Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

Archive for the category General

jul. 23 2017

La ética hacker y los hacker en los media: similitudes respecto a la ciencia y el científico

Posted in General |

Los orígenes del término hacker y ética hacker se encuentran en torno al 1959 en el seno del Tech Model Railroad Club (TMCR) del MIT para el primero y en 1984 con la publicación de Hackers: Heroes of the Computer Revolution, escrito por el periodista estadounidense Steven Levy para el segundo. En su obra se recorren los hechos y los protagonistas del mundo hacker estableciendo los «siete principios de la ética hacker»: el primero, «El acceso a las computadoras y cualquier otro mecanismo que nos enseñe cómo funciona el mundo debe ser ilimitado y total.»; en segundo lugar, «Caer siempre en la tentación de llevarlo a la práctica»; el tercero, «Toda la información debería ser libre»; el cuarto, «Desconfía de la autoridad, promueve la descentralización»; el quinto, «Los hackers deben ser juzgados por sus actos, no por criterios como la apariencia, el puesto, la edad, la raza o la posición social»; el sexto, «Se puede crear arte y belleza con una computadora» y el séptimo, «Las computadoras pueden mejorar nuestra vida» (Jiménez, 2010b:58). Los siete principios de la ética hacker chocan y guardan similitudes con la visión tradicional que se tenía del científico o se tiene del científico, y la idea positivista del avance tecnológico como símbolo de progreso.

Tal y como señala el filósofo finlandés Pekka Himanen, el término hacker se debe emplear correctamente, ya que si no se muestra una visión distorsionada de este grupo de expertos. La causa de que exista esta visión, según el artículo de Ana Belén Rojo “La comunidad hacker del software libre”, se puede plantear mediante dos hipótesis: a causa de los medios de comunicación y de la comunidad (sus acciones, su entorno y su relación con el resto de la sociedad). Según la autora, los medios de comunicación, sobre todo a partir de los años ochenta del siglo XX, empezaron a hablar de los peligros que podían generar las redes de comunicación computarizadas, y de personas o grupos de estas que se dedicadas a asaltar ordenadores ajenos con la intención de utilizar la información obtenida para enriquecerse personalmente o causar daño. Recibirán el nombre de piratas informáticos, crackers o hackers, quedándose este último término como el genérico que los abarcaría a todos (Himanen, 2001:5). Las acciones, el entorno y la relación de la comunidad con el resto de la sociedad pueden ser también factores determinantes para el desconocimiento del hacker. Acciones relevantes y necesarias para la sociedad, puesto que desarrollan software y hardware, herramienta base para cualquier actividad de la sociedad informacional actual. Sin embargo, estas acciones quedan ocultas porque solo resaltan, a través de los medios de comunicación, las acciones ilícitas de los crackers y piratas informáticos, ya que el termino hacker los recogía (y recoge) a todos, de manera errónea (Rojo, 2011:19).

Inicialmente los media tradicionales conformaron la figura del científico y de la ciencia como poseedores de la verdad absoluta. Donde éstos eran los encargados de hacer llegar a la lay people o profanos el conocimiento, a partir de un modelo totalmente jerárquico (top-down) [un modelo] que abarcaría desde finales de la Segunda Guerra Mundial hasta los años noventa (Weingart, 1998: 870). El poder ejercido por los media en estos grupos de expertos (científicos o hackers) determinan que el público profano idealice, conforme una visión propia y se cuestione si de verdad las labores que realizan son de verdad beneficiosas para la sociedad o si por lo contrario no lo son. En muchos casos aludiendo a la moral y la ética para justificar la mala praxis o por temor de que el avance tecnológico pueda originar cambios irreparables en la sociedad.

La hipótesis de Himanen, «la génesis y desarrollo de nuestra era tecnológica se halla, al lado de los emprendedores, un grupo de expertos informáticos, autodenominados hackers (no crackers ni ciberterroristas), que han trabajado y trabajan para desarrollar Internet, el ordenador personal, así como buena parte del software utilizado (Software Libre), y que asumen unos valores de creatividad, interés social, transparencia y libre acceso, que desafían la ética protestante tal y como la expuso Max Weber; una ética basada en el trabajo, el valor del dinero, la aceptación de la rutina y la primacía del beneficio privado, animó desde sus orígenes las formaciones sociales y culturales capitalistas» (Moya, 2011:327-328), mostraría nuevamente el mismo concepto que se tenía respecto al científico, pero esta vez para los hackers. Un grupo selecto de personas capaces de realizar de manera altruista, unas labores en pos de la sociedad y del avance, sin importar las clases y sin verse influenciados por las políticas llevadas a cabo en sus países.

Respecto a los nuevos media (internet) a diferencia de los tradicionales, estarían «pensados para la comunicación unidireccional, como medios de comunicación de masas, han estado y siguen estando ligados a organizaciones piramidales, jerarquizadas de los procesos de producción, almacenamiento y circulación de información; donde, el flujo de información y opinión aparece siempre limitado y controlado: por el poder político, por las gerencias, por los consejos editoriales, o por las élites culturales» (Moya, 2011:327-328).

Sin embargo la prensa escrita, la radio y la televisión, Internet y los contenidos que circulan por ella no son medios de comunicación de masas. Es una arquitectura reticular y la diferencia con la arquitectura piramidal es esencial: las redes por su misma lógica descentralizan el flujo de información entre emisor y receptor. Son bidireccionales, interactivas. No es jerárquica ni unidireccional (Moya, 2011:329). Por lo tanto, se está mostrando el modelo M3 The co-production of knowledge que cita Michel Callon donde el conocimiento se ve compartido y producido entre los denominados expertos y la lay people (Michel Callon, 1999: 87-89).

Huelga decir que la concepción de la ética hacker es una idea un tanto utópica, ya que siempre hay una finalidad económica o al menos, la producción cultural y la innovación, quedan supeditadas a motivaciones políticas y económicas en última instancia. Del mismo modo que ocurre con el científico y la ciencia en los media. Ya que se debe tener presente, como expresa el doctor Nieto-Galan, en su obra Science in the Public Sphere, la ciencia es a menudo presentada como heroica, apolítica, e intrínsecamente que, desde su posición dominante, tiene el efecto de legitimar los intereses de los científicos profesionales y otros grupos de poder (Nieto-Galan, 2016:174).

Hasta que no se consiga una relación de igualdad mismo peso dentro de la sociedad- entre los media, los expertos y los profanos, donde cuyo interés sea el de acercar el conocimiento a todos los niveles, sin la necesidad de elevar a los grupos de expertos a categorías de seres geniales o con campañas de deslegitimación, seguirán habiendo luchas mediáticas y temores irracionales. Temores que son infundados a consecuencia de la falta de interacción entre expertos y profanos, y del interés de ciertos media por generar incertidumbre o alimentar debates en que los expertos quedan al margen.

Bibliografía:

HIMANEN, P. La ética del hacker y el espíritu de la era de la información, Alianza, Madrid, 2001 JIMÉNEZ, J. El hacker contra la universidad zombi. Lecciones para gestores, alumnos y profesores en la sociedad informacional, Madrid, 2010.
MICHEL, C. The Role of Lay People in the Production and Dissemination of Scientific Knowledge. Science Technology Society, 1999.
NIETO-GALAN, A. Science in the Public Sphere: A history of lay knowledge and expertise, Routledge, 2016.
ROJO, A.B. La comunidad hacker del software libre.Investigación y marketing, no.110, 2011, p. 18- 31.
WEINGART, P. Science and the media. Institute for Science and Technology Studies, University of Bielefeld, Postfach , Bielefeld, Germany, 1998.


No hi ha comentaris

jul. 14 2017

Resistencia al cambio, algunas veces sí y otras no

Posted in General |

Generalmente pensamos en el avance de la ciencia y la tecnología ocurriendo de manera continua y lineal, apareciendo uno detrás de otro de manera concertada para beneficio de nuestras sociedades. Paradójicamente, ninguno de los dos avanza de tal manera, más bien es el resultado de distintos factores, y en algunas ocasiones podrían aparecer por cuestión de suerte, y no siempre con resultados positivos, siendo la causa de varios de los problemas actuales.

Algunas veces la implementación de una nueva tecnología no solo depende de sus posibles beneficios a la sociedad, sino también, aspectos económicos, políticos y sociales deben conjugarse. Herch señala, que cuando se reúnen estas condiciones, en especial las políticas, son condiciones que llegan a moldear la identidad de una nación. Muchos de los esfuerzos por generar un cierto tipo de tecnología son prácticas estratégicas para constituir o enaltecer objetivos políticos (Tecnopolítica). En este sentido los Regímenes Tecnopolíticos se constituyen por una red conectada de artefactos, conocimientos e instituciones que operan de una manera concertada hacia una serie de objetivos materiales específicos.

