Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

Archive for the category General

abr. 12 2016

Matèria i radiació. La importància dels oblidats.

Posted in General |

Em dic Roger Tarrés. Sóc alumne del Màster en Història de la Ciència que ofereixen la UAB i la UB i que coordina el CEHIC. Actualment estic cursant l’assignatura titulada M8. De Frankenstein a Einstein i coordinada per X. Roqué. Els temes que toquem a cada sessió són treballats prèviament pels alumnes i, algun d’ells, fa una breu exposició sobre el tema en qüestió. Aquesta publicació està basada en una exposició que vaig escollir fer fa unes setmanes i la seva posterior discussió grupal. L’entrada està dividida en tres parts: primer, l’exposició que vaig fer; segon, la discussió grupal i tercer, una conclusió i opinió personal.

La meva tasca consistia en explicar les relacions entre matèria i energia en les primeres dècades del segle passat. Ara bé, tal i com he anat veient durant el Màster, les particions històriques arbitràries, els segles, no són ineludibles; així doncs, vaig decidir començar la meva exposició al 1895 amb el descobriment dels raigs X per part del científic alemany Wilhelm Röntgen. Una radiació invisible que travessa matèria.

També vaig mencionar Henri Becquerel, descobridor dels raigs urànics a través de l’exposició a l’urani d’unes plaques fotogràfiques protegides amb paper opac. Aquest descobriment al 1896 no és trivial, ja que serà el punt de partida de Curie, la protagonista d’aquest working world que esdevindrà la radioactivitat. Becquerel s’adonà que els raigs urànics provocaven que l’aire conduís l’electricitat, però mai pogué mesurar aquesta ionització.

Aquí és on entra Curie, i també Pierre. Al 1897 disposaven dels instruments necessaris per mesurar la ionització que observà Becquerel. La medició no fou pas fàcil. Utilitzaren el mètode de balança elèctrica basada en la piezoelectricitat i un instrument anomenat electròmetre de quadrants. Duent a terme aquestes mesures acabaren descobrint primer el Poloni i després el Radi. Tot i que a mi m’atrau d’una manera gegant el com, no l’exposaré aquí perquè faria l’escrit molt farragós. Així doncs, em centraré en el per què és important aquest descobriment.

El que Curie anomenà radioactivitat és rellevant perquè era una novetat. El seu descobriment també és cabdal perquè certs principis de la física, com el de la conservació de l’energia, o de la química, com la immutabilitat de la matèria, foren qüestionats. Aquí radica el punt clau del text, ja que sorgeixen problemes que afecten a la matèria i a la radiació. L’energia quantitzada que surt dels materials actius és, per a l’època, descomunal i inesperada.

Amb aquestes qüestions obertes entrem al segle XX. Si fins ara hem vist com aparegueren diferents radiacions ionitzants (raigs X i radioactivitat), l’estructura de la matèria agafa el paper protagonista, més endavant veurem per què. M’agradaria, abans de passar a les següents explicacions, matisar el mot que he fet servir: radiacions ionitzants. No l’hem de confondre amb radiacions. El primer està inclòs dins el segon, que és més general. El terme radiacions fa referència a qualsevol emissió d’energia en forma d’ones: microones, ones de ràdio, la llum… i també fa referència a les radiacions ionitzants, és a dir les que són capaces d’ionitzar l’aire (les més energètiques), com ara els raigs X o els raigs gamma.

Ara sí. Un breu resum dels passos del segle XX en la creació de models atòmics. Al 1904 J. J. Thomson crea el seu: el pastís de panses, on les panses serien “electrons” i la resta de la massa del pastís estaria carregada positivament. Pocs anys més tard, Rutherford observa per primera vegada el nucli atòmic, fet que el portà a concebre un nou model amb un petit nucli positiu i al seu voltant càrregues negatives. Però Niels Bohr qüestiona el model: per què l’àtom no col·lapsa?

Arribats en aquest punt tenim preguntes no resoltes en l’àmbit de radiació i també en el de l’estructura de la matèria. Per tal de resoldre-les, Bohr es recolza en Planck i Einstein.

Planck, ben al principi del segle de les guerres mundials trobà la solució a la denominada catàstrofe ultravioleta, un problema de la física clàssica amb la radiació d’un cos negre (ja comencem a relacionar matèria i radiació), un cos que absorveix tota la radiació: segons els models de l’època, la teoria no s’ajustava a les dades experimentals que relacionaven energia i freqüència. La solució de Planck fou la quantització de l’energia amb els seus quanta. Aquesta discretització permeté a Einstein desciure l’Efecte Fotoelèctric al 1905, i de pas guanyar un Premi Nobel.

