fuster Zimmer, que en tindrà cura fins a la seva mort esdevinguda el 1843.

Hölderlin, a remolc de l’entusiasme que va provocar la Revolució Francesa, fou un defensor aferrissat de l’ideal d’una comunitat d’homes lliures i iguals, amb total simpatia amb els nous ideals polítics i socials que corrien per Europa enfrontats als vells esquemes de l’antic règim. La regeneració de la humanitat i l’educació del poble foren sempre entre les seves preocupacions principals, si bé, amb una visió més pròpia del primer romanticisme alemany, segons com, més revolucionària, ja que per aquesta alta missió no confiava només en la política i en l’Estat, del qual malfia, ans en canvis més profunds i en una transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia. Per aquest propòsit li caldrà una lluita titànica cap els mateixos déus. Vegis el poema inacabat En blau adorable floreix…, traduït per Carles Riba, on hi diu: …I és que lluitar / com Hèrcules, amb Déu, això és sofrir. / I compartir la immortalitat, enveja / d’aquesta vida, és també un sofriment.

Aquesta  transposició idealista de la democràcia de l’antiga Grècia, la Grècia antiga, fou per al poeta una de les seves més grans passions com expressa en el seu llibre Hyperion oder der Eremit in Griechenland  / Hiperió o l’eremita a Grècia, on diu: Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. Fou el seu rerefons d’ideals, com ho fou en la cultura alemanya del seu temps, la qual va produir una forta idealització de Grècia i la seva civilització.

Per a Hölderlin la naturalesa era sagrada. Contra els afanys secularitzadors dels racionalistes il·lustrats, la naturalesa, per a ell, era com el senyal més pur, o menys sollat pels homes, d’una antiga presència del déus a la terra. La seva visió dins la filosofia panteista del món es refermava en el pensament que la natura no és sagrada solament en virtut d’una fundació primigènia, sinó en virtut d’una bellesa que es manté inalterable per sobre de tota categoria temporal , històrica. No oblidem que Hölderlin  fou un autèntic filòsof, coneixedor i admirador de Plató i en general de tota la filosofia grega, de Spinoza, Lessing, Kant…, que va estudiar amb Fichte a Jena, que coneix personalment a Schiller, pel qual professa una admiració il·limitada, i que va voler publicar unes noves Cartes sobre l’educació estètica de l’home continuadores de les del seu admirat Schiller, a més, cal dir, que fou  company d’estudis de Hegel i de Schelling, etc, etc, etc.

Hölderlin, d’acord amb els pensadors de l’idealisme alemany, creu que la bellesa és la idea més alta perquè conté totes les altres idees. La bellesa, entesa en el seu més elevat sentit platònic, no pot significar pas res més que l’acte suprem de la raó, aquell que abraça totes les idees, i que només en ella s’agermanen la veritat i la bondat.

Com Plató a El Convit, que fa dir, per boca de Sòcrates, els coneixement sobre l’amor que li va ensenyar Diotima -la dona sàvia de Mantinea-, Hölderlin, expressa el seu concepte sobre l’amor a través de la seva Diotima de la novel·la Hiperió. Diotima és el personatge de la novel·la que fou la translació literària de Susette Gontard de la vida real, la seva amant. Assistim, tanmateix, en l’obra de Hölderlin,  a un desenvolupament més problemàtic, ple de malentesos, ple d’entrebancs… tot i que les concepcions són les mateixes. Com diu Jordi Llovet -en la introducció de la seva traducció d’Hiperió-: Si la dialèctica de l’amor, tal com és exposat al Convit, permet una ideal , però clara viabilitat de l’amor per els propòsits consignats -és a dir, la concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix-, a Hiperió presenciem una mena de dialèctica estantissa, sense resolució… Aquest és un dels punt més enigmàtics del llibre, i també, cal dir-ho, de la mateixa vida de Hölderlin.

Tres nuclis de pensament i d’activitat ens resten d’entre les que va viure fins a l’extenuació aquella ànima pura, i que el va dur a un estat de debilitat  conseqüència d’un gran cansament físic i mental, és  tracta de la poesia, l’educació i la religió.

La poesia ho va ser tot a la seva vida, per ella va seguir tot l’itinerari vital que va seguir. La considerarà, conjuntament amb els pensadors de l’idealisme alemany, la veritable mestre de la humanitat tal i com ho va ser als orígens del temps -recordis totes les grans epopeies de l’antiguitat tant occidental com oriental-. Tocant a l’educació, que sempre va formar part de les seves preocupacions, es pot considerar, com diu Conrad Vilanou en el pròleg del llibre La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin, que: es pot dir , doncs, que de la mateixa manera que Homer és el pedagog per excel·lència de la Grècia arcaica, també podem considerar Hölderlin com un dels grans educadors del nostre temps. I en especial de l’Alemanya del seu temps, una comunitat dividida en multitud d’estats. Per a la religió reivindica una mena de religió de la humanitat que havia de conjugar el monoteisme de la raó i del cor amb el politeisme de la imaginació i de l’art. Si la mitologia havia d’esdevenir filosòfica per tal que el poble es tornés raonable, també era necessari que la filosofia esdevingués mitològica a fi que els filòsofs fossin sensibles.

Tot això i més fou Friedrich Hölderlin. Un home que havia rebut massa com havia dit lúcidament Zimmer. Un home pel qual l’Artificier viatja al land de Baden-Württemberg,  per a copsar a través de la força de la paraula, a través de la força de l’art -que és tot aquell joc que tot i sent artifici, paradoxalment, construeix millor la realitat que la seva vivència directa- un estat de l’esperit capaç per unes dècimes de segons, amb la intensitat i la força del llamp, de fer viu un moment. 

I tot això just al moment que el meandre pel qual transcorre el viatger mostra ja la famosa “torre del boig”, la torre de la casa del fuster Zimmer, quan un Sol de tarda pesant d’agost il·lumina el curs del riu, i es fan mirallets de colors en el trenat suau de les aigües, i peixos silenciosos passen sota la llum…

 

Torre de Hölderlin a  Tübingen

 

Ara els últims trams son fets a rem fins a sota mateix de la torre. Ja a peu, un cop estacada la barca, els viatgers pugen l’escala de pedra que mena a la casa. A la paret de fora hom hi pot llegir una pintada amb una cal·ligrafia semblant a la del poeta que diu… Der Hölderlin isch et verrückt gwä , és a dir, Hölderlin no era boig.

La torre que actualment sembla que pertany a la Hölderlin Gesellschaft, roman tancada per obres. Una reixa esbotzada permet una entrada clandestina. L’Artificier i el seu amic s’hi avancen. Un cop dins a la casa cerquen l’indret de la torre. Una llum ataronjada penetra per totes les finestres. La frisança corprèn els intrussos. Casualment l’olor que desprenen uns taulons nous de fusta, possiblement portats per l’arrenjament de l’edifici,  recorden l’ofici de Zimmer. Planta baixa de la torre amb objectes apilats i eines. Casualment, també, no se sent cap soroll ni esclafit de motor, només la fressa suau del curs del riu i els ocells que l’habiten. Alguna veu humana que s’hi afegeix amb el parlar de Suàvia pels volts de la casa.

Pugen l’escala ja de dins la torre. El primer pis fou el del poeta!. Tot ha emmudit, hi ha un gran silenci des de que són a la torre. Hi ha pols al terra, curiosament s’hi troben serradures de fusta tallada recentment per mor de les obres de restauració. Ara, per uns moments, una merla canta prop de la torre, mentre hom sent un serrar segurament de les cases veïnes. Un vent de capvespre deixa el cel ben net, i desvetlla el primer paisatge d’ombres rere els finestrals. Els viatgers són ja al primer pis. Comproven que la porta de la estança de Hölderlin és oberta de bat a bat. Un joc de llums de tarda d’agost l’inunda encara. La llum -pensa l’Artificier mentre observa l’espai- amb les seves zones il·luminades i fosques, amb les seves zones de gradacions en penombra que exciten tant i tant a l’anima del pintor i del poeta, i els tels innúmers de la nostàlgia humana…. 

És certament com un amfiteatre amb tres finestrals. No hi ha gairebé cap moble, les parets però són encara ben encalades d’un blanc pur. Només dues cadires antigues es distribueixen per l’espai. L’Artificier té informació precisa que les cadires són de Zimmer, fetes per Zimmer, treballades amb les mans del fuster-ebenista, qui sap si tocades per Hölderlin, qui sap si també agafades amb la ma del poeta pel seu respatller. Curiosament, hi ha una coincidència atzarosa de remors fluvials i de fressa de camins, on hi transita gent ufana. L’Artificier sent inexplicablement dins la seva ment un so d’espineta tocada finament… També el pas apressat a banda i banda d’un home en el camí de Ronda que voreja el riu… i en el  “blau adorable” hi copsa una benefactora atmosfera de vents i fredors, d’humitats i eixuteses, d’olors i de perfums, de músiques interiors i exteriors, just a la mida que cal per un benestar suprem que afaiçonarà una unió entre ell, el moment i el lloc. Una percepció d’un tot sense separació de tot el que l’envolta. Tot un rar moment de silencis on només un vent xiulador es percep per les orelles, just al moment que es diu: Ara, ara és el moment, Poeta!

