Salut Mental i sèries TV: Psicofàrmacs

El 19 d’abri l’activitat “Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma” es va dedicar a als tractaments farmacològics, i va córrer a càrrec del Dr. Javier de Diego de la Unitat de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu.

La temàtica es va exemplificar amb sèries com “Homeland”, “The Soprano’s” o “The Knick”, i amb la pel·lícula “Alguien voló sobre el nido del cuco”. Es va parlar sobre els tractaments anteriors a l’aparició dels psicofàrmac , així com d’altres tècniques de tractament com la psicoteràpia o la teràpia electroconvulsiva (TEC), i es van comentar els aspectes relacionats amb l’abandonament de la medicació per part dels pacients i l’estigma associat a aquest tipus de fàrmacs.

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Mira al teu voltant: els trastorns mentals s’estan convertint en la malaltia crònica dels joves (MNT i ODS#3)

Per Ximena Goldberg (membre de Resilie, una entitat social que té per objectiu difondre informació científica sobre la realitat en salut mental)


Imagina a una persona amb una malaltia crònica.

Imagina-la en detall. Els primers símptomes van aparèixer fa 5 anys. Des d’aquell moment ha visitat innumerables metges buscant entendre què estava causant els símptomes. La malaltia ha canviat profundament la seva vida diària i l’ha forçat a deixar les activitats que gaudia, com practicar esports, viatjar i fins i tot treballar. A més, la malaltia ha suposat una càrrega substancial per l’economia familiar (més del que pot permetre’s) així que també està afectant les vides i el benestar de les persones que ‘envolten.

Ja t’has fet una imatge clara d’aquesta persona? Quina és l’edat de la persona que tens en ment? 60 anys, o potser més?

Imagina de nou.

Si aquesta persona està patint un trastorn mental, el més probable és que tingui aproximadament 20 anys.

En contrast amb altres malalties cròniques, és més freqüent que els primer símptomes dels trastorns mentals es manifestin en gent jove, generalment a l’inici de l’adolescència o dels primers anys de l’etapa adulta.  Les estimacions indiquen que 1 de cada 8 joves desenvoluparà un trastorn mental en el proper any, i aquesta tendència s’incrementarà encara més en contexts de crisi econòmica i social. Actualment la depressió és la primera causa d’anys de vida perduts per discapacitat en joves d’entre 10 i 19 anys a nivell mundial. Però només la meitat de les persones afectades rep el tractament que necessita. Entre 35,5% i el 50,3% dels casos més severs no reben cap tractament durant el primer any d’aparició dels símptomes, i aquestes xifres augmenten a 76% – 85% en els països de baixos i mitjans ingressos.

Amb aquestes dades en ment, tornem-nos a imaginar aquesta persona amb malaltia crònica. Ella (diguem que es una dona, encara que podria ser un home amb la mateixa probabilitat) va començar a manifestar els primers símptomes quan tenia 15 anys. Al principi no els prestava atenció i més aviat intentava rebutjar la idea de que alguna cosa estava malament. Però els símptomes van continuar. Viu en un país de baixos ingressos, pel que passaran entre dos i tres anys abans de que rebi una primera avaluació mèdica, o aproximadament 5 anys abans de que rebi un tractament “teòricament adequat”. Mentre tant, deixa d’anar a l’escola, perd moltes –per no dir totes – les seves amistats, i rep comentaris amb bones intencions que l’aconsellen de mantenir baixes les expectatives sobre el seu futur. Ha estat diagnosticada amb una malaltia crònica que ha determinat el seu present i el seu futur, i el de la seva família. I només té 20 anys.

Aquest és només un exemple de com els trastorns de la salut mental s’estan convertint ràpidament en una malaltia crònics dels i de les joves.  A nivell mundial, fins al 75% dels adults diagnosticats amb un trastorn mental van presentar el primers símptomes abans dels 25 anys. En una gran majoria dels casos, l’endarreriment en detectar la malaltia va incrementar les possibilitats que el trastorn es fes crònic. En conseqüència, aquestes persones joves es van veure obligades a deixar d’estudiar, o a lluitar per a aconseguir la seva primera feina; una tasca difícil de complir.

