Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

maig 29 2016

Thomas Glick i la ciència espanyola el 1923

Posted in General by 1420435 |

El 1898, després de la Guerra de Cuba, l’elit conservadora espanyola va començar a estimular el debat científic amb l’objectiu de modernitzar la nació. Segons Thomas Glick, aquest clima favorable per la ciència va continuar fins al 1936 i per primera vegada des del segle XVIII els científics espanyols van començar a estar en contacte amb els corrents de la ciència europea.

Pel que fa a la situació de les matemàtiques a Espanya, en aquest període cal destacar la figura de Julio Rey Pastor. Pastor defensava la tesi de que les matemàtiques europees del segle XIX van ser introduïdes a Espanya tot just el 1895 amb els textos de geometria de José de Echegaray, mentre que anteriorment els llibres de text i els plans d’estudis eren una imitació dels francesos anteriors al 1850. El 1915 la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (la coneguda com a JAE) va crear el Seminario y Laboratorio Matemático on es va formar la primera generació de matemàtics espanyols moderns, gairebé tots formats a l’estranger. El grup de Rey Pastor juntament amb la Sociedad Matemática de Madrid van ser el nucli de recepció i difusió de la teoria de la relativitat a Espanya. Però el moviment al voltant del Seminario no va poder mantenir aquest paper central gaire temps. De fet, als anys 1920 es va veure com, d’una banda, continuava havent-hi un escàs interès per les matemàtiques superiores, de l’altra, el nucli vital de la disciplina estava format per homes que mai van poder dedicar-se a la docència i van abandonant també la producció de recerques originals.

També en el cas de la física, a la fi del segle XIX, hi havia un baix nivell de formació, que va començar a millorar en la primera dècada del segle XX. La física moderna va rebre un impuls important el 1910 amb la creació del Laboratorio de Investigaciones Físicas de la JAE, amb Blas Cabrera com a director. La total independència d’aquest centre respecte la universitat va envigorir la física espanyola i va atraure els millors investigadors. El Laboratorio no només va tirar endavant determinades recerques, sinó que també va formar professors. Al voltant del 1920 quasi tota la recerca espanyola en física experimental i aplicada es concentrava en aquesta institució.

Els astrònoms de final del segle XIX van produir recerques originals i hi havia una certa disponibilitat de recursos, però els observatoris nacionals es trobaven en males condicions. Després de 1900, l’astronomia espanyola va millorar gràcies a la inversió de recursos en ocasió dels eclipsis solars dels anys 1900, 1905 i 1912, que van atraure molts astrònoms internacionals. El 1912 es va consagrar la maduresa de l’astronomia i de la meteorologia espanyola amb l’Exposición de Estudios Lunares a Barcelona.

Al segle XIX l’estat dels laboratoris espanyols era deplorable: la càtedra de bioquímica de Madrid no va tenir pressupost des del seu naixement, el 1887, fins al 1901. Els anys successius, els pressupostos van ser molt limitats, causant així retards pràctics i teòrics. Els primers canvis van començar poc abans de la 1ª Guerra Mundial amb la creació de laboratoris químics vinculats a la indústria, i el 1920 existia ja una discreta xarxa de laboratoris industrials i privats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els proveïdors de materials de laboratori havien aturat el subministrament dels seus productes, deixant l’exèrcit espanyol i els laboratoris de química i medicina sense instruments. Per tant, va ser necessari produir-los localment. De fet, ja des del 1906 s’havia fundat el Laboratorio de Automática amb Leonardo Torres Quevedo com a director. Torres Quevedo va crear i produir de manera autosuficient molts instruments fonamentals com micròtoms, cardiògrafs, sismògrafs, etc. Però exceptuades algunes subdisciplines i alguns laboratoris com el de l’Instituto de Física de Cabrera, la situació dels laboratoris a les universitats no era bona i es feia necessari anar a l’estranger per fer recerca avançada.

Respecte la relació entre Espanya i Europa un dels problemes més grans va ser la competència lingüística dels científics espanyols, que era fonamental per entrar en contacte amb els principals corrents internacionals. Els científics de la generació precedent havien après idiomes només de manera autodidacta, mentre que alguns dels més joves, gràcies a les iniciatives de la Junta, havien pogut passar una temporada a l’estranger. No obstant això, la qüestió de la competència lingüística continuava essent delicada i representava una dificultat a l’hora de mantenir el nivell de la recerca més puntera. A Espanya el problema de fons era que la infraestructura educativa per ensenyar anglès i alemany era molt dèbil i que als anys 1930 molts dels científics encara continuaven essent autodidactes.

El programa d’ajuts de la Junta per estudiar a l’estranger no va evitar que els investigadors, un cop retornats al país , tinguessin dificultats per poder continuar les línies de recerca al mateix nivell que en els centres internacionals. La continuïtat de les relacions amb aquests centres estrangers va ser vital per mantenir el nivell de la recerca i augmentar la producció científica espanyola.

El moviment d’investigadors europeus cap a Espanya va ser degut principalment als contactes previs realitzats pels científics espanyols a l’estranger, que en els anys 1910-1920 van atraure als seus laboratoris un bon nombre de científics internacionals, sobretots físics. Aquest flux va ser constant a partir de 1920 i va incloure els principals exponents de la teoria de la relativitat. La visita d’Einstein el 1923 va ser cabdal i va reafirmar la respectabilitat científica internacional d’Espanya, posicionant Barcelona i Madrid com a parades del circuit internacional de conferències científiques.

Cap al 1923 les matemàtiques, la física i l’astronomia espanyoles eren representades a la comunitat científica internacional per un nombre reduït d’investigadors. Per poder participaren aquestes recerques , els científics perifèrics primer de tot havien d’adoptar l’idioma del centre i visitar, estudiar o fer recerca a les institucions centrals. Un cop retornats a casa, havien de mantenir correspondència amb els científics d’aquestes institucions per tal de poder continuar les investigacions en els centres locals. El reduït nombre de científics nacionals, també implicava diversos desavantatges: en primer lloc que la investigació de primera línia es reduïa a poques subdisciplines; en segon lloc, que no es podia crear un nucli de consens al voltant d’una teoria; i en tercer lloc, que la falta de competència per les posicions de prestigi entre els membres d’una petita estructura de recerca portava a la imposició del punt de vista del líder sense risc de crítiques. Tots aquests factors acabaven dificultant el desenvolupament de la recerca científica en els països petits situant-los encara més en una posició marginal.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 18 2016

Ciència i ètica mèdica nazi: mites i malentesos

Posted in General by 1420435 |

Sempre s’ha dit que els nazis van destruir la ciència i abandonar l’ètica. Per Telford Taylor, un dels advocats de l’exercit americà en el judici de Nuremberg, “ni ciència, ni indústria, ni arts poden florir en un mitjà tan horrible”. Podria ser consolador creure que la bona ciència va de bracet amb la bona ètica, però la realitat ens ha demostrat que la crueltat pot coexistir amb força facilitat amb “la bona ciència”. Per tot això és més convenient pensar que la ciència nazi no era realment ciència, eliminant-ne el dilema ètic i reduint-la a un oxímoron a un no problema mèdic. D’aquesta manera es va crear el mite de la no-ciència nazi per poder arribar a una exculpació col·lectiva que va se útil, per motius molt diferents, tant als científics alemanys com als hebreus i als nord-americans.

Entre 1930-1940, Alemanya no es trobava en una situació especial pel que fa a la tècnica i la ciència. Els científics del període nazi eren pioners en la televisió, els avions a propulsió jet, míssils guiats, ordinadors electrònics, microscopi electrònic, ultracentrífuga, fissió atòmica, tecnologies de processament de dades, nous pesticides i també en les primeres fàbriques industrials d’assassinat. Així la primera cinta magnètica va ser per enregistrar un discurs de Hitler, els míssils V-2 van néixer per bombardejar New York i els gasos sarin i tabun eren una invenció nazi.

També les recerques alemanyes d’aquell període sobre el càncer eren les més avançades del món i el 1943 Alemanya va ser la primera nació que va reconèixer l’amiant i el tabac com a causa del càncer de pulmó. La ideologia nazi va promoure algunes àrees de recerca i molts tipus de ciències transformant l’ètica sense abandonar-la. Intentar d’entendre la ciència nazi ens pot ajudar a comprendre la fascinació que va exercir sobre la cultura intel·lectual alemanya. Per això cal tenir present la subordinació del benestar individual al col·lectiu i l’extensió de les proteccions de la salut pública a la majoria “saludable”, mentre que els anomenats “enemics del poble” eren primer exclosos i després exterminats. L’enfoc als estudis epidemiològics seguia els ideals nazis de puresa corporal i d’higiene racial amb una mena de “paranoia homeopàtica”: tenien la percepció que un verí invisible s’infiltrava en el Volkskörper per danyar-lo. Així, plom, mercuri, amiant, hebreus i tabac eren tots amenaces per Alemanya.

També és important entendre perquè els metges alemanys van ser sostenidors apassionats del feixisme. La resposta probablement està en el llenguatge i la metodologia: els líders nazis parlaven de resoldre els problemes d’Alemanya de manera mèdica, quirúrgica. L’estat nazi es presentava com un estat higiènic, com “biologia aplicada”. El nacional socialisme prometia de netejar la societat alemanya de tots els elements perillosos, fossin socials, com el comunisme i els hebreus, fossin mediambientals, com la pol·lució de l’aire o de l’aigua o l’homosexualitat, la tuberculosis o la malaltia mental. Per tot això, els metges en aquest procés no van ser víctimes si no conspiradors seduïts pel poder que se’ls oferia i per les promeses d’un estat ordenat i net.

