Llengües i llengua
Blogs de la UAB | De tot una mica en llengües

Pronoms febles per a tots els públics

Quin és l’únic pronom feble d’aquest esquetx?

El 012 i la llengua

  • Si no fem un bon ús dels pronoms febles, els haurem de dedicar una Marató.
  • * tinc que dir-lis
  • * és ho que n’hi ha
  • * els Nadals
  • * la Nit Bona
  • * no m’emputxis
  • Porta’ls-ho i els el duus
  • * Truca-nos-los-hi

Versió completa i presentació seriosa:


Verbs psicològics. Les persones, complements directes o indirectes.

El verb agradar és, probablement, el més popular d’un grup de verbs que usualment funcionen d’una manera diferent i que són anomenats verbs psicològics. Aquests verbs expressen el sentiment o la sensació d’una persona en relació amb algun objecte, i, normalment, es conjuguen d’una manera diferent a la resta. Encantar, interessar, plaure o molestar són alguns exemples d’aquest tipus de verbs que avui posarem en pràctica.
Aquests verbs sempre van acompanyats d’un pronom de CI o de CD i expressen un sentiment o una sensació.  Per una banda tenim un objecte que provoca una sensació (Subjecte) i una persona que experimenta aquesta sensació. Amb aquests verbs l’objecte fa la funció de subjecte mentre que la persona apareix representada a través d’un complement directe o indirecte.

El català per ser feliç

Els verbs agradar, repugnar, importar, xocar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CI. En canvi, els verbs espantar, ofendre, molestar, fastiguejar, preocupar… són verbs psicològics en què el tema és el subjecte i l’experimentador el CD. L’estructura de les oracions amb aquest verbs és:

experimentador (CD o CI) – verb – tema (S)

[De vegades hem de] recórrer al diccionari per saber si un verb és transitiu o intransitiu. Això pot ser important a l’hora de decidir si hem de fer servir la preposició a o si hem d’utilitzar el pronom el o bé el pronom li.

  • interessarAquesta pel·lícula la/li pot interessar. [S’admet tant en l’ús transitiu com en l’intransitiu.]
  • encantarL’encanten les novel·les de Jesús Moncada. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu, tot i que hi ha diccionaris que recullen l’ús intransitiu. Ésadir dóna preferència a l’ús intranstiu.]
  • estranyarNo sé per què l’estranya. [En aquesta accepció, el DIEC només el recull com a verb transitiu; en canvi, el GDLC només l’ús intransitiu.]
  • repugnarElla diu que li repugna trobar-se’l cara a cara. [verb intransitiu]
  • escriure: Li escriurem així que arribem a Mallorca. [Regeix un complement indirecte de persona; el CD és el text que escrivim.]

http://blogs.cpnl.cat/dsalat/archives/tag/complements-verbals

No li preocupa que els diccionaris s’actualitzin

Des de fa dos dies, al·leluia!, ja tenim el DIEC2 actualitzat amb la nova ortografia, inclosa la mediàtica reducció de diacrítics. Si hi busqueu adéu us durà a adeu, entre molts altres canvis. Però als lingüistes ens interessen més els canvis de tipus lèxic i sintàctic que també s’hi han fet aquest abril i que, en algun cas, fa anys que esperàvem.

Per exemple, per fi serà possible disseccionar un llibre o una obra d’art (fins ara els havíem de dissecar ). I també per fi podrem dir que a algú una cosa li preocupa o li molesta. Cal destacar-ho perquè molts manuals i llibres d’estil encara subratllen que és incorrecte i ho fan canviar per el preocupa o el molesta.

Alerta, però: el preocupa o el molesta continua sent correcte. La novetat és que, en certes frases, també ho és li preocupa i li molesta. Posem-ne exemples. El li no és bo a la frase “El que vas dir el va molestar / el va preocupar”, perquè aquí el ha passat de no estar molestat o preocupat a estar-ho: el que vas dir causa un canvi d’estat psicològic. Però sí que ho és a “No li molesta / no li preocupa que la gent fumi”, perquè només s’hi constata un estat invariable de li.