Aquesta situació és especialment preocupant per que la gran majoria dels trastorns mentals són lleus o transitoris, i per la majoria dels casos existeixen tractaments efectius i rehabilitació. Molts dels aspectes descrits no són característiques intrínseques dels trastorns mentals. Aquest escenari és la conseqüència de la manca d’informació i de conscienciació sobre el què significa tenir un trastorn mental i què fer en cas de sospita.

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, aprovats al Setembre de 2015, incloïen l’objectiu de garantir vides saludables i promoure el benestar per a tots, a totes les edats (ODS # 3). Donar visibilitat als problemes de salut mental i estar informats sobre com fer-los front és crucial per construir un estil de vida saludable. És hora d’apoderar als i les joves i reconèixer els seus propis recursos para començar a revertir la alarmant tendència actual en salut mental. Es tracta d’implementar polítiques públiques que vetllin per l’accés al dret humà de la salut,  i a donar una resposta eficaç a una realitat que, perquè afecta a la joventut, afecta a tota la societat.

 

http://www.ncdaction.org/look_around_mental_disorders_are_becoming_the_chronic_disease_of_the_youth

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Salut Mental i sèries TV: Esquizofrènia

El 12 d’abri l’activitat “Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma” es va dedicar a l’esquizofrènia, i va córrer a càrrec del Dr. Jordi Obiols del Departament de Psicologia Clínica i de la Salut, de la Facultat de Psicologia.

La pel·lícula “Una mente maravillosa” va servir per il·lustrar i comentar alguns dels aspectes relacionats amb aquest trastorn, com les falses creences que associen esquizofrènia amb violència o amb genialitat, el poc coneixement sobre els símptomes negatius del trastorn que poden reforçar l’estigma envers aquestes persones, o aspectes com conviure amb les al·lucinacions i la medicació.

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , | Envia un comentari

Salut Mental i sèries de TV: Trastorn Bipolar

El 5 d’abril l’activitat “Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma” es va dedicar al trastorn bipolars, i va córrer a càrrec de la Dra. Iria Grande (@IriaGrande) de la Unitat de Trastorns Bipolars de l’Hospital Clínic, Universitat de Barcelona.

A través de la sèrie “Homeland”, i de pel·lícules com “Sense límit”, “El costat bo de les coses”, “Mr. Jones” i “Les hores” es van tractar temes com la clínica dels episodis maníacs i depressius, l’abordatge terapèutic, i es va posar de manifest les idees preconcebudes sobre aquest trastorn en el nostre dia a dia i com vencer l’estigma associat en aquest trastorn.

– Entrada elaborada per la Dra. Iria Grande –

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , | Envia un comentari

Salut Mental i sèries de TV: Ansietat i Fòbies

El 22 de març l’activitat “Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma” es va dedicar a l’ansietat i les fòbies, i va córrer a càrrec de la Susana Subirà, del Dept de Psicologia Clínica i de la Salut (Facultat de Psicologia).

A través de la sèrie “Merlí”, i de pel·lícules com “Vértigo”, “Una teràpia perillosa” i “Copycat” es van tractar temes com l’abordatge terapèutic que es fa, i es va posar de manifest les idees preconcebudes sobre l’origen i com superar aquests trastorns, així com l’estigma associat als trastorns mentals.

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Envia un comentari

Salut Mental i sèries de TV: Trastorns de l’Espectre Autista

El 15 de març va començar l’activitat “Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma”, que va córrer a càrrec d’en Francesc Cuxart, del Dept de Psicologia Clínica i de la Salut (Facultat de Psicologia), i la Marta Robles, psicòloga de la fundació CERAC (La Garriga).

A la sessió es van abordar els Trastorns de l’Espectre Autista (TEA) a través de la sèrie “Atípic” de Netflix i es van tractar temes com la gran variabilitat en la simptomatologia del TEA que fa que no es pugui crear un perfil “típic”, el bulling que pateixen durant la infància, i sobretot adolescència, aquests nens i nenes a les escoles, i la necessitat de crear més espais autism friendly.