La idea que els nazis van abandonar l’ètica i que la seva recerca de coneixement fos sense limitacions i agressiva no és correcta. En aquesta època hi havia estàndards ètics i en els diaris alemanys era viu el tema de les obligacions dels metges respecte la societat, l’estat i els individus. La ciència estava pensada per estar al servei del poble alemany, de la sanitat i de la productivitat de les races blanques d’Europa. En aquest cas, cal distingir entre la falta d’ètica i la mala ètica, entre caos i maldat. Sorprenentment no es va estudiar mai l’ètica mèdica nazi. Però si s’analitzen les lleis de l’època nazi es pot notar com en aquells anys es va començar a protegir els drets dels pacients en els experiments: el 1900 es va promulgar la primera llei que regulava l’experimentació amb humans que prohibia intervencions no terapèutiques sense el consentiment voluntari, els experiments sobre menors o sobre persones vulnerables o incompetents; el 1931 es van promoure unes sancions contra els experiments humans inapropiats que eren més estrictes que el Codi de Nuremberg o els Acords d’Hèlsinki; el 1933 van fer una llei de protecció dels animals que prohibia les experimentacions que els causaven dolors o danys.

Hi havia també un gran debat sobre els deures i les responsabilitats dels metges que havien d’obeir fidelment al Volk i al Führer. També es feia molta atenció a les cures neonatals, les anàlisis preventives, en l’informar els pacients sobre la gravetat de les malalties o també en el delatar les males pràctiques com l’esterilització massiva. És a dir, que la professió mèdica nazi no era sense ètica però era sexista i racista, centrada en la neteja, l’eficiència, la moralitat i sobretot l’obediència cega a l’autoritat, especialment a Hitler. L’ètica mèdica nazi reduïa la moralitat a l’eficiència, al cost i a l’estètica, eliminant qualsevol element considerat lleig o una càrrega. Aquestes normes ètiques eren implícites també en els més horrorosos experiments en els camps de concentració.

Per tornar a l’actualitat, cal remarcar que l’Office of Recerch Integrity dels Estats Units i el National Science Fundations donen una definició de mala pràctica científica que no diu res respecte a quan aquestes poden ser abusives, racistes o sexistes, ni respecte a les seves implicacions en un context ampli. Moltes de les recerques nazis no podrien ser considerades equivocades segon aquestes definicions, així com tampoc les conductes dels metges nazis. El gran problema és que els metges nazis no van desafiar els valors nazis i no es van resistir a formes habitualment acceptades de pràctiques no ètiques.

Per intentar avaluar i raonar sobre les pràctiques mèdiques del nazisme no és pot fer un balanç entre les coses bones i dolentes que les van caracteritzar sinó entendre els orígens, el context, les contradiccions i com una societat avançada va poder caure en l’horror i la barbàrie. Tots els estudis epidemiològics i les polítiques eugenèsiques es van tirar endavant gràcies a la ideologia nazi i així, en aquests casos, la ideologia nazi no va obstaculitzar la recerca si no que la va promoure. D’aquesta manera l’autor no vol dir que també els nazis van fer coses bones i contrabalançar totes les coses horribles que van fer, perquè no es pot posar en el mateix pla el genocidi i els estudis sobre els efectes del fum o l’èxit del míssils V-2. Totes les víctimes dels experiments nazis van morir en va i qualsevol avenç científic o mèdic no és una compensació. Cal sempre tenir en compte que la rutina de la pràctica científica no és incompatible amb la rutina de l’exercici de la crueltat i que al final les campanyes nazis contra els colorants cancerígens del menjar, els estudis epidemiològics sobre el tabac i l’amiant són, en alguns sentits, feixistes com les estrelles grogues i els camps de la mort.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 18 2016

La industrialització de la invenció: un cas d’estudi de la indústria química alemanya

Posted in General by 1420435 |

La indústria alemanya s’ha utilitzat sovint com a exemple d’una de les primeres indústries basades en la ciència, fins a convertir en un tòpic el fet d’exagerar la importància de la seva recerca industrial en el naixement de la supremacia mundial dels fabricants de tints alemanys. Les primeres petites empreses de colorants van ser fundades en diferents països europeus entre 1850 i 1860 amb un capital invertit i un número de treballadors relativament petit respecte a altres empreses més antigues com les tèxtils, del carbó, etc. Però les fàbriques de colorants, dominades per Alemanya, van ser un prototip d’un nou tipus d’indústria basada en la ciència on la recerca industrial es va imposar a partir dels anys 1880.

En aquests primers anys la indústria dels colorants va créixer ràpidament amb una prevalença de les empreses alemanyes (més del 60% mundial). Tres empreses comprenien el 60% de la producció alemanya: BASF, Höchst i Bayer. Aquest tipus d’indústria estava feblement connectada amb la recerca científica i eren els químics-emprenedors que feien d’enllaç entre la teoria i la pràctica. La ciència no estava plenament institucionalitzada en la indústria. De fet, els laboratoris de la Bayer establerts el 1860 eren petits i mal equipats, amb pocs químics empleats i dedicats només al control de qualitat en la producció. Cal esperar a 1878 per a que la Bayer Company comenci a passar la producció dels colorants sota la direcció de químics. Abans d’aquesta data, només una vegada el 1864, Friedrich Bayer i Fiedrich Weskott van agafar un químic per inventar nous colors. La majoria dels químics alemanys reclutats procedien d’altes companyies i no d’universitats o Technische Hochschulen. Eren contractats només en els moments d’introducció de nous colorants i per això patien una elevada mobilitat. El gran creixements de les empreses químiques en aquests anys és degut principalment a estratègies empresarials i a polítiques socioculturals favorables més que no pas a esforços en la recerca o a una mentalitat científica. De fet, no es pensava que fos possible descobrir altres importants colors a través de la recerca química ja que no es disposava d’alguns coneixements químics fonamentals.

Els factors que van incentivar la recerca científica i la col·laboració del món acadèmic amb les indústries dels colors van ser: d’una banda, la descoberta el 1860 de l’estructura del primer color d’anilina i els seus derivats; de l’altra, la capacitat econòmica de les grans indústries que dominaven el mercat per invertir en recerca sense garanties d’èxit segur; i finalment, la primera llei alemanya de patents. Aquesta llei tutelava els nous processos industrials i donava garanties a la indústria per invertir en recerca.

En resposta a aquests nous estímuls, a partir de 1882 el nombre de químics empleats a la Bayer va començar a créixer contínuament, però no va ser fins al 1889 que la Bayer va fer construir un nou laboratori químic que superava qualsevol laboratori universitari existent. A partir de 1890 consolida el reconeixement de la importància dels químics fent de la recerca una ocupació assalariada, per a tota la vida i especialitzada. La recerca es va separar de les altres funcions que feien els químics en la indústria i finalment es van assentar les bases de la industrialització de la invenció. El laboratori es convertí en el centre de l’organització del desenvolupament de la recerca que s’estén i millora contínuament fins a 1914.

No obstant això, la recerca tenia algunes limitacions: es concentrava només sobre alguns aspectes de la química dels colors, el treball del químics encara incloïa algunes anàlisis i desenvolupaments de productes així com el treball rutinari per les patents, i es mantenia un alt grau de turn over dels químics.

A la Bayer, entre 1897 i 1912, el nombre de laboratoris de recerca i de químics recercadors augmenta notablement per una diversificació productiva lligada a una descentralització de la recerca. El 1909, per primera vegada, inverteix de manera consistent en la recerca abans de començar la producció d’un nou producte: la goma artificial. És en aquest període que es creen una sèrie d’infraestructures, com una biblioteca, una oficina per les patents, un laboratori de control, etc. per deixar els químics lliures de fer recerca a temps complet.

Per a estimular els químics, l’empresa utilitzava diferents eines com ara incentius econòmics i participacions als beneficis de les patents, conferències regulars, memòries periòdiques, etc. Però totes aquestes mesures no van evitar que es creés descontentament entre els químics i la direcció de la Bayer pel fitxatge de coordinadors externs i per la hiperorganització del seu treball.

Any rere any no només la recerca va ser acceptada per la indústria sinó que va esdevenir fonamental per al seu creixement i es va crear una industrialització irreversible de la invenció, portant d’una banda a una creixent autonomia de la recerca industrial, i de l’altra, a la conversió de la invenció en una rutina més. Al final, la industrialització de la invenció va portar a una rutina, estandardització, despersonalització i jerarquització de la recerca química que va fer que els químics es tornessin com una mena d’inventors col·lectius o assalariats.

Bayer va utilitzar cada vegada més els químics que sortien de les universitats alemanyes i va patrocinar una reforma dels estudis superiors per estandarditzar la preparació del seus tècnics. El 1906, l’estructura de gestió dels químics va ser completament reformada i el cap del departament de recerca va entrar al comitè de directors, però fins al 1914 la carrera dels químics no tenia cap sortida. De fet, molts dels científics interessats en la producció no entraven al departament de recerca sinó que preferien treballar directament en la direcció dels processos productius.

Aquest perfil baix de la recerca industrial era degut a la seva falta d’autonomia respecte a les exigències de la producció industrial i del mercat. La recerca bàsica, no dirigida a la producció industrial, va quedar als laboratoris privats i estatals. De fet, la producció de publicacions científiques produïdes pels laboratoris de la Bayer els anys 1907-1914 va ser nul·la.

Cada vegada que la Bayer va intentar treure al mercat noves línies productives, com la goma artificial i els productes per la fotografia o la producció d’indi, va ser un fracàs per culpa de les patents, la hiperespecialització en la producció i el baix grau de coneixement del mercat en aquests camps respecte a les altres companyies.

Per tot això es pot dir que la recerca industrial no és la clau mestra per al creixement empresarial. És impossible mesurar la contribució de la recerca industrial al creixement econòmic, mentre que és segur que limita l’entrada de noves companyies al mercat. La recerca industrial no va ser el primer factor d’èxit en el desenvolupament de la indústria dels colors abans de 1914, sinó que la industrialització de la invenció va ser complementada amb les estratègies d’expansió, integració i diversificació.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 12 2016

Espai i temps

Posted in General by 1305666 |

La sessió d’Einstein del Màster en Història de la Ciència em resultà, per sorpresa meva, molt interessant. Sóc físic, he estudiat les seves teories i, a més, he assistit a vàries conferències sobre la història de la ciència en aquest període. La tarda, per tant, es presentava entretinguda, sí, però no tenia la sensació de poder aprendre coses noves, sinó més aviat la d’haver d’estar escoltant-ne de ja sabudes. Els meus presentiments eren totalment incorrectes.