Quan són causatius i canvien l’estat, preocupar i molestar són plenament transitius i qui canvia d’estat és un OD. Quan són estatius i constaten un estat, tendeixen a ser intransitius i qui experimenta l’estat tendeix a ser l’OI (si bé el DIEC2 també admet que sigui l’OD). És un procés viu, en què la llengua està canviant, i és raonable esperar que un futur DIEC2 ja no admeti l’OD en el segon cas i estengui (i expliciti millor que ara) la dualitat OD/OI (causatiu/estatiu) a verbs del mateix tipus com ara sorprendre.

Com deien Teresa Cabré Monné i Jaume Mateu Fontanals en un fonamental article de l’any 1998, aquest canvi no afecta igual tots els dialectes, però afecta prou parlants i és prou general perquè la normativa no el pugui deixar de reflectir si pren com a base la descripció lingüística. Reflectint-lo ara, el DIEC2 demostra que vol ser el diccionari normatiu d’una llengua viva.

Albert Pla Nualart, 7-4-2017, http://llegim.ara.cat/opinio/No-preocupa-que-diccionaris-sactualitzin_0_1774022641.html

Història de la llengua: català, castellà, globalització, mitjans…

CLASSE DE CATANYOL   David Cirici

A classe em pregunten què és això del catanyol. Els podria contestar que és una paraula de broma, inventada per fer referència al català degradat pel contacte amb una altra llengua. També els podria dir que la trobo una bestiesa, però busco una resposta una mica més acadèmica. I mentre responc, veig que la paraula posa al mateix sac objectes de crítica massa diferents: una cosa són els errors de tota mena que fan els locutors, periodistes i tots els qui, d’una manera o una altra, haurien de contribuir a formar un model de llengua estàndard, i una altra cosa ben diferent és la pronúncia -amb totes les variants que vulgueu- pròpia dels qui han après el català quan ja eren grans, quan ja és difícil d’assumir un sistema fonètic diferent del teu.

Ara proliferen, a la xarxa, els correctors, aficionats o professionals, que es dediquen a la caça del barbarisme, el manlleu, el calc, la interferència i altres desgràcies que afecten el nostre idioma. En cacen a TV3, en cacen en textos d’escriptors i periodistes més o menys reconeguts, als diaris traduïts per robots, i també a l’ARA. Entenc que parlar del catanyol per fer referència a l’absència dels pronoms en o hi, o a l’ús calcat de ser i estar, pot ser una manera -que no comparteixo- de burlar-se o de cridar l’atenció del professional que està fent malament la feina. Però aleshores resulta trist que designi també la parla del qui té dificultats a pronunciar, per exemple, una essa sonora.

Els professors podem donar fe que ara, a diferència de fa vint anys, és impossible determinar per l’origen familiar si un alumne tindrà, o no, un bon nivell de català. Si féssiu una audició a cegues, com es fa amb els músics, descobriríeu que un accent de banyolí de tota la vida pot correspondre a un nen de família guineana, o que una nena que fa la geminació de la b en paraules com poble o moble va néixer a Lima i va arribar quan tenia tres anys. Això demostra que, amb la immersió, el sistema fonètic del català té possibilitats de sobreviure. Canviarà, sens dubte, en 700 anys, però el resultat no serà el catanyol.

El problema és d’un altre ordre, i no afecta només les llengües minoritàries. El problema és que els mitjans han afluixat el seu nivell d’exigència. I no crec que solució consisteixi a assenyalar, amb to burleta, els periodistes i locutors que fan malament la seva feina. Més amunt, hi ha algú que n’és responsable. O no?


Més enllà de l’anglès.

Londres amplia el seu ‘soft power’

El servei exterior de la BBC vol recuperar terreny oferint més emissions en onze noves llengües

La Gran Bretanya del Brexit busca alhora obrir-se a fronteres més llunyanes. I al mateix temps que el Regne Unit debat si els ciutadans comunitaris han de dur un document d’identitat que els identifiqui -no hi ha hagut mai res de semblant per als britànics- per mantenir-los comptabilitzats, Londres ha anunciat un impuls del seu soft power més prestigiós: el World Service de la BBC, el  servei d’informació de ràdio exterior que pràcticament es pot escoltar des d’arreu del món, tant per ona curta com per internet. L’objectiu, aconseguir més audiències a l’Àfrica, l’Àsia, el món àrab i Rússia a través de l’emissió d’informatius i programes en onze noves llengües.