 

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , , | Envia un comentari

Living Lab en Salut Mental UAB: generant espais de co-creació

En línia tant amb l’interès d’aquest curs per treballar en pro de millorar el benestar emocional de la comunitat universitària sota el lema de la Festa Major de la UAB, com amb l’objectiu que el campus de la UAB esdevingui un espai d’experimentació, innovació i co-creació, es posa en marxa el Living Lab en Salut Mental.

Els Living Labs són ecosistemes d’innovació oberta basats en l’usuari, amb un enfocament sistemàtic de co-creació entre aquests usuaris, els investigadors, l’empresa i l’administració pública (els elements del model d’innovació de la 4a Hèlix), que a més permeten realitzar un prototipatge ràpid o validació del coneixement i la tecnologia generada durant aquest procés. Actualment, al campus s’estan posant en marxa els primers Fab Living Labs UAB , un a l’Escola d’Enginyeria per impulsar la fabricació digital i avançada i el prototipatge, i un segon en l’àmbit de les humanitats digitals, a la Biblioteca d’Humanitats. Amb anterioritat, la UAB ha participat en la creació del Library Living Lab de Volpelleres, a Sant Cugat.

D’aquesta forma, el Living Lab en Salut Mental oferirà un entorn d’experimentació i de testeig en condicions reals que permeti avaluar el potencial impacte del coneixement i la tecnologia generada per la Universitat en relació al benestar emocional i la salut mental. A més, com a eix prioritari promourà accions d’innovació i co-creació que sorgeixin des del agents del campus i que reverteixin en benefici de tota la comunitat UAB.

En aquest sentit, aquest primer any la principal acció del Living Lab en Salut Mental de la UAB serà treballar en la detecció dels aspectes relacionats amb el benestar emocional que més preocupin als membres de la comunitat universitària de forma que d’aquesta puguin sorgir un conjunt de reptes a abordar de forma col·laborativa pels col·lectius del campus que representin la 4a Hèlix (ciutadania, centres de recerca, administració i empreses). El format final de es activitats que se’n derivin podran ser variats, des de projectes de recerca competitius, treballs de final de grau o de màster, fins a altres tipus d’accions que sorgeixin d’unitats o departaments o d’associacions del campus.

Aquesta detecció d’aspectes rellevants sobre benestar emocional al campus es durà a terme en diferents fases. Durant la primera s’identificaran, mitjançant una enquesta que es farà extensiva a tots els membres de la comunitats UAB (PAS, PDI i estudiants), aquells aspectes que considereu més rellevants. Aquests aspectes seran tractats amb més profunditat en una segona fase mitjançant grups de treball i processos de co-creació en que participin representants de la 4a Hèlix del campus.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Envia un comentari

8 març

El passat 11 de febrer va ser el dia de la dona en la ciència, i el dia següent, per iniciativa de la Societat Espanyola de Neurociències (SENC), el de la dona en neurociències. Des de l’Institut de Neurociències es fer diverses activitats per celebrar-ho i prendre consciència, entre les que hi va haver una conversa grupal entre neurocientífiques, una experta en gènere i educació de l’Observatori de la Igualtat de la UAB, i estudiants de PhD i màster, en la que la CORE SM va col·laborar en l’organització.

Des de l’INc i la CORE SM aprofitem que demà és 8 de març per compartir les idees claus i conclusions de la conversa, que va ser un espai de debat molt enriquidor i interessant:

Idees sobre la situació actual que van recollir els / les participants:
– El problema està molt més interioritzat del que percebem. No podem cedir.
– Les avaluacions es fan basant-se en índexs numèrics i això perjudica les dones amb fills.
– Estadísticament, el sector de població amb més dies de baixa no són les mares de família sinó els homes joves, contràriament al que es podria pensar.
– La diferència no justifica la desigualtat.