L’Artificier treu de la seva cartera un exemplar del vell diari alemany Allgemeine Zeitung de 1823. Dret, mirant cap a una de les cadires, la que es troba més a prop del finestral de l’esquerra -on per lectures dels contemporanis  sap que li agradava de seure’s al poeta-, es disposa a llegir en veu alta una de les notícies del vell diari. Mira fixament la cadira buida de prop del finestral,  mentre declama les cròniques d’una guerra que en el seu moment fou seguida pels pensadors alemanys amb gran entusiasme. La notícia parla de la possessió ja del Peloponès per part de les tropes gregues revoltades, i de l’avenç espectacular cap a la independència de Grècia, la lloada Grècia de nou!… L’anhelada alliberació de Grècia… Recordi’s l’Hiperió : Estimo Grècia per sobre de totes les coses. Porta els colors del meu cor. Mireu on mireu, sempre hi trobareu sota terra una alegria. L’Artificier llegueix reposadament la notícia fins que acaba, i afegeix: Que el darrer entusiasme de Hölderlin sigui beneït!

L’Artificier resta ara en silenci tot sol vers la ja creixent foscor de la cambra. Sent el lloc, el moment, la presència del poeta i a ell mateix com un tot. Sent aquell oblit de si mateix de que parlava Hölderlin i ara les seves paraules se li fan del tot comprensibles: “Ser u amb totes les coses, aquesta és la vida de la divinitat, aquest és el cel dels homes. Ser u amb tota cosa viva; tornar, en un feliç oblit de si mateix, al tot de la natura, aquest és el punt més alt dels pensaments i de la joia, cimal sagrat, lloc de repòs etern on es fon la xafogor del mig dia i es perd el so de la tempesta, lloc on la mar agitada es torna com l’oneig d’un camp de blat.

Un cop a fora de la cambra del poeta, l’Artificier comenta a l’amic -que ha restat a l’escala- l’experiència. Haurà estat possible de reviure la llum que una tarda d’agost de l’any 1823 definia les estances del lloc on la idealitat d’un home es va encendre per darrer cop, quan l’editor i amic del poeta, Gustav Schwab, va notificar-li l’avenç del poble grec cap a la seva independència. Fou el darrer moment d’entusiasme de Hölderlin, que va fer pensar, fins i tot, en una millora del seu estat mental.

Res, però, no fou així.

El detall dels neguits que laceraven el dia a dia de Hölderlin, en aquesta reclusió de trenta-sis anys, foren descrits per algunes de les persones que el visitaren i per declaracions que els hi feu el mateix Zimmer, també pels seus editors, i també, pel mateix primer biògraf, Waiblinger, que hi  mantingué una relació sembla que llarga. En totes elles, no se’ns permet de veure en claredat que el seu estat fos una resolució de “dissonàncies interiors” -recordi’s aquesta expressió tan pròpia del poeta- en la seva personalitat en cap sentit, malgrat ens hi hem sentit temptats en furgar en la seva obra i vida,  ans aspre i pura malaltia mental. Ens agradaria, tanmateix, de poder plantejar-nos alguns interrogants sobre la última etapa de la vida, de la vida de l’home més pur, més ideal,  que ha donat la terra. Perquè tots sabem com el món de les idees de Plató, que tant pesa als homes nobles en el seu diari determini, executa un preu alt, altíssim, al qui, no sent un déu, i amb l’únic do de la sofrença, gosa de transparentar-les en el domini de la vida, en el terreny del món, en l’espai sagrat i profà de la naturalesa. Vagin, doncs, com a cloenda unes tal vegada vanes interrogacions:

Fou la malaltia de Hölderlin un feliç oblit de si mateix al tot de la natura? Un fer-se i ésser u amb el fluir de la natura? Un lliurar-se des de l’agitació del mar a l’oneig compassat d’un camp de blat? Ans quina cosa és el cel dels homes?

I encara una darrera pregunta:  Fou la idealitat amb la seva pugna amb el real el que li va provocar la follia?

 

(*) De l’Hiperió de Hölderlin.

 

Bibliografia utilitzada:
COLLELLDEMONT, Eulàlia. La bellesa com a pedagogia : la proposta d’educació estètica a Hölderlin. Lleida : Pagès Editors, 1997 [Col·lecció d’assaig Argent Viu, 27]
HÖLDERLIN, Friedrich. Hiperió o l’eremita a Grècia. Introducció, traducció i notes de Jordi Llovet. Barcelona : Columna Edicions, S. A., 1993
MEDINA, Jaume. Carles Riba i Friedrich Hölderlin. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987
WAIBLINGER, Wilhelm. Vida, poesía y locura de Friedrich Hölderlin y otros textos complementarios. Edición de Txaro Santoro y Anacleto Ferrer. Madrid : Ediciones Hiperión S. L., 2003

No hi ha comentaris

Jul 30 2017

UN DIÀLEG SOBRE L’ÀNIMA I EL COS EN EL SUPOSAT LLOC ON J. H. W. TISCHBEIN PINTÀ AL JOVE GOETHE PROP DE ROMA

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |

 

(Per a una major comprensió dels personatges que  intervenen en aquest imaginat diàleg vegi’s la pàgina: De l’Artificier…  d’aquest mateix blog)

 

         Des de llocs geogràfics diversos convergiran en un indret prop de Roma unes dones i uns homes. Celebraran damunt la terra roenta de l’estiu, damunt la terra aterrossada d’un camp llaurat, enmig de pedres multiformes plenes de fragments de ceràmiques i de mítiques columnes, envoltats de pinedes i xiprers altius, vora el camí mil·lenari de la Via Apia, un embat, un diàleg, en el convit on cada any els convoca el polític i pensador Brutus “el murri”, on viu exiliat eternament.

La Via Apia a prop de Roma. (Imatge de LisArt)

L’home que ve de Barcelona, l’Artificier, té un semblant pensarós. Ha embarcat en el Ferry que de costum el porta a Civitavecchia, el port que es troba a vuitanta kilòmetres de Roma, on haurà de prendre el tren per anar a la capital de l’antic l’imperi. Des de sempre es resisteix a arribar a la ciutat eterna per cap més mitjà que no sigui el de la travessa per mar.  Malgrat la intensa calma que envaeix les aigües del mediterrani a l’estiu, el nostre viatger ha hagut de patir un fort tràngol degut a un inesperat temporal. Un lleuger mareig l’envaeix. La nàusea del seu cos no pot evitar de veure’s reflectida com una correspondència exacta amb la que travessa el seu esperit d’un temps ençà. Abans de partir ha visitat la seva casa del déus, el seu temple, l’antiga església de Sant Just i Pastor de la ciutat on viu, no pas per catòlica virtut ans per pagana invocació, i s’ha preguntat, com tots els homes i dones valerosos, el per què de la vida humana. Ha coincidit amb el bíblic Job, no pas en la penosa, forçada i gratuïta renuncia final, ans en el gruix autèntic de la seva narració, tot denunciant la injusta sofrença, tot assegurant la seva total innocència i refermant-se amb l’acusació contra la juguesca divina amb Mefistòfil.

De Viena en surt en un vol directe cap a Roma Johannes de Fontdenberg, el diplomàtic, escriptor, el músic, que amb temps suficient ha reservat pel seu viatge estival els dies precisos per la seva estada a  l’hotel que cada any l’espera prop de la casa de Brutus, que és a uns vint kilòmetres de Roma, a la “campagna romana”,  on Tischbein, un dels seus pintors clàssics preferits, situa la pintura idealitzada de Goethe en el seu viatge al país dels llimoners en flor. No en va ell també és un Goethe, d’alta elegància i d’alt pensament, que sent la necessitat del sud en els temps de la primavera i de l’estiu.

Goethe a la campagna romana, de Johann Heinrich Wilhelm Tischbein (1787). Wikipedia

Diotima, en el seu misteri etern, apareixerà en el moment oportú sota el signe del capvespre. Bella, sàvia i seductora, creuarà peus descalços, sense cap balanceig, la terra aterrossada i plena de rostoll del darrer blat segat, i parlarà només en intervencions precises.

No mancarà el vell professor, l’actual eremita ortodox, Johannes de Vincennes, que com cada any fa coincidir el seu pas per Roma, entre els Monestirs de Meteora a Grècia i el Casal Bellesguard a Barcelona, amb el convit de Brutus. Malgrat la seva predilecció pel silenci, el trencarà com cada any per aquest únic moment.

Tampoc no hi faltarà Cordèlia, la resplandent, que des de Paris viatjarà cap a Roma, i l’apassionat Fontdenvern procedent del Marroc, on ha pintat els sempre enyorats Jardins des Majorelle, a la ciutat de Marrakech. I no sabem si el multiforme Amadeus hi apareixerà amb les seves figures més humanes que els humans: els seus titelles.

Les libacions no es fan esperar. Reunits els comensals en el lloc suposat on Tischbein va voler situar el jove Goethe en el seu viatge iniciàtic per terres itàliques , Brutus “el murri”, comença a abocar al terra el vi procedent de la seva copa de vidre opac de color ataronjat. Són vins blancs d’aquella mateixa terra que xopen la mateixa terra que els ha vist néixer. El contacte amb la terra calenta provoca una mica de flama i unes columnetes de fum inunden l’aire que queda aromatitzat.

De cop i volta en surt de la propera Via Apia un carruatge tirat per dos cavalls blancs que transporta un gros piano de cua, també blanc, damunt d’una lluent plataforma d’impol·luta blancor…  Just quan hom ja sent encara en la llunyania el so amplificat que executa un jove pianista de The Hours de Philip Glass, mentre Brutus es situa ja dret al cap de la taula parada damunt la terra calenta i argilosa, i és aleshores que formula la gràcil pregunta per a la palestra.

Brutus.- Qui és més subtil, el cos… per servir-se’n de l’ànima o l’ànima… per servir-se’n del cos?.