El director general de la corporació, Tony Hall, tot just ha esbossat l’expansió més gran del servei en setanta anys. A partir de l’any vinent es començarà a augmentar el nombre de noves llengües fins a arribar, progressivament, a les 40. Ara emet en 29. Es vol capgirar així una tendència declinant des del final de la Segona Guerra Mundial, quan el BBC World Service emetia en 45 idiomes diferents. “L’emissora de ràdio del món”, l’eslògan que la promoció interna de la cadena repeteix contínuament, aspira a esdevenir una veritable raó de ser. La intenció és que quan es compleixi el centenari del World Service, l’any 2022, tingui 500 milions d’oients. Ara en té 348.

Paradoxalment, el mateix govern de David Cameron que fa sis anys va començar una guerra soterrada contra l’ens públic, congelant la llicència que paguen les llars per finançar les múltiples activitats de la corporació i  retirant l’aportació que el ministeri d’Exteriors feia directament per mantenir el World Service, el va dotar l’any passat de gairebé 300 milions d’euros més per donar-hi un impuls. La situació política global no ha sigut aliena al moviment.

La BBC s’enfronta a un canvi de modelEl professor de periodisme Abdullahi Abubakar, de la City University de Londres, assegura en declaracions a l’ARA que els nous plans de la corporació evoquen actituds dels anys de la Guerra Freda. L’enemic, però, ja no és un de sol: “En els últims quatre anys, la BBC ha reduït un 16% el seu finançament, un fet sense precedents. Les retallades van obligar a tancar molts dels idiomes en què retransmetia el World Service, cosa que va empetitir l’oferta de ràdio i va fer acomiadar un significatiu nombre de treballadors. Això succeïa al mateix temps que competidors com CCTV, de la Xina, Al-Jazira, de Qatar, i RT, de Rússia, ampliaven la seva oferta”.

L’inici de les vaques magres al World Service coincidia també amb l’expansió de l’Estat Islàmic, amb la conquesta de territoris a l’Iraq i Síria i l’establiment de l’autoanomenat califat. I deu dies després dels atemptats de París del novembre de l’any passat, l’aleshores primer ministre britànic, David Cameron, va publicar els plans de defensa estratègica i de revisió de la seguretat nacional en què es descrivia la necessitat d’implantar tant el hard power com el soft power. La propaganda sempre ha sigut clau, per bé que queda per saber si en temps de xarxes socials l’impacte diplomàtic de mitjans tradicionals és el mateix que podia tenir fa dues, tres o quatre dècades.

Informatiu per a Corea del Nord

Amb tot, la propaganda és una cosa que no lliga gens amb l’essència de la BBC, que té com a bandera fonamental fer un periodisme independent Ho comentava la setmana passada al Financial Times el director del World Service, Fran Unsworth. “Si el soft power és sobre com s’expressen els valors occidentals, la justícia i l’estat de dret, llavors el World Service és una expressió d’aquests valors. Però la nostra feina no és donar suport als objectius de la política exterior britànica”.

Sigui com sigui, en el nou pla de desenvolupament del servei exterior, l’exportació dels valors occidentals aconseguirà una fita molt destacable a Corea del Nord. Per primer cop, la BBC emetrà per al règim nord-coreà, tant en ona curta com en ona mitjana, un informatiu diari de trenta minuts a primera i última hora del dia. El programa no ha sigut aprovat per les autoritats de Pyongyang.

La manera com es faran les emissions en coreà per a Corea del Nord – a través de la ràdio convencional, no pas d’internet, molt més fàcilment censurable- és exemple de com s’haurien de dur a terme en altres llengües i per a altres territoris, encara que no estrictament per raons polítiques. Així, d’acord amb el professor Abubakar, “és fonamental que hi hagi una assignació de recursos intel·ligents i que, per exemple, el servei de pidgin, destinat a públics de Nigèria i altres països de l’Àfrica Occidental, sigui sobretot per a ràdio convencional i no per a internet, ja que el pidgin és essencialment una llengua oral”. L’altra raó és que en molts dels països i territoris a què es volen orientar els nous espais hi ha falta de subministrament elèctric i de connexió a internet amb banda ampla. “ La ràdio resisteix millor que altres mitjans d’informació l’embat de les noves tecnologies”, conclou Abubakar. El World Service en pot ser la prova.