Bohr agafà el relleu i, de manera molt resumida, estipulà que el nucli de l’àtom era positiu i que els electrons es trobaven al seu voltant, sí, però no de qualsevol manera. El científic de l’Orde de l’Elefant, Bohr, modelitzà diferents nivells energètics per als electrons, explicant que s’anaven col·locant de menys energia (més aprop del nucli) a més energia. A més, mencionà que els electrons es podien moure entre nivells i/o òrbites emetent o absorvint energia en funció de si descendien de nivell o ascendien, respectivament.

Amb aquesta última frase arribem al primer dels punts culminants del text: amb Bohr, la relació entre matèria i energia queda explicada i les preguntes contestades. Més i tot si hi sumem que al 1916 ell mateix acaba resumint que la naturalesa de l’àtom depèn de la càrrega atòmica i que la radioactivitat és el decaïment del nucli.

El segon punt clau és conseqüència del primer. Tots aquests coneixements entre matèria i energia desenvoquen en la mecànica quàntica, molt present als nostres dies.

Aquesta va ser la meva presentació (o m’hagues agradat que ho hagués estat). Els comentaris van ser molt constructius, ja que em vaig adonar que m’havia deixat una part important de la història, que acostuma a ser la menys reconeguda. En tota l’exposició no vaig mencionar en cap moment de manera detallada la tecnologia de l’època, ni qui la construïa, ni per què la construïa i ni si el món acadèmic de la història que he explicat tenia relació amb aquest altre, etiquetat com el de les research technologies.

A classe sorgiren diversos exemples interessants a partir d’aquesta idea. Per exemple, vaig comentar breument Rutherford però en cap moment vaig dedicar importància a la tecnologia dels aparells utilitzats per a dur a terme el seu fantàstic descobriment. No vull que se m’entengui malament: no estic intentant treure mèrit a Rutherford, ni molt menys, simplement vull alçar la veu en favor de gent que sempre es troba a l’ombra, com la small science amb la big science.

Un altre cas que va explicar Xavier Roqué, i que des que el vaig sentir vaig creure oportú comentar aquí, és el del constructor del camp magnètic més gran, A. Cotton. Si bé aquesta persona no tenia en ment cap aplicació, hi hagué un gran interès en la seva creació per part de diferents agrupacions i es féu servir en molts casos.

Podria, també, explicar el cas dels radioaficionats, que de tant treballar amb els aparells es convertiren en experts en vàlvules i detectors. En fi, d’exmples n’hi ha milers, però crec que amb els exposats la idea queda il·lustrada.

A tall d’opinió personal i conclusió, no queda cap dubte que aquests anys marcaren un abans i un després en la ciència i la societat, però l’exposició que vaig fer només evidencià la part coneguda d’aquest període. La posterior discussió enriquí molt la història ja que sortiren a la llum altres aspectes que ometí.

Aquest últim punt em torna a la meva primera classe entre història i ciència, ja fa una mica més d’un any: allà debatirem què era més gran, història o passat. En aquest escrit la discussió hi és més que mai, ja que, per una banda, el passat és més gran que la història perquè mai no podrem explicar-ho tot i, de fet, el que expliquem estarà condicionat per les nostres ments sense poder ser exactament fidedignes als fets.

D’altra banda, però, també podria dir que la història és més gran que el passat, ja que d’un mateix succés hi poden haver moltes visions diferents, com la meva de l’experiment de Rutherford o la del Dr. Roqué. A més, la nostra visió és doble: tenim constància de fets que van passar i els podem valorar d’una manera diferent a l’època perquè sabem com han acabat o com es troben en l’actualitat.

De què sóc partidari? No importa, el fet és que d’una història a priori acadèmica i lineal sorgiren aspectes que m’aportaren una perspectiva diferent i que, al seu torn, aquest canvi d’orientació em féu reflexionar sobre el tema fins a enllaçar-ho amb la primera classe d’Història de la Física que vaig tenir. El que em sorprèn realment és que he arribat a una conclusió totalment oposada a la qual vaig arribar fa un any enrere. Puc deduïr les raons, però hi seguiré pensant.

Referències

Marie Curie, Pierre Curie. Introducció “Marie Curie, icona ambivalent” per Xavier Roqué, pp. 9-44; i capítols IV, V i VI (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum i Publicacions URV, 2009).

Roqué, Xavier. “Releer a Curie.” A: Marie Curie. Escritos Biográficos (Bellaterra: Edicions UAB, 2011), pp. 9–32.