El debat està servit. Brutus mateix complau amb la mirada als comensals que resten drets cadascú al seu lloc, al voltant de la llarga i ampla taula coberta de llençols blancs, i a la qual es sobreposen les menges i les gerres del vi i de l’aigua. I Brutus detalla…

Brutus.- Però, no cal dir com jo prefereixo parlar de ment i no pas d’ànima, d’aquesta autonomia neuronal apareguda a poc a poc dins el cap d’un primat, que embranca el nostre pensament i ens permet de veure’ns des de fora. Com voltors damunt la nostra pròpia carronya…

Fontdenvern.- O damunt la nostra beutat? 

Replica el pintor Fontdenvern, que s’avança a la taula tot prenent un botim de raïm per començar, mentre, ara, el desconegut pianista -per cert, excel·lent!- interpreta Opening del mateix Glass.

Fontdenvern.- Això fora possible també. No Brutus? No per al voltor, certament, ans pel colibrí que cerca el nèctar floral? 

Avança el pintor, que encara té els ulls posats als Jardins de Majorelle que acaba de pintar obsessivament, mentre hom pot oir barrejats amb el fort volum dels altaveus que amplifiquen el toc potent del pianista, lleugers somriures de complicitat i el xoc de les copes de vidre antic, opac i gruixut, que els comensals fan entrecreuar amb la mirada fixa i els braços estesos…

La llum decau aviat dins la “campagna romana” i pesa ataronjada pels cossos migs descoberts per les robes escasses i descordades de l’estiu, les quals deixen veure els tors i els pits de les dones que resten al descobert, quan, l’eremita Vincennes, comença a parlar:

Vincennes.- Carles Riba escriu dos versos magistrals que justament parlen d’això, amb les mateixes paraules, dins el poema que comença : Sapigueu-ho, es volien /…

De cop l’interromp, tot prosseguint el poema, el pintor Fontdenvern, declamant amb precisió i força:

Fontdenvern.- …per no morir d’amor. / Dos cossos es nuaven / com un crit en dos noms. / Dues vides petites / responien pel món, / i el seu deute de flama / s’alleujava en dolçor. / S’estimaven: deixeu-los / sorpresos de llur goig. / Per servir-se de l’ànima, / que ha estat subtil el cos! / Quan l’ànima  els desperti, / tornaran a voler-se / i a patir d’ésser dos.

Vincennes.- Deliciós, Fontdenvern! Veig que el coneixeu al detall i de memòria. Em referia, però, a aquesta gota cristal·lina que constitueixen els dos versos que diuen: “Per servir-se de l’ànima,  /  que ha estat subtil el cos!” . Hi ha aquí una afirmació contundent de la supremacia del cos que ens fa Riba, justament Riba, almenys, una supremacia per al moment descrit en el poema. I qui de nosaltres no pot reconèixer en la seva vida passada aquesta servitud que ens embolcalla en les meravelles del plaer corporal i del goig de l’altre, i on ens fem nous, forts i invencibles. No cal dir que jo en la meva actual etapa d’eremita hi he renunciat, però en reconec la força i el desvetllament que mou.

Johannes de Fontdenberg.- Recordem al que fa dir Plató a un dels comensals del Convit: que un exèrcit d’enamorats seria invencible! Recordem-ho!

I Brutus exclama sorneguerament:

Brutus.- Sí, sí, això només és el mal de la bèstia! com diria Josep Pla. No som pas estranys a les bèsties, més aviat en som els seus parents! I el cos ens fa veure lluernes a la ment! I fa volar papallonetes, amb el conseqüent “papalloneig”… Mentre torna a aixecar la copa que xarbota plena de vi i riu grandiloqüent!

L’Artificier, entotsolat, però atent al discurs, no alça la copa ni somriu. Té la mirada posada a les tovalles del davant, i només, de tant en tant, alça la mirada per veure la bellesa del lloc: la vella i bella “campagna romana”, el capvespre amb la seva llum de recança màgica, el cel que ja es desclou en la foscor i l’espurneig d’altres mons llunyans. Tanmateix, sap prou bé de què es parla, mentre s’ha anat fent un silenci expectant entorn d’ell i el pianista es fa més oïble amb la peça de Glass, quan finalment parla i diu:

L’Artificier.- Sé com pesen i trasbalsen a la sang aquestes envestides del cos, i com, certament, es presenten amb la màxima subtilesa, conformant tota mena de necessitats i visions, obrint-nos a infinits sens nombre. Un impuls quimèric pel qual establim un nou jo i una nova creació… Però, en veritat qui mou primer els fils, el cos o l’ànima?

Per darrera els xiprers, oposats al lloc on s’ha situat la carrossa del piano, apareix Diotima, la dona de Mantinea que Plató esmenta a El convit, que irromp seductora dins la conversa i el lloc sense que sorprengui a ningú. I diu:

Diotima.- Ni el cos  ni l’ànima, ans Eros! L’Eros immortal, que és un element intermedi entre els éssers mortals i els immortals, entre la ignorància i la ciència, com una concreció del desig d’immortalitat dels homes i de la seva aspiració al Bell en si mateix. 

L’aparició de Diotima ha propiciat uns moments de reflexió i silenci. Passats uns minuts diu el poeta i diplomàtic vienès:

Johannes de Fontdenberg.-  El nostre poeta, Joan Maragall, que va viure a cavall entre un esperit Nietzscheà i el de un bon pare de familia, parlava d’unes suposades visites del comte Arnau al seu esperit… Visites que hem d’entendre com una hipèrbole poètica, com una metàfora que envaïa el seu noble esperit d’alt pensament en determinats moments vitals. En elles hom hi podria veure el ressorgir d’un esperit rebel i trencador, on hom trencava tots els elements que conformaven els lligams socials i culturals, cap a la naixença d’allò nou, d’allò que en llenguatge Kierkegaardià hom podria dir més proper a la possibilitat que a la necessitat, més proper a l’infinit que al finit, on un creador veu les màximes possibilitats i es fa un mitjancer entre els déus i els homes…  Fora també, tal volta, el comte Arnau el mateix esperit d’Eros? Fou Eros, doncs, el que s’apareixia a Maragall? Hom parla de la possible existència d’una altra dona en la vida del poeta…

Vincennes.- I segurament aquesta pulsió d’Eros fou viscuda pel poeta més com una possibilitat per a noves creacions poètiques, per tant com una possibilitat de l’ànima més que no pas com una expansió del cos…

Brutus.- Tal volta una sublimació de la més barroera repressió sexual que va haver-se d’empassar l’ànima noble, però presonera, de Maragall…

I, ara, interromp Cordèlia, amb un discurs com xiuxiuejant a cau d’orella, o com si parlés per a a ella mateixa…

Cordèlia.- Aquesta és la lluita interior que jo he vist en molts homes, una lluita entre un ésser quimèric i un altre que cerca el repòs i la quietud d’una llar,  i ho he de dir, ho he vist molt menys en dones, car sembla que, i ho sé per mi mateixa, en les dones tot està més acordat o barrejat. I tanmateix, sempre he admirat en els homes aquesta duplicitat, quan ho és certament, perquè l’home que està abocat a l’un o l’altre costat, sempre m’ha semblat o bé massa inassolible i despòtic o bé assolible i amable fins a l’avorriment. Aquesta duplicitat en un sol cos és el que ha estat per a mi, ho reconec, un element de seducció i alhora de sofrença. Aquí sí que jo he viscut una dualitat, una laceració, una dissemblança… No sé si m’explico prou!

L’Artificier.- Als meus trenta anys vaig escriure un text, un poema en prosa titulat “El duel”, en el qual sota la forma d’un correlatiu objectiu verbal -aquest recurs literari definit per T. S. Eliot- i operant dins els duels del segle XIX, s’explicava aquesta contradicció vital, que jo tot just aleshores vaig localitzar i definir. La meva satisfacció intel·lectual per aquest fet fou immensa, però les seves conseqüències vitals haurien de conformar episodis de tragèdia en l’avenir…

Tot d’un plegat el pianista interromp de sobte la peça de Glass, i toca ara Nuvole Bianche de Ludovico Einaudi.

Brutus.- Ai làs! Atenció! S’atancen a nosaltres els titelles d’Amadeus en una representació inesperada…

Amadeus.- Vénen a nosaltres els gentils titelles, amb els seus moviments hieràtics i les seves veus d’espinguet, que agombolaran el vostre diàleg amb una bella faula… 

Hi havia una vegada, doncs…  (fa dringar les copes de vi amb un cobert) Psique!. La llegendària beutat, abans de ser convidada per Eros, ja era un infant amb un plor desaforat en la naixença, amb un pare i una mare, i els pares i les mares del pare i la mare, nissagues perdudes en el temps, totes amb el mateixos anhels, i de tant en tant éssers  deslliurats de poqueses, prou enyoradissos del mai no viscut, excessius, obsessius, en atributs i obres, en respostes fora mida atansades a una plenitud massa divina per ésser humana.

No en concretarem res més, ni el lloc on visqueren o viuran, ni el temps, que si passat o futur, que si era princesa o ventafocs. En quan a la seva pregona bellesa, fixeu-la de moment només en la seva puixant joventut, la florida d’un cos àgil a la dansa amb certes maneres infantils, l’esclat il·lusionat d’una ànima noble que tanmateix fita ja totes les descloses innobles del món. Vet ací, doncs, Psique!

Ara, en l’escenari enlairat per damunt del cap d’Amadeus, en sobresortiran els titelles… En primer lloc, tot cantant, un esperit del bosc…

Titella 1. Un esperit del bosc.- Tuit!tuit! tuit! (fa veure que és una oreneta en vols baixos movent-se d’una banda a l’altra) De la font prop la capella bevem en el rajolim!… el bec eixut se’n hi clivella de tanta set que tenim…

Ei! qui ve per aquí… La bella Psique! La bella divinitat! La Venus reencarnada! Amaguem-nos per poder-la contemplar!