Més idiomes per adreçar-se al món

Les noves llengües en què parlarà la BBC són l’ igbo (llengua oficial de Nigèria que també es parla a Guinea Equatorial), el pidgin ( lingua franca de l’Àfrica Occidental), el ioruba (sud-oest de Nigèria, el Benín i Togo), l’ afaan oromo (la parla del grup ètnic més gran d’Etiòpia), l’ amhàric (oficial a Etiòpia), el tigrinya (Eritrea i Etiòpia), el gujarati (llengua local de l’estat indi de Gujarat, parlada també en part del subcontinent), el telegu (una de les més parlades de l’Índia), el marathi (de l’estat indi de Maharashtra, que inclou Bombai), el punjabi (un dels principals vehicles de comunicació al Pakistan i en nombroses parts de l’Índia) i el coreà, parlat tant al nord com al sud, per bé que al sud la llengua inclou molts préstecs de l’ slang de la cultura pop i tota mena d’anglicismes.


Why is English so hard to learn

(…) Most of us who have tried it probably feel that learning a new language is difficult, even if that new language is similar to our own. So how difficult is it to learn English and especially if your first language is quite different?

The difficulty of learning a new language will depend on how similar that language is to one you already know. Despite English speakers often rating certain languages as being particularly difficult – languages such as French, which indicate the gender of nouns with articles like le and la, and the Chinese writing system – there are similarities between these languages.

If you were to learn French you’d immediately recognise many words, because the English equivalents have French Latin roots, such as ballet or amiable. If you were to learn Chinese you’d find that its grammar is similar to English in many ways – for example each Chinese sentence has a subject, a predicate and an object (though an English speaker would most likely find learning French easier than Chinese).

The most difficulty arises when people learn English when they don’t have the advantage of sharing many borrowed words or grammatical patterns with English. This will include speakers of Arabic, Urdu and Bengali – three of the most common languages spoken by Muslim immigrants in Britain.

Baffling spellings

In my experience, the most common complaint language learners make about English is that the spelling of words often has little or nothing to do with their pronunciation. It’s easy enough to teach someone how to write the letter “a”, for example, but then they must be taught that its pronunciation changes in words like hat, hate and father. In oak it isn’t pronounced at all.

Compare this to the simplicity of Spanish, a language in which an “a” and other vowels rarely change pronunciation from word to word.

Laugh is pronounced larf but the similar-sounding half is not written haugh – but of course there are regional differences in accent too. Like the “l” in half, there are silent letters sprinkled throughout English words: the “k” in knife and knead, the “s” in island, the “p” in receipt, and so on.

A recent poem of unknown origin, a favourite of English language teachers who want to amuse their students, contains tongue twisters such as:

I take it you already know
of tough and bough and cough and dough?
Others may stumble, but not you
on hiccough, thorough, slough and through.

Another area of difficulty that learners of English often comment on is the prevalence of irregular past verbs in English. It’s simple enough to remember that the past tense of walk is walked, shout is shouted and pick is picked.

But what about all the irregular verbs, like hit, read and think? For hit, the past tense looks and sounds the same as the present tense. For read, the past tense looks the same, but is pronounced differently. For think, the past tense thought involves substantial change to both the spelling and the pronunciation.

There’s not always a pattern to many of these irregular verbs. For verbs ending with “ink” we have “think/thought”, but another irregular pattern “drink/drank” and a regular pattern “wink/winked”. English has several hundred such irregular verbs for learners to look forward to memorising, and many of them are very frequently used: be, get, have, see, eat, and so on.

Being polite

A delicate difficulty concerns how English speakers show politeness. Some languages have quite clear ways for their users to do this. In French you can use the pronoun vous instead of tu to be polite.

English only has you, so that doesn’t work. In Japanese you can substitute polite forms of words, so that although kuu, taberu and meshiagaru all mean “eat” in Japanese, the longer words are more polite.

In English we can use longer words: “Would you like to consume nourishment?” instead of “Would you like to eat?” – but it doesn’t sound polite, rather a bit awkward.

There are less obvious ways of marking politeness in English: use a question (“Could you pass the … ” instead of “Pass the …”), express some doubt (“I don’t suppose you could … ”) and apologise, even for small requests (“Sorry to bother you, but …”).

If subtleties aren’t mastered then otherwise-fluent learners of English (or any other language) – even if they don’t intend to be impolite – may unintentionally appear rude.

So spare a thought for those picking up an English textbook for the first time – mastering the quirks of the language is tough (pronounced tuff).