Poder dedicar a Einstein un període de temps mitjanament llarg i pràcticament ininterromput va valer la pena. Durant la primera part, Xavier Roqué va dur a terme una exposició-contextualització completa d’Einstein sense, pràcticament, trepitjar les tres presentacions que hi havia preparades per la segona part.

Una vegada fet el descans, va arribar el moment d’aprofundir en certs aspectes claus a través de les exposicions. Una companya del màster, la Yona, ens féu una xerrada sobre la comprovació experimental, dirigida per Eddington, de la teoria de la relativitat general d’Einstein al 1919. D’aquesta manera, poguerem comprovar una de les raons per les quals Einstein fou près seriosament per la comunitat científica. Ara bé, quines implicacions tenien les demostracions de les teories einstenianes? Aleshores fou el meu torn.

Espai (-) Temps

La meva exposició tractà de contestar una pregunta: en què difereixen l’espai i el temps d’Einstein de l’espai i el temps de la física clàssica? Per fer-ho, vaig repassar la física clàssica i vaig acabar amb la física d’Einstein, agafant el relleu que la Yona em passà.

Per tal de donar una resposta global vaig començar amb les definicions de temps i espai absoluts de Newton. El primer es podria entendre com una escala, una línia, on tots els successos es col·loquen de manera ordenada sobre ella; l’altre, com una habitació buida on s’hi van col·locant objectes, que serien els cossos de l’univers. La visió mencionada fou l’acceptada durant segles, en part gràcies a la sistematització matemàtica i lògica que Euler, Lagrange i Hamilton dugueren a terme. Aquest últim, influenciat per les idees de Kant (afins als conceptes newtonians d’espai i temps), buscà un element geomètric per descriure l’espai (el que ara anomenaríem el vector tridimensional), però acabà trobant el cuaternió, que tenia quatre components i no tres. Aleshores, dividí aquest element en dues parts: la vectorial (element tridimensional) que correspongué a l’espai, i l’escalar (unidimensional), pertanyent al temps. D’aquesta manera, la visió dels absoluts quedà reforçada.

Només per deixar Newton i la mecànica clàssica tancats: en la seva llei de la gravitació universal, l’acció atractiva a distància que sofreixen dos cossos amb massa és instantània.

Una altra part de la física clàssica neix al segle XIX. Gràcies a Oersted, Faraday, Maxwell, Hertz i molts altres existí la primera teoria consistent de camps, la teoria electromagnètica. Una novetat és que, al contrari de Newton, les accions a distància no foren instantànies, la senyal necessita un cert temps per viatjar. Tot i trencar amb Newton en aquest aspecte, en els absoluts no hi ha cap esquerda: la teoria electromagnètica es basava en l’èter com a espai sobre el qual els camps elèctrics i magnètics fluïen. Aquest èter es podia entendre com una espècie de modernització de l’espai absolut. El mateix Lorentz, contribuidor destacat en el desenvolupament de la teoria de la relativitat, ho digué. Ara bé, certs experiments, com el de Michelson i Morley, semblaven desmentir l’existència d’aquest medi (a la física actual no hi ha lloc per a l’èter).

Amb aquest panorama Einstein entrà en escena. Dues branques importants de la física tenien diferent simetria: en la mecànica, un mateix fenomen vist per qualsevol observador sempre es descriurà de manera idèntica; en canvi, en l’electromagnetisme la formulació d’un fenomen dependrà de l’observador. Aquest fet, més l’inexistència de l’éter, la velocitat finita de la llum i altres aspectes no tan acadèmics, portaren Einstein, al 1905, a formular la teoria de la relativitat especial. El model es basa en dos principis: les lleis físiques són iguals i les mateixes per a qualsevol observador inercial; la velocitat de la llum és constant i igual per a tot observador.

Després de comentar breument el segon principi, posat que resulta molt poc intuïtiu, vaig passar un vídeo sobre la simultaneïtat per tal de tornar al que ens ocupava: l’evolució dels conceptes temps i espai. La conclusió que vam extreure del curtmetratge fou que d’un mateix esdeveniment hi poden haver diferents interpretacions, i totes correctes! Aquest fet trenca d’una manera contundent amb Newton, ja que si hi ha més d’una interpretació correcta vol dir que no n’hi ha cap d’absoluta.

La contracció de les longituds i la dilatació del temps van acabar de fer pal·lès el terme relatiu (en contraposició amb el terme absolut) perquè, per una banda, anar més ràpid equival a dir que l’espai es contrau i, per altra banda, dos observadors en sistemes inercials diferents perceben que el temps de l’altre està anant més a poc a poc.

A tall d’exemple, el caràcter relatiu del temps té diverses conseqüències cinemàtiques. Les velocitats no se sumen simplement. Quan un vaixell es mou respecte a la costa, i un mariner es passeja per la cuberta de popa a proa, la seva velocitat respecte a la costa no és exactament la suma de les dues velocitats, tal i com hagués dit Newton. Això és degut a què el temps de terra ferma amb el qual es medeix la velocitat del vaixell no coincideix amb el temps del vaixell amb què es mesura la velocitat del mariner.

I, per acabar amb la meva exposició vaig comparar l’acció a distància de Newton (espai i temps hi són intrínsecs, però ben diferenciats) amb la teoria de la relativitat general d’Einstein a través d’un exemple: si el Sol desaparegués, segons Newton, instantàniament a la Terra ens quedaríem sense la seva llum i seguiríem una trajectòria rectilínia; segons Einstein, una vegada el Sol no existís, trigaríem vuit minuts i uns pocs segons a quedar a les fosques i, a la vegada, rebríem el xoc de l’ona gravitacional creada en el tramat espai-temps (amb Einstein els dos termes s’uneixen, no hi dedico molt temps, ja que a l’exposició prèvia la Yona ja ho va fer).

Després de veure les implicacions, la importància i el trencament que suposen les teories einstenianes, la Laura arrodoní la tarda comentant la vesant social i més pública d’Einstein per així tancar el cercle de manera satisfactòria.

Conclusions i opinió personal

En fi, si bé molts aspectes que sortiren a la sessió ja els coneixia, vaig poder confeccionar una idea mental molt més detallada i precisa. La combinació de la contextualització que va fer Xavier Roqué seguida de les tres presentacions que es complementaren donà com a resultat una sessió molt complerta, segons la meva opinió.

Pel que fa a la meva presentació, serví per assoli l’objectiu proposat, que era saber en què difereixen l’espai i el temps d’Einstein de l’espai i el temps de la física clàssica. Dit breument, per a Newton (física clàssica) hi ha un temps i un espai absoluts; per a Einstein no.

Un altre punt que em semblà interessant fou el de les preguntes: molts comentaris, a causa de l’extens marge temporal que teníem, foren interessants. Un exemple és la pregunta que formulà José Antonio Chamizo quan preguntà sobre la relació entre la velocitat de la llum finita i l’entrellaçament quàntic.

Per acabar, dos comentaris personals. M’agradaria agraïr a Xavier Roqué que em permetés fer aquesta presentació, ja que per tal de confeccionar-la vaig haver de repassar molts conceptes que havia après a primer de carrera i, alguns, els tenia oblidats. De cop i volta, em vaig trobar embrancat fent les demostracions matemàtiques de la dilatació temporal i la contracció espacial, així com també la demostració de la pseudo-paradoxa dels bessons. Preparant l’exposició m’ho vaig passar molt i molt bé.

L’altra reflexió és més trista. Quan vaig cursar l’assignatura de relativitat, a la carrera de física, vaig trobar a faltar una mica de contextualització. Crec que dedicar cert temps, per exemple, a l’inici de l’assignatura de relativitat a ubicar l’alumnat i posar sobre la taula els precedents i la raó per la qual s’estudia Einstein seria molt profitós, ja que deixarien de ser fórmules i prou; tindrien un altre valor afegit, a part del matemàtic i el físic. Almenys jo ho vaig trobar a faltar.

Referències

[Vídeo] Simultaneity – Albert Einstein and the Theory of Relativity. Earbot.com, canal de YouTube. Vídeo penjat al maig del 2007 i consultat a l’abril del 2016. [https://www.youtube.com/watch?v=wteiuxyqtoM]

Manuel García Doncel (1989). El tiempo en la física: de Newton a Einstein. Seminari d’Història de les Ciències, UAB. Enrahonar 15, pp. 39-59.
Jimena Canales, “Las Ficciones de Einstein.” Investigación y Ciencia , no. 453 (junio 2014), pp. 50–51.

Peter L. Galison and D. Graham Burnett, “Einstein, Poincaré & Modernity: a Conversation,” Daedalus (Spring 2003), pp. 1–15. Diàleg basat en Peter Galison, Einstein’s clocks and Poincaré’s maps: Empires of time (New York: Norton, 2003).

Albert Einstein. La teoria de la relativitat i altres textos . Introducció, traducció i notes de X. Roqué. Barcelona: Pòrtic; Institut d’Estudis Catalans; Vic: Eumo, 2000. “Introducció”, pp. 9-30.

Albert Bramon (2011). Apunts de relativitat especial. Institut de Física d’Altes Energies, UAB.

 

Roger Tarrés Rodrigo


No hi ha comentaris

maig 04 2016

Herramientas del imperialismo

Posted in Postgrau by 1407456 |

Analizaré brevemente algunos puntos que toca Headrick (1979) sobre los medios tecnológicos como motivos de expansión del imperio. Su artículo discute cómo varios países europeos iniciaron su proceso de expansión colonial en el siglo XIX, principalmente en África y Asia gracias a los medios tecnológicos.

El artículo menciona que existieron principalmente dos motivos de expansión, el económico y el político. Este último se expone como una relación con el nacionalismo, el cual Headrick los canaliza de tal forma, que nos hace ver entre líneas en su artículo que la búsqueda del engrandecimiento de la nación no lleva un gran destino.

Sin embargo aún existe el debate de si el imperialismo se logró principalmente por los motivos políticos y económicos a través de los medios tecnológicos para conseguir esos fines. Por lo tanto una de las preguntas principales que deja ver el artículo es si existe alguna relación entre los motivos como es la expansión del imperio y los medios tecnológicos.