Titella 2. La bella Psique.- Quan el meu cor serà pres per l’amor? Per aquesta força que inunda la vida de goig i patiment, i dóna fruits i complida benaurança en la mort?. Les meves germanes fa temps que ja han estat maridades . Temo a l’oracle ja que no sé que em té reservat…

Però qui hi ha aquí… Sento alenar… M’haurà sentit?…

Enforcats per subtils focus, els titelles forneixen, hieràtics, histriònics i encisadors, la bella i enigmàtica història d’Apuleu, continguda en el final del seu llibre quart, el cinquè i gairebé tot el sisè de les seves Metamorfosis¹. Que si…  hi havia una vegada una ciutat, un rei i una reina, amb tres filles que cridaven l’atenció per la seva bellesa. Que si… Psique, la filla petita, és tan bella que els homes creuen que és l’encarnació de Venus i deixen de visitar els temples de la deessa per anar a veure la noia. Que si…. Venus, envejosa, crida el seu fill Eros i li demana que faci néixer en ella l’amor per l’home més vil de tots, un home al qual la Fortuna hagi colpit en la seva dignitat. Que si… les germanes de Psique es mariden, però ella no té cap pretendent a causa de la seva bellesa quasi divina. Que si… el pare amoïnat pel destí de la seva més bella filla vol consultar l’oracle d’Apol·lo a Milet. I, que si… l’oracle li diu que deixi a la noia al cim més alt d’una muntanya abillada amb els ornaments escaients a unes noces fúnebres per complir el desig de Venus…

Tot això i més ens representen els titelles d’Amadeus, mentre els comensals mengen, ara, asseguts en la llarga taula, i vessen aigua damunt les estovalles en senyal de fertilitat i vi a la terra calenta en honor als déus.

Ens diuen els titelles que, després, Eros, tot volent complir l’encàrrec de la seva mare Venus, cau víctima de la força que ell mateix infon als homes, i s’enamora de Psique que resta abandonada al cim d’una alta muntanya vestida per a unes noces fúnebres. Eros caurà ferit per les seves pròpies sagetes. Eros esdevindrà un Eros enamorat, i mitjançant un lleu Zèfir transportarà a Psique al seu palau, tot oblidant l’encàrrec matern. Cada mitjanit s’apareixerà a Psique dins la foscor i viuran un idil·li amorós. Psique viu radiant i feliç, fins que per instigació de les germanes vol veure al seu amant a la llum del dia, ja que no l’ha vist mai a la llum de l’astre Rei, ja que Eros li havia imposat aquesta condició. I la visió meravellosa del seu amant mentre dorm a la nit amb l’ajuda d’una llàntia, la deixa embadalida, i sigui per aquest mateix desconcert o bé per simple mala sort, es desprèn de la llum una gota d’oli roent que cau damunt la pell d’Eros, aleshores és trenca el pacte i la benedicció. Eros desperta i sobtadament desapareix… I és aquí on els titelles d’Amadeus interrompen sobtadament la seva representació, i donen per acabada la faula, malgrat que el conte d’Apuleu prossegueix més enllà. Si per si sola la faula ja és de difícil interpretació, per què Amadeus, a més, ens deixa en aquest punt desolador intermedi? Què ens vol dir?

Els comensals han quedat en silenci i pensatius, obligats a un sobtat aplaudiment, mentre es retiren els paraments que han servit d’escenari al joc escènic dels titelles. La música al piano d’Einaudi segueix, ara, amb Love is a mystery…

Fins que intervé Cordèlia…

Cordèlia.-  En aquest punt de la narració d’Apuleu en el qual ha volgut deixar-nos Amadeus -tal volta per atenció pedagògica-, i que tan bé ha interpretat amb els seus titelles, hi veig un missatge proper al que un Soren Kierkegaard ens va voler dir a In vino veritas, on recordo que hi diu… “Si la idealitat de la dona fora per si mateix la que estimulava a l’home, aleshores la inspiradora d’entusiasme seria, sens dubte, aquella amb la qual  l’home s’unia en matrimoni per a tota la vida. Però l’existència té un llenguatge distint. És a dir, que la dona solament fa que l’home sigui creador en la idealitat quan aquest manté amb ella una relació negativa”² (Caldria aquí per a les dones canviar quan diu “home” per “dona” i a l’inrevés). Kierkegaard ens parla d’una “relació negativa” com a necessitat per a un creador en la idealitat. Apuleu, d’una limitació en la relació, ja que només pot realitzar-se en la foscor absoluta de la nit, la qual possibilita, només així, una relació feliç. És curiosa si més no la coincidència.

L’Artificier.- Pel món dels trobadors, la dona casada, la dona que tenia impediments era la dama ideal per a ser la lloada…

Johannes de Fontdenberg.-  Veig aquí, i per mor d’aquesta circumstància de l’existència d’un impediment en la relació amorosa, que en el debat intern dins el propi clos de l’ésser humà hi ha una supremacia de l’ànima damunt del cos. Una mena d’embat en el qual ens sotmet l’ànima per desenvolupar les seves conquestes i les seves grans creacions, en benefici seu naturalment. Perquè per al cos no li cal cap impediment, cap negativitat, cap renúncia, aquest treballa en l’amor directament, sense relacions negatives, ni impediments de cap mena, intentant satisfer el desig de la manera més immediata i planera. En canvi el camí de l’ànima, de la qual els seus atributs i les seves realitzacions no surten espontàniament en la natura… li calen estratagemes, renúncies d’instàncies més primàries perquè aflorin instàncies superiors…

És l’economia de l’univers la que mena aquesta llei…

Sí, sí, aquesta és una veritat, un assoliment que no podem oblidar, i un argument a favor de la supremacia de l’ànima damunt del cos…

Brutus.- Una preponderància a favor de l’ànima per als homes presoners de la idealitat caldria dir. I només per a ells! Ves per on! No?

Vincennes.- No! Perquè la natura humana és una i sola. Una, encara que multiforme i polisèmica, per aquestes coses tan cabdals. Tal com diu Fontdenberg, l’economia de l’univers mena a un estalvi energètic, i sols quan minva allò més primari pot sorgir allò més secundari. L’ànima surt després sempre que s’ha satisfet el cos, tal vegada perquè l’ànima es val del cos per a la realització de la seva radical supremacia jeràrquica, tot plegat dins del seu desconegut sentit i missió.

Brutus.- No exagerem pas més, si us plau!. Al final volareu com papallones, i acabareu fent papalloneig… Ja!

Com diu Albert Camus “Un home s’aferra a la seva vida, i en això hi ha alguna cosa que és més forta que totes les misèries del món. El judici del cos té tant de valor com el de l’esperit, i el cos recula davant l’anihilament. Adquirim el costum de viure abans d’adquirir el de pensar. En aquesta cursa que ens precipita cada dia una mica més cap a la mort, el cos conserva aquell avantatge irreparable.”³

Comencen ja les primeres clarors de l’alba, una frescor inusitada ha deixat una rosada fresca damunt la taula parada i els cossos desvetllats i plens d’energia encara dels comensals. De la terra aterrossada en llueixen els cantells, al silenci dels darrers acords del piano que ha tocat Una mattina d’Einaudi, en segueixen unes incipients piuladisses d’ocells que desvetllen el nou dia.

Encara repliquen Fontdenvern i L’Artificier, mentre Diotima s’ajup i agafa un terròs de terra que esmicola molt lentament amb la mà.

Fontdenvern.- Però res més que l’ànima pot explicar el meu deler, el meu desfici pel llenguatge artístic. La meva pintura, aparentment innecessària pel sosteniment del cos, i tan plaent als seus sentits!

L’Artificier.- Amb la pell esborronada i el cor batent, a voltes he percebut que determinades experiències vitals tan sols han ocorregut per a una determinada realització literària. Com un manament, per tant, de la part desconeguda de l’ànima.

Brutus.- Ningú pot negar tanmateix com el pensament va lligat al procés biològic de la vida, però… Puc reconèixer certament una amplia part de desconeixement que dona peu a tot el que vosaltres dieu. 

Exclamo aquí el nostre punt d’unió entre tots els comensals, i per tant la fi del nostre diàleg, de la nostra palestra.

Entotsolats tots els comensals van aixecant-se i desparant la taula. Ara, el carruatge del piano comença a marxar lentament cap l’indret d’on ha vingut, la Via Apia, quan diuen tots alhora enlairant la darrera copa de vi la seva frase final amb la que sempre acaben els seus debats.

Tots els comensals al uníson.- Sota la fretura de la vida on l’existència precedeix a l’essència… el misteri, brillantment, persisteix.

Uns operaris desmunten les taules i les cadires. A poc a poc l’espai queda ben buit.

Del banquet viscut ja no en queda cap empremta.

Silenci.

 

 

 

¹  Apuleu. Psique i Cupido : Les metamorfosis 4,28-6,24. Barcelona : Edicions de la Magrana, 1999.

²  Soren Kierkegaard. In vino veritas. Madrid : Alianza, cop. 2009

³  Albert Camus. El mite de Sísif : Assaig sobre l’absurd. Barcelona : Edicions 62, 2009 [Traducció de Joan Fuster i Josep Palàcios]. [Pag. 24]


No hi ha comentaris

Mai 26 2017

TOT EL PES SALOBRE DELS OCEANS O JOHANN WOLFGANG VON GOETHE!