De correccions i correctors

Editing a written text according to METM

For written texts, editing involves modifying the language to improve its presentation, style, accuracy, usefulness, etc. There are many types, or ‘levels’, of editing that vary in the scope and extent of the modifications. The level best for your job depends on the type of medium (for example, document, slide presentation, or web page), its purpose, and your particular needs. A professional editor will evaluate your text and needs, and suggest how to proceed. But note that, because of the different skills required, not all editors do all types of editing.

One way to classify different types of editing is by the depth of the service provided:

  • Copy-editing is a standard pre-publication process that entails correcting and improving the spelling and grammar, and applying the agreed house style.
  • Language editing combines basic corrections of spelling and grammar with stylistic modifications aimed at improving a text’s readability, clarity, and usefulness.
  • In substantive editing, the editor carefully checks the internal consistency, information flow, logic, readability, numerical and statistical sense, terminology, content organization, etc. The editor then makes substantive changes where needed by adding, removing, or modifying the content. This type of editing requires both linguistic and specialist knowledge.
  • In developmental editing, an editor plays a major role in determining the content, structure, and style of a text. A developmental editor may give instructions to an author before writing begins, for example when a publisher commissions scholastic or technical books. Alternatively, a developmental editor may radically restructure a text drafted by an author so that it meets the requirements for publication or use.

Another way to classify editing is according to who commissions the work: a publisher or an author. When editors work directly for authors, with the aim of making a draft fit for purpose (e.g. acceptance for publication by a publisher), they are called authors’ editors (as opposed to publishers’ editors). The work these editors do, called author editing, requires a mix of linguistic and content expertise and familiarity with publication strategies; it often involves close collaboration with authors during the writing process. The term proofreading is also used to describe this type of editing, especially when the texts being revised are university term papers and theses, even though it originally referred solely to checking of galley proofs just before publication.

Discussió sobre tipus de correctors i correccions a Wordreference.

Editar un text en català. Categories habituals.

  • Correcció ortotipogràfica
  • Correcció morfosintàctica i semàntica incloent-hi tots els aspectes gramaticals
  • Correcció estilística i formal, adaptada als registres i tipus de textos corresponents en cada cas
  • Redacció i disposició general del text
  • Correcció de proves
  • Preedició

Argumenta

Plataforma per la llengua

La correcció i edició de textos a l’IEC

Language and class. English in Great Britain.

Toilet or lavatory? How words Britons use betray national obsession with class
January 7, 2016 10.59am GMT

Simon Horobin

Professor of English Language and Literature, University of Oxford

Dinner is not served. Luncheon, on the other hand…

 

Few things are as British as the notion of class – and little betrays it as effectively as how you speak and the words you use.

Usefully for those keen to decode this national peculiarity, 2016 is the 60th anniversary of the publication of Noblesse Oblige, a slim collection of essays edited by the notorious author and socialite Nancy Mitford, which investigated the characteristics of the English aristocracy.

The volume opened with An Essay in Sociological Linguistics by Alan Ross, a professor of Linguistics at Birmingham University, in which he set out the differences between “U” (Upper-class) and “non-U” (Middle Class) usages, covering forms of address, pronunciation and the use of particular words.

It was the last of these categories – how to refer to the midday meal, the lavatory, the living room – that captured the interest of the class-conscious of 1950s England. Indeed, if the use of dinner (U form luncheon), toilet (U form lavatory), lounge (U form drawing room) and other non-U markers were not so explicitly marked before the publication of Noblesse Oblige, they certainly became so after it. Despite the Oxford English Dictionary attesting to the use of serviette in English from the 15th century, a headnote to the dictionary entry warns that it has “latterly come to be considered vulgar”.

Fish-knives? How vulgar!

Given his academic credentials, you might assume that Ross’s essay drew upon extensive scientific research. But in fact his claims were based on personal observation and anecdote. When he did draw upon textual sources, these are literary fiction of earlier generations such as the works of Jane Austen. The only contemporary source he cites is – somewhat circularly – Mitford’s own novel The Pursuit of Love (1945).

But while Ross invented the terms U and non-U, the idea that the words we use betray our social origins can be traced back to the early 20th century. In her essay on “Social Solecisms” (1907), Lady Agnes Grove lamented the middle-class use of words such as reception, couch, serviette (instead of the “honest napkin”), and expressions including going up to town (meaning London) and inviting people for the weekend.