Pycior, Helena. “Marie Curie’s “Anti-Natural Path”: Time Only for Science and Family.” A: Pnina Abir-Am and Dorinda Outram, eds. Uneasy Careers and Intimate Lives, Women in Science 1789-1979 (New Brunswick, NJ: Rutgers University Press, 1987), pp. 191–214.

B. Joerges i T. Shinn, “A Fresh Look at Instrumentation. An Introduction”. A: B. Joerges i T. Shinn, eds., Instrumentation Between Science, State and Industry (Dordrecht: Kluwer, 2001), pp. 49–65.

Elena, Alberto. “Skirts in the Lab: Madame Curie and the Image of the Woman Scientist in the Feature Film.” Public Understanding of Science 6, no. 3: pp. 269–278.

J. Agar, Ch.2, “2. New Physics”, in Science in the 20th Century and Beyond (Cambridge: Polity, 2012), pp. 15–43.


No hi ha comentaris

març 03 2016

Víctor i Eva. Patricia Fara i el gènere en Frankenstein

Posted in General, Postgrau |

En el capítol “Mary Shelley/Victor Frankenstein”, del seu llibre Pandora’s Breeches, Patricia Fara analitza alguns punts rellevants de l’obra de Shelley, que pivoten al voltant de la qüestió de gènere. Fara fa un anàlisi dual: dins i fora de la novel·la. Pel que fa al contingut de l’obra, analitza com l’experiència vital de Shelley i els seus coneixements acadèmics es veuen plasmats en el desenvolupament de la història i els personatges. D’altra banda, si ens fixem en l’anàlisi del context social en el qual s’inscriu la història, Fara parla de la relació de les dones amb el món acadèmic i la reacció que això provoca. A continuació ho veurem més detalladament.

Mary Shelley, filla de Mary Wollestonecraft (autora de Vindicació dels drets de la dona, 1792) i William Godwin (filòsof radical), no és representativa del rol que s’atribueix a la dona en el seu moment. La seva formació és excepcional, així com ho és la seva trajectòria. Aquesta excepcionalitat es veu plasmada en l’obra de diverses maneres. La primera sobre la qual cal posar atenció és la creació de vida, sobre la qual en fa una reflexió que ressona amb els debats més punters del moment, demostrant que està al dia dels avenços científics, gràcies a la seva formació i connexions. Fara ens parla de com, per Shelley, la creació artificial, antinatural, d’una criatura que no neix de la seva mare, porta unes conseqüències desastroses per aquell que l’ha creat, aquell que s’ha atrevit a vulnerar el regal femení que és la capacitat de donar llum. Fara explica com aquesta qüestió toca de ple a Shelley, ja que en el moment d’escriure l’obra està embarassada d’una criatura i n’ha perdut una altra. Posar en marxa les teories científiques que proposen que l’electricitat pot ser l’espurna necessària per la creació de vida suposen un atac directe a ella com a dona, com a portadora de vida al món, i en l’obra, Shelley mostra com aquest camí només pot portar al desastre.

La segona qüestió que cal destacar és la de la natura. En moltes cultures la natura és femenina, és la mare que nodreix i cuida, proporciona aliments i protecció, no és estrany, doncs, que Shelley també la personifiqui en femení. La natura en Frankenstein, però, és dual. Esdevé, en ocasions, font de consol i calma pel protagonista (com hauria de fer el prototip de dona del moment en l’esfera domèstica) però en altres és font de fúria i força imparable, esdevenint l’aturador a l’avanç de l’home científic, tenaç.

Malgrat aquestes característiques diferencials, els personatges femenins de Shelley sí que s’adeqüen a la perfecció amb el cànon social del moment. Les seves dones, contraposadament a la natura, només tenen una faceta, la de la compassió, amabilitat, fragilitat, són emocionals i no racionals com els homes. Estan condemnades pel seu autosacrifici (la mare de Victor no és capaç de deixar el llit d’Elizabeth quan agafa l’escarlatina i això li produeix la mort) i totalment devotes al seu deure.

Un cop esmentades les característiques de gènere que té l’obra en sí, cal veure en quin context s’inscriu. Les dones i la ciència fins a aquest període de principis del s. XIX s’havien relacionat, en termes generals, amb la ciència des d’una posició d’inferioritat, pueril. Científics homes escrivien manuals simplificats i puerils sobre ciència per a què les dones la poguessin entendre, però en aquest moment les dones demostren que són perfectament capaces d’entendre les produccions acadèmiques i que són unes excel·lents divulgadores d’aquest coneixement a nous públics i infants.