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |

A Míriam Raventós Barangé, que sabrà reconèixer com a pròpia l’experiència narrada…

  S‘esdevingué que, l’Artificier, sota la pressió jeràrquica d’un marc laboral -marc jeràrquic respectat, però mai reconegut en la seva dimensió humana profunda- fou interrogat sobre la seva ambició, sobre les seus projectes d’ascens laboral, sobre la seva aspiració social. No hi va haver cap resposta verbal en el moment. L’Artificer, que en l’alquímia dels seus processos interns, que en la lluita silent entre l’home conformat segons desig de natura i l’home de les quimeres, cerca un equilibri que el permeti de viure, respongué, un temps més tard, en una visió feliç que va confegir d’un dels seus fars, d’una de les seves principals ambicions, Goethe, amb : Tot el pes salobre dels oceans o Johann Wolfgang Von Goethe!

 

Pintura d’Eduard Resbier

 

Fins a on es pot tibar la pell

Per estendre’s al prop i al lluny?

Per sostenir el pes titànic dels oceans

Damunt les elegants i esveltes espatlles?

(veu en off)

Saber patinar i declamar

paraules pròpies i d’altri,

dalt d’un cavall

o en xanques de saltimbanqui.

Dibuixar, pintar, esculpir,

callar consirós i garlar profitós.

Tant avui com ahir tocar el clavecí

i riure’s de les convencions

a voltes i a borbollons

tot competint amb el floret,

espasa inerme per al plet.

Fer-ne endreç d’un desgavell,

del cep retut, un escambell,

d’un endreçat fer-ne esguerrat.

De l’art, vera ciència.

De la ciència ver art,

i de l’aristocràcia dels prínceps:

l’excel·lència.

Retre’s en la cort de Weimar com un rei

i en la campanya Romana sense llei.

Ser conseller aplomat de serenor armat

i actor consumat del teatre benparlat.

Fugir! “Diuen” Ai las!

del mas i la ridorta

del Palau Venecià

i dels llimoners augurals

on rauen tantes coses

per medir i mesurar.

Ser artífex d’un Júpiter inexorable

I tenir per ajudant de cambra… el Diable.

El de l’amor cortès i el de l’amor que té empremtes.

Tot un Faust, docte bruixot,

home quimèric, i reverenciat

enveja de dames i menyspreat

per aquets saber-ne la polisèmia del tot plegat.

La multiplicitat d’orient i d’occident,

La llum del nord i la del sud meridional.

I et digueren indecís les ments endreçades!

Burgès, les ments adoctrinades!

Egoista ? Apol·lini? i Dionisíac?

Tot alhora i sense atènyer el teu misteri!

Antirevolucionari envers Tübingen?

Aprofitador d’avinenteses per l’envejós

cor recelós de l’home!

 

Que no ens facin pas riure,  fent sonar el cascavell!

Sota la mascara serena, rigorosa i expectant,

Sota la responsabilitat que prengueres pel Bell.

Sota el teu front ampla de mirada penetrant.

Maragall, d’aquí estant, i anys a venir,

et copsà en la grandesa.

Va saber fins a on vas tibar la pell

per estendre-la cap el prop i el lluny.

Fins a on vas sostenir els oceans

damunt les teves portentoses espatlles,

bon amic, que plorares d’amagat

en la mort de Schiller, el teu espill,

i en la de la florista Vulpius,

tendrament amada pel just amor senzill

entre totes les belles “Dame Sans Merci”,

entre el desesper wertherià del “Temps del geni”

i el classicisme que dugueres d’itàliques terres.

Tu i jo sabem prou bé, de dia com de nit,

com ha de recloure’s tant d’infinit

 … Johann Wolfgang Von Goethe!

 I no ser heroi de res va ser la teu estrep

-Trías, Eugenio, tu ho digueres bé-

ans heroi per no ser-ne!

Aquesta és la penyora per sostenir,

un sol cos i una sola tibada pell,

el pes salobre de tota la blavor dels oceans.


No hi ha comentaris

Feb 27 2017

EL POETA SEGONS BAUDELAIRE : Una exageració romàntica?

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |
escanear0001

Edició bilingüe de Les flors del mal de Charles Baudelaire de Llibres del Mall, amb versió de Xavier Benguerel i dibuixos de Josep M. Subirachs (1985)

          En l’efervescència tot just desvetllada d’un mes de febrer, un home rellegeix la inveterada forma del poema que comença…  Lorsque, par décret des puissances suprêmes, / Le Poète apparaît en ce monde ennuyé, / Sa mère épouvantée et pleine de blasphèmes  / Crispe ses poings vers Dieu, qui la prend en pitié: /(…)  I contempla, amb el pas vertiginós dels seus anys, com aquesta concepció del poeta, segon Charles Baudelaire, se li ofereix, ara, com una veritat més clara, més escaient, més acordada a la immensa consolació/desolació que n’és la vida.

Si en els temps de les primeres lectures, al nostre home, llavors jove, se li oferia aquest poema, anomenat Bénédiction, com una força d’obscuritat romàntica, d’irresistible i encisadora avinença a una ànima jove que se sap encara sense forma…

Si, després, en el torrent de les realitzacions que ens va forjant la vida i en el transcurs de les quals li escau aquella dita irrisòria i alhora sàvia de Confuci, que resa: una rera l’altre passen totes les coses,  i amb elles s’esdevé el xoc amb la realitat, hom tendeix a pensar que tot fou una exageració romàntica, i tot cau en l’oblit d’aquella força obscura, d’irresistible i encisadora atracció.

Però la personalitat de l’artista és obstinada. Té retorns i agitacions particulars que són recurrents, recordi’s les aparicions que en l’esperit del poeta Joan Maragall li feu l’ombra al·legòrica del comte Arnau. I recordi’s, també, la laceració permanent interna en que viu l’artista en general entre una vida conformada segons desig de natura o una vida que s’adreça cap a un desig quimèric. I el xocs interiors i exteriors poden tenir proporcions catastròfiques. I és aleshores, només aleshores que la condició maleïda del poeta pren forma, és quan el poema Bénédiction torna a prendre tot el seu sentit, tota la seva força, i la seva part o porció indefectible de veritat.

I efectivament, aquesta premissa del poeta francés, de la condició del poeta com a maledicció, campa a son lloure, i infon alhora una secreta gaubança pels tels interiors de l’home que ha triat el camí de la quimera. D’aquest home que és poeta, Baudelaire el consola tot dient… Pourtant, sous la tutelle invisible d’un Ange, / L’Enfant déshérité s’enivre de soleil, / Et dans  toute ce qui’il boit et dans tout ce qu’il mange /Retrouve l’ambroisie et le nectar vermeil. /(…)

Si aquesta condició de sofrença era l’altra nansa de la seva existència  gai comme un oisseau des bois. (…)  Si alimentava ja el seu viure… era perquè ell sabia que Déu donava la sofrença com un diví remei pels nostres grans pecats… i alhora li’n reserva un lloc a la perenne festa.. Ja sais que vous gardez une place au Poète  / Dans les rangs bienheureux des saintes Légions, /(…).

Però a aquesta visió del món plena de metafísica dins la qual transcorregué la infància i la joventut del nostre home de present, li sobrevingué una altra, al dictat de Cronos i de les lleis que regeixen el Cosmos, una nova sort de paisatge… una adotzenada munió d’ésser riallers que proclamaven amb un riure eixordador la mor de tota metafísica i l’arribada d’una intrusa dins la història del pensament humà, la Posmodernitat. Un paisatge eixorc que mai Baudelaire hagués pogut preveure.

I a l’home ja vell d’aquesta narració ara, en el rabent dels anys transcorreguts, se li ofereix la tesis Baudelairiana del poeta com l’odalisca del pintor Marià Fortuny i Marsal, que ofereix el seu cos i el palmell de la mà, que enfila una corrua de veritats que traspassen la veritat del paper i s’escolen en la seva mirada interior, plena, com mai havia deixat d’estar, de desig quimèric.


No hi ha comentaris

Oct 09 2016

DEL CARRER SETANTÍ DE BARCELONA HAN EIXIT UNES LLETRES D’OR ON HOM HI PODIA LLEGIR, EN DIVERSOS ALFABETS I CAL·LIGRAFIES, EL NOM DEL POETA J. V. FOIX

Posted in Artificis, Del quotidià by Josep Vicens-i-Planagumà |

J.V. Foix

 

ESCRIT FET A PROPÒSIT DE L’ACTE DE DESCOBERTA D’UNA PLACA HOMENATGE AL POETA J. V. FOIX A LA FAÇANA DE LA CASA ON VA VIURE I VA CREAR LA SEVA OBRA DES DE 1931 FINS A LA SEVA MORT, EL DISSABTE 8 D’OCTUBRE DE 2016, A INICIATIVA DE LA FUNDACIÓ J.V. FOIX I D’AUTORITATS DEL DISTRICTE DE SARRIÀ-SANT GERVASI.

Quan a migdia un grup de dones i homes van congregar-se al carrer Setantí de la ciutat de Barcelona, sota mateix del número 9, un estol d’ocells d’un plomall virolat van folgar invisibles pels terrats de la pairal contrada.

De la finestra circular de l’escala que dóna al carrer que, com la finestra del bufanúvols airívol de Torremoresca, té, ja del temps dels avis, una singularitat: les vistes que un hi mira no són mai les mateixes, van eixir, a imitació de l’estol d’ocells, un grups de grosses lletres daurades, on hom hi podia llegir en diversos alfabets i cal·ligrafies, i amb tot de combinacions possibles, el nom del poeta  il·lustre J. V. Foix i la seva obra.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem el nom i les lletres convulses que agitades fornien un devessall sens nombre de resplendents escrits  capaços d’expressar l’univers antic i el nou. Exaltats com estàvem pel nou i enamorats com ens sentíem del vell, els assistents, vàrem contemplar cofois i sense sorpresa com planaven en nous alfabets, tot de combinacions possibles que varen fornir els incommensurables escrits d’una obra potent i musculosa. Tot per ser reviscut de nou i sempre al toc de confoses i aleatòries campanes que, per remarcar-ne el fet, volien constatar l’oblit estrany de tanta vida i tanta llum.