Propostes que podrien servir per millorar la situació:
– Un sistema d’excel·lència diferent. No excel·lència absoluta sinó acceptable.
– Aplicar mesures de correcció en el moment de les avaluacions: dones en els tribunals, CVs cecs, etc.
– Aplicar mesures de sanció o premis: compensar per baixes de maternitat o paternitat, ajuts per a persones amb fills o persones dependents al càrrec, etc.
– Fer que la UAB sigui family i gender friendly, com ja ho són altres universitats europees.

I a nivell global …
– Es necessita un canvi educatiu (tant a les escoles com a les famílies)
– Es necessita voluntat per fer el canvi: mentalització global i actuació.

Bon 8 març!

Publicat dins de Activitats de divulgació, General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari

Activitat “La Salut Mental i les sèries de TV: tractament i estigma”

En el marc del lema d’aquest any de la Festa Major de la UAB de visibilitzar i desestigmatitzar la salut mental (#MenysEstigmaMésVisible), s’ha organitzat una activitat amb reconeixement de crèdits adreçada als estudiants per tal de sensibilitzar  a la comunitat universitària vers els estigmes en temes de salut mental i donar eines per identificar aquestes conductes en pel·lícules i sèries de televisió.

L’activitat començarà el 15 de març  i es farà tots els dijous de 14h a 16h a la Sala Annexa de l’Hotel de les Entitats, a la Plaça Cívica.

Accediu al Formulari inscripció.

 Competències a desenvolupar:

– Conèixer els símptomes dels trastorns mentals.

– Identificar visions estigmatitzants envers els problemes de salut mental promogudes pels mitjans audiovisuals (sèries de TV i pel·lícules).

– Dotar als alumnes d’una visió crítica sobre el paper que els mitjans de comunicació tenen en l’estigmatització de les persones amb trastorns de salut mental.

Programa:

Tema Responsable
Presentació del curs i

Ansietat i Fòbies

 

Jordi Obiols

Susana Subirà

Dept. Psicologia Clínica i de la Salut

Trastorns de la Conducta Alimentària Mª Eulalia Lorán Meler

Hospital Universitari Germans Trias i Pujol

Trastorns de l’Espectre Autista Francesc Cuxart

Dept. Psicologia Clínica i de la Salut

Marta Robles

Centre CERAC (La Garriga)

Trastorn Obsessiu-Compulsiu

 

Narcís Cardoner

CS Parc Taulí

Fàrmacs Javier de Diego Adeliño

Josefina Pérez Blanco

Hospital de Sant Pau

Suïcidi Diego Palao

Annabel Cebrià

CS Parc Taulí

Toxicomanies Marta Torrens

Hospital del Mar

Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat J.A. Ramos

Hospital Vall d’Hebron

Depressió Javier de Diego Adeliño

Josefina Pérez Blanco

Hospital de Sant Pau

Esquizofrènia Jordi Obiols

Dept. Psicologia Clínica i de la Salut

Trastorn Bipolar

 

Íria Grande

Hospital Clínic de Barcelona

Psicopatia Rafael Torrubia

Dept. Psiquiatria i Medicina Legal

Retorn a la comunitat:

Per tal de que l’activitat realitzada pels alumnes matriculats tingui un retorn cap a la resta de la comunitat universitària, es demanarà als alumnes que escriguin un post en el que visibilitzin conductes estigmatitzants en vers la salut mental que apareguin a les sèries i/o pel·lícules. Per fer-ho els alumnes hauran d’argumentar el/les conductes en base als coneixements adquirits durant el curs i hauran d’exemplificar-ho amb fragments de vídeo que així ho demostrin. Els posts es penjarà en un blog habilitat per a tal objectiu i un cop avaluats i publicats seran difosos per les diferents xarxes socials de la UAB i dels organitzadors de l’activitat (Unitat de Dinamització, Vice-rectorat d’Alumnat i Ocupació i CORE en Salut Mental), utilitzant el hashtag #MenyEstigmesMésVisible per tal de lligar-ho al lema de la Festa Major de la UAB d’aquest curs.