Existen diferentes puntos de vista alrededor de este tipo de relación. Algunos historiadores no lo niegan, como Rondo Cameron en su artículo sobre “Imperialismo y tecnología”, quien nos menciona que el crecimiento en tecnología fue un factor determinante en la forma en cómo se conducía el imperio, ya que para poder penetrar y someter a las colonias se necesitó de una tecnología que equipara a las fuerzas militares para la conquista de los nuevos territorios.

Otros historiadores opinan que no se puede considerar el progreso tecnológico en esta época como un factor indispensable de expansión ya que no se han encontrado relaciones causales directas entre esas innovaciones e imperialismo. Más bien los cambios tecnológicos se asocian en este periodo en lo que llamamos revolución industrial que está más relacionado con los cambios en la economía y con el desarrollo de los líderes de las industrias comerciales en las sociedades europeas.

El dilema principal del porqué no se asocia directamente tecnología e imperio radica principalmente en la dificultad diferenciar las causas y los medios. Hoy en día los historiadores explican al imperialismo cómo una causa o la suma de los medio, donde a cada una se le asigna un peso en la historia, el problema reside en que si reducimos la importancia de alguna causa o motivo se genera un conflicto de interpretación en otros factores.

Headrick aplica para solventar este peso entre motivos y medios un modelo de causalidad, en el cual los medios tecnológicos son tan indispensables como los motivos, por lo tanto la presencia de una nueva tecnología o medio puede desencadenar un motivo para un fin deseado.

Esto quiere decir que el desarrollo de la tecnología puede producir los motivos por lo que se producen cambios sociales en el trascurso de la historia y se consideraría como un factor determinante de progreso y desarrollo social. Esta teoría es llamada determinismo tecnológico.

Smith y Marx (1996) en su libro Historia y determinismo tecnológico nos mencionan que este concepto no solamente se refiere a la tecnología como un agente de cambio casi autónomo, más bien el concepto adquiere otros matices en la que el concepto puede ocupar varios lugares que va desde atribuir a la tecnología la característica de causal o concebida per se cómo el agente causal histórico situado en una matriz social, económica, política y cultural mucho más variada y compleja.

Los autores de este libro mencionan que la gente parece sumamente dispuesta a creer que las innovaciones tecnológicas plasman el futuro de la humanidad pero no se dan cuenta que la elección tecnológica puede ser una expresión de libertad o de necesidad.

El punto central de este trabajo puede incluirse en esta definición de Smith y Marx (1996) donde el determinismo tecnológico en un primer sentido afirma que la tecnología determina unidireccionalmente los restantes aspectos de la realidad social, o en este caso la estructura geográfica y social del imperio.

Si tomamos en cuenta la hipótesis de Headrick, la creación de los medios tecnológicos fue un factor decisivo en la forma en cómo se penetraba y se sometía a las colonias y sin estos, los motivos de expansión no pudieron llevarse a cabo. Siguiendo con esta tesis, encontramos tres tecnologías fundamentales para tales fines, la primera fue la construcción de barcos de vapor construidos de acero que lograron penetrar en las colonias, gracias a que se minimizaron las problemáticas existentes con barcos de madera como los desgates, las maniobras en ríos y la vulnerabilidad en la guerra.

Sin embargo los grandes barcos de vapor con armamentos especializados no podían evitar la muerte de sus navegantes en zonas como las de África, sitio inaccesible por las enfermedades que producían a los soldados del imperio. La malaria, enfermedad que ocasionaba la muerte en África evito llevar cabo los motivos económicos y filantrópicos del imperio hacia esta región. Por lo tanto se empezaron a producir los medios con los cuales controlar la enfermedad, mediante investigaciones e experimentos quienes consiguen descubrir el plasmodium de la malaria en 1880 lo que permitió estudiarla y relacionarla con el vector principal el mosquito anófeles. Una solución contra la malaria fue realizar métodos preventivos con quinina, principalmente con el alcaloide quinina, que permitió la sobrevivencia de las expediciones y abrió las puertas para la invasión Europea en África.

Otra tecnología que ayudó en la conquista de territorios fue la creación de armamentos. La creación de armas ayudó a mejorar las tácticas de la guerra en el imperio y fue tan importante y exitosa esta tecnología que el siglo XIX fue un periodo en la historia donde se produce un dramático desarrollo de armas en términos de efectividad.

La tecnología en armas permitió a los artilleros mejorar el disparo a sus objetivos y mejorar los tiempos de ejecución. Además de imponer una hegemonía en sitios donde las armas eran prácticamente construcciones artesanales de bajo impacto y cuyo alcance era limitado.

Como conclusión del artículo podemos decir que se dio por hecho que el uso de las armas como elemento de superioridad y se atribuyeron los éxitos principalmente al valor, coraje y virtudes morales de los solados y no al hecho que los cambios tecnológicos ayudaron a la construcción de esta superioridad.

La relación tecnología e imperio es difusa ya que muchos historiadores consideran que este relación solo se utilizó en las guerras de las colonias teniendo poco impacto en occidente. Los motivos y los medios no fueron rivales pero fueron congruentes con las causas del nuevo imperialismo y están relacionados entre sí pero no de una forma determinista unidireccional.
La hipótesis que propone el autor es que las innovaciones que fueron desarrolladas en el siglo XIX tuvieron una motivación en la conquista, es un poco incongruente, ya que estudios muestran que no fueron los nuevos instrumentos. por ejemplo de navegación la causa principal de la colonización del mundo por parte de Europa; por el contrario, los viajes oceánicos y transoceánicos se afrontaron en respuesta a la necesidad de contar con materias primas a bajo costo que urgía a las potencias de la época, y ello operó presionando hacia el desarrollo de nuevos instrumentos de navegación e incluso hacia la adaptación de instrumentos.

En algunos momentos históricos la presión socioeconómica en una dirección particular del avance tecnológico fue tan fuerte que permitió la producción de artefactos, incluso a gran escala, careciéndose de un respaldo teórico-científico.

Desde otra perspectiva, no es la tecnología la que impone un particular orden socioeconómico y político sino la estructura de una sociedad la que privilegia ciertas formas de manifestación tecnológica frente a otras.

Antes de cerrar con esta idea, creo que es importante realizar un breve recorrido historiográfico que nos proporcione enfoques distintos a los presentados por el autor. Por ejemplo, en la década de los ochenta y principios de los noventa se fomentó la idea que la ciencia tenía un inmenso poder para ejercer el control sobre las colonias y expandir sus imperios. Existen otros trabajos que ponen en valor los conocimientos y saberes locales, es decir desde los centros y las periferias a diferencia de los trabajos clásicos que solamente ponen de manifiesto los centros o las metrópolis. Ejemplo de ello son los trabajos de James Clifford (1997) quien estudio las dinámicas del trabajo de campos etnográficos. Los estudios académicos tendían a asumir que era el colonizador el que cambiaba a través de su experiencia viajera y que el colonizado era un sujeto estático sin embargo hay que entender que esto no es así existe una dinámica de saberes locales.
Frederick Cooper y la antropóloga Ann Laura Stoler (1997), proponen una oposición a la idea de que Europa era una unidad coherente y estática cuando se desplazó hacia África o Asia para desarrollar su empresa colonizadora, una variedad de estudios de caso demostraron que los imperios debían ser estudiados en un contexto dinámico y de cambio contante.

El trabajo de David Arnold o Gyan Prakash (1993) es un buen ejemplo de esta corriente. Sus estudios sobre la ciencia y la medicina colonial en la India analizaron en un mismo plano tanto las nociones científicas británicas como el conocimiento indio. Para ambos autores, la importancia que la ciencia occidental ganó finalmente en la India respondió más al contexto colonial y las cambiantes condiciones locales, que a una inherente superioridad en su forma de comprender el mundo.

A pesar que este breve ensayo no es un análisis historiográfico vale la pena citar estos ejemplos para comprender la visión que tuvo Headrick sobre los motivos de colonización y desarrollo de tecnologías en este artículo, escrito en 1979.

Referencias

Arnold, David (1993). Colonizing the body: state medicine and epidemic disease in nineteenth-century India. Berkeley: University of California Press
Clifford, James (1997). Routes: Travel and Translation in the Late Twentieth Century. Cambridge: Harvard University Press.
Cooper, Frederick y Stoler, Ann Laura (1997) Tensions of Empire: Colonial Cultures in a Bourgeois World. Berkeley: University of California Press.
Daniel R. Headrick (1979) “The Tools of Imperialism: Technology and the Expansion of European Colonial Empires in the Nineteenth Century”. The Journal of Modern History, 51 (2), 231-263.
Smith, Merritt Roe, Marx, Leo (1996). Historia y determinismo tecnológico. Madrid: Alianza Editorial.

Yonadxandi Manríquez Ledezma


No hi ha comentaris

maig 04 2016

¿Qué significa releer a Curie?

Posted in Postgrau by 1407456 |

“Releer a Marie Curie” es la introducción al libro Marie Curie: Escritos Biográficos editado por Xavier Roqué, que nos plantea la posibilidad de reubicar su imagen en la historia de la radioactividad a través de conocer las otras facetas de su vida que fueron extremadamente importantes para que ella logrará el éxito en sus investigaciones sobre el radio.

Pero antes de adentrarnos en esas facetas, primero tenemos que preguntarnos ¿cuál es la imagen que nos ha trasmitido Madame Curie? La mujer que ganó dos veces el premio nobel, la esposa y madre, la científica altruista o una mujer triste y sencilla. Para responder esta pregunta comentaremos algunas ideas que expone este artículo junto con otras visiones como las de Sánchez-Ron (2000).

Cuando tomamos un libro de tantos que existen alrededor de esta figura, casi siempre nos trasmiten en los primeros párrafos la misma idea, es decir la de una mujer extraordinaria. Sin embargo, ¿por qué es extraordinaria a las demás mujeres? Posiblemente porque fue una mujer de ciencia como muchas otras que encontraron la forma de sobrellevar lo familiar, lo profesional y lo económico para desarrollar una de sus pasiones que era la investigación científica.

Por lo tanto si vamos a releer a Curie debemos tener en cuenta que la imagen de mujer única, capaz de superar las barreras de género y de disciplinar las técnicas y metodologías en el laboratorio es una imagen a la que le faltan muchos contextos, entre ellos los que nos faciliten entender sus logros y descubrimientos dentro de la historia de la radioactividad.