Por otro lado, los avances o iniciativas tecnológicas no ocurren siempre en sentido unidireccional, hacia delante, es decir son frenadas por opositores a la tecnología antes de ser materializadas. Un término utilizado para aquellos que se oponen a las nuevas tecnologías es ludita. Desde el siglo XX el ludismo se ha convertido en un calificativo para quienes se oponen a las nuevas tecnologías y auguran su derrota inevitable. Originalmente el ludismo fue utilizado para un movimiento social que se caracterizó por la oposición a la introducción de maquinaria moderna en los procesos de producción.

Hasta cierto punto es natural que entre miles de ideas e inventos generados solo algunos encuentren terreno fértil. Lo interesante es saber cómo y por qué se discrimina entre uno y otro.

 

Ludismo durante la Segunda Guerra Mundial

David Edgerton en un artículo que conmemora dos siglos de la insurrección ludita, destaca el papel de científicos luditas en el desarrollo de avances tecnológicos con fines bélicos en la Gran Bretaña. En este artículo hace notar que una oposición al cambio no siempre es producto de un pensamiento irracional, sino del cuestionamiento de los beneficios que una nueva tecnología pueda tener.

En Inglaterra durante la Segunda Guerra Mundial los mismos científicos actuaron como luditas frente a otros colegas ante sus ideas e inventos. El filósofo naturalista Jean Desaguliers, miembro de la Royal Society a principios del siglo XIX, trabajó para discriminar inventos, algunos de estos fueron las maquinas de movimiento perpetuo. Durante la Segunda Guerra Mundial, los científicos se involucraron activamente en la oposición a nuevas armas de guerra. En este periodo los políticos y militares británicos eran adictos a las nuevos artefactos bélicos, dominados por la idea de que con ellos podrían transformar el curso de la guerra, además de dejar ver la grandeza de una nación científica y tecnológicamente avanzada, muy por encima de sus enemigos. Churchill y su consejero el científico Frederick Lindemann, un de los científicos mas influyentes en la política británica, se mostraban entusiastas con los nuevos inventos capaces de darles ventajas en la guerra, especialmente después de la caída de Noruega y Dinamarca.

Algunos luditas importantes de la época fueron: Archibald V. Hill, el químico Henry Tizard y el físico Patrick Blackett quienes se pronunciaron en contra de los inventos y el primer ministro que los promovía. Hill se pronunció ante el parlamento diciendo “ Han habido hasta ahora , de forma mal considerada, muchos inventos, dispositivos e ideas puestas en marcha por personas con influencia en altos rangos, y por encima de las mejores consejos técnicos… Ellos le han costado al país una gran cantidad de dinero y el correspondiente esfuerzo para desarrollarlos y producirlos, en detrimento de un gasto rentable de trabajo y materiales para otro rubro”. También hizo ver que el gasto en el programa de misiles antiaéreos de la década de 1930 tuvo un coste comparable a entre 3 y 16 barcos de guerra, él lo llamo “el mayor desperdicio infernal de tiempo, esfuerzo, mano de obra y material”.

Blackett se negaba a toda esta innovación en armas argumentando “Nuevas armas para viejos” o “mejoremos el uso operacional de los equipos y métodos que ya están en uso”. Tanto Blackett como Hill fueron de los hombres que se opusieron a la construcción de la bomba atómica en Gran Bretaña. Y de hecho hicieron bien, pues la bomba atómica de EEUU tuvo un costo 50 veces mayor al calculado por los británicos. Otro proyecto al que se opusieron fue al Habakkuk, un transportador construido de hielo para barcos de guerra, el cual no pasó de la fase experimental.

En la sociedad británica el periodo de la Segunda Guerra Mundial se muestra como un capítulo de éxitos científicos: el radar, la penicilina, los puertos artificiales Mulberry y el oleoducto PLUTO que transportaba petróleo por el canal de la Mancha. Sin embargo de estos inventos solo el radar y la penicilina fueron una contribución positiva en este periodo.

 

Un ludismo más cercano en el tiempo

Hoy en día el término ludita vuelve a la sociedad civil que se ayuda de algunos científicos, o bien los científicos luditas encuentran eco en la sociedad civil. Por ejemplo, la lucha que se lleva en México contra el intento de introducir semillas de maíz transgénico en los cultivos nacionales. No solo es el desconocimiento de los efectos de una nueva biotecnología a mediano o largo plazo, también se suman aspectos culturales y económicos en contra de una decisión que más bien toma tintes político-económicos. Esta lucha, al mismo tiempo, ha obligado al sector agrícola a mejorar y diseñar nuevos métodos de cultivos, con el objetivo de debatir los argumentos que las autoridades competentes argumentan a favor de las semillas transgénicas.

Otro caso de ludismo, que no es por parte de la comunidad científica ni por la sociedad civil, es el caso del gobierno que representa el presidente de los Estados Unidos de Norte América: Donald Trump. En un tema tan complejo como lo es el Cambio Climático, en el que científicos y diferentes gobiernos concuerdan y se suman para mitigarlo, el presidente se manifiesta incrédulo y en contra de un cambio tecnopolítico hacia esta problemática. Además de los aspectos económicos, políticos y sociales que envuelven este hecho están las directrices científico- tecnológicas que deben ser evaluadas y rediseñadas para hacer frente a esta problemática mundial. Como ludita, el presidente deja de lado cualquier compromiso para desarrollar tecnologías que mitiguen el cambio climático, mismos que se sostienen por la comunidad mundial en el Acuerdo de París.

El desarrollo científico tecnológico no puede describirse de manera simple, desinteresada y basada siempre en aciertos; las dimensiones político, económico y social juegan un papel muy importante. Hacia una tecnociencia más democrática, científicos, políticos y sociedad deben jugar como luditas, pero no como simples opositores, sino como evaluadores críticos. Las repercusiones que puedan tener a corto, mediano y largo plazo los avances tecnológicos en nuestra sociedad son siempre difíciles de evaluar en términos absolutos, nunca habrá información suficiente para conocer el futuro, de tal modo que la visión desde diferentes ángulos ayudará a tomar mejores decisiones en términos de nuevas tecnologías para nuestras sociedades.

 

 

Bibliografía

Hecht, Gabrielle. Technology, politics, and national identity in France.   Technologies of power. Essays in honor of Thomas Parke Hughes and Agatha Chipley Hughes. Edited by Michael Thad Allen and Gabrielle Hecht. MIT Press 2001.

Edgerton, David. In prise of Luddism. Nature 471, 27–29, 2011.

Botello, Blanca Estela. México tiene el mejor maíz del mundo… si lo contaminamos, terminaremos vendiendo porquerías. Crónica 14 de Junio del 2017. Consultado el 14 de junio del 2017.  http://www.cronica.com.mx/notas/2017/1028646.html

Martínez Ahrens, Jan. Trump retira a EE UU del Acuerdo de París contra el cambio climático. El País, 2 de Junio del 2017. Consultado en línea el 14 de Junio del 2017

http://internacional.elpais.com/internacional/2017/06/01/estados_unidos/1496342881_527287.html.

 


No hi ha comentaris

jul. 12 2017

Existeix la Small Science?

Posted in General |

En l’actual context en què els grans projectes de recerca científica atreuen una part molt important dels recursos disponibles, ¿podem identificar una altra manera de fer ciència mitjançant un grup reduït de científics i amb un conjunt de recursos materials i econòmics limitats? Existeix una altra manera de fer ciència que històricament, sense desvalorar-la i en contraposició a la big science, podríem etiquetar amb el terme small science?

Una característica de la ciència del segle XX són els grans projectes de recerca internacionals que, per una banda, per ser portats a terme necessiten una quantitat extraordinària de recursos humans, materials i econòmics i, per l’altra, són capaços d’aconseguir-los. És el que coneixem com a big science, grans i costosos projectes mediàtics amb uns objectius que solen ser prefixats, sotmesos a un estricte control burocràtic i polític i que sotmeten a pressió als científics, als tècnics i a d’altres experts que hi treballen per obtenir els resultats en un plaç de temps determinat. En són exemples el CERN, que amb el seu colisionador d’hadrons que ha permès identificar el bosó de Higgs, el projecte de detecció de les ones gravitacionals, la seqüenciació del genoma humà, la capa d’ozó, el calentament global, la predicció de terratrèmols,… Inclús a casa nostra tenim el Barcelona Institute of Science and Technology que engloba sis centres de recerca especialitzats en química, biomedicina, genètica, física d’altes energies, nanociència i nanotecnologia i fotònica.