Fara relata l’experiència de Jane Marcet, autora d’un llibre de química per a infants, protagonitzat per 3 dones que practiquen ciència a casa. Aquesta obertura d’espais i públics és característica d’aquest moment, i tant Marcet com la mateixa Shelley beuen d’aquells científics que treballen en aquesta direcció. Humphrey Davy era un membre de la Royal Society que es dedicava a fer espectacles químics per a popularitzar aquesta disciplina. Marcet, al seu torn porta aquesta popularització en un lloc confortable i adequat per a les dones, la llar, lluny de l’espectacle més propi d’homes de Davy, encara que segueixi utilitzant les seves lectures i explicacions. Mary Shelley beurà dels dos: coneixement científic acurat sobre les noves teories químiques i electroquímiques, i una nova manera d’afrontar la ciència des de la ficció.

El punt clau, en aquest aspecte, és la interconnexió entre Shelley i Marcet. En aquest període les xarxes de dones vinculades d’alguna manera o altra a la ciència són molt importants. Dones de científics, filles o germanes, estan en contacte, es donen suport, es formen i creen noves maneres de generar coneixement fora dels espais masculins. No són xarxes generalitzades, però, hi ha grans grups socials, d’homes i dones, que condemnen aquesta invasió d’espais i disciplines masculins per part de dones, i en fan crítiques molt dures. La pressió és tal, que moltes escriptores opten per no firmar les seves obres (Shelley mateix només firma la seva obra en l’edició que surt dos anys després de l’original). A aquestes dones que realitzen tasques pròpies dels homes o que tracten la ciència els penja sobre el cap l’amenaça de esdevenir “Ladys of scientific hàbits”. Fara explica que aquesta representació de les dones científiques implica una dessexualització. Aquelles dones que engoleixin llibres i es dediquin qüestions masculines deixen de ser femenines, perden les capacitats pròpies de les dones, i passen a ser capaces, només, de generar més llibres, només poden donar llum a més textos.

Malgrat tot, aquesta situació no durarà. Amb la professionalització de la ciència al llarg del segle XIX i la instauració del laboratori com a centre d’aquesta, les dones ja no hi tindran accés. Mentre la ciència es duu a terme en espais variats i de caire més informal, com pot ser la llar, les dones hi tenen accés, perquè són espais on elles intervenen, però amb la professionalització aquesta situació canvia, i entrar a aquests nous espais resulta molt més difícil.

En conclusió, Fara llegeix en l’obra de Shelley un seguit de qüestions relacionades amb el gènere que s’afegeixen a altres sobre estil, contingut o enfocament, que expliquen la rellevància històrica i la importància que ha adquirit Frankenstein. Shelley imbrica realitat i imaginació, fets i mite, per tractar una qüestió molt rellevant per la societat: els límits de la ciència, la responsabilitat moral del científic respecte les seves creacions, i les conseqüències desastroses de la no reflexió sobre les accions d’hom. En aquesta innovació literària hi ha lloc per al qüestionament del comportament i una certa crítica social, però més enllà d’això, Fara destaca un aspecte molt i molt concret de l’obra de Shelley: el pecat.

El pecat original el comet Eva. És ella qui menja la poma prohibida i condemna els humans. Pandora allibera els mals sobre la terra. El pecat és essencialment femení. Shelley, però, dóna la volta a la truita, i posa el pecat a les espatlles d’un home: Victor. És ell qui s’atreveix a fer allò prohibit, qui s’atreveix a jugar a ser Déu i crear vida, i dóna lloc a una criatura monstruosa i assassina. És aquest pecat el que li acabarà portant la mort a ell i als seus éssers estimats.


No hi ha comentaris

set. 30 2014

Què n’esperen, del màster en Història de la ciència, els nous estudiants?

Posted in General |

¿Qué esperan del máster los nuevos alumnos?

“Espero aconseguir una millor visió sobre quina és la situació actual de la ciència, els seus límits, com hem arribat a on estem, i quins són els horitzons que comencen a dibuixar-se. També m’agradaria adquirir una metodologia adient per a fer recerca ja que, si fos possible, m’agradaria poder continuar amb un programa de doctorat i, en cas que no fos possible, intentar seguir un camí de recerca pel propi peu. Espero, també, aproximar-me i familiaritzar-me amb les diferents disciplines científiques, els problemes que afronten i qualsevol problemàtica o discussió o enfrontament en què estiguin immerses, ja que trobo aquestes discussions molt interessants”.