Publicat dins de Antiestigma, Formació | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | 2s comentaris

Biaix de sexe en neurociències: d’on venim i cap a on anem?

Per la Dra. África Flores, investigadora post-doctoral a l’Institut de Neurociències


Diumenge passat, 11 de febrer, va celebrar-se el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Durant tota aquesta setmana nombroses entitats han posat en marxa iniciatives diverses amb l’objectiu de donar a conèixer el rol i la tasca que desenvolupen les dones científiques, de documentar i fer visibles les diverses formes que pren el biaix de gènere durant la carrera científica, i d’afavorir pràctiques que promoguin la igualtat de gènere en aquest sentit. Tanmateix, existeixen també altres aspectes en l’àmbit científic que es veuen afectats pel biaix de gènere (o més aviat de sexe, en aquest cas) i que mereixen igualment la nostra atenció: la dona no com a investigadora, sinó com a objecte d’investigació en recerca biomèdica.

Anys enrere era habitual que, en estudiar malalties prevalents en ambdós sexes, s’emprés únicament una població d’estudi constituïda per homes, generalment caucàsics1. Sovint s’assumia que les dones tindrien les mateixes respostes que els homes, o s’evitava la seva inclusió perquè es creia que serien més problemàtiques a l’hora d’estudiar-les degut a les fluctuacions hormonals. Aquestes assumpcions comporten conseqüències greus, ja que existeixen diferències biològiques entre sexes que poden afectar l’eficàcia i la seguretat dels tractaments que s’avaluen. És cert que durant les últimes dècades diverses agències, incloent els U.S. Food and Drug Administration i National Institutes of Health, han pres mesures per fomentar la inclusió de les dones en assajos clínics2 i actualment és ben reconegut que el sexe constitueix una variable essencial a tenir en compte en aquest tipus d’estudis. Desafortunadament, no podem afirmar el mateix pel que fa a la recerca bàsica i preclínica, on l’ús de femelles es troba encara molt desafavorit.

Al 2011, un estudi va analitzar els articles de recerca que utilitzaven mamífers (no humans) durant el 2009 en diversos camps de la biologia, i van trobar que la recerca en mascles dominava en 8 d’ells3. El biaix més evident es donava en l’àrea de neurociències, on per cada estudi realitzat en femelles hi havia 5 realitzats en mascles. Tanmateix, no és aquest l’únic aspecte alarmant: més de la meitat dels articles analitzats no especificaven el sexe dels subjectes emprats. Això va posar de manifest que no només arrosseguem un biaix de sexe (del que poc o molt ja se’n tenia coneixement), també l’omissió de sexe es troba molt present en la recerca amb animals. A arrel d’aquest i d’altres estudis va generar-se un debat prou controvertit, que va resultar en una sèrie de campanyes de sensibilització, comentaris editorials i polítiques reguladores4. Algunes revistes van “posar-se les piles” i van començar a implementar normatives, o almenys certs criteris, per a l’acceptació i publicació d’articles de recerca realitzats amb animals. I és prou curiós poder veure a posteriori quines revistes realment van comprometre’s amb la causa i quines van guiar-se per altres prioritats… Això ens ho ha permès un estudi de l’any passat5 que analitza les publicacions del 2010 al 2014 (únicament les de l’àmbit de neurociències) que utilitzaven ratolí i rata, en sis revistes reconegudes (Figura 1). El punt de partida per a totes elles es trobava caracteritzat, com ja s’havia vist, per una majoritària omissió de sexe (arribant a més de dos terços en el cas de Nature i Neuron), seguida pels estudis realitzats únicament en mascles (entre un terç i un quart de les publicacions).

Figura 1. Biax de sexe i omissió de sexe difereixen depenent de la revista i varien del 2010 al 2014. Extret de Wil TR et al., 2017 eNeuro, doi: 10.1523/ENEURO.0278-17.2017.