Ben aviat aparegueren crítiques i preocupacions sobre les conseqüències d’aquesta manera de dur a terme els projectes científics. En un article publicat a la revista Science, el físic Alvin Weinberg apuntà que les conseqüències potencialment negatives eren el predomini dels administradors sobre els practicants en la presa de decisions, la tendència de veure el finançament com la panacea per resoldre problemes científics i les línies progressivament borroses entre l’escriptura científica i popular per atraure el suport del públic (Weinberg, 1961). L’historiador de la ciència Derek De Solla Price n’oferí una avaluació crítica en el seu llibre Little Science, Big Science (de Solla Price, 1963), on es va dedicar a establir les magnituds quantitatives de la mida de la ciència a partir del nombre de científics i de publicacions i els recursos socials assignats a la recerca en ciència i tecnologia, i va postular que s’hauria de fer front a la inevitable la saturació de la ciència a causa del caràcter logístic del creixement exponencial de la seva mida.

En l’actualitat les crítiques se centren en la creixent hegemonia dels grans projectes de recerca científica sobre la resta, en qui i sota quins criteris n’estableix els objectius i les prioritats i en el fet que aquests criteris es basin, generalment, en indicadors quantitatius per facilitar-ne la gestió administrativa pot portar a la priorització projectes de valor científic i pràctic qüestionable. En un context on la big science rep la majoria dels recursos disponibles, posen èmfasi en la importància de poder portar a terme un altre tipus de recerca pel bé del progrés de la ciència i la tecnologia, donat que no podem preveure quins descobriments seran importants pel futur i com en seran d’útils pels avenços científics i tecnològics, on el científic tingui prou autonomia per decidir sobre la direcció de la seva recerca i pugui canviar-la si observa alguna cosa inesperada, inusual, o que, simplement, considera interessant. Es plantejen també que les prioritats científiques es defineixin dins del propi món científic, o almenys una part substancial d’elles, i quina ha de ser la proporció d’aquesta manera de fer ciència perquè el progrés de la ciència en general sigui sòlid; en aquesta línia, proposen com a una bona estratègia finançar grans projectes que generen molts projectes independents a petita escala. En són exemples els articles “The importance of ‘small’ science” de G. Brent Dalrymple (1991), “Big Science Little Science” de Petsko (2009) i “Big, small or mezzo?” de Niki Vermeulen, John N. Parker i Bart Penders (2010).

Pot ser interessant l’opinió de l’Àlvar Sanchez, director d’un petit grup de recerca sobre superconductivitat a la UAB format per cinc membres que sense un cost exorbitant i sense disposar d’equipament sofisticat han aconseguit resultats importants i de molt impacte.

L’Àlvar ens explica que la seva recerca és teòrica, considera que les aplicacions pràctiques venen amb l’èxit del seu treball. Apunta que és clau seleccionar i definir la pregunta a la que ha de donar resposta, constitueix la clau del seu objectiu i és la part de la recerca a la que solen dedicar-hi més temps, un cop aquesta està definida els resultats solen arribar ràpidament i com a conseqüència d’aquesta. De fet, moltes vegades acaben donant resposta a una pregunta diferent que la que havien plantejat inicialment, “cal saber recular quan arribes a un punt mort”, ens explica, ”si apliquem correctament el mètode científic els fracassos són realment l’incompliment de les hipòtesis, pel que també fan avançar la ciència”.

S’organitzen en petits subgrups de treball i es reuneixen com a mínim una o dues vegades per setmana per posar en comú les qüestions, que discuteixen davant d’una pissarra. Considera clau propiciar un espai que fomenti el debat, la creativitat, la inspiració, l’espontaneïtat i l’aparició de noves idees en què els membres del grup hi participin per igual, deixant apartades les jerarquies. Cal temps perquè les idees fructifiquin.

El context actual de competitivitat per aconseguir recursos, en què existeix una forta pressió perquè la recerca científica rendeixi i acompleixi els objectius pels quals ha rebut finançament en un plaç de temps determinat, contrasta amb els criteris de generositat, passió i humilitat que l’Àlvar ens explica que utilitza per seleccionar els seus col·laboradors.

Creu que la ciència que porten a terme és compatible amb la big science perquè hi ha projectes com el bosó de Higgs, les ones gravitacionals o el genoma humà que no es poden portar a terme sense una gran quantitat de recursos humans, materials i econòmics i, en canvi, d’altres avenços potser no s’haguessin produït en un context de pressió per obtenir uns resultats concrets i sense la flexibilitat de poder canviar l’objectiu de la recerca. Per altra banda, molts associen big science amb grans descobriments i small science amb altres d’una categoria inferior, però realment no és així perquè els petits grups de recerca també poden fer grans aportacions. El seu grup n’és un exemple, amb contribucions com aconseguir per primera vegada la invisibilitat dins d’un camp magnètic, del que se’n derivà un article publicat a la revista Science (“Experimental Realization of a Magnetic Cloak”, Science, 2012), o la conducció a distància d’un camp magnètic.

A partir d’aquestes experiències, segurament que n’existeixen moltes més – o això espero -, veiem que és possible fer una recerca científica de qualitat i amb resultats de primera magnitud d’una manera completament diferent a la big science, fora dels cercles de competitivitat, d’exigència de resultats en uns terminis concrets i, en definitiva, de l’estrés que envolta aquests tipus de projectes.

 

Referències:

Dalrymple, G. B. (1991). “The importance of ‘small’ science”. Eos, Transactions American Geophysical Union, 72(1), 1–4.

De Solla Price DJ (1963) Little Science, Big Science. New York, NY, USA: Columbia University Press

Petsko, G. A. (2009). “Big science, little science”. EMBO Reports, 10(12), 1282–1282.

Sanchez, A., Gomory, F., Solovyov, M., Souc, J., Navau, C., & Prat-Camps, J. (2012). “Experimental Realization of a Magnetic Cloak”. Science, 335(6075), 1466–1468.

Superconductivity Group UAB. http://grupsderecerca.uab.cat/superconductivity/content/groups-members

Vermeulen, N., Parker, J. N., & Penders, B. (2010). “Big, small or mezzo?”. EMBO Reports, 11(6), 420–423.

Weinberg AM. (1961). “Impact of large-scale science on the United States: big science is here to stay, but we have yet to make the hard financial and educational choices it imposes”. Science, 134: 161–164.


No hi ha comentaris

maig 25 2017

Turing i Neumann, cares oposades d’una mateixa invenció

Posted in General |

Els ordinadors i l’arribada d’Internet han transformat la manera com tots els estaments de la societat occidental generen, transformen i consumeixen la informació, fins al punt que molts autors han descrit el nou escenari amb etiquetes com la de societat de la informació (Yoneji Masuda, Manuel Castells), societat del coneixement (Peter Drucker) o societat xarxa (Jan van Dijk), tot fent al·lusió a diferents aspectes dels grans canvis que s’han esdevingut. L’invent que dona el tret de sortida de a la cursa tecnològica que desemboca en l’actual era informàtica és l’ordinador. La seva història, que comença poc abans de la Segona Guerra Mundial, amaga tota mena d’intencions per part dels qui van contribuir a idear-lo.

Alan Turing, matemàtic britànic especialitzat en lògica i computació, se’n considera el principal impulsor. La seva contribució més decisiva es basa en un experiment mental, the Universal Computing Machine, publicat a la revista Proceedings of the London Mathematical Society l’any 1937 (Agar, 2003:72). La imaginació de Turing havia concebut una màquina capaç d’interpretar un codi a través del qual podia computar nombres i paraules, fent possible un procediment amb el que es podria dur a terme qualsevol operació computable que fes qualsevol màquina o qualsevol persona fins al moment (Agar, 2003:73).

Evidentment, la comunitat científica de l’època també treballava en projectes encaminats a facilitar la computació d’operacions per part de màquines. Especialment fou pionera en aquest camp la Universitat de Princeton, que comptà amb la col·laboració del mateix Alan Turing entre els anys 1936 i 1938 (Edwards, 2012). I és que l’Europa d’aleshores, amb les purgues universitàries que s’estaven duent a terme en països com Itàlia o Alemanya a causa de l’adveniment de les corresponents formes de feixisme, s’havia tornat un espai perillós per a la investigació. Això va fer que allà, sota les ordres del pioner Oswald Veblen, s’hi agrupés un equip de físics i matemàtics que perseguien amb ànsia la fabricació d’un ordinador. D’entre ells, en destacà un matemàtic hongarès, John Von Neumann, un ‘geni’ que havia brillat per les seves habilitats intel·lectuals des de la infància.