Por ejemplo, aunque se conservan muy pocas imágenes, existe una Marie que es muy consciente de las implicaciones domésticas y económicas de su trabajo, una mujer que tiene que resolver o solventar las tareas familiares (Roqué, 2011). Para enfrentarse a esto, tuvo que establecer entre ella y Pierre un modelo que permitiera el cuidado y la crianza de las hijas y facilitar las tareas domésticas, permitiendo al matrimonio centrarse en el trabajo de laboratorio. Una pieza central de este modelo fue el padre de Pierre, Eugène Curie médico y admirador de la investigación científica con una filosofía propia. Fue quien se haría cargo de la educación y los cuidados de las hijas de Marie, Irene y Éve quien a la vez recibirían una educación especial por parte de Marie. Lo que intento resaltar, es que tanto las personas como la ciencia fueron fundamentales en la historia de Marie Curie. Su familia, amigos y colegas científicos desempeñaron un papel esencial en su vida; ellos la modelaron y a su vez ella les modeló (Sánchez-Ron, 2000, p. 21).

Por lo tanto, la primera faceta que comentaremos será la cuestión de la pareja, específicamente a lo que se refiere el trabajo en conjunto. En muchas ocasiones se ha criticado el poco valor que se le ha dado a las mujeres de ciencia que comparten el trabajo con sus maridos, ya que estos suelen ser vistos como superiores en intelecto y destreza y la mujer como su ayudante. También habría que incluir los celos profesionales que se generan a lo largo de las carreas de ambas personas que ocasionan muchas veces la ruptura no solo familiar sino de las investigaciones llevadas a cabo en pareja.

Los Curie, supieron delimitar sus labores en el laboratorio y respetar mutuamente los diferentes proyectos que llevaban a cabo. Además, una cosa importante fue que desde un inicio delimitaron sus contribuciones respectivas en las publicaciones conjuntas, lo que aseguró tanto el reconocimiento de Marie como el de Pierre (Roqué, 2011).

La segunda imagen que mencionaremos, es aquella de una Marie sin amigos que siempre viste de negro y se encuentra recluida en el laboratorio, sola y aislada del mundo. Esta imagen no es de todo cierta, existe la Marie que fue capaz de relacionarse y ser una figura pública con fines muy específicos, por ejemplo, recolectar el material de sus investigaciones a través de la petición de apoyo del Estado francés, llevándola a implicarse políticamente en el Comité para la Cooperación Intelectual de la Liga de las Naciones.

Aunque poco estudiado, además de la política, que he tocado superficialmente, fue la red de relaciones académicas e industriales que construyó para conseguir los materiales necesarios en sus investigaciones. (Roqué, 1997). Una relación benéfica para ambos sectores, donde la industria aportaba el material a cambio de la producción y comercialización del radio producido, además del beneficio de instrumentos diseñados por Pierre y su hermano mayor Jacques. Un ejemplo de estos instrumentos fue la balanza aperiódica de precisión o el cuarzo piezoeléctrico, el cual brindaba la destreza necesaria para medir la radiación.

La tercera imagen es la una Marie preocupada por abastecerse del material necesario para las investigaciones, el radio. Este material se concentraba en la pechblenda pero al ser “prodigiosamente débil” se tenía que extraer cantidades enormes para conseguir muy pocos miligramos a costos muy elevados. Esto provocaría una colaboración por parte de los Curie con las industrias de los radioelementos para obtener la materia prima de sus trabajos. Posiblemente esta imagen es de la que menos se habla, de una Curie que se involucra en la industria con un objetivo, la acumulación del radio, el cual lucharía Marie toda su vida por conseguirlo, siempre con fines de investigación.

Dentro de esta imagen que fue la búsqueda del radio, existió un evento histórico, que fue cuando Marie accede a abrir las puertas de su vida a la prensa, otorgando una entrevista a Marie Meloney, reportera de la revista The Delineator de Estados Unidos, quien simpatiza con ella y le cuenta sobre los problemas de no poseer radio y sobre su convicción de que el radio no debe de enriquecer a nadie, porque pertenece a todo el mundo. Meloney tras la entrevista y la simpatía generada, decide obtener recursos mediante la Asociación de Mujeres de América para financiar la compra del radio a cambio que la propia Curie fuera a recogerlo a Estados Unidos. Esta misión o travesía fue cumplida por parte de Meloney y la asociación citada anteriormente en 1921 (Sánchez-Ron, 2000, p. 198).
Por último analizaremos brevemente la imagen sobre un matrimonio que opina que la ciencia es de la humanidad, me refiero al acto de no haber patentado sus descubrimientos y técnicas de extracción ¿Altruismo o táctica?

A pesar que amigos cercanos mencionaron que debían haber patentado sus descubrimientos para no tener problemas financieros a lo largo de su vida ni carecer de recursos en el desarrollo del Instituto del Radio, los Curie mantenían la convicción que la humanidad debería ser poseedora de esos conocimientos y defendieron que el estado era el que tenía que procurar los medios adecuados para que la investigación se realizara en condiciones satisfactorias. ¿Marie se había ganado la gloria con este acto? ¿O más bien fue una gloria personal basada en la modestia y en la defensa de sus principios de humildad, integridad y trabajo.

Sin embargo existen algunas contradicciones con respecto a este acto, por ejemplo en 1922 Marie se convierte en portavoz de una causa que defendía los derechos sobre la propiedad intelectual, siempre que se hicieran en beneficio de la humanidad: de los beneficios comerciales se obtendrían subvenciones para promover la investigación y por consiguiente el progreso del país. ¿Podría considerarse una infidelidad a la investigación científica?

Éstas y muchas preguntas más podemos hacernos alrededor de las decisiones y convicciones que tomó Marie, pero precisamente eso es lo que implicar releer su biografía, volver a contar una historia con matices más reales que nos haga reflexionar no solamente sobre el éxito de sus investigaciones sino sobre todas las dificultades que fueron surgiendo en su vida y que tuvo que solucionar. Por lo tanto, entendiendo cómo se desenvolvió esta destacada científica, en el contexto de la ciencia y la sociedad de finales del siglo XIX y principios XX, más capacitados estaremos para entender tanto su vida como su ciencia.

No pongo en duda que esta mujer sigue siendo extraordinaria, como muchas otras mujeres de ciencia en las que tras sus logros existieron una serie de estructuras y toma de decisiones a nivel personal que encaminaron sus investigaciones científicas.

Referencias

Roqué, Xavier (1997) “Ciencia e industria en el desarrollo de la radioactividad: El caso de Marie Curie”. Arbor núm. 613. p. 25-49.
Roqué, Xavier (2011). “Releer a Curie”. En: Marie Curie. Escritos biográficos (Bellaterra: Edicions UAB), p. 9-32.
Sánchez Ron, J. Manuel (2000). Marie Curie y su tiempo. Barcelona: ABC.

Yonadxandi Manríquez


No hi ha comentaris

abr. 18 2016

El camí antinatural dels Curie

Posted in General by 1269201 |

Quan parlem de Marie Curie, és evident que la qüestió de gènere serà rellevant. No només per ser la primera dona que rebé un premi Nobel, ni la primera persona en guanyar-ne dos, sinó també per l’organització i recorregut que la van portar a aquí. Helena Pycior al seu article “Marie Curie’s ‘Anti-natural path’: Time Only for Science and Family” analitza la manera com Marie i la família Curie en general gestionen l’àmbit privat per tal de poder dedicar-se a la seva passió, la investigació científica.

Si ens fixem en el títol de l’article ens crida l’atenció la paraula “antinatural”. Aquesta expressió no és genuïna de Pycior, sinó que la recupera dels mateixos Curie, els quals en nombroses ocasions la utilitzen per descriure la seva dedicació al món científic. A què es refereixen per antinatural? Es podrien referir a la natura humana, a la seva natura humana, però si fos així, no seria el camí natural seguir els impulsos que ens guien a dedicar-nos a alguna cosa de manera passional? Si fos així, l’elecció de dedicar-se de manera completa i total a la investigació científica seria, precisament, el camí natural a seguir. El que tenim, doncs, és que quan utilitzen antinatural, estan pensant, no en la natura, sinó en la societat. Bé, el que fan els Curie és no seguir el corrent social dominant del seu moment.

Diem els Curie, perquè no és només Marie qui creu estar seguint un camí antinatural. El primer que veiem utilitzar aquest concepte és el mateix Pierre en unes notes anteriors a conèixer Marie, en les quals explica que no creu que acabi casant-se ja que li sembla molt difícil trobar algú que comparteixi la passió que sent ell per la investigació, i que per tant, li permeti dedicar-se a aquest camí antinatural sense posar-hi límits. Posteriorment Marie també utilitza aquesta expressió per explicar la seva, de dedicació, com a dona i mare, a la investigació científica de manera completa i total. Pycior, de fet, l’aplica fins i tot a la col·laboració que va tenir Irène amb la seva mare al laboratori fins que es va casar.

Hem esmentat l’ús d’aquest concepte per part dels Curie i una mica el perquè, però, què implicava concretament aquest camí antinatural? Per tal que Marie es pogués dedicar a la investigació científica calia deslliurar-se de gran part de les altres tasques que se li atribuïen (i que ella mateixa s’atribuïa) en l’àmbit domèstic. És simptomàtic que en la biografia que va fer Marie sobre Pierre dediqui un capítol sencer a “Matrimoni i organització de la vida familiar. Personalitat i caràcter”, ja que necessitava de la col·laboració de tot l’entorn familiar per tal de poder dur-ho a terme tot. La seva llar era simple i espartana, tenien el mobiliari estrictament necessari per viure, i el mateix s’aplicava a la roba: bàsica i senzilla, per tal de no haver de dedicar a tenir-ne cura i netejar-ho, un temps que podia estar empleat al laboratori.