Poc espai quedava per als estudis emprant ambdós sexes, i menys encara pels estudis fets exclusivament en femelles. A les dades de 2014, encara que queda molt d’espai per millorar, l’evolució és present a la majoria de les revistes analitzades, i en general l’omissió de sexe es veu notablement reduïda. Això es tradueix en més estudis realitzats en mascles (no pas perquè se’n realitzin més, sinó possiblement perquè es reporten més), i també emprant ambdós sexes; malauradament el biaix de sexe segueix tan acusat o més que al 2010, ja que els estudis en femelles segueixen sent anecdòtics, i ara se’n té constància de més articles fets en mascles. A destacar: l’aplaudiment que es mereix el canvi tan patent a Nature, que redueix la proporció de sexe no especificat a menys del 15% i augmenta l’ús d’ambdós sexes més del 50%, i l’estirada d’orelles per Neuron i Science, que no es donen gaire per al·ludides i deixen clar que el sexe no és la seva prioritat. Haurem d’esperar als estudis dels anys vinents per veure si la inèrcia ha canviat després del 2014, perquè de fet té motius per fer-ho…

Al 2014 el NIH va fer pública la seva decisió d’aplicar mesures reguladores per assegurar-se que únicament finançarà la recerca preclínica que consideri femelles i mascles6. Oficialment a partir de gener de 2016, els sol·licitants de qualsevol subvenció provinent del NIH per estudiar animals vertebrats han d’explicar com el seu disseny d’estudi inclourà el sexe com a variable biològica (Sex As Biological Variable, SABV). A la pràctica, això implica la utilització d’ambdós sexes, o bé una justificació ben fonamentada de per què s’empra únicament un dels dos. La nova política del NIH ha aixecat moltes opinions favorables i optimistes, per raons òbvies segons el meu parer, però també molts detractors amb arguments que igualment val la pena considerar.

En l’àmbit de les neurociències, encara que mascles i femelles som essencialment similars, es coneix que diferim en certs aspectes a nivell comportamental, estructural, fisiològic i bioquímic. Per això de fet sovint es decideix estudiar mascles, per evitar “el factor de confusió” que suposaria incloure femelles (que podrien donar resultats diferents dels mascles), dificultant la interpretació dels resultats. Això implica que estem obviant una part dels fonaments del cervell que és tan real i important com la que pretenem estudiar, i les conclusions que se’n derivin només podran aplicar-se per beneficiar a una part limitada de la població. Cal destacar que moltes malalties neuropsiquiàtriques difereixen entre homes i dones pel que fa a incidència, simptomatologia, o resposta a tractament4. Per això, a més d’incloure ambdós sexes en la població d’estudi, investigar les diferències i semblances entre els dos sexes pot aportar beneficis valuosos, ja que les conclusions no només serien extrapolables a una major part de la població, sinó que podrien conduir a millors intervencions terapèutiques tant en homes com en dones. Un altre argument que s’utilitza per evitar l’ús de femelles es basa en que suposadament són més variables (i per tant més difícils d’estudiar) degut a les fluctuacions de les hormones gonadals. Tanmateix, s’ha demostrat que la variabilitat no és major en femelles que en mascles (mesurada en més de 6.000 trets comportamentals, morfològics o moleculars publicats prèviament)7. Això no vol dir que el cicle hormonal sexual no tingui efectes en aquests paràmetres (que en té), vol dir que també existeixen altres fonts de variabilitat en mascles que potser estem menyspreant (com podria ser la dominància/subordinació, més marcada en mascles en el cas dels rosegadors). El benefici doncs d’incloure ambdós sexes en els nostres estudis sembla superar les aparents avantatges de no fer-ho.