“Busco profundizar en el conocimiento de la ciencia en sus diferentes vertientes, conocer històricamente el desarrollo, la metodología y sus relaciones con la filosofía, con el fin de identificar sus implicaciones mutuas. Espero que los estudios del máster puedan darme las herramientas epistemológicas, metodológicas y critico-interpretativas para poder desarrollar futuros trabajos de investigación sobre la historia y filosofía de la ciencia”.

“I´m hoping to get a good introduction to the subject of study so that at the end of the year I have a solid idea of what specific area I would like to pursue, and where I might pursue it. I´m also hoping to find connections between the study of the History of Science and science education curriculum in the United States (specifically at the high school level). As a former teacher, I´d like to think of how I can combine these two interests. Also, I´m increasingly interested in the education of the broader community in science through museums, expositions, etc… I´m really excited to travel around Barcelona looking at areas with scientific value and importance and to imagen what the future of these types of spaces could be… Finally, I´d have to say I´m just looking forward to being immersed in an academic community and to be inspired by professors and classmates in that atmosphere of inquiry. I´ve been 4 years in the workplace, and being back in school is feeling really good to me right now. I´m so ready for it”.

“Mi objetivo es aprender con más detalle la historia de la ciencia, los paradigmas científicos, las grandes aportaciones de los pensadores y científicos y sobre todo familiarizarme con el tipo y la forma de procedimiento académico que sigue la figura del historiador de la ciencia.
Toda esta formación persigue el fin de dotarme con las competencias necesarias para poder realizar investigación académica en el futuro, pues como graduado en Filosofía tengo interés en poder estudiar el pensamiento científico a lo largo del tiempo.
Con lo aprendido en el máster querría sentirme preparado para desarrollar alguna tesis doctoral en el futuro”.

“Començo amb moltes expectatives i amb moltes ganes de tornar a agafar els llibres! Crec que aquest màster pot donar-me l’oportunitat de compaginar dues coses que m’agraden i interessen des de sempre: la Història i la Ciència.
Espero aprendre molt i comprendre millor tot el que ja he après”.

“És difícil contestar a ambdues preguntes. Podria resumir-ho dient que l’última investigació que he fet, pel treball de final de grau, m’ha dut a conèixer més a fons els debats i les implicacions filosòfiques, històriques… de fer ciència d’una determinada manera i d’una altra. Com a mínim en l’economia hi ha moltes implicacions si entenem el procés econòmic des d’un prisma mecànic clàssic o des d’un prisma termodinàmic.
Confio que el màster em doni les eines necessàries per entendre bé els processos pels quals les societats, a través de la manera de fer ciència, s’han anat estructurant al llarg del temps”.

“Espero que me aporte una visión más crítica de la ciencia que la que a menudo (creo yo) se transmite en las facultades de Ciencias. Yo vengo de Física de la UB, y si no hubiera sido por la asignatura ‘Historia de la física’ seguramente creería que la ciencia avanza de forma racional, únicamente guiada por el método científico y la experimentación. En este máster espero profundizar un poco más en la comprensión de las influencias filosóficas, sociales y culturales en la ciencia”.

“Començo el màster després d’haver estudiat el grau en Física i un màster en Astrofísica, Física de partícules i Cosmologia. Els meus estudis anteriors em van donar uns coneixements teòrics i tècnics determinats, però vaig trobar a faltar una correlació del paper de la Física (i la ciència en general) amb l’entorn. És per aquest motiu que m’he decidit a començar aquest màster. D’ell espero poder adoptar una visió completa de la ciència, no com a ens aïllat, sinó com a disciplina que nodreix i alimenta la societat en què pren forma. Espero una visió global i sobretot crítica, que m’aporti capacitat i també coneixements per a poder entendre la ciència en conjunt. Sincerament, em ve molt de gust allunyar-me dels tecnicismes científics, i obrir una mica la ment”.

“En ce qui concerne la première partie de la question: pour comencer ce master on a besoin de faire des lectures (recommandés) et qui traitent le developpement et l’évolution de la science durant toues les siècles ainsi que ses grandes étapes.
Et pour la deuxième partie, j’attends de ce master à approfondir ,es connaissances sur tous les thèmes de la science en général en se basant sur des textes, des recherches scientifiques”.