Tots els que hi érem, pocs, ben pocs, en sabíem fragments de memòria que embadalits recitàvem ressonants en el nostre silenci interior. Fits els ulls a les finestres airívoles, ocupades ara per nous estadants ignorants de la màgia del lloc, veiérem com les lletres en moviment envolat, iguals als dels estols d’ocells, fornien ombres i formes estranyes al cel nebulós de tardor. Si aquí fóssim d’altres caients, d’altres calancs d’esponges, d’altres jeies, n’ompliríem ben a cor tots els alçaveus que extralimiten la contrada, i en faríem del fenomen tan universal una universal pairalia. I tombaríem pel costat de les moreres (…) Allà on les pors s’estimben i l’aigua ve dels astres. A tots vents , on escumen les roques i el feble perd la por, i camina peu ferm, sense armes ni consignes, sense casc ni bandera, llibert en un foscant de cràters.

Per sota, i mentre tot de parlaments n’ensucraven l’oblit del lloc de gairebé trenta anys, es va destapar una placa on s’hi deia: “En aquesta casa hi va viure i va crear la seva obra el poeta J.V. Foix des del 1931 fins al 1987”, i, aleshores, hom no podia deixar de recordar el ganivet que consumia les darreres pròpies clarors centellejants, corbat pels sofriments i atent a la mort(…) mentre (…)al fons del mirall podia veure hom uns personatges que trencaven, sense presses, molt a poc a poc, els vidres de les rosasses i dels finestrals d’una singular glorieta fluvial d’aspecte bizantí… d’una cultura i d’un poble que ha quedat minoritzat dins el territori que l’ha vist néixer, mentre un dels parlaments ens recordava com els fills més joves s’empassen la llengua entre riotes i menyspreus. Mentrestant, però, tots veiérem passar Pepa la lletera, que carregada amb dos pots de llet enormes i amb els ulls que se li aclucaven, pujava Clos amunt.

I seguirem, noctàmbuls, en plena llum del migdia, vers l’acte excels que la Fundació que du el nom del poeta ens va glorificar: un recital de veu i piano en el qual la soprano Júlia Farrés-Llongueras i Daniel Blanch interpretaren set cançons del compositor i violinista Rafael Ferrer (1911-1988): El noi de l’Ave Maria (sobre un poema de Jacint Verdaguer) i el cicle Foixanes (sobres sis sonets de J. V. Foix). Cada una de les cançons precedida de la recitació de la poesia que inspira la cançó per part de l’actor Lluís Soler. Un expert, finíssim, emotiu toc pianístic. Una veu potent plena de sentiment. Una recitació com sempre excelsa. Tot, com a digníssima cloenda de l’acte conduit per Margarida de la Fundació J. V. Foix. Tot un bàlsam cerebral.

Un sospir a cor declamat pels pocs, molt pocs, assistents a l’acte, que, amb ulls d’infant i sabedors de la grandesa del moment, han fruit del prodigi i el record del poeta i de l’espai de creació de l’home, i també, punt de trobada, lloc de reunió, de formació i de tertúlies d’altres grans artistes i intel·lectuals de la seva època amb els quals J.V. Foix va mantenir relació.

I m’ho pregunt encara en mil requestes: / Les ficcions -i jo en visc!-, ¿fan esclava / La ment, o són els seus camins celestes?


No hi ha comentaris

Mai 15 2016

DE L’ESFERA COM A UNITAT TOTAL

Posted in Del quotidià, Diccionari de textos edificants by Josep Vicens-i-Planagumà |
IMG_20160515_151005

Vista des dels jardins del Teatre Grec de Barcelona

        La fotografia impregna els ulls d’una blavor excessiva, forma part de la llum d’un matí de maig, i centre el seu paisatge en la figura estranya d’un pinacle coronat per una esfera.

El jardí, que hom hi contempla en el seu conjunt, és públic. Del jardí privat al jardí públic hi deu menar l’enorme distància que hi ha entre la societat aristocràtica i les actuals societats, especialment occidentals, més o menys democràtiques.

Però, de l’experiència personal del príncep que consirós passejava pel seu jardí privat, aristocràtic, a l’experiència de l’home entotsolat que a dia d’avui passeja per un jardí públic, podria ser que hi menes una menor distància de la que podem suposar. Perquè, al capdavall, la possessió del jardí no té pas res a veure amb l’experiència de gaudi que pot proporcionar-nos la perfecció d’un certa atalaia des d’on mirar i mirar-se, des d’on retrobar-se amb els propis silencis de la natura, amb el trepigs del pas descalç sota l’empara d’un gran cel blau, del contacte gradual amb una natura i ciutat ordenada que es visualitza, per fi, a traves de subtils desitjos humans dels principis de l’art.

Les exageracions, sempre comprensibles, d’una determinada intel·lectualitat respecte a les diferències quasi abismals entre les persones pertanyents a diferents classes socials, diferències que són importants sens dubte en l’àmbit econòmic i social, són només barreres socials que s’ensorren sempre quan hi apareixen situacions de convivència i uns altres valors són necessaris, quan la capacitat humana de transcendir el propi jo impera, i determinades assumpcions personals exigeixen una categoria distinta de satisfacció. Aleshores, apareixen altres afinitats que desdiuen quasi sempre dels orígens socials dels que conviuen. No en va tots formem part d’una mateixa espècie, tots llisquem damunt la mateixa esfera ingràvida. Una esfera semblant a la de la fotografia que gràcilment corona una pilastra de balustrada.

És per això que L’Artificier, que no és cap príncep, ni d’Astúries, ni de la casa de David, gaudeix del seu jardí públic com ho podria fer un príncep en el seu jardí privat.

El jardí en qüestió fou construït l’any 1929, en una zona esquerpa de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sota la vareta màgica del jardiners Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí i de l’arquitecte Ramon Reventós i Farrarons, que aprofitant una antiga pedrera varen projectar el nostre particular teatre d’Epidaure amb els seus jardins adjacents. Tot, sota l’impuls d’un moviment mai prou lloat : el Noucentisme, pot ser, tal vegada, per mor d’un sectarisme de classe, de classe social, un concepte que va definir l’escriptor Julià de Jòdar a propòsit d’una altra circumstància.

El conjunt enjardinat, anomenat també Roserar d’Amargós per la seva col·lecció de roses guardonada amb el reconeixement “Garden Award Excellence“ de la World Federation of Rose Societies, és d’una elegància classicitzant que permet una visió encantada de la ciutat, dels palaus de l’última Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i de la paret de la pedrera d’on neix un aparent garbuix arbori, coronat per les teulades de la Fundació Miró fetes per l’arquitecte Josep Lluís Sert, a on, l’Artificier, hi va veure emboscades unes bacants en una representació memorable de l’obra d’ Eurípides a finals dels anys 70 del segle passat.

El conjunt ofereix moltes sorpreses. En un racó amagat, s’imita les escales del Generalife de Granada on se sent el murmuri de l’aigua que baixa per les baranes laterals. Dos potents xiprers emmarquen l’edifici templet que tanca el conjunt pel nord. Un pi formós va presidir fins fa poc les teulades de la ciutat a la banda on es pon el Sol.

Gaudir de tota aquesta perfecció visual, olfactiva, auditiva, per tant sinestèsica, de poques veus i poc garbuix, amb un cert silenci, amb un contacte gradual amb una natura esponerosa, ordenada geomètricament i en la seva totalitat ordenada en volums de diverses simetries, i visualitzada a través dels subtils desitjos de l’home, fan de la realitat, finalment, una obra d’Art.

Com una esfera que ens embadaleix i ens dóna un sentit d’unitat i de totalitat.

Així, volem, també, per una força desconeguda, concloure les nostres vides, fer-ne la volta completa, de la infantesa a la senectut, completant tots els cercles, cercles, d’altra banda, només reconeguts quan es tanquen.

A cegues, palpem els nostres camins i, els més agosarats, fins i tot, els d’altres vides passades que s’han estimat, per a cloure’ls tots, en un manament quasi diví… quasi animal…

I fins el senyal etern, com diu Agustí Bartra…

 “I l’àngel fa el Senyal: el cercle etern.”


No hi ha comentaris

Feb 03 2016

L’IMPACTE EMOCIONAL DE LA PINTURA D’EDUARD RESBIER A LA GALERIA TRAMA

Posted in Del quotidià, General by Josep Vicens-i-Planagumà |
images

Eduard Resbier (Barcelona, 1968) davant una de les seves obres

Galeria Trama. Tabula Rasa d’Eduard Resbier.

Tabula Rasa, l’obra del compositor estonià Arvo Pärt, conforma un moviment de l’ànima paral·lel al de la pintura de Resbier  en el  petit recorregut que conforma el quadrat exacte de la Galeria Trama. No en va el conjunt pictòric rep el mateix nom. Ens n’assabenta el mateix pintor que ens fa un recorregut per la mostra dels seus treballs recents, i que acull l’emblemàtica sala dels Establiments Maragall, al barceloní carrer de Petritxol, fins el dia 16 d’aquest mes de febrer.