Alguns investigadors, però, no veuen tan clar que fomentar la inclusió d’ambdós sexes de forma tan estricta hagi de comportar més beneficis que perjudicis8,9. El tema de les diferències sexuals en el cervell és sense dubte un tema mediàtic. A més, és probable que les noves polítiques reguladores promoguin que el nombre de diferències de sexe reportades augmenti indiscriminadament. Tots dos factors fan que es corri el risc que la recerca en aquesta àrea esdevingui mal representada i malinterpretada, i que es fomentin els estereotips sexuals. Per tal de prevenir-ho, s’haurien de tenir en compte alguns aspectes importants a l’hora de comunicar els resultats i d’interpretar-los. Així per exemple, caldria tenir present que la gran majoria de diferències sexuals en neuroanatomia i fisiologia són caracteritzades per distribucions superposades, no hi ha un fenotip característicament femení i un masculí, sinó que es tracta d’una variable contínua a partir de la qual difícilment podríem diferenciar si un individu es de sexe masculí o femení. Aquesta superposició, doncs, hauria d’analitzar-se i representar-se prou clarament com per a que la percepció de les diferències sexuals en el públic es correspongués amb la realitat. Un altre factor a evitar serien les apreciacions de caire comparatiu respecte al sexe de referència per defecte, que acostuma a ser el masculí. Així per exemple, si es detectés menor o major síntesi d’un neurotransmissor en dones que en homes, s’hauria d’evitar interpretar que “les dones no en sintetitzen suficient, o que en sintetitzen massa”, ja que estaríem suggerint que un sexe en concret es comporta de forma atípica. També s’acostuma a caure en la temptació d’inferir diferències sexuals en comportaments o trets (sovint basades en estereotips més que no pas en evidències) a partir de diferències en troballes neuroanatòmiques; alguns exemples els podreu trobar a l’article d’opinió de Donna L. Maney8, val la pena fer-hi una ullada.

En definitiva, la nostra comprensió de molts aspectes de la neurobiologia s’ha limitat durant molts anys principalment a un únic sexe. Encara que en l’àmbit dels assajos clínics la inclusió de dones dins de la població d’estudi està prou avançada, l’àmbit preclínic tot just està arrencant en aquest aspecte. Tots els canvis de mentalitat costen, però les mesures reguladores que estan prenent els organismes corresponents ajudaran a accelerar el procés, i de ben segur que dintre de poc tindrem un coneixement molt més complet i satisfactori de la neurobiologia humana. Tanmateix, cal no oblidar que en aquest àmbit és fàcil caure en interpretacions i/o representacions errònies de la realitat, pel que ens haurem d’esforçar particularment en no confondre al públic (i a nosaltres mateixos) fomentant estereotips.

 

  1. Wizemann, T. M. & Pardue, M. L. Exploring the biological contributions to human health : does sex matter? (National Academy Press, 2001).
  2. Liu, K. A. & DiPietro Mager, N. A. Women’s involvement in clinical trials: historical perspective and future implications. Pharm. Pract. (Granada). 14, 708–708 (2016).
  3. Beery, A. K. & Zucker, I. Sex bias in neuroscience and biomedical research. Neurosci. Biobehav. Rev. 35, 565–72 (2011).
  4. Shansky, R. M. & Woolley, C. S. Considering Sex as a Biological Variable Will Be Valuable for Neuroscience Research. J. Neurosci. 36, 11817–11822 (2016).
  5. Will, T. R. et al. Problems and Progress regarding Sex Bias and Omission in Neuroscience Research. eneuro 4, ENEURO.0278-17.2017 (2017).
  6. Clayton, J. A. & Collins, F. S. Policy: NIH to balance sex in cell and animal studies. Nature 509, 282–283 (2014).
  7. Becker, J. B., Prendergast, B. J. & Liang, J. W. Female rats are not more variable than male rats: a meta-analysis of neuroscience studies. Biol. Sex Differ. 7, 34 (2016).
  8. Maney, D. L. Perils and pitfalls of reporting sex differences. Philos. Trans. R. Soc. Lond. B. Biol. Sci. 371, 20150119 (2016).
  9. Richardson, S. S., Reiches, M., Shattuck-Heidorn, H., LaBonte, M. L. & Consoli, T. Opinion: Focus on preclinical sex differences will not address women’s and men’s health disparities. Proc. Natl. Acad. Sci. 112, 13419–13420 (2015).
Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Envia un comentari