Von Neumann va obtenir el primer doctorat en matemàtiques a la Universitat de Budapest amb 22 anys i va acudir a Princeton l’any 1930, cinc anys més tard, com a professor d’estadística quàntica convidat per Veblen. Pocs anys més tard aquesta mobilitat Europa-Amèrica esdevindria una pràctica molt comuna entre el professorat, ja que els Estats Units, conscients de la tensió que es gestava al continent europeu, aplicà polítiques favorables a la incorporació de professorat estranger (Israel & Millán, 2009:79). L’any 1933 ingressà a l’Institute for Advanced Studies (Edwards, 2012), i poc a poc va acabar convertint-se en un dels principals experts en ones d’expansió de detonants i en trajectòries, el qual li va permetre unir-se a organitzacions com el Laboratori de Recerca en Balística (1937), l’Oficina de Recerca Científica i Desenvolupament (1940), l’Oficina d’Ordenació de la Marina (1941), el Projecte Manhattan (1943) i la Comissió d’Energia Atòmica (1955).

Quan Neumann va començar a treballar-hi, les bases teòriques del funcionament d’un ordinador ja eren prou conegudes però ell era qui tenia els contactes i la influència per a fer possible la màquina de Turing (Poundstone, 2012). Així doncs, la seva posició en les diverses institucions li va permetre obtenir el capital necessari per a engegar el projecte que donaria llum al primer ordinador electrònic digital: el gegantesc ENIAC (Electronic Numerical Integrator and Computer) i, més endavant, la versió millorada MANIAC I (Mathematical Analyzer, Numerical Integrator and Computer) i, finalment, els primers ordinadors comercials com l’UNIVAC I (Universal Automatic Computer I) o l’IBM 650 Magnetic Drum Calculator. L’any 1946 Neumann i dos col·legues presentaven l’arquitectura del seu primer ordinador, el que els podria fer passar a la història com els creadors del programari lliure (Poundstone, 2012).

Ordinador ENIAC. Font: FTP.ARL.ARMY.MIL

Fins aquí una història ràpida i poc detallada del primer ordinador. Serveixi com a mer preàmbul per arribar al moll de la qüestió: tot escoltant la classe d’història de la computació, impartida al CEHIC per la Dra. Silvia de Bianchi, me n’adono que el mític Turing no és l’inventor amb majúscules de l’ordinador i em pregunto: per què la cultura popular associa aquesta invenció a Turing i mai es parla de Neumann? Donar resposta a aquesta pregunta no és gens fàcil i, en cas de donar-la, mai serà precisa ni reflectirà realment els motius que han portat a Neumann a ésser menys conegut. En tot cas, m’ensumo que la resposta té a veure amb les vides personals dels dos personatges i, més concretament, amb el mediàtiques que han estat cadascuna d’elles.

En primer lloc, cal demostrar d’alguna manera que Turing és més conegut. Google Trends em demostra ràpidament que, almenys des del 2004, John Von Neumann és molt menys cercat que Alan Turing per part dels internautes occidentals. Hi veiem dos pics de cerques, que coincideixen amb l’aniversari de la mort d’Alan Turing el 2012 i amb l’estrena el 2014 de la superproducció anglosaxona The Imitation Game, basada en la vida del matemàtic britànic.

I és que mentre la vida dels dos científics va ser de pel·lícula, fent una anàlisi de les seves contribucions al conflicte bèl·lic del qual van ser coetanis sembla que sorgeixen trets dicotòmics… m’explicaré. Turing oferia un perfil característic per l’època degut a la seva declarada homosexualitat. Aquell estudiant jove i brillant que va il·luminar el món amb les seves teories sobre computació i que, més endavant, va jugar un paper fonamental dins l’equip britànic que aconseguí desxifrar el codi alemany d’encriptació que generava la màquina Enigma (i per tant accedir a les comunicacions secretes de l’excèrcit Nazi), va ser el mateix que va haver de passar la vida fugint de les crítiques per la seva sexualitat i que, cap al final de la seva vida, va haver d’enfrontar-se a un procés legal per part de Gran Bretanya en què havia d’escollir entre la presó o la castració química a través d’hormones. Per si el destí hagués estat poc tràgic per un home tan entregat al coneixement, les causes de la seva mort encara avui dia són motiu de controvèrsia doncs va morir de manera sobtada després d’ingerir una poma enverinada amb cianur (Poundstone, 2012). Els guionistes de la pel·lícula no van haver de treballar gaire…

D’altra banda, John Von Neumann ofereix el perfil d’un jueu hongarès d’estil de vida tradicional que passa la vida lluitant per ascendir en l’escala acadèmico-político-militar dels Estats Units. Però això no el fa un mal home, faltaria més. El punt clau es troba en l’aplicació de les seves contribucions. L’ENIAC va ser concebut com una eina per agilitzar el processament de l’enorme volum de càlculs en les investigacions de balística, així com en les investigacions per a predir l’ona expansiva i el grau de destrucció de la bomba atòmica que anys més tard s’usaria contra la població civil japonesa. Hom pot pensar que els polítics decideixen després com apliquen els coneixements que genera la comunitat científica, però això no sempre és cert i en el cas de Neumann ho és menys encara.

John von Neumann no tenia problemes amb la bomba i les seves preocupacions anaven més aviat encaminades a la por que tenia del poder creixent de les màquines. Per això, la seva dona Klári recorda que va rebre la prescripció d’un parell de pastilles i una beguda molt forta per dormir (Poundstone, 2012). A l’Institute of Advanced Studies la seva duresa amb el tema de la investigació militar ja es va oposar al pacifisme d’Einstein, el qual va decidir oposar-se a portar-hi el seu equip (Poundstone, 2012). Per si fos poc, havia rebut intimidacions com la que explica Virginia Davis, esposa del lògic Martin Davis, que recorda haver escrit “Atura la bomba” en el seu cotxe (Poundstone, 2012). La participació de von Neumann en el projecte atòmic de Los Álamos no va limitar-se als aspectes científics, sinó que va mantenir contacte amb les autoritats militars que controlaven el projecte i va asseure’s en el comitè que decidia els aspectes tàctics de l’ús militar de la bomba (Israel & Millán, 2009:87). Després de la seva participació al Manhattan Project, mentre que va haver autors com Einstein, Bohr o Szilard que van prendre una posició declaradament pacifista mitjançant una campanya contra el desenvolupament d’armes nuclears tot creant la Federació de Científics Americans amb aquest propòsit, Neumann va mantenir-se distant a aquest grup i va limitar el seu rol a l’expert tècnic al servei dels òrgans de decisió polític-militars (Israel & Millán, 2009:88).

Així doncs, mentre que Alan Turing és recordat com un geni que fou tractat injustament, víctima del sistema de valors homofòbic que regnava a la seva època (i encara avui en dia, per què enganyar-nos) i és recordat amb homenatges i perdons oficials (un altre motiu de debat ja que el president Cameron va retirar el perdó oficial a Turing instaurat per XXX, però finalment la reina Isabel II va retornar-lo l’any XXX), les accions de Neumann han conduït a construir un personatge que, a través de les seves accions, expressava suport pel desenvolupament de tecnologia nuclear com a garantia de la seguretat nacional i com a clau del rol internacional d’Estats Units en defensa de la llibertat econòmica (Israel & Millán, 2009:89).
És cer que el context del Projecte Manhattan obligà en certa mesura als seus científics a treballar en la bomba atòmica per protegir la vida dels seus familiars i la pròpia, ja que ells eren estrangers i havien estat “acollits” per un govern americà que estava lluny de no demanar-los res a canvi. De fet, era el bàndol nazi i les tragèdies que el feixisme estava causant al continent europeu el que els havia empès a abandonar casa seva, i per això estaven disposats a ajudar als Estats Units. Però científics com Bohr o Einstein van penedir-se de les aplicacions que havien tingut les seves investigacions. I Turing va ajudar d’una manera molt intel·ligent allunyada de la destrucció. Neumann, per la seva banda, volia arribar encara més lluny ideant una bomba d’hidrogen gràcies als càlculs que havia aconseguit dur a terme amb els ordinadors.

No trobo que es pugui jutjar una sola figura científica prescindint del context social, polític i econòmic en què va dur a terme la seva obra. Està clar que Neumann deixa en la memòria popular un legat ple de contribucions destructives, mentre que Turing és objecte de penediment i escarment social. La història, amb el temps, posa cadascú al seu lloc, però: i si no hi hagué hagut cap govern que hagués pagat a Neumann per investigar amb aquestes aplicacions? I si hagués vist els nostres temps i la infinitat d’aplicacions pacífiques que tenen les tecnologies que ell va contribuir a desenvolupar? Hagués acabat pensant de la mateixa manera? Tot això no ho sabrem mai. El que sí podem assegurar és que els períodes de guerra provoquen que les inversions en investigació amb finalitats destructives es disparin, i aquestes inversions no només creen armes sinó també assassins.