A l’explicació precisa i plena d’expertesa de Joan Anton Maragall que ens presenta a l’artista, que és la quarta vegada que exposa a Trama, segueix la veu del pintor. No costa gaire d’endevinar com aquest hagués preferit el silenci a la veu, que de ben segur deu considerar sobrera davant el seu treball pictòric, i si de cas, només, voldria que la presència de la música silenciosa, absent i còsmica de Pärt fos la veu cantant de la visita. Com en aquesta peça musical que es divideix en dos moviments, Ludus i Silentium, també l’obra del pintor podria aplegar-se en dos espais diferenciats.

Potser, l’Artificier, que agraeix la parla del galerista i la del pintor, hagués volgut la música oïble també i a tot volum, junt amb una llum de l’espai molt més matisada, amb petits focus teatrals que només il·luminessin cada una de les obres de Resbier al pas exacte i múltiple dels visitants i davant de cada una de les peces. Potser a l’Artificier li hagués plagut una acció performativa, per tant, escenogràfica, per a gaudir de l’obra de Resbier. Possiblement, com el pintor, només hauria volgut mirades, complicitats, petites empremtes d’una comunicació no verbal i la música de Pärt, l’altra Tabula Rasa paral·lela a la del pintor. Però això pressuposa una demanda fora de lloc per a una galeria i, alhora, una inesperada acció a les expectatives dels seus visitants.

Joan Anton Maragall ens parla de la modernitat de Resbier, de com parteix d’imatges fotogràfiques triades de la realitat, del seu tractament i conversió en una altra realitat per mitjans digitals, i de com finalment les transforma en una nova interpretació pictòrica, en una darrera realitat, sempre una mica inquietant, difosa i amb un joc constant amb la llum. Joan Anton Maragall, coneix i valora el pintor, l’ha visitat en el seu taller diverses vegades, coneix l’univers que l’habita. En valora el seu resultat.

L’Artificier hi  troba pintures de la natura, muntanyes i mars, plenes d’un romàntic bramul de silenci i ple del turbulent, del grandiós, del neguitejant, on la figura humana per insignificant hi és absent. Són unes pintures que aboquen a una sensació de misteri i silenci còsmic. Serien les que es correspondrien amb el moviment Silentium de la peça de Pärt.

Hi ha altres pintures que podrien correspondre’s més al primer moviment de la peça de Pärt, l’anomenada Ludus (joc), pròpies de les construccions humanes, sense, tanmateix, tampoc, cap presència humana, si bé, plenes del seu pas. Empremtes i petjades de l’esdevenir del temps i del trànsit dels homes, per pocs moments presents. L’Artificier hi ha vist teatres sorpresos i sorprenents, el mateix taller de l’artista sobtadament envaït per una claror transfiguradora, mística, com passa en rars moments quan visualitzem una cosa coneguda com si no l’haguéssim vist mai. Moments de llum única mai repetible, de curta durada. Uns cotxes com lluernes que corren cap els punt de fuga dels espais pictòrics, des d’on veiem uns carrers,  uns paisatges,  la llum potent o foscant dels quals en gradua la nostàlgia i el neguit màgic que els travessa.

Les escenes de Resbier tenen transicions, i per tant moviment. Un moviment que interessa al pintor que queda reflectit per la imprecisió de les línies, i es remarca agosaradament en els dos únics retrats de l’exposició: dues cares femenines que -com diu l’artista- es mostren com ens parla la física quàntica, és a dir, en dos instants i positures al mateix moment. Sorprenent efecte, sorprenent miratge del moviment en el temps o en la simultaneïtat, que recorda tal com diu Joan Anton Maragall aquelles realitzacions Picassianes cubistes però dins la d’una perfecte figuració.

Les imatges de colors brillants juguen amb la llum als interiors sempre boirosos pel traç del pinzell difuminador. Hi ha una capacitat de presència en els espais on hi ha absència. Sovint hom sap com és difícil capir la presència de les coses i com només paradoxalment l’absència ens en forneix tota la seva percepció. I a l’inrevés. Això mateix ens declara Ramon Llull en el seu breviari d’Amic i Amat.

La capacitat d’Eduard Resbier de crear amb la seva pintura un artifici artístic, és a dir, una forma, capaç d’impactar en el contemplador o espectador per tal de que aquest, en la seva recepció intima i solitària, es somogui en la interioritat cap a les seves capacitats imaginatives, a un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva experiència és, sens dubte, una realitat ben constatable. L’impacte emocional que ens provoca la seva pintura serà, com en l’autèntica obra d’art, una de les poques oportunitats de felicitat humana i també, no oblidem, de coneixement.


No hi ha comentaris

Des 27 2015

DE LES RELACIONS HUMANES. NADAL 2015

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |
IMG_20150208_230739

Un àpat èpic. Instal·lació artística al Palau Moja de Barcelona, realitzada pels alumnes de l’Escola EINA, na Maria Jané i en Nil Vicens, el febrer de 2015.

Quan les taules són ben parades amb la millor imatgeria de les nostres possibilitats, plana, pels fils invisibles de la nostra emotivitat més secreta, desconeguda fins i tot per a nosaltres mateixos, el desig d’un banquet feliç i plaent. Per la imaginació analògica ens traslladem als paradisos que la nostra ment infantil -que ja ho sabia tot!- va crear, o qui sap, fins i tot, si als paradisos creats dins un inconscient col·lectiu, que ens podria dur, també, fins i tot, a l’ideal món de les idees Platòniques com a darrera analogia de tot…  De tot plegat.

Quan Sigmund Freud afirma que tres són les fonts del sofriment humà, a saber: la supremacia de la naturalesa, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells , en la família, l’estat i la societat, no fa res més que situar en el centre de les seves preocupacions la natura de la causa del sofriment humà, tasca a la qual va dedicar-se tota la seva productiva vida per a benefici de tota la humanitat. Podria dir-se que a l’igual que el Príncep Gautama (Buda) va erigir el seu coneixement místic en base a la seva constatació del sofriment més general de la vida, Freud va fornir l’origen de la seva especulació filosòfica a partir del fet indubtable de la universalitat del sofriment humà. Hom podria dir que res va resoldre, però hi va aportar molta foscor que paradoxalment va convertir-se en escletxes de finíssima llum que van produir una revolució copernicana en la manera que tenim els humans de veure’ns.

A un infant Artificier li corprenia enormement aquesta darrera causa, aquesta clara insuficiència de les estructures que regulen les relacions humanes, imaginades per a ell totalment possibles per a una vida plenament feliç davant els imponderables incorregibles, inevitables, necessaris i condicionadors de la supremacia absoluta de la naturalesa i el cosmos, amb la clara debilitat del nostre propi cos (físic i psíquic). Imaginava… un àpat primordial, on era possible una correcció de tots els entrebancs en la part tocant a les relacions humanes, i imaginava, també, com a possible, almenys dins la clara dominació de l’ordre creat, cal dir sempre injust, almenys, això sí, aquesta mínima possibilitat d’harmonia entre els humans, dins les estructures reguladores.

Un banquet primordial podia abocar-hi. Un banquet civilitzat, un àpat fet a consciència, preparat amb temps, psicològicament i físicament, després d’una ritualització convenient, ben abillats, ben empolainats. Un àpat civilitzat dèiem, entenent per civilitzat allò que és útil per a la vida en comú i que alhora possibilita la individualitat. Un banquet on la bellesa, entesa com a màxima perfecció, hi fos present. On fora possible del tot  una harmonia entre els desitjos propis i els dels altres, ai las!, una mena de civilitat respectuosa on no calgués defensar-se constantment, una confiança mútua en la nostra més íntima honestedat i … Qui no ha desitjat això secretament!

L’infant que es capficava en aquest deler, constatava, tanmateix, la reiteració d’aquesta no acomplerta visió. En cada trobada que sorgia, vora el creixement imparable de la seva personeta, apareixia per totes bandes l’entropia fonamental, el desori que és la vida, sota l’aparença de tot ordre convingut, simulat per pares benvolents, que amaguen el mal, en la mesura del possible, una mica com els pares el Príncep Gautama, que construïen i construïen paradisos insospitats per amagar al fill estimat, l’enorme i atroç desordre -desordre, només per a la sensibilitat humana, és clar!- de la nostra mare natura. Aquí, el vell déu Pan aflora de nou, i torna a revelar els seu secrets, mai explicitats dins la mesura, ans en el transcurs , només, dels estats del trànsit i el desvetllament dionisíac.

Ara, un Artificier “intemporal”, en l’embriaguesa d’una suspensió còsmica – com ell anomena aquesta visió d’intemporalitat- comprèn la immensitat de les dificultats humanes i estén, amb llàgrimes als ulls, un mantell, només, un mantell d’enorme i transformadora pietat humana. Un altre vegada es converteix en Prometeu, i recita amb Salvador Espriu:

Obriràs amb el bec eternament camins a la sang que ofereixo com a preu d’aquest do“.


No hi ha comentaris

Nov 14 2015

DEL MÈTODE DE L’ARTISTA (creador o intèrpret) (I)

Posted in Del quotidià, Diccionari de textos edificants, General by Josep Vicens-i-Planagumà |
Taller de L'Artificier

Taller d’artista. Foto de “L’Artificier : petit espai de creació” al Palau Mercader de Barcelona

A D. Sam Abrams, per la seva magnífica interpretació d’Ash-wednesday – Dimecres de cendra, de T. S. Eliot, en el 50è aniversari de la mort del poeta. Amb la seva lectura-interpretació va saber mostrar el mètode que aquí s’explicita, en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès a “LaGaleria” el 24 d’octubre de 2015.