Més enllà de l’organització domèstica hi havia una qüestió que calia solucionar si Marie i Pierre pretenien (que ambdós ho feien) que ella seguís aquest camí antinatural: la cura de la mainada. El naixement de la filla gran, Irène, hauria pogut esdevenir el punt i final per la carrera de Marie, ja que si s’aconseguia que el gènere no esdevingués una paret per al desenvolupament acadèmic, la maternitat, tot sovint acabava sent-ho, per les dones científiques d’aquest moment. Afortunadament per ella, però, es va donar la circumstància que el pare de Pierre enviudà poc temps després del naixement d’Irène, i per tant, es va mudar a viure amb ells i es va poder fer càrrec primer de la gran, i després de la petita Ève, que va néixer uns anys més tard.

Aquesta dedicació del pare de Pierre respon a una mentalitat liberal per part seva. Una mentalitat que comparteixen els pares de Marie. Ella és filla de dos professors en la Polònia oprimida per l’Imperi Rus, que van decidir donar la mateixa formació, oportunitats i suport a les seves filles dones, que al fill masculí. En el cas de Pierre, el seu pare és un metge que es dedica a tenir cura dels ferits de la comuna de París de 1871. Tenim doncs, dues famílies en les quals les passions i voluntats dels Curie hi encaixen sense problema, que permeten i col·laboren en crear l’ambient idoni per a què ambdós puguin seguir aquest camí antinatural.

Malgrat aquests comportaments revolucionaris i que caminen cap a l’igualitarisme, no acaben d’arribar-hi. Ja hem vist com els Curie no es qüestionaven que qui s’havia de fer càrrec de les qüestions domèstiques havia de ser Marie, però aquesta visió no es veu només en aquest punt. Malgrat que dediquen grans esforços en assegurar que la tasca de Marie no pugui ser obviada i atribuïda a Pierre, en els reconeixements públics no mostren aquesta bel·ligerància. Quan es convida Pierre a congressos Marie l’acompanya, però no intervé, ni participa. Els límits de les possibilitats de Marie es troben allà on la societat té més pes, a l’esfera pública.

Aquest equilibri que havien aconseguit mantenir els Curie perilla amb la mort de Pierre al 1906. Marie, en aquest moment, passa a ser una vídua, sense que la presència de Pierre calmi les preocupacions d’aquella gent més tradicional. Aquest esdeveniment és cabdal, no només pel cop emocional i personal que suposa per Marie, sinó per la posició que adquirirà públicament a partir d’aquest moment. Ja no és una dona compartint el laboratori, la recerca i els honors del seu marit, sinó que ha de construir la seva posició com a científica independent. La mort de Pierre hauria pogut suposar l’allunyament de Marie del món científic, però en canvi en una combinació de reconeixement acadèmic de Marie i homenatge a la figura pública que havia esdevingut Pierre, Marie aconsegueix la càtedra de Pierre i se la considera acadèmicament experta en el seu camp.

Tot això no esdevé pas sense crítiques. Abans de la mort de Pierre ja se l’havia acusat de un comportament “mistressly” (que podríem traduir per manaire o també amant (mistress), en sentit pejoratiu), per tant, un cop enviuda l’atenció que ha de dedicar a la imatge que transmet al públic és encara més important, perquè és una dona sola, coneguda i en un món que socialment es creu que li és aliè. Ha d’esdevenir un model a seguir de sobrietat, control, i cautela. És per això que l’escàndol Curie-Langevin, que destapa la dona de Langevin amb informació que ha aconseguit irrompent en l’apartament que tenen els amants, agafa tanta volada. Afecta no només a la seva imatge pública, sinó també al valor moral de les seves investigacions, i serà el detonant de l’aïllament de Marie respecte les relacions. La seva vida privada posa en qüestió la fiabilitat de la seva tasca com a investigadora.

La història dels Curie és, sobretot, una història sobre la conjugació de l’esfera pública i la privada en ciència. És mostra de com una interfereix en l’altra, i com aquesta interferència és molt major en el cas de les dones. La condició marital i familiar de Marie afecta de manera molt directa la seva carrera científica, tant positivament, proporcionant-li un espai al laboratori i contacte amb els científics més rellevants del seu moment, com negativament, afegint les responsabilitats domèstiques a les científiques, sobretot amb la mort de Pierre i el seu pare, i posant en dubte la seva investigació per qüestions de caire privat. Els Curie articulen el camí antinatural que decideixen seguir i les conseqüències i necessitats que això genera, amb aquelles qüestions que socialment es consideren inadmissibles, i que per tant haurien fet de la seva trajectòria un impossible. Es tracta d’un camí al límit de la societat, empenyent-ne les fronteres tant com poden sense trencar-les, i és aquest límit el què permet que assoleixin les fites que aconsegueixen assolir.


No hi ha comentaris

abr. 12 2016

Matèria i radiació. La importància dels oblidats.

Posted in General by 1305666 |

Em dic Roger Tarrés. Sóc alumne del Màster en Història de la Ciència que ofereixen la UAB i la UB i que coordina el CEHIC. Actualment estic cursant l’assignatura titulada M8. De Frankenstein a Einstein i coordinada per X. Roqué. Els temes que toquem a cada sessió són treballats prèviament pels alumnes i, algun d’ells, fa una breu exposició sobre el tema en qüestió. Aquesta publicació està basada en una exposició que vaig escollir fer fa unes setmanes i la seva posterior discussió grupal. L’entrada està dividida en tres parts: primer, l’exposició que vaig fer; segon, la discussió grupal i tercer, una conclusió i opinió personal.

La meva tasca consistia en explicar les relacions entre matèria i energia en les primeres dècades del segle passat. Ara bé, tal i com he anat veient durant el Màster, les particions històriques arbitràries, els segles, no són ineludibles; així doncs, vaig decidir començar la meva exposició al 1895 amb el descobriment dels raigs X per part del científic alemany Wilhelm Röntgen. Una radiació invisible que travessa matèria.

També vaig mencionar Henri Becquerel, descobridor dels raigs urànics a través de l’exposició a l’urani d’unes plaques fotogràfiques protegides amb paper opac. Aquest descobriment al 1896 no és trivial, ja que serà el punt de partida de Curie, la protagonista d’aquest working world que esdevindrà la radioactivitat. Becquerel s’adonà que els raigs urànics provocaven que l’aire conduís l’electricitat, però mai pogué mesurar aquesta ionització.

Aquí és on entra Curie, i també Pierre. Al 1897 disposaven dels instruments necessaris per mesurar la ionització que observà Becquerel. La medició no fou pas fàcil. Utilitzaren el mètode de balança elèctrica basada en la piezoelectricitat i un instrument anomenat electròmetre de quadrants. Duent a terme aquestes mesures acabaren descobrint primer el Poloni i després el Radi. Tot i que a mi m’atrau d’una manera gegant el com, no l’exposaré aquí perquè faria l’escrit molt farragós. Així doncs, em centraré en el per què és important aquest descobriment.

El que Curie anomenà radioactivitat és rellevant perquè era una novetat. El seu descobriment també és cabdal perquè certs principis de la física, com el de la conservació de l’energia, o de la química, com la immutabilitat de la matèria, foren qüestionats. Aquí radica el punt clau del text, ja que sorgeixen problemes que afecten a la matèria i a la radiació. L’energia quantitzada que surt dels materials actius és, per a l’època, descomunal i inesperada.

Amb aquestes qüestions obertes entrem al segle XX. Si fins ara hem vist com aparegueren diferents radiacions ionitzants (raigs X i radioactivitat), l’estructura de la matèria agafa el paper protagonista, més endavant veurem per què. M’agradaria, abans de passar a les següents explicacions, matisar el mot que he fet servir: radiacions ionitzants. No l’hem de confondre amb radiacions. El primer està inclòs dins el segon, que és més general. El terme radiacions fa referència a qualsevol emissió d’energia en forma d’ones: microones, ones de ràdio, la llum… i també fa referència a les radiacions ionitzants, és a dir les que són capaces d’ionitzar l’aire (les més energètiques), com ara els raigs X o els raigs gamma.

Ara sí. Un breu resum dels passos del segle XX en la creació de models atòmics. Al 1904 J. J. Thomson crea el seu: el pastís de panses, on les panses serien “electrons” i la resta de la massa del pastís estaria carregada positivament. Pocs anys més tard, Rutherford observa per primera vegada el nucli atòmic, fet que el portà a concebre un nou model amb un petit nucli positiu i al seu voltant càrregues negatives. Però Niels Bohr qüestiona el model: per què l’àtom no col·lapsa?

Arribats en aquest punt tenim preguntes no resoltes en l’àmbit de radiació i també en el de l’estructura de la matèria. Per tal de resoldre-les, Bohr es recolza en Planck i Einstein.

Planck, ben al principi del segle de les guerres mundials trobà la solució a la denominada catàstrofe ultravioleta, un problema de la física clàssica amb la radiació d’un cos negre (ja comencem a relacionar matèria i radiació), un cos que absorveix tota la radiació: segons els models de l’època, la teoria no s’ajustava a les dades experimentals que relacionaven energia i freqüència. La solució de Planck fou la quantització de l’energia amb els seus quanta. Aquesta discretització permeté a Einstein desciure l’Efecte Fotoelèctric al 1905, i de pas guanyar un Premi Nobel.

Bohr agafà el relleu i, de manera molt resumida, estipulà que el nucli de l’àtom era positiu i que els electrons es trobaven al seu voltant, sí, però no de qualsevol manera. El científic de l’Orde de l’Elefant, Bohr, modelitzà diferents nivells energètics per als electrons, explicant que s’anaven col·locant de menys energia (més aprop del nucli) a més energia. A més, mencionà que els electrons es podien moure entre nivells i/o òrbites emetent o absorvint energia en funció de si descendien de nivell o ascendien, respectivament.

Amb aquesta última frase arribem al primer dels punts culminants del text: amb Bohr, la relació entre matèria i energia queda explicada i les preguntes contestades. Més i tot si hi sumem que al 1916 ell mateix acaba resumint que la naturalesa de l’àtom depèn de la càrrega atòmica i que la radioactivitat és el decaïment del nucli.

El segon punt clau és conseqüència del primer. Tots aquests coneixements entre matèria i energia desenvoquen en la mecànica quàntica, molt present als nostres dies.