Referències

  • Agar, J. (2003). The Government Machine: A Revolutionary History of the Computer. The MIT Press. Cambridge: Massachusetts Institute of Technology.
  • Edwards, J.R. (2012). A History of Early Computing at Princeton. Turing Centenial Celebration. University of Princeton. Disponible a: https://www.princeton.edu/turing/alan/history-of-computing-at-p/
  • Israel, G. & Millán, A. (2009). The Wolrd as a Mathematical Game: John Von Neumann and Twentieth Century Science. Science Networks, Historical Studies: Vol. 38. Basel, Boston, Berlín: Birkhäuser Verlag AG.
  • Pundstone, W. (4 de maig de 2012). Unleashing the Power: ‘Turing’s Cathedral’, by George Dyson. The New York Times. Disnponible a: http://www.nytimes.com/2012/05/06/books/review/turings-cathedral-by-george-dyson.html

No hi ha comentaris

juny 19 2016

Crònica breu dels Treballs de Fi de Màster de l’especialitat de comunicació del Màster en Història de la ciència (UAB-UB)

Posted in General |

Els vuit alumnes d’aquesta especialitat han fet estades de pràctiques a espais molt diferents. En uns casos, la pràctica ha tingut lloc a institucions o empreses de ciència -Sincrotró o Open Systems UB-, altres pràctiques han cercat el món laboral de la comunicació científica -UAB Divulg@, Associació Catalana de Comunicació Científica, Prensa Científica S.A.- o bé institucions que preserven patrimoni científic -el Museu d’Història de la Medicina de Catalunya, la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. I, finalment, una de les pràctiques va consistir en la planificació de l’estratègia comunicativa, en particular de les tasques relacionades amb patrimoni científic, de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica.

L’exercici de les pràctiques i el pas per la comissió d’avaluació per tal de defensar oralment els treballs redactats té un enorme valor didàctic. Les pràctiques externes, institucionals o empresarials, permeten descobrir la possibilitat de trobar formes diverses de professionalització basades en la història de la ciència. Els estudiants que han realitzat aquestes pràctiques han passat per diferents propostes d’aprenentatge sobre el procés editorial en comunicació científica, sobre la catalogació del patrimoni històric o sobre la musealització de col·leccions científiques. Les presentacions van deixar interessants reflexions al voltant d’aspectes crucials en història de la ciència. De manera especial, els debats van trepitjar els models de comunicació o divulgació científica, la complexitat del polièdric concepte de ciència ciutadana i tot allò relacionat amb el món “co-“, la importància i perdurabilitat de l’amateur, els camins contingents de la ciència més enllà de purs mètodes científics en tota mena d’institucions i d’espais urbans, el condicionant econòmic com a element explicatiu i agent de canvi, la historicitat del concepte d’interactivitat, la necessitat del context històric com a eina de comprensió, les tèrboles fronteres dels conceptes d’hegemonia i de públics, o la centralitat dels nens -i a voltes de les famílies- en la consecució de noves formes de fer i entendre la ciència en societat.

A les comissions d’avaluació, on van participar els responsables dels llocs on es van fer les pràctiques i alguns dels professors del màster, els alumnes van plantejar o van ser demanats sobre qüestions diverses, totes d’indubtable rellevància, sobre la història de la ciència i les seves relacions amb els àmbits del patrimoni, la cultura material i la comunicació científica. Entre les preguntes que van emergir, convé recordar algunes: Com influeixen les idees o reflexions presentades i discutides als mòduls cursats en un màster d’història de la ciència quan has de fer una estada de pràctiques laborals, on has de participar en processos de comunicació de coneixement? Quines crítiques i suggeriments es poden fer a determinats models de comunicació? En quina mesura afecten els resultats determinats procediments organitzatius, pràctiques empresarials, segells personals? O bé, com és de contingent la producció i comunicació del coneixement? Com es mesura l’èxit d’un projecte museogràfic? Com s’avalua l’impacte d’un taller didàctic lligat a una exposició, a partir de dades quantitatives, de generació d’emocions? En quina mesura poden influir els nostres alumnes en la maquinària de funcionament d’un museu o d’una institució de comunicació? Poden aportar perspectiva històrica allí on no s’acostuma a considerar el context? I, de les seves motxilles d’etnògrafs, en podem extreure resultats útils per a modificar la perspectiva de com explicar la història de la ciència? Quines propostes de revalorització del patrimoni emergeixen?

Les presentacions, els debats originats i les reflexions que van circular per l’aula del CEHIC al llarg del dia bé van pagar la pena. Una veritable diada didàctica facilitada pels nostres alumnes i pels seus excel·lents treballs. Gràcies a ells i a elles pel seu esforç.

Alfons Zarzoso


No hi ha comentaris

maig 29 2016

Thomas Glick i la ciència espanyola el 1923

Posted in General |

El 1898, després de la Guerra de Cuba, l’elit conservadora espanyola va començar a estimular el debat científic amb l’objectiu de modernitzar la nació. Segons Thomas Glick, aquest clima favorable per la ciència va continuar fins al 1936 i per primera vegada des del segle XVIII els científics espanyols van començar a estar en contacte amb els corrents de la ciència europea.

Pel que fa a la situació de les matemàtiques a Espanya, en aquest període cal destacar la figura de Julio Rey Pastor. Pastor defensava la tesi de que les matemàtiques europees del segle XIX van ser introduïdes a Espanya tot just el 1895 amb els textos de geometria de José de Echegaray, mentre que anteriorment els llibres de text i els plans d’estudis eren una imitació dels francesos anteriors al 1850. El 1915 la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (la coneguda com a JAE) va crear el Seminario y Laboratorio Matemático on es va formar la primera generació de matemàtics espanyols moderns, gairebé tots formats a l’estranger. El grup de Rey Pastor juntament amb la Sociedad Matemática de Madrid van ser el nucli de recepció i difusió de la teoria de la relativitat a Espanya. Però el moviment al voltant del Seminario no va poder mantenir aquest paper central gaire temps. De fet, als anys 1920 es va veure com, d’una banda, continuava havent-hi un escàs interès per les matemàtiques superiores, de l’altra, el nucli vital de la disciplina estava format per homes que mai van poder dedicar-se a la docència i van abandonant també la producció de recerques originals.

També en el cas de la física, a la fi del segle XIX, hi havia un baix nivell de formació, que va començar a millorar en la primera dècada del segle XX. La física moderna va rebre un impuls important el 1910 amb la creació del Laboratorio de Investigaciones Físicas de la JAE, amb Blas Cabrera com a director. La total independència d’aquest centre respecte la universitat va envigorir la física espanyola i va atraure els millors investigadors. El Laboratorio no només va tirar endavant determinades recerques, sinó que també va formar professors. Al voltant del 1920 quasi tota la recerca espanyola en física experimental i aplicada es concentrava en aquesta institució.

Els astrònoms de final del segle XIX van produir recerques originals i hi havia una certa disponibilitat de recursos, però els observatoris nacionals es trobaven en males condicions. Després de 1900, l’astronomia espanyola va millorar gràcies a la inversió de recursos en ocasió dels eclipsis solars dels anys 1900, 1905 i 1912, que van atraure molts astrònoms internacionals. El 1912 es va consagrar la maduresa de l’astronomia i de la meteorologia espanyola amb l’Exposición de Estudios Lunares a Barcelona.

Al segle XIX l’estat dels laboratoris espanyols era deplorable: la càtedra de bioquímica de Madrid no va tenir pressupost des del seu naixement, el 1887, fins al 1901. Els anys successius, els pressupostos van ser molt limitats, causant així retards pràctics i teòrics. Els primers canvis van començar poc abans de la 1ª Guerra Mundial amb la creació de laboratoris químics vinculats a la indústria, i el 1920 existia ja una discreta xarxa de laboratoris industrials i privats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els proveïdors de materials de laboratori havien aturat el subministrament dels seus productes, deixant l’exèrcit espanyol i els laboratoris de química i medicina sense instruments. Per tant, va ser necessari produir-los localment. De fet, ja des del 1906 s’havia fundat el Laboratorio de Automática amb Leonardo Torres Quevedo com a director. Torres Quevedo va crear i produir de manera autosuficient molts instruments fonamentals com micròtoms, cardiògrafs, sismògrafs, etc. Però exceptuades algunes subdisciplines i alguns laboratoris com el de l’Instituto de Física de Cabrera, la situació dels laboratoris a les universitats no era bona i es feia necessari anar a l’estranger per fer recerca avançada.

Respecte la relació entre Espanya i Europa un dels problemes més grans va ser la competència lingüística dels científics espanyols, que era fonamental per entrar en contacte amb els principals corrents internacionals. Els científics de la generació precedent havien après idiomes només de manera autodidacta, mentre que alguns dels més joves, gràcies a les iniciatives de la Junta, havien pogut passar una temporada a l’estranger. No obstant això, la qüestió de la competència lingüística continuava essent delicada i representava una dificultat a l’hora de mantenir el nivell de la recerca més puntera. A Espanya el problema de fons era que la infraestructura educativa per ensenyar anglès i alemany era molt dèbil i que als anys 1930 molts dels científics encara continuaven essent autodidactes.