“Comienzo el máster con ganas y emoción, ya que paso de estudiar dos carreras de ciencias puras (Matemáticas y Física) a unos estudios mucho más humanísticos. En todos estos años de carrera he echado de menos la parte más filosófica y humanística del conocimiento y ahora me meto de lleno en ello, así que estoy nervioso pero también muy contento.
En cuanto a qué espero, sobre todo ampliar las fronteras de lo que conozco, ver la ciencia desde un punto de vista diferente, poder identificar y entender los principales acontecimientos y líneas de pensamiento de la historia y la filosofía de la ciencia y poder formarme como una persona que es capaz de relacionar ciencias y humanidades y verlas necesarias la una para la otra, y sobre todo poder transmitir las ideas adquiridas y las que yo mismo me forme.
También espero poder aportar algo a la historia y la filosofía de la ciencia, aunque sea un granito de arenay con un poco de suerte poder acceder a un doctorado”.

“Me gustaría poder desarrollar capacidades de investigación y desarrollo de ideas sobre la historia de la ciencia. También me interesa la filosofía de la ciencia, que quizás aborde aspectos más ideológicos sobre los que creo interesante reflexionar para mejorar nuestra sociedad y relaciones. Mis expectativas son elevadas porque creo que la historia de la ciencia puede contribuir a la crítica del discurso, sea político, social, de género o por supuesto científico. Mediante este discurso, o más bien discursos, se puede desmontar o debatir la unidad de la Historia, de la Ciencia, creando ideas como ‘una de las Historias posibles’ o ‘una de las ciencias posibles'”.

“Las expectativas son ambiciosas. Tras muchos años apartado del mundo universitario, regreso con fundadas esperanzas de exigirme el esfuerzo necesario. No hay expectativas post-máster, lo cual no presupone falta de interés o relajación, sino que simplemente me queda poca vida laboral de la que preocuparme.
Espero simplemente que sea intelectualmente gratificante, pero no excluyo continuar mi formación tras él”.

“Ho scelto questo master per completare la mia formazione come storica della scienza. Proprio in tale ambito, infatti, credo di dover migliorare e sopratutto ampliare la mia conoscenza, che fino ad oggi si è focalizzata sulla storia della psicologia. Mi aspetto dunque di poter discutere, confrontarmi e apprendere innanzitutto tematiche di storia della scienza in generale, per poter poi riflettere (assieme ad un gruppo di persone con gli interessi affini ai mei) questioni più specifiche, sia per ambiti di conoscenza (teorici e pratici, storiografici e tecnici). Dall’indirizzo ‘professionalizzante’ mi aspetto una sinergia tra teoria e pratica che permetta di applicare la conoscenza storica e allo stesso tempo di rivalutare il patrimonio culturale di diversi contesti locali”.

“Espero conocer como se aplica la Historia de la ciencia, ya que con formación en Antropología Física (área de Humanidades) me llama la atención la inclusión de profesionales formados en ciencias exactas en el área de Historia”.

“Espero un cambio de aires. Le he dedicado los últimos cinco años de mi vida a la ciencia estudiando Biología, dejando de lado la historia y las humanidades. No obstante, esta es mi profesión y no quiero olvidarla; por eso espero también de este máster aprender mucha ciencia, en concreto la parte que no se cuenta en la carrera de Biología”.

“Empiezo el máster con la expectativa de tener una visión general de la historia del pensamiento científico; conocer las principales teorías o enfoques; y adquirir una capacitación mínima de investigación en la materia.
Espero del máster ampliar conocimientos y adquirir una base sólida para abordar en un futuro el doctorado”.

“La meva expectativa fonamental és intentar aprendre el màxim possible en els àmbits de la història i la filosofia de la ciència. Bàsicament amb una finalitat d’enriquiment/interès personal, però com que sóc professor de batxillerat de matèries de l’àmbit científic també em pot ser útil de cara a aplicar-ho a la millora de l’ensenyament en aquestes matèries”.

“Completar la formación que he recibido en los últimos dos años de forma ‘autodidacta’ asistiendo a las actividades del CEHIC y con perspectivas de continuar el próximo curso con el doctorado”.


1 comentari

març 15 2013

Atapuerca, una història d’èxit?