Aquesta va ser la meva presentació (o m’hagues agradat que ho hagués estat). Els comentaris van ser molt constructius, ja que em vaig adonar que m’havia deixat una part important de la història, que acostuma a ser la menys reconeguda. En tota l’exposició no vaig mencionar en cap moment de manera detallada la tecnologia de l’època, ni qui la construïa, ni per què la construïa i ni si el món acadèmic de la història que he explicat tenia relació amb aquest altre, etiquetat com el de les research technologies.

A classe sorgiren diversos exemples interessants a partir d’aquesta idea. Per exemple, vaig comentar breument Rutherford però en cap moment vaig dedicar importància a la tecnologia dels aparells utilitzats per a dur a terme el seu fantàstic descobriment. No vull que se m’entengui malament: no estic intentant treure mèrit a Rutherford, ni molt menys, simplement vull alçar la veu en favor de gent que sempre es troba a l’ombra, com la small science amb la big science.

Un altre cas que va explicar Xavier Roqué, i que des que el vaig sentir vaig creure oportú comentar aquí, és el del constructor del camp magnètic més gran, A. Cotton. Si bé aquesta persona no tenia en ment cap aplicació, hi hagué un gran interès en la seva creació per part de diferents agrupacions i es féu servir en molts casos.

Podria, també, explicar el cas dels radioaficionats, que de tant treballar amb els aparells es convertiren en experts en vàlvules i detectors. En fi, d’exmples n’hi ha milers, però crec que amb els exposats la idea queda il·lustrada.

A tall d’opinió personal i conclusió, no queda cap dubte que aquests anys marcaren un abans i un després en la ciència i la societat, però l’exposició que vaig fer només evidencià la part coneguda d’aquest període. La posterior discussió enriquí molt la història ja que sortiren a la llum altres aspectes que ometí.

Aquest últim punt em torna a la meva primera classe entre història i ciència, ja fa una mica més d’un any: allà debatirem què era més gran, història o passat. En aquest escrit la discussió hi és més que mai, ja que, per una banda, el passat és més gran que la història perquè mai no podrem explicar-ho tot i, de fet, el que expliquem estarà condicionat per les nostres ments sense poder ser exactament fidedignes als fets.

D’altra banda, però, també podria dir que la història és més gran que el passat, ja que d’un mateix succés hi poden haver moltes visions diferents, com la meva de l’experiment de Rutherford o la del Dr. Roqué. A més, la nostra visió és doble: tenim constància de fets que van passar i els podem valorar d’una manera diferent a l’època perquè sabem com han acabat o com es troben en l’actualitat.

De què sóc partidari? No importa, el fet és que d’una història a priori acadèmica i lineal sorgiren aspectes que m’aportaren una perspectiva diferent i que, al seu torn, aquest canvi d’orientació em féu reflexionar sobre el tema fins a enllaçar-ho amb la primera classe d’Història de la Física que vaig tenir. El que em sorprèn realment és que he arribat a una conclusió totalment oposada a la qual vaig arribar fa un any enrere. Puc deduïr les raons, però hi seguiré pensant.

Referències

Marie Curie, Pierre Curie. Introducció “Marie Curie, icona ambivalent” per Xavier Roqué, pp. 9-44; i capítols IV, V i VI (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum i Publicacions URV, 2009).

Roqué, Xavier. “Releer a Curie.” A: Marie Curie. Escritos Biográficos (Bellaterra: Edicions UAB, 2011), pp. 9–32.

Pycior, Helena. “Marie Curie’s “Anti-Natural Path”: Time Only for Science and Family.” A: Pnina Abir-Am and Dorinda Outram, eds. Uneasy Careers and Intimate Lives, Women in Science 1789-1979 (New Brunswick, NJ: Rutgers University Press, 1987), pp. 191–214.

B. Joerges i T. Shinn, “A Fresh Look at Instrumentation. An Introduction”. A: B. Joerges i T. Shinn, eds., Instrumentation Between Science, State and Industry (Dordrecht: Kluwer, 2001), pp. 49–65.

Elena, Alberto. “Skirts in the Lab: Madame Curie and the Image of the Woman Scientist in the Feature Film.” Public Understanding of Science 6, no. 3: pp. 269–278.

J. Agar, Ch.2, “2. New Physics”, in Science in the 20th Century and Beyond (Cambridge: Polity, 2012), pp. 15–43.


No hi ha comentaris

març 03 2016

Víctor i Eva. Patricia Fara i el gènere en Frankenstein

Posted in General, Postgrau by 1269201 |

En el capítol “Mary Shelley/Victor Frankenstein”, del seu llibre Pandora’s Breeches, Patricia Fara analitza alguns punts rellevants de l’obra de Shelley, que pivoten al voltant de la qüestió de gènere. Fara fa un anàlisi dual: dins i fora de la novel·la. Pel que fa al contingut de l’obra, analitza com l’experiència vital de Shelley i els seus coneixements acadèmics es veuen plasmats en el desenvolupament de la història i els personatges. D’altra banda, si ens fixem en l’anàlisi del context social en el qual s’inscriu la història, Fara parla de la relació de les dones amb el món acadèmic i la reacció que això provoca. A continuació ho veurem més detalladament.

Mary Shelley, filla de Mary Wollestonecraft (autora de Vindicació dels drets de la dona, 1792) i William Godwin (filòsof radical), no és representativa del rol que s’atribueix a la dona en el seu moment. La seva formació és excepcional, així com ho és la seva trajectòria. Aquesta excepcionalitat es veu plasmada en l’obra de diverses maneres. La primera sobre la qual cal posar atenció és la creació de vida, sobre la qual en fa una reflexió que ressona amb els debats més punters del moment, demostrant que està al dia dels avenços científics, gràcies a la seva formació i connexions. Fara ens parla de com, per Shelley, la creació artificial, antinatural, d’una criatura que no neix de la seva mare, porta unes conseqüències desastroses per aquell que l’ha creat, aquell que s’ha atrevit a vulnerar el regal femení que és la capacitat de donar llum. Fara explica com aquesta qüestió toca de ple a Shelley, ja que en el moment d’escriure l’obra està embarassada d’una criatura i n’ha perdut una altra. Posar en marxa les teories científiques que proposen que l’electricitat pot ser l’espurna necessària per la creació de vida suposen un atac directe a ella com a dona, com a portadora de vida al món, i en l’obra, Shelley mostra com aquest camí només pot portar al desastre.

La segona qüestió que cal destacar és la de la natura. En moltes cultures la natura és femenina, és la mare que nodreix i cuida, proporciona aliments i protecció, no és estrany, doncs, que Shelley també la personifiqui en femení. La natura en Frankenstein, però, és dual. Esdevé, en ocasions, font de consol i calma pel protagonista (com hauria de fer el prototip de dona del moment en l’esfera domèstica) però en altres és font de fúria i força imparable, esdevenint l’aturador a l’avanç de l’home científic, tenaç.

Malgrat aquestes característiques diferencials, els personatges femenins de Shelley sí que s’adeqüen a la perfecció amb el cànon social del moment. Les seves dones, contraposadament a la natura, només tenen una faceta, la de la compassió, amabilitat, fragilitat, són emocionals i no racionals com els homes. Estan condemnades pel seu autosacrifici (la mare de Victor no és capaç de deixar el llit d’Elizabeth quan agafa l’escarlatina i això li produeix la mort) i totalment devotes al seu deure.

Un cop esmentades les característiques de gènere que té l’obra en sí, cal veure en quin context s’inscriu. Les dones i la ciència fins a aquest període de principis del s. XIX s’havien relacionat, en termes generals, amb la ciència des d’una posició d’inferioritat, pueril. Científics homes escrivien manuals simplificats i puerils sobre ciència per a què les dones la poguessin entendre, però en aquest moment les dones demostren que són perfectament capaces d’entendre les produccions acadèmiques i que són unes excel·lents divulgadores d’aquest coneixement a nous públics i infants.

Fara relata l’experiència de Jane Marcet, autora d’un llibre de química per a infants, protagonitzat per 3 dones que practiquen ciència a casa. Aquesta obertura d’espais i públics és característica d’aquest moment, i tant Marcet com la mateixa Shelley beuen d’aquells científics que treballen en aquesta direcció. Humphrey Davy era un membre de la Royal Society que es dedicava a fer espectacles químics per a popularitzar aquesta disciplina. Marcet, al seu torn porta aquesta popularització en un lloc confortable i adequat per a les dones, la llar, lluny de l’espectacle més propi d’homes de Davy, encara que segueixi utilitzant les seves lectures i explicacions. Mary Shelley beurà dels dos: coneixement científic acurat sobre les noves teories químiques i electroquímiques, i una nova manera d’afrontar la ciència des de la ficció.

El punt clau, en aquest aspecte, és la interconnexió entre Shelley i Marcet. En aquest període les xarxes de dones vinculades d’alguna manera o altra a la ciència són molt importants. Dones de científics, filles o germanes, estan en contacte, es donen suport, es formen i creen noves maneres de generar coneixement fora dels espais masculins. No són xarxes generalitzades, però, hi ha grans grups socials, d’homes i dones, que condemnen aquesta invasió d’espais i disciplines masculins per part de dones, i en fan crítiques molt dures. La pressió és tal, que moltes escriptores opten per no firmar les seves obres (Shelley mateix només firma la seva obra en l’edició que surt dos anys després de l’original). A aquestes dones que realitzen tasques pròpies dels homes o que tracten la ciència els penja sobre el cap l’amenaça de esdevenir “Ladys of scientific hàbits”. Fara explica que aquesta representació de les dones científiques implica una dessexualització. Aquelles dones que engoleixin llibres i es dediquin qüestions masculines deixen de ser femenines, perden les capacitats pròpies de les dones, i passen a ser capaces, només, de generar més llibres, només poden donar llum a més textos.

Malgrat tot, aquesta situació no durarà. Amb la professionalització de la ciència al llarg del segle XIX i la instauració del laboratori com a centre d’aquesta, les dones ja no hi tindran accés. Mentre la ciència es duu a terme en espais variats i de caire més informal, com pot ser la llar, les dones hi tenen accés, perquè són espais on elles intervenen, però amb la professionalització aquesta situació canvia, i entrar a aquests nous espais resulta molt més difícil.