El programa d’ajuts de la Junta per estudiar a l’estranger no va evitar que els investigadors, un cop retornats al país , tinguessin dificultats per poder continuar les línies de recerca al mateix nivell que en els centres internacionals. La continuïtat de les relacions amb aquests centres estrangers va ser vital per mantenir el nivell de la recerca i augmentar la producció científica espanyola.

El moviment d’investigadors europeus cap a Espanya va ser degut principalment als contactes previs realitzats pels científics espanyols a l’estranger, que en els anys 1910-1920 van atraure als seus laboratoris un bon nombre de científics internacionals, sobretots físics. Aquest flux va ser constant a partir de 1920 i va incloure els principals exponents de la teoria de la relativitat. La visita d’Einstein el 1923 va ser cabdal i va reafirmar la respectabilitat científica internacional d’Espanya, posicionant Barcelona i Madrid com a parades del circuit internacional de conferències científiques.

Cap al 1923 les matemàtiques, la física i l’astronomia espanyoles eren representades a la comunitat científica internacional per un nombre reduït d’investigadors. Per poder participaren aquestes recerques , els científics perifèrics primer de tot havien d’adoptar l’idioma del centre i visitar, estudiar o fer recerca a les institucions centrals. Un cop retornats a casa, havien de mantenir correspondència amb els científics d’aquestes institucions per tal de poder continuar les investigacions en els centres locals. El reduït nombre de científics nacionals, també implicava diversos desavantatges: en primer lloc que la investigació de primera línia es reduïa a poques subdisciplines; en segon lloc, que no es podia crear un nucli de consens al voltant d’una teoria; i en tercer lloc, que la falta de competència per les posicions de prestigi entre els membres d’una petita estructura de recerca portava a la imposició del punt de vista del líder sense risc de crítiques. Tots aquests factors acabaven dificultant el desenvolupament de la recerca científica en els països petits situant-los encara més en una posició marginal.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 18 2016

Ciència i ètica mèdica nazi: mites i malentesos

Posted in General |

Sempre s’ha dit que els nazis van destruir la ciència i abandonar l’ètica. Per Telford Taylor, un dels advocats de l’exercit americà en el judici de Nuremberg, “ni ciència, ni indústria, ni arts poden florir en un mitjà tan horrible”. Podria ser consolador creure que la bona ciència va de bracet amb la bona ètica, però la realitat ens ha demostrat que la crueltat pot coexistir amb força facilitat amb “la bona ciència”. Per tot això és més convenient pensar que la ciència nazi no era realment ciència, eliminant-ne el dilema ètic i reduint-la a un oxímoron a un no problema mèdic. D’aquesta manera es va crear el mite de la no-ciència nazi per poder arribar a una exculpació col·lectiva que va se útil, per motius molt diferents, tant als científics alemanys com als hebreus i als nord-americans.

Entre 1930-1940, Alemanya no es trobava en una situació especial pel que fa a la tècnica i la ciència. Els científics del període nazi eren pioners en la televisió, els avions a propulsió jet, míssils guiats, ordinadors electrònics, microscopi electrònic, ultracentrífuga, fissió atòmica, tecnologies de processament de dades, nous pesticides i també en les primeres fàbriques industrials d’assassinat. Així la primera cinta magnètica va ser per enregistrar un discurs de Hitler, els míssils V-2 van néixer per bombardejar New York i els gasos sarin i tabun eren una invenció nazi.

També les recerques alemanyes d’aquell període sobre el càncer eren les més avançades del món i el 1943 Alemanya va ser la primera nació que va reconèixer l’amiant i el tabac com a causa del càncer de pulmó. La ideologia nazi va promoure algunes àrees de recerca i molts tipus de ciències transformant l’ètica sense abandonar-la. Intentar d’entendre la ciència nazi ens pot ajudar a comprendre la fascinació que va exercir sobre la cultura intel·lectual alemanya. Per això cal tenir present la subordinació del benestar individual al col·lectiu i l’extensió de les proteccions de la salut pública a la majoria “saludable”, mentre que els anomenats “enemics del poble” eren primer exclosos i després exterminats. L’enfoc als estudis epidemiològics seguia els ideals nazis de puresa corporal i d’higiene racial amb una mena de “paranoia homeopàtica”: tenien la percepció que un verí invisible s’infiltrava en el Volkskörper per danyar-lo. Així, plom, mercuri, amiant, hebreus i tabac eren tots amenaces per Alemanya.

També és important entendre perquè els metges alemanys van ser sostenidors apassionats del feixisme. La resposta probablement està en el llenguatge i la metodologia: els líders nazis parlaven de resoldre els problemes d’Alemanya de manera mèdica, quirúrgica. L’estat nazi es presentava com un estat higiènic, com “biologia aplicada”. El nacional socialisme prometia de netejar la societat alemanya de tots els elements perillosos, fossin socials, com el comunisme i els hebreus, fossin mediambientals, com la pol·lució de l’aire o de l’aigua o l’homosexualitat, la tuberculosis o la malaltia mental. Per tot això, els metges en aquest procés no van ser víctimes si no conspiradors seduïts pel poder que se’ls oferia i per les promeses d’un estat ordenat i net.

La idea que els nazis van abandonar l’ètica i que la seva recerca de coneixement fos sense limitacions i agressiva no és correcta. En aquesta època hi havia estàndards ètics i en els diaris alemanys era viu el tema de les obligacions dels metges respecte la societat, l’estat i els individus. La ciència estava pensada per estar al servei del poble alemany, de la sanitat i de la productivitat de les races blanques d’Europa. En aquest cas, cal distingir entre la falta d’ètica i la mala ètica, entre caos i maldat. Sorprenentment no es va estudiar mai l’ètica mèdica nazi. Però si s’analitzen les lleis de l’època nazi es pot notar com en aquells anys es va començar a protegir els drets dels pacients en els experiments: el 1900 es va promulgar la primera llei que regulava l’experimentació amb humans que prohibia intervencions no terapèutiques sense el consentiment voluntari, els experiments sobre menors o sobre persones vulnerables o incompetents; el 1931 es van promoure unes sancions contra els experiments humans inapropiats que eren més estrictes que el Codi de Nuremberg o els Acords d’Hèlsinki; el 1933 van fer una llei de protecció dels animals que prohibia les experimentacions que els causaven dolors o danys.

Hi havia també un gran debat sobre els deures i les responsabilitats dels metges que havien d’obeir fidelment al Volk i al Führer. També es feia molta atenció a les cures neonatals, les anàlisis preventives, en l’informar els pacients sobre la gravetat de les malalties o també en el delatar les males pràctiques com l’esterilització massiva. És a dir, que la professió mèdica nazi no era sense ètica però era sexista i racista, centrada en la neteja, l’eficiència, la moralitat i sobretot l’obediència cega a l’autoritat, especialment a Hitler. L’ètica mèdica nazi reduïa la moralitat a l’eficiència, al cost i a l’estètica, eliminant qualsevol element considerat lleig o una càrrega. Aquestes normes ètiques eren implícites també en els més horrorosos experiments en els camps de concentració.

Per tornar a l’actualitat, cal remarcar que l’Office of Recerch Integrity dels Estats Units i el National Science Fundations donen una definició de mala pràctica científica que no diu res respecte a quan aquestes poden ser abusives, racistes o sexistes, ni respecte a les seves implicacions en un context ampli. Moltes de les recerques nazis no podrien ser considerades equivocades segon aquestes definicions, així com tampoc les conductes dels metges nazis. El gran problema és que els metges nazis no van desafiar els valors nazis i no es van resistir a formes habitualment acceptades de pràctiques no ètiques.

Per intentar avaluar i raonar sobre les pràctiques mèdiques del nazisme no és pot fer un balanç entre les coses bones i dolentes que les van caracteritzar sinó entendre els orígens, el context, les contradiccions i com una societat avançada va poder caure en l’horror i la barbàrie. Tots els estudis epidemiològics i les polítiques eugenèsiques es van tirar endavant gràcies a la ideologia nazi i així, en aquests casos, la ideologia nazi no va obstaculitzar la recerca si no que la va promoure. D’aquesta manera l’autor no vol dir que també els nazis van fer coses bones i contrabalançar totes les coses horribles que van fer, perquè no es pot posar en el mateix pla el genocidi i els estudis sobre els efectes del fum o l’èxit del míssils V-2. Totes les víctimes dels experiments nazis van morir en va i qualsevol avenç científic o mèdic no és una compensació. Cal sempre tenir en compte que la rutina de la pràctica científica no és incompatible amb la rutina de l’exercici de la crueltat i que al final les campanyes nazis contra els colorants cancerígens del menjar, els estudis epidemiològics sobre el tabac i l’amiant són, en alguns sentits, feixistes com les estrelles grogues i els camps de la mort.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 18 2016

La industrialització de la invenció: un cas d’estudi de la indústria química alemanya

Posted in General |

La indústria alemanya s’ha utilitzat sovint com a exemple d’una de les primeres indústries basades en la ciència, fins a convertir en un tòpic el fet d’exagerar la importància de la seva recerca industrial en el naixement de la supremacia mundial dels fabricants de tints alemanys. Les primeres petites empreses de colorants van ser fundades en diferents països europeus entre 1850 i 1860 amb un capital invertit i un número de treballadors relativament petit respecte a altres empreses més antigues com les tèxtils, del carbó, etc. Però les fàbriques de colorants, dominades per Alemanya, van ser un prototip d’un nou tipus d’indústria basada en la ciència on la recerca industrial es va imposar a partir dels anys 1880.