Posted in General |

El Periódico de Catalunya de l’11 de març conté un article de Michele Catanzaro sobre el llibre d’Oliver Hochadel El mito de Atapuerca. Orígenes, ciencia, divulgación (col·lecció El espejo y la lámpara, Edicions UAB, 2013), brillant deconstrucció d’un mite de la ciència espanyola. Catanzaro resumeix molt bé els arguments del llibre, però el títol de l’article, “Atapuerca, història d’un èxit”, desmenteix el text! Hochadel argumenta que la premsa no parla de la muntanya màgica si no és per presentar-la com un cas d’èxit. Aquest títol incongruent, que sembla evident que no ha triat l’autor de l’article, li dóna la raó!
Atapuerca_El_Periodico


1 comentari

des. 13 2012

Carbonell and the history of science (I)

Posted in General |

In his epistemological writings Eudald Carbonell frequently mobilizes the history of science. Yet by the standards of our discipline his notion of the history of science seems entirely outdated. It is whiggish in the extreme painting a flawless picture of science as progress and rationality advancing through the ages. He resorts to a sequence of big names – Galileo, Newton, Darwin, Einstein – lacking any kind of historical contextualization. Carbonell deploys on several occasions the famous encounter between Thomas Huxley and Samuel Wilberforce in Oxford in 1860. He strictly follows the «standard account» of a brave scientist defending Darwin’s new theory and defeating haughty bishop by the force of reason alone. This account has long been falsified – the case is much less straightforward. Yet without room for nuances and in a highly stereotypical manner Carbonell consistently opposes science and religion. One may call it a blind spot that he hardly ever questions science and does not reflect his own position as an individual with a personal agenda. Part of this agenda is the promotion of science and his in particular his own discipline. He is speaking pro domo.

 


[1] For a demystification of the encounter see: Lucas, J.R. Wilberforce and Huxley: A legendary encounter. The Historical Journal. 1979; 22 (2): 313-330. .


No hi ha comentaris

nov. 28 2012

Evolutionary Catalanism? What do scientists have to say about politics?

Posted in General |

Already in the summer of 2011 Catalan archaeologist Eudal Carbonell published (with Cinta S. Bellmunt) Catalanisme evolutiu. The title sounds a bit weird, does it not? Evolutionary Catalanism? One may read this slim book as an “internal” dialogue between a Catalanist searching for political arguments and scientist firmly believing in reason and techno-scientific progress. Carbonell clearly rejects any kind of biologistic reasoning. There is no “natural” essence of a Catalan people. National identity needs to be thought in a way that allows for the integration of immigrants and so on. „Tot som catalans, si volem ser-ho.“ Due to his anti-essentialist position he struggles hard to identify what maybe specific to Catalonia and the Catalan people. The language of course, and the history, Franco’s oppression. Carbonell mentions all these things. Yet he is much more of a leftist than a Catalan nationalist adding his particular flavor of science and technology as the key to progress and social justice. What he calls the “socialization of knowledge”.

This idea is of course by no means a new idea but can mutatis mutandis be traced back well into the nineteenth century. It is typical for many “progressive” and left-wing scientists and science popularizers. Myth, prejudice and dogma need to be overcome and replaced by scientific knowledge.

His belief in scientific progress and its blessings for society still startles me. Ambivalent or outright negative consequences of “scientific progress” such as pollution, the destruction of the environment and so on are mostly absent in his writings.

To return to politics. „El meu catalanisme no és nacionalista, ni independentista“. Carbonell’s key term instead is “interdependència”. Yet again the book remains vague when it comes to concrete political concepts. He writes sentences such as: “Catalunya s’ha de transformar en un equip humà, en un col.lectiu intel.lectual conscient.“ Hard to disagree with. After this Sunday’s election it seems clear that Catalanism indeed still has to “evolutionize”.


No hi ha comentaris

gen. 20 2012

Simon Schaffer has answers

Posted in General |

Quite a delay: four months after Simon Schaffer visited us in Barcelona at last the interviews that were led with him at time got published. And what a coincidence: two entirely different ones on the same day: One in the Austrian daily Der Standard in German by Klaus Taschwer about the nonsense of adacemic rankins, and another one by Clara Florensa in UAB divulga (in Catalan, Spanish and the original English) in case you wanted to know what science is and what history of science is actually good for.

Well, after reading the interviews I can honestly say it was worth the wait!.


1 comentari

jul. 20 2011

Conquering France with a prehistoric skull

Posted in General |

The “oldest Catalan” (Català més vell) actually lived in France – pardon, in Northern Catalonia according to the Catalan daily Avui (it’s supplement Sortim to be more precise). It is now exactly 40 years ago that French paleoanthropologist Henry de Lumley discovered a well-preserved skull in July 1971 in the Arago cave near the small town of Tautavell / Talteüll just north of the Pyrenees. This skull and other fossils are dated at about 450,000 years. At first they were considered to belong to Homo erectus, nowadays they are usually ascribed to Homo heidelbergensis. A nice example how to use fossils in order to remind Catalans of the real extension of the Catalan lands (els Països Catalans).