En conclusió, Fara llegeix en l’obra de Shelley un seguit de qüestions relacionades amb el gènere que s’afegeixen a altres sobre estil, contingut o enfocament, que expliquen la rellevància històrica i la importància que ha adquirit Frankenstein. Shelley imbrica realitat i imaginació, fets i mite, per tractar una qüestió molt rellevant per la societat: els límits de la ciència, la responsabilitat moral del científic respecte les seves creacions, i les conseqüències desastroses de la no reflexió sobre les accions d’hom. En aquesta innovació literària hi ha lloc per al qüestionament del comportament i una certa crítica social, però més enllà d’això, Fara destaca un aspecte molt i molt concret de l’obra de Shelley: el pecat.

El pecat original el comet Eva. És ella qui menja la poma prohibida i condemna els humans. Pandora allibera els mals sobre la terra. El pecat és essencialment femení. Shelley, però, dóna la volta a la truita, i posa el pecat a les espatlles d’un home: Victor. És ell qui s’atreveix a fer allò prohibit, qui s’atreveix a jugar a ser Déu i crear vida, i dóna lloc a una criatura monstruosa i assassina. És aquest pecat el que li acabarà portant la mort a ell i als seus éssers estimats.


No hi ha comentaris

set. 30 2014

Què n’esperen, del màster en Història de la ciència, els nous estudiants?

Posted in General by Xavier Roqué |

¿Qué esperan del máster los nuevos alumnos?

“Espero aconseguir una millor visió sobre quina és la situació actual de la ciència, els seus límits, com hem arribat a on estem, i quins són els horitzons que comencen a dibuixar-se. També m’agradaria adquirir una metodologia adient per a fer recerca ja que, si fos possible, m’agradaria poder continuar amb un programa de doctorat i, en cas que no fos possible, intentar seguir un camí de recerca pel propi peu. Espero, també, aproximar-me i familiaritzar-me amb les diferents disciplines científiques, els problemes que afronten i qualsevol problemàtica o discussió o enfrontament en què estiguin immerses, ja que trobo aquestes discussions molt interessants”.

“Busco profundizar en el conocimiento de la ciencia en sus diferentes vertientes, conocer històricamente el desarrollo, la metodología y sus relaciones con la filosofía, con el fin de identificar sus implicaciones mutuas. Espero que los estudios del máster puedan darme las herramientas epistemológicas, metodológicas y critico-interpretativas para poder desarrollar futuros trabajos de investigación sobre la historia y filosofía de la ciencia”.

“I´m hoping to get a good introduction to the subject of study so that at the end of the year I have a solid idea of what specific area I would like to pursue, and where I might pursue it. I´m also hoping to find connections between the study of the History of Science and science education curriculum in the United States (specifically at the high school level). As a former teacher, I´d like to think of how I can combine these two interests. Also, I´m increasingly interested in the education of the broader community in science through museums, expositions, etc… I´m really excited to travel around Barcelona looking at areas with scientific value and importance and to imagen what the future of these types of spaces could be… Finally, I´d have to say I´m just looking forward to being immersed in an academic community and to be inspired by professors and classmates in that atmosphere of inquiry. I´ve been 4 years in the workplace, and being back in school is feeling really good to me right now. I´m so ready for it”.

“Mi objetivo es aprender con más detalle la historia de la ciencia, los paradigmas científicos, las grandes aportaciones de los pensadores y científicos y sobre todo familiarizarme con el tipo y la forma de procedimiento académico que sigue la figura del historiador de la ciencia.
Toda esta formación persigue el fin de dotarme con las competencias necesarias para poder realizar investigación académica en el futuro, pues como graduado en Filosofía tengo interés en poder estudiar el pensamiento científico a lo largo del tiempo.
Con lo aprendido en el máster querría sentirme preparado para desarrollar alguna tesis doctoral en el futuro”.

“Començo amb moltes expectatives i amb moltes ganes de tornar a agafar els llibres! Crec que aquest màster pot donar-me l’oportunitat de compaginar dues coses que m’agraden i interessen des de sempre: la Història i la Ciència.
Espero aprendre molt i comprendre millor tot el que ja he après”.

“És difícil contestar a ambdues preguntes. Podria resumir-ho dient que l’última investigació que he fet, pel treball de final de grau, m’ha dut a conèixer més a fons els debats i les implicacions filosòfiques, històriques… de fer ciència d’una determinada manera i d’una altra. Com a mínim en l’economia hi ha moltes implicacions si entenem el procés econòmic des d’un prisma mecànic clàssic o des d’un prisma termodinàmic.
Confio que el màster em doni les eines necessàries per entendre bé els processos pels quals les societats, a través de la manera de fer ciència, s’han anat estructurant al llarg del temps”.

“Espero que me aporte una visión más crítica de la ciencia que la que a menudo (creo yo) se transmite en las facultades de Ciencias. Yo vengo de Física de la UB, y si no hubiera sido por la asignatura ‘Historia de la física’ seguramente creería que la ciencia avanza de forma racional, únicamente guiada por el método científico y la experimentación. En este máster espero profundizar un poco más en la comprensión de las influencias filosóficas, sociales y culturales en la ciencia”.

“Començo el màster després d’haver estudiat el grau en Física i un màster en Astrofísica, Física de partícules i Cosmologia. Els meus estudis anteriors em van donar uns coneixements teòrics i tècnics determinats, però vaig trobar a faltar una correlació del paper de la Física (i la ciència en general) amb l’entorn. És per aquest motiu que m’he decidit a començar aquest màster. D’ell espero poder adoptar una visió completa de la ciència, no com a ens aïllat, sinó com a disciplina que nodreix i alimenta la societat en què pren forma. Espero una visió global i sobretot crítica, que m’aporti capacitat i també coneixements per a poder entendre la ciència en conjunt. Sincerament, em ve molt de gust allunyar-me dels tecnicismes científics, i obrir una mica la ment”.

“En ce qui concerne la première partie de la question: pour comencer ce master on a besoin de faire des lectures (recommandés) et qui traitent le developpement et l’évolution de la science durant toues les siècles ainsi que ses grandes étapes.
Et pour la deuxième partie, j’attends de ce master à approfondir ,es connaissances sur tous les thèmes de la science en général en se basant sur des textes, des recherches scientifiques”.

“Comienzo el máster con ganas y emoción, ya que paso de estudiar dos carreras de ciencias puras (Matemáticas y Física) a unos estudios mucho más humanísticos. En todos estos años de carrera he echado de menos la parte más filosófica y humanística del conocimiento y ahora me meto de lleno en ello, así que estoy nervioso pero también muy contento.
En cuanto a qué espero, sobre todo ampliar las fronteras de lo que conozco, ver la ciencia desde un punto de vista diferente, poder identificar y entender los principales acontecimientos y líneas de pensamiento de la historia y la filosofía de la ciencia y poder formarme como una persona que es capaz de relacionar ciencias y humanidades y verlas necesarias la una para la otra, y sobre todo poder transmitir las ideas adquiridas y las que yo mismo me forme.
También espero poder aportar algo a la historia y la filosofía de la ciencia, aunque sea un granito de arenay con un poco de suerte poder acceder a un doctorado”.

“Me gustaría poder desarrollar capacidades de investigación y desarrollo de ideas sobre la historia de la ciencia. También me interesa la filosofía de la ciencia, que quizás aborde aspectos más ideológicos sobre los que creo interesante reflexionar para mejorar nuestra sociedad y relaciones. Mis expectativas son elevadas porque creo que la historia de la ciencia puede contribuir a la crítica del discurso, sea político, social, de género o por supuesto científico. Mediante este discurso, o más bien discursos, se puede desmontar o debatir la unidad de la Historia, de la Ciencia, creando ideas como ‘una de las Historias posibles’ o ‘una de las ciencias posibles'”.

“Las expectativas son ambiciosas. Tras muchos años apartado del mundo universitario, regreso con fundadas esperanzas de exigirme el esfuerzo necesario. No hay expectativas post-máster, lo cual no presupone falta de interés o relajación, sino que simplemente me queda poca vida laboral de la que preocuparme.
Espero simplemente que sea intelectualmente gratificante, pero no excluyo continuar mi formación tras él”.

“Ho scelto questo master per completare la mia formazione come storica della scienza. Proprio in tale ambito, infatti, credo di dover migliorare e sopratutto ampliare la mia conoscenza, che fino ad oggi si è focalizzata sulla storia della psicologia. Mi aspetto dunque di poter discutere, confrontarmi e apprendere innanzitutto tematiche di storia della scienza in generale, per poter poi riflettere (assieme ad un gruppo di persone con gli interessi affini ai mei) questioni più specifiche, sia per ambiti di conoscenza (teorici e pratici, storiografici e tecnici). Dall’indirizzo ‘professionalizzante’ mi aspetto una sinergia tra teoria e pratica che permetta di applicare la conoscenza storica e allo stesso tempo di rivalutare il patrimonio culturale di diversi contesti locali”.

“Espero conocer como se aplica la Historia de la ciencia, ya que con formación en Antropología Física (área de Humanidades) me llama la atención la inclusión de profesionales formados en ciencias exactas en el área de Historia”.

“Espero un cambio de aires. Le he dedicado los últimos cinco años de mi vida a la ciencia estudiando Biología, dejando de lado la historia y las humanidades. No obstante, esta es mi profesión y no quiero olvidarla; por eso espero también de este máster aprender mucha ciencia, en concreto la parte que no se cuenta en la carrera de Biología”.

“Empiezo el máster con la expectativa de tener una visión general de la historia del pensamiento científico; conocer las principales teorías o enfoques; y adquirir una capacitación mínima de investigación en la materia.
Espero del máster ampliar conocimientos y adquirir una base sólida para abordar en un futuro el doctorado”.

“La meva expectativa fonamental és intentar aprendre el màxim possible en els àmbits de la història i la filosofia de la ciència. Bàsicament amb una finalitat d’enriquiment/interès personal, però com que sóc professor de batxillerat de matèries de l’àmbit científic també em pot ser útil de cara a aplicar-ho a la millora de l’ensenyament en aquestes matèries”.

“Completar la formación que he recibido en los últimos dos años de forma ‘autodidacta’ asistiendo a las actividades del CEHIC y con perspectivas de continuar el próximo curso con el doctorado”.


No hi ha comentaris

« Prev - Next »