En aquests primers anys la indústria dels colorants va créixer ràpidament amb una prevalença de les empreses alemanyes (més del 60% mundial). Tres empreses comprenien el 60% de la producció alemanya: BASF, Höchst i Bayer. Aquest tipus d’indústria estava feblement connectada amb la recerca científica i eren els químics-emprenedors que feien d’enllaç entre la teoria i la pràctica. La ciència no estava plenament institucionalitzada en la indústria. De fet, els laboratoris de la Bayer establerts el 1860 eren petits i mal equipats, amb pocs químics empleats i dedicats només al control de qualitat en la producció. Cal esperar a 1878 per a que la Bayer Company comenci a passar la producció dels colorants sota la direcció de químics. Abans d’aquesta data, només una vegada el 1864, Friedrich Bayer i Fiedrich Weskott van agafar un químic per inventar nous colors. La majoria dels químics alemanys reclutats procedien d’altes companyies i no d’universitats o Technische Hochschulen. Eren contractats només en els moments d’introducció de nous colorants i per això patien una elevada mobilitat. El gran creixements de les empreses químiques en aquests anys és degut principalment a estratègies empresarials i a polítiques socioculturals favorables més que no pas a esforços en la recerca o a una mentalitat científica. De fet, no es pensava que fos possible descobrir altres importants colors a través de la recerca química ja que no es disposava d’alguns coneixements químics fonamentals.

Els factors que van incentivar la recerca científica i la col·laboració del món acadèmic amb les indústries dels colors van ser: d’una banda, la descoberta el 1860 de l’estructura del primer color d’anilina i els seus derivats; de l’altra, la capacitat econòmica de les grans indústries que dominaven el mercat per invertir en recerca sense garanties d’èxit segur; i finalment, la primera llei alemanya de patents. Aquesta llei tutelava els nous processos industrials i donava garanties a la indústria per invertir en recerca.

En resposta a aquests nous estímuls, a partir de 1882 el nombre de químics empleats a la Bayer va començar a créixer contínuament, però no va ser fins al 1889 que la Bayer va fer construir un nou laboratori químic que superava qualsevol laboratori universitari existent. A partir de 1890 consolida el reconeixement de la importància dels químics fent de la recerca una ocupació assalariada, per a tota la vida i especialitzada. La recerca es va separar de les altres funcions que feien els químics en la indústria i finalment es van assentar les bases de la industrialització de la invenció. El laboratori es convertí en el centre de l’organització del desenvolupament de la recerca que s’estén i millora contínuament fins a 1914.

No obstant això, la recerca tenia algunes limitacions: es concentrava només sobre alguns aspectes de la química dels colors, el treball del químics encara incloïa algunes anàlisis i desenvolupaments de productes així com el treball rutinari per les patents, i es mantenia un alt grau de turn over dels químics.

A la Bayer, entre 1897 i 1912, el nombre de laboratoris de recerca i de químics recercadors augmenta notablement per una diversificació productiva lligada a una descentralització de la recerca. El 1909, per primera vegada, inverteix de manera consistent en la recerca abans de començar la producció d’un nou producte: la goma artificial. És en aquest període que es creen una sèrie d’infraestructures, com una biblioteca, una oficina per les patents, un laboratori de control, etc. per deixar els químics lliures de fer recerca a temps complet.

Per a estimular els químics, l’empresa utilitzava diferents eines com ara incentius econòmics i participacions als beneficis de les patents, conferències regulars, memòries periòdiques, etc. Però totes aquestes mesures no van evitar que es creés descontentament entre els químics i la direcció de la Bayer pel fitxatge de coordinadors externs i per la hiperorganització del seu treball.

Any rere any no només la recerca va ser acceptada per la indústria sinó que va esdevenir fonamental per al seu creixement i es va crear una industrialització irreversible de la invenció, portant d’una banda a una creixent autonomia de la recerca industrial, i de l’altra, a la conversió de la invenció en una rutina més. Al final, la industrialització de la invenció va portar a una rutina, estandardització, despersonalització i jerarquització de la recerca química que va fer que els químics es tornessin com una mena d’inventors col·lectius o assalariats.

Bayer va utilitzar cada vegada més els químics que sortien de les universitats alemanyes i va patrocinar una reforma dels estudis superiors per estandarditzar la preparació del seus tècnics. El 1906, l’estructura de gestió dels químics va ser completament reformada i el cap del departament de recerca va entrar al comitè de directors, però fins al 1914 la carrera dels químics no tenia cap sortida. De fet, molts dels científics interessats en la producció no entraven al departament de recerca sinó que preferien treballar directament en la direcció dels processos productius.

Aquest perfil baix de la recerca industrial era degut a la seva falta d’autonomia respecte a les exigències de la producció industrial i del mercat. La recerca bàsica, no dirigida a la producció industrial, va quedar als laboratoris privats i estatals. De fet, la producció de publicacions científiques produïdes pels laboratoris de la Bayer els anys 1907-1914 va ser nul·la.

Cada vegada que la Bayer va intentar treure al mercat noves línies productives, com la goma artificial i els productes per la fotografia o la producció d’indi, va ser un fracàs per culpa de les patents, la hiperespecialització en la producció i el baix grau de coneixement del mercat en aquests camps respecte a les altres companyies.

Per tot això es pot dir que la recerca industrial no és la clau mestra per al creixement empresarial. És impossible mesurar la contribució de la recerca industrial al creixement econòmic, mentre que és segur que limita l’entrada de noves companyies al mercat. La recerca industrial no va ser el primer factor d’èxit en el desenvolupament de la indústria dels colors abans de 1914, sinó que la industrialització de la invenció va ser complementada amb les estratègies d’expansió, integració i diversificació.

Laura Gavioli


No hi ha comentaris

maig 12 2016

Espai i temps

Posted in General |

La sessió d’Einstein del Màster en Història de la Ciència em resultà, per sorpresa meva, molt interessant. Sóc físic, he estudiat les seves teories i, a més, he assistit a vàries conferències sobre la història de la ciència en aquest període. La tarda, per tant, es presentava entretinguda, sí, però no tenia la sensació de poder aprendre coses noves, sinó més aviat la d’haver d’estar escoltant-ne de ja sabudes. Els meus presentiments eren totalment incorrectes.

Poder dedicar a Einstein un període de temps mitjanament llarg i pràcticament ininterromput va valer la pena. Durant la primera part, Xavier Roqué va dur a terme una exposició-contextualització completa d’Einstein sense, pràcticament, trepitjar les tres presentacions que hi havia preparades per la segona part.

Una vegada fet el descans, va arribar el moment d’aprofundir en certs aspectes claus a través de les exposicions. Una companya del màster, la Yona, ens féu una xerrada sobre la comprovació experimental, dirigida per Eddington, de la teoria de la relativitat general d’Einstein al 1919. D’aquesta manera, poguerem comprovar una de les raons per les quals Einstein fou près seriosament per la comunitat científica. Ara bé, quines implicacions tenien les demostracions de les teories einstenianes? Aleshores fou el meu torn.

Espai (-) Temps

La meva exposició tractà de contestar una pregunta: en què difereixen l’espai i el temps d’Einstein de l’espai i el temps de la física clàssica? Per fer-ho, vaig repassar la física clàssica i vaig acabar amb la física d’Einstein, agafant el relleu que la Yona em passà.

Per tal de donar una resposta global vaig començar amb les definicions de temps i espai absoluts de Newton. El primer es podria entendre com una escala, una línia, on tots els successos es col·loquen de manera ordenada sobre ella; l’altre, com una habitació buida on s’hi van col·locant objectes, que serien els cossos de l’univers. La visió mencionada fou l’acceptada durant segles, en part gràcies a la sistematització matemàtica i lògica que Euler, Lagrange i Hamilton dugueren a terme. Aquest últim, influenciat per les idees de Kant (afins als conceptes newtonians d’espai i temps), buscà un element geomètric per descriure l’espai (el que ara anomenaríem el vector tridimensional), però acabà trobant el cuaternió, que tenia quatre components i no tres. Aleshores, dividí aquest element en dues parts: la vectorial (element tridimensional) que correspongué a l’espai, i l’escalar (unidimensional), pertanyent al temps. D’aquesta manera, la visió dels absoluts quedà reforçada.

