Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

Tag Archive 'Gènere'

març 03 2016

Víctor i Eva. Patricia Fara i el gènere en Frankenstein

Publicat a General, Postgrau |

En el capítol “Mary Shelley/Victor Frankenstein”, del seu llibre Pandora’s Breeches, Patricia Fara analitza alguns punts rellevants de l’obra de Shelley, que pivoten al voltant de la qüestió de gènere. Fara fa un anàlisi dual: dins i fora de la novel·la. Pel que fa al contingut de l’obra, analitza com l’experiència vital de Shelley i els seus coneixements acadèmics es veuen plasmats en el desenvolupament de la història i els personatges. D’altra banda, si ens fixem en l’anàlisi del context social en el qual s’inscriu la història, Fara parla de la relació de les dones amb el món acadèmic i la reacció que això provoca. A continuació ho veurem més detalladament.

Mary Shelley, filla de Mary Wollestonecraft (autora de Vindicació dels drets de la dona, 1792) i William Godwin (filòsof radical), no és representativa del rol que s’atribueix a la dona en el seu moment. La seva formació és excepcional, així com ho és la seva trajectòria. Aquesta excepcionalitat es veu plasmada en l’obra de diverses maneres. La primera sobre la qual cal posar atenció és la creació de vida, sobre la qual en fa una reflexió que ressona amb els debats més punters del moment, demostrant que està al dia dels avenços científics, gràcies a la seva formació i connexions. Fara ens parla de com, per Shelley, la creació artificial, antinatural, d’una criatura que no neix de la seva mare, porta unes conseqüències desastroses per aquell que l’ha creat, aquell que s’ha atrevit a vulnerar el regal femení que és la capacitat de donar llum. Fara explica com aquesta qüestió toca de ple a Shelley, ja que en el moment d’escriure l’obra està embarassada d’una criatura i n’ha perdut una altra. Posar en marxa les teories científiques que proposen que l’electricitat pot ser l’espurna necessària per la creació de vida suposen un atac directe a ella com a dona, com a portadora de vida al món, i en l’obra, Shelley mostra com aquest camí només pot portar al desastre.

La segona qüestió que cal destacar és la de la natura. En moltes cultures la natura és femenina, és la mare que nodreix i cuida, proporciona aliments i protecció, no és estrany, doncs, que Shelley també la personifiqui en femení. La natura en Frankenstein, però, és dual. Esdevé, en ocasions, font de consol i calma pel protagonista (com hauria de fer el prototip de dona del moment en l’esfera domèstica) però en altres és font de fúria i força imparable, esdevenint l’aturador a l’avanç de l’home científic, tenaç.

Malgrat aquestes característiques diferencials, els personatges femenins de Shelley sí que s’adeqüen a la perfecció amb el cànon social del moment. Les seves dones, contraposadament a la natura, només tenen una faceta, la de la compassió, amabilitat, fragilitat, són emocionals i no racionals com els homes. Estan condemnades pel seu autosacrifici (la mare de Victor no és capaç de deixar el llit d’Elizabeth quan agafa l’escarlatina i això li produeix la mort) i totalment devotes al seu deure.

Un cop esmentades les característiques de gènere que té l’obra en sí, cal veure en quin context s’inscriu. Les dones i la ciència fins a aquest període de principis del s. XIX s’havien relacionat, en termes generals, amb la ciència des d’una posició d’inferioritat, pueril. Científics homes escrivien manuals simplificats i puerils sobre ciència per a què les dones la poguessin entendre, però en aquest moment les dones demostren que són perfectament capaces d’entendre les produccions acadèmiques i que són unes excel·lents divulgadores d’aquest coneixement a nous públics i infants.

Fara relata l’experiència de Jane Marcet, autora d’un llibre de química per a infants, protagonitzat per 3 dones que practiquen ciència a casa. Aquesta obertura d’espais i públics és característica d’aquest moment, i tant Marcet com la mateixa Shelley beuen d’aquells científics que treballen en aquesta direcció. Humphrey Davy era un membre de la Royal Society que es dedicava a fer espectacles químics per a popularitzar aquesta disciplina. Marcet, al seu torn porta aquesta popularització en un lloc confortable i adequat per a les dones, la llar, lluny de l’espectacle més propi d’homes de Davy, encara que segueixi utilitzant les seves lectures i explicacions. Mary Shelley beurà dels dos: coneixement científic acurat sobre les noves teories químiques i electroquímiques, i una nova manera d’afrontar la ciència des de la ficció.

El punt clau, en aquest aspecte, és la interconnexió entre Shelley i Marcet. En aquest període les xarxes de dones vinculades d’alguna manera o altra a la ciència són molt importants. Dones de científics, filles o germanes, estan en contacte, es donen suport, es formen i creen noves maneres de generar coneixement fora dels espais masculins. No són xarxes generalitzades, però, hi ha grans grups socials, d’homes i dones, que condemnen aquesta invasió d’espais i disciplines masculins per part de dones, i en fan crítiques molt dures. La pressió és tal, que moltes escriptores opten per no firmar les seves obres (Shelley mateix només firma la seva obra en l’edició que surt dos anys després de l’original). A aquestes dones que realitzen tasques pròpies dels homes o que tracten la ciència els penja sobre el cap l’amenaça de esdevenir “Ladys of scientific hàbits”. Fara explica que aquesta representació de les dones científiques implica una dessexualització. Aquelles dones que engoleixin llibres i es dediquin qüestions masculines deixen de ser femenines, perden les capacitats pròpies de les dones, i passen a ser capaces, només, de generar més llibres, només poden donar llum a més textos.

Malgrat tot, aquesta situació no durarà. Amb la professionalització de la ciència al llarg del segle XIX i la instauració del laboratori com a centre d’aquesta, les dones ja no hi tindran accés. Mentre la ciència es duu a terme en espais variats i de caire més informal, com pot ser la llar, les dones hi tenen accés, perquè són espais on elles intervenen, però amb la professionalització aquesta situació canvia, i entrar a aquests nous espais resulta molt més difícil.

En conclusió, Fara llegeix en l’obra de Shelley un seguit de qüestions relacionades amb el gènere que s’afegeixen a altres sobre estil, contingut o enfocament, que expliquen la rellevància històrica i la importància que ha adquirit Frankenstein. Shelley imbrica realitat i imaginació, fets i mite, per tractar una qüestió molt rellevant per la societat: els límits de la ciència, la responsabilitat moral del científic respecte les seves creacions, i les conseqüències desastroses de la no reflexió sobre les accions d’hom. En aquesta innovació literària hi ha lloc per al qüestionament del comportament i una certa crítica social, però més enllà d’això, Fara destaca un aspecte molt i molt concret de l’obra de Shelley: el pecat.

El pecat original el comet Eva. És ella qui menja la poma prohibida i condemna els humans. Pandora allibera els mals sobre la terra. El pecat és essencialment femení. Shelley, però, dóna la volta a la truita, i posa el pecat a les espatlles d’un home: Victor. És ell qui s’atreveix a fer allò prohibit, qui s’atreveix a jugar a ser Déu i crear vida, i dóna lloc a una criatura monstruosa i assassina. És aquest pecat el que li acabarà portant la mort a ell i als seus éssers estimats.


No hi ha comentaris