No hi ha comentaris

maig 18 2011

Almacén Temporal Centralizado, ¿Un modelo de participación?

¿Qué se puede hacer con los residuos radioactivos? En la actualidad no hay una solución a este problema y la respuesta de los países nucleares es confiar en la ciencia y esperar. Mientras llega la solución del futuro, países como Holanda o España han optado por la creación de Almacenes Temporales Centralizados (ATC) donde depositar los residuos. Esta salida “transitoria” se encuentra con el problema social que plantea la elección de una ubicación de estas plantas radiactivas.

En España el ATC parece haber encontrado su lugar: el limbo. El proceso de elección de la localidad para el ATC español finalizó el pasado mes de septiembre de 2010. En esas fechas, el Consejo de Ministros debía decidir en cuál de las localidades seleccionadas residirían los residuos nucleares de las centrales españolas durante los próximos años. Diferentes desencuentros políticos entre los miembros del gobierno y la cercanía de las elecciones autonómicas catalanas paralizó la decisión definitiva.

Hasta llegar a este momento, ¿qué participación ha tenido la ciudadanía en este proceso? El proyecto del ATC arranca en 2006 con las conclusiones de la Mesa de Diálogo sobre la Energía Nuclear organizada por el Gobierno. Sindicatos, organizaciones ecologistas y organizaciones de consumidores participaron en esta Mesa acompañados por las comisiones de Industria del Congreso y el Senado, las comunidades autónomas, cinco ministerios, el Consejo de Seguridad Nuclear, la Comisión Nacional de la Energía, la Federación Española de Municipios y Provincias, la Asociación de Municipios en Áreas de Centrales Nucleares, ENRESA y expertos en energía.  La conclusión mayoritaria fue que el ATC era la opción más adecuada para la gestión de los residuos. Los ecologistas criticarían el desequilibrio en la mesa, con mayoría de la industria, y mantendrían su rechazo al ATC. Sin embargo, la conclusión mayoritaria de la Mesa fue que el ATC era la opción más adecuada para la gestión de residuos. Después, se utilizó una metodología desarrollada en el proyecto europeo COWAM para tratar de implicar en toma de decisiones a todas las partes implicadas y llegar a una decisión consensuada. El siguiente paso fue iniciar la convocatoria pública para la selección de municipios candidatos a albergar el ATC. Finalmente se presentaron 11 candidaturas mediante acuerdo del Pleno Municipal de cada población tras el cual se abrió el trámite de alegaciones, información y participación pública.  El resto, como se suele decir, es historia.
En este recorrido se ha implicado a expertos y profanos, y los diferentes grupos de interés han participado en el debate sobre el ATC a través de las diferentes etapas informativas, consultivas y legales. Por tanto, ¿se puede concluir que es un ejemplo de participación pública de la ciencia? Podría parecer que sí, pero mirando en perspectiva el debate aparece sesgado desde el inicio en el marco de una opción determinada: la nuclear. Todo el proceso se convierte en un andamiaje para convencer al público sobre un aspecto de este sistema energético. Mientras tanto se aplaza y aleja del público el verdadero debate de fondo: ¿Qué modelo energético queremos?

Agustín López Martíne


No hi ha comentaris

maig 01 2011

Observing the observer

Posted in General |

There is a nice saying describing the relationship between scientists and people studying scientists (STS, history of science …): “Birds don’t care what ornithologists think about them.” I cannot remember who said it but I think it was an eminent scientist in the middle of the last century. Apart from being witty this quote also reveals a clear sense of superiority and invulnerability on the part of the scientists. We may call it post-World-War-II-pride. It is my impression that in 2011 we find ourselves in a different cultural moment, although generalizations are of course always tricky. Nowadays many of the scientists follow very closely what is being said about them.

Last Friday I gave a paper on a Catalan archaeologist. I was just showing a slide with one his publications from the 1980s that included several co-authors. At this very moment three archaeologists entered the room (I had in fact invited one of them). One of the people she brought along was one the co-authors whose name was on the slide. It was a weird moment. My colleagues were not sure I had realized who had just entered the room trying to “warn” me with a written note. Well, I had realized it, and felt indeed slightly nervous, trying to choose all my words very carefully now. (One of the golden rules of anthropology is never to talk about the people you are studying in front of them.)

In the discussion that ensued I asked the archaeologists to tell us what they thought about our approach, which led to a lively (and very amicable) exchange. And the archaeologist in question pointedly noted: “We are the observed but we are also observing the observers.”


No hi ha comentaris

« Prev - Next »