 

https://62e528761d0685343e1c-f3d1b99a743ffa4142d9d7f1978d9686.ssl.cf2.rackcdn.com/files/107416/width668/image-20160106-14948-l791c0.jpg

Napkin or serviette? Be careful how you answer.

For Lady Grove, the use of such words was the unrefined linguistic equivalent of employing napkin-rings and fish-knives – and putting milk into the tea-cup before pouring the tea. The middle-class fondness for fish-knives and milk-in-first were mercilessly satirised by John Betjeman in his contribution to Noblesse Oblige: How to Get on in Society, with its memorable opening line: “Phone for the fish-knives, Norman”.

Perhaps most influential, however, was the discussion of “Genteelisms” included by H.W. Fowler in his Modern English Usage (1926) – the 20th century’s bible for linguistic purists. Fowler defined “genteelism” as the substitution for the natural term of a synonym that is “thought to be less soiled by the lips of the common herd, less familiar, less plebeian, less vulgar, less improper, less apt to come unhandsomely betwixt the wind & our nobility”. For Fowler, the genteel offer ale rather than beer; invite one to step (not come) this way; and assist (never help) one another to potatoes.

The seven deadly sins

Even though they are now effectively a century old and based on little more than upper-class snobbishness combined with Mitford’s teasing sense of humour, U and non-U distinctions continue to be cited as contemporary class markers. Kate Fox’s bestselling study of English behaviour, Watching the English (2004), warns her readers against the “Seven Deadly Sins” which will immediately reveal you as a member of the middle class, or resident of “Pardonia”: pardon, toilet, serviette, dinner (to refer to the midday meal), settee, lounge, sweet (instead of pudding).

Despite living in a more egalitarian and less class-conscious society, we continue to find a fascination with such linguistic dividers. When Prince William and Kate Middleton split up in 2007 the press blamed it on Kate’s mother’s linguistic gaffes at Buckingham Palace, where she reputedly responded to the Queen’s How do you do? with the decidedly non-U Pleased to meet you (the correct response being How do you do?), and proceeded to ask to use the toilet (instead of the U lavatory).

In his contribution to Noblesse Oblige, Evelyn Waugh observed that while most people have fixed ideas about proper usage, which they use to identify those who are NLO (“not like one”), these are often based on little more than personal prejudices and an innate sense of one’s own superiority. The cartoonist Osbert Lancaster, who supplied drawings for Noblesse Oblige, satirised this view through his creation Lady Littlehampton, who confidently pronounced: “If it’s Me, it’s U”.

Meanwhile, in America

How far do such categories resonate with speakers of English throughout the world? Attempts to identify US equivalents have suggested parallel distinctions between the U words mother, gal, fellow, thanks much and the non-U mom, woman, guy, thanks very much. While toilet is an acceptable way to refer to the object itself, delicate euphemisms such as restroom or bathroom are preferred ways of describing the room in which it is found.

What’s U today?

What are the linguistic markers that Britons use today to identify those who are non-U, MIF “milk-in-first” and – that most heinous of all crimes – NLO?

At the beginning of 2016, U terms such as looking-glasses, drawing rooms, scent and wirelesses are quaint archaisms and the province of period drama – think of the Dowager Countess’s disdain for the word weekend in the ITV drama Downton Abbey.

A recent article by Flora Watkins in The Lady magazine titled “Pardon: that’s practically a swear-word” extends the list of non-U terms with others to be avoided if you want to mix with the right sort in Britain today: cleaner (U daily), posh (U smart), nana (U granny), expecting (U pregnant) and passed (U dead). While expecting and passed capture the U preference for straight talking over the non-U genteel tendency towards euphemism, others seem more debatable.

Having guests to your house (not home or property) for dinner, supper or an evening meal (never high tea) remains a minefield of linguistic etiquette: do you serve them pudding, sweet, dessert or afters; show them to the lounge, sitting room, front room or living room; offer them a seat on the settee, sofa, or couch, direct them to the toilet, lavatory, loo or WC?

Such apparently innocent choices are still likely to prompt people to make judgements about your class, though it’s likely that the rules will just keep on changing. Sorry – or should I say, “pardon”? – the class conscious will just have to keep up.


« Previous Entries