Que un estat una mica febril allunyi la tempestuosa i absorbent força del dia dia de qualsevol de nosaltres, que una lassitud ens sorprengui entre el fer i desfer de la vida, que una absència de fets colpidors ens deixi un moment de respir, o precisament per la seva presència -recordem el caràcter paradoxal del funcionament anímic- l’ànima es sostregui i aturi el temps i l’espai… per uns moments, per uns instants, en que lliures del dur farcell del temps -Baudelaire dixit-, hom pugui entrar en una mena d’embriaguesa lúcida i plaent…

Ens pot acompanyar una música. Avui, diria, els treballs pianístics de Maurice Ravel, demà qualsevol altra meravella. En aquest punt del nostre inventat calendari,  és fàcil tenir a mà -en el no lloc d’Internet- a qualsevol hora i a qualsevol lloc, les millors interpretacions musicals que honoren aquest trànsit estrany de la vida humana en un mistèric i desconegut univers.

Hom diria que en aquest punt de la nostra breu consciència, en aquest estat arraulit i altra volta paradoxal, per, alhora, obert a l’infinit, en aquest estat de fragilitat immensa, una possibilitat inaudita ens queda a tocar. És, ni més ni menys, allò que l’Artificier ha anomenat des de la seva infantesa somniadora, un estat mental de suspensió, de lleugeresa, d’interrupció, d’enlairament… Un estat creador i/o interpretador per excel·lència.

Un devessall inconnex d’al·legories se’ns obre a la ment, on, no en va, ens hi parla l’inconscient. Aquí ressona el poema de Baudelaire, Correspondances. Recordeu aquell ” Com ecos que es confonen a una llarga distància / dins una tenebrosa i profunda unitat, / tan vasta com la nit i com la claredat, / entre olors, sons, colors, s’estableix consonància. ” (Versió de Xavier Benguerel). Una enorme obertura cap a l’immens. També, aquí, un jove Artificier va anomenar aquest torrent immens aplegat amb aquella interrupció de tot : “còsmica suspensió”.

Un vell, vellíssim, Artificier, anomena, encara ara, el seu mètode de treball, el mètode de la suspensió còsmica.


No hi ha comentaris

Set 21 2015

DE LA VERA NOSTÀLGIA : La nostàlgia “avant la lettre”. A propòsit d’una frustrada ciutat-jardí a Amer (Girona)

Posted in General by Josep Vicens-i-Planagumà |

 

El pas del temps

El pas del temps. Escala que des de l’antic abaixador del tren mena a la que havia de ser una ciutat-jardí a la Font Picant de la població gironina d’Amer

 

              Quina força obscura se’ns desclou quan el caminant -d’un trepigs erràtic- troba, en indret soliu, les empremtes deixades pel pas del temps? Quin estrany desfici es conclou, dins el murmuri xiuladís del vent, quan el pas lleuger del passejador llibert de tot afany pel profit contempla les deixes d’un passat?

El pas d’una força torrencial i inexpugnable, d’una llei inexorable i sabuda per tothom, la llei del pas del temps, que ho transforma tot, tot d’una faiçó imperceptible a voltes, d’altres vegades en un instant, d’altres en un successió d’instants dels quals no ens podem desfer, tot, tot, com el pas d’un huracà que ens deixa perplexos.

L’Artificier, aprenent també en d’altra temps de bruixot, hauria volgut aturar el temps tot seguint al poeta (J. Maragall dixit). No fer res, però, no ens exclou pas dels fer i desfer del temps, no ens lliura del seu transport i de l’mpossible retorn del que ja no hi és. El jove aprenent de bruixeria hauria provat, també, de fer l’anvers d’aquest no fer, és a dir, fer accions, fer canvis, fer transformacions, tan ràpides com fos possible, però això, ai las!, només accelerava el domini del vell déu Cronos, i no pas sovint en la direcció desitjada, més si en la acumulació d’empremtes de passat.

Com s’altera la significança de tot per la acció del temps, que és silent i sorneguer: creix l’amor i ja es congria el desamor, es capgiren les semblances i també els capteniments, els tènues sentiments es desfermen més tard en furibundes tempestes, novelles vides s’esmunyen cap el vell i caduc, portentosos edificis de sòlides estructures s’esllavissen com les muntanyes de sorra del desert, els fills esdevenen pares i els pares esdevenen fills… i en l’ordre social, el poderós esdevé feble i el feble poderós. Res queda aturat i tot es substituït amb més o menys rapidesa diu tota la poesia universal, descriu tota la prosa vessada per la història humana…

Veure, tanmateix, aquest procés alentit en els seus trànsits, per un instant, en una visió de transformació decadent i lenta, per un moment únic de percepció, ens proporciona, tanmateix, una emoció especial.

L’escala de la imatge que acompanya aquest post, altra temps noble, d’un abaixador de tren, i que menava a la que havia de ser una ciutat-jardí dins l’indret de la Font Picant de la població gironina d’Amer, ens permet una visió aturada d’un procés lent de canvi per la desídia humana i de la natura. D’ençà del seu silenci, aquest espai s’alça com un temple on l’herbei s’ha erigit en déu, impactant vivament al caminant que de sobte es troba que, l’escala, ha esdevingut intransitable per l’impuls espuri de la vida, de la vida herbàcia en aquest cas, amb el domini absolut d’esbarzers enfiladors i penetrants vers tota petita escletxa conquerida, que ha comportat el desfermament, lent i constant, dels graons de la portentosa escala.

Si em diguéssiu que la bellesa femenina o masculina havia descendit per aquesta ruta, a l’ombra feta del desmai i la xicranda, a la balustrada airívola i ardent, en moments únics, quan la vida empeny la subtilesa del cos per servir-se de l’ànima (C. Riba dixit), per gaudir d’imaginaris absoluts, de les il·lusions que ens fem els homes, de la mirada tensa i plaent de la crida amorosa, tan real en la seva connexió infinita! Sí em diguéssiu que la bellesa que a voltes traspassa el cor humà com una força sobrenatural s’ha conformat entorn aquest pujar i baixar d’escales, vers els indrets de la secreta ciutat jardí, mai del tot construïda, hauríem de convenir que sí l’encís incomparable que hagués pogut brandar en el seu millor moment, fos ara, i només ara, transparentat per les impregnacions d’una tarda de setembre, diàfana i enigmàtica, materialitzada per l’ull i la ment del passejant… Sí em diguéssiu que copsaríem la vivesa autèntica del moment, i no només en el que va ser ser, sinó, i sobretot en el que fou imaginat pels homes que la conceberen… No serien -per ventura- uns felicíssims instants?

Com escarni sorneguer a aquesta llei inexorable del temps, voldria l’Artificier reviure les ombres desaparegudes, els éssers d’impossible retorn que acompanyen la seva sòlida i definitiva solitud… Que en el món d’avui, a hores d’ara, l’Artificier, es pregunti per quins mecanismes de la memòria involuntària, Marcel Proust, podria fer viu allò mort? Per quina capacitat de repetició es podria descloure l’enyor, estimat Soren Kierkegaard?

Però, prou!

La visió desolada del vell projecte d’una ciutat jardí concreta, que no va arribar a ser mai, és, ja de per si, una visió de l’enyor. El sentiment que se’ns provoca enfront tot allò que no ha estat, vers tot allò que podem pensar que havia existit, o allò que viscut ja no hi és, conforma el que coneixem com la nostàlgia. Té un suport d’una racionalitat indubtable, perquè recolza sempre en alguna realitat existent i pretèrita. Algunes construïbles, si bé mai de la mateixa manera, i d’altres no.

Però,  perquè tenim enyorança? I quina és la naturalesa última de l’enyor? Estimat Sòcrates!

Per quin passat insondable de la cadena de la vida som sotjats perquè una música, per exemple, ens provoqui un desfici d’enyor d’allò que no hem viscut mai, d’allò que ni tans sols té cap possibilitat de ser realitzat i ni tan sols imaginat?

Que és allò que, sovint, plana en els nostres projectes i que no ens hem atrevit a fer aflorar des del nostre inconscient, d’aquells imaginaris nascut ja abans de la nostra consciència, i/o conformats després a partir de les primeres construccions del nostre relacionar-nos amb l’entorn? Què és allò que fa saber al creador artístic o científic què ha de construir i com ha de concloure una obra? Estimat Sòcrates!

Enyorar allò que hem viscut, allò que a través de la memòria del predecessors haurem pogut reviure, és l’enyor més comú, la nostàlgia més explicable.  Però i aquesta altra nostàlgia d’allò que mai ha estat viscut ni realitzat?

La imatge de l’escala de l’abaixador del tren per la projectada ciutat jardí d’Amer, dissenyada per l’arquitecte Joan Llevat i Casanovas, amb el nom  de Colònia Jardí de la Font Picant d’Amer el 1928,  és, tota ella, en el seu estat actual, un paisatge que es contempla com a forma, és a dir, com a veritable obra d’art, com a artifici que possibilita la funció artística, i permet a l’observador-vivenciador un desplaçament del seu esperit cap a les seves capacitats imaginatives, que li permeten de crear un món virtual on habitarà tot el temps que duri la seva contemplació (Salvador Oliva dixit, a propòsit de la seva definició de la poesia i l’art en general com a forma)

És la vera forma que pot produir en el contemplador la vera i exacte comprensió de la veritable nostàlgia, d’aquella que, malgrat pertànyer a un món d’allò viscut -l’escala d’un abaixador de tren-, fa endinsar a l’observador-vivenciador en la més pura i vera nostàlgia, aquella que apel·la a allò mai viscut, a allò mai realitzat. Una nostàlgia “avant la lettre”.

Tu ja m’entens, hipòcrita lector, – semblant meu, – i germà! (Ch. Baudelaire dixit)


No hi ha comentaris

Next »