Només per deixar Newton i la mecànica clàssica tancats: en la seva llei de la gravitació universal, l’acció atractiva a distància que sofreixen dos cossos amb massa és instantània.

Una altra part de la física clàssica neix al segle XIX. Gràcies a Oersted, Faraday, Maxwell, Hertz i molts altres existí la primera teoria consistent de camps, la teoria electromagnètica. Una novetat és que, al contrari de Newton, les accions a distància no foren instantànies, la senyal necessita un cert temps per viatjar. Tot i trencar amb Newton en aquest aspecte, en els absoluts no hi ha cap esquerda: la teoria electromagnètica es basava en l’èter com a espai sobre el qual els camps elèctrics i magnètics fluïen. Aquest èter es podia entendre com una espècie de modernització de l’espai absolut. El mateix Lorentz, contribuidor destacat en el desenvolupament de la teoria de la relativitat, ho digué. Ara bé, certs experiments, com el de Michelson i Morley, semblaven desmentir l’existència d’aquest medi (a la física actual no hi ha lloc per a l’èter).

Amb aquest panorama Einstein entrà en escena. Dues branques importants de la física tenien diferent simetria: en la mecànica, un mateix fenomen vist per qualsevol observador sempre es descriurà de manera idèntica; en canvi, en l’electromagnetisme la formulació d’un fenomen dependrà de l’observador. Aquest fet, més l’inexistència de l’éter, la velocitat finita de la llum i altres aspectes no tan acadèmics, portaren Einstein, al 1905, a formular la teoria de la relativitat especial. El model es basa en dos principis: les lleis físiques són iguals i les mateixes per a qualsevol observador inercial; la velocitat de la llum és constant i igual per a tot observador.

Després de comentar breument el segon principi, posat que resulta molt poc intuïtiu, vaig passar un vídeo sobre la simultaneïtat per tal de tornar al que ens ocupava: l’evolució dels conceptes temps i espai. La conclusió que vam extreure del curtmetratge fou que d’un mateix esdeveniment hi poden haver diferents interpretacions, i totes correctes! Aquest fet trenca d’una manera contundent amb Newton, ja que si hi ha més d’una interpretació correcta vol dir que no n’hi ha cap d’absoluta.

La contracció de les longituds i la dilatació del temps van acabar de fer pal·lès el terme relatiu (en contraposició amb el terme absolut) perquè, per una banda, anar més ràpid equival a dir que l’espai es contrau i, per altra banda, dos observadors en sistemes inercials diferents perceben que el temps de l’altre està anant més a poc a poc.

A tall d’exemple, el caràcter relatiu del temps té diverses conseqüències cinemàtiques. Les velocitats no se sumen simplement. Quan un vaixell es mou respecte a la costa, i un mariner es passeja per la cuberta de popa a proa, la seva velocitat respecte a la costa no és exactament la suma de les dues velocitats, tal i com hagués dit Newton. Això és degut a què el temps de terra ferma amb el qual es medeix la velocitat del vaixell no coincideix amb el temps del vaixell amb què es mesura la velocitat del mariner.

I, per acabar amb la meva exposició vaig comparar l’acció a distància de Newton (espai i temps hi són intrínsecs, però ben diferenciats) amb la teoria de la relativitat general d’Einstein a través d’un exemple: si el Sol desaparegués, segons Newton, instantàniament a la Terra ens quedaríem sense la seva llum i seguiríem una trajectòria rectilínia; segons Einstein, una vegada el Sol no existís, trigaríem vuit minuts i uns pocs segons a quedar a les fosques i, a la vegada, rebríem el xoc de l’ona gravitacional creada en el tramat espai-temps (amb Einstein els dos termes s’uneixen, no hi dedico molt temps, ja que a l’exposició prèvia la Yona ja ho va fer).

Després de veure les implicacions, la importància i el trencament que suposen les teories einstenianes, la Laura arrodoní la tarda comentant la vesant social i més pública d’Einstein per així tancar el cercle de manera satisfactòria.

Conclusions i opinió personal

En fi, si bé molts aspectes que sortiren a la sessió ja els coneixia, vaig poder confeccionar una idea mental molt més detallada i precisa. La combinació de la contextualització que va fer Xavier Roqué seguida de les tres presentacions que es complementaren donà com a resultat una sessió molt complerta, segons la meva opinió.

Pel que fa a la meva presentació, serví per assoli l’objectiu proposat, que era saber en què difereixen l’espai i el temps d’Einstein de l’espai i el temps de la física clàssica. Dit breument, per a Newton (física clàssica) hi ha un temps i un espai absoluts; per a Einstein no.

Un altre punt que em semblà interessant fou el de les preguntes: molts comentaris, a causa de l’extens marge temporal que teníem, foren interessants. Un exemple és la pregunta que formulà José Antonio Chamizo quan preguntà sobre la relació entre la velocitat de la llum finita i l’entrellaçament quàntic.

Per acabar, dos comentaris personals. M’agradaria agraïr a Xavier Roqué que em permetés fer aquesta presentació, ja que per tal de confeccionar-la vaig haver de repassar molts conceptes que havia après a primer de carrera i, alguns, els tenia oblidats. De cop i volta, em vaig trobar embrancat fent les demostracions matemàtiques de la dilatació temporal i la contracció espacial, així com també la demostració de la pseudo-paradoxa dels bessons. Preparant l’exposició m’ho vaig passar molt i molt bé.

L’altra reflexió és més trista. Quan vaig cursar l’assignatura de relativitat, a la carrera de física, vaig trobar a faltar una mica de contextualització. Crec que dedicar cert temps, per exemple, a l’inici de l’assignatura de relativitat a ubicar l’alumnat i posar sobre la taula els precedents i la raó per la qual s’estudia Einstein seria molt profitós, ja que deixarien de ser fórmules i prou; tindrien un altre valor afegit, a part del matemàtic i el físic. Almenys jo ho vaig trobar a faltar.

Referències

[Vídeo] Simultaneity – Albert Einstein and the Theory of Relativity. Earbot.com, canal de YouTube. Vídeo penjat al maig del 2007 i consultat a l’abril del 2016. [https://www.youtube.com/watch?v=wteiuxyqtoM]

Manuel García Doncel (1989). El tiempo en la física: de Newton a Einstein. Seminari d’Història de les Ciències, UAB. Enrahonar 15, pp. 39-59.
Jimena Canales, “Las Ficciones de Einstein.” Investigación y Ciencia , no. 453 (junio 2014), pp. 50–51.

Peter L. Galison and D. Graham Burnett, “Einstein, Poincaré & Modernity: a Conversation,” Daedalus (Spring 2003), pp. 1–15. Diàleg basat en Peter Galison, Einstein’s clocks and Poincaré’s maps: Empires of time (New York: Norton, 2003).

Albert Einstein. La teoria de la relativitat i altres textos . Introducció, traducció i notes de X. Roqué. Barcelona: Pòrtic; Institut d’Estudis Catalans; Vic: Eumo, 2000. “Introducció”, pp. 9-30.

Albert Bramon (2011). Apunts de relativitat especial. Institut de Física d’Altes Energies, UAB.

 

Roger Tarrés Rodrigo


No hi ha comentaris

abr. 18 2016

El camí antinatural dels Curie

Posted in General |

Quan parlem de Marie Curie, és evident que la qüestió de gènere serà rellevant. No només per ser la primera dona que rebé un premi Nobel, ni la primera persona en guanyar-ne dos, sinó també per l’organització i recorregut que la van portar a aquí. Helena Pycior al seu article “Marie Curie’s ‘Anti-natural path’: Time Only for Science and Family” analitza la manera com Marie i la família Curie en general gestionen l’àmbit privat per tal de poder dedicar-se a la seva passió, la investigació científica.

Si ens fixem en el títol de l’article ens crida l’atenció la paraula “antinatural”. Aquesta expressió no és genuïna de Pycior, sinó que la recupera dels mateixos Curie, els quals en nombroses ocasions la utilitzen per descriure la seva dedicació al món científic. A què es refereixen per antinatural? Es podrien referir a la natura humana, a la seva natura humana, però si fos així, no seria el camí natural seguir els impulsos que ens guien a dedicar-nos a alguna cosa de manera passional? Si fos així, l’elecció de dedicar-se de manera completa i total a la investigació científica seria, precisament, el camí natural a seguir. El que tenim, doncs, és que quan utilitzen antinatural, estan pensant, no en la natura, sinó en la societat. Bé, el que fan els Curie és no seguir el corrent social dominant del seu moment.

Diem els Curie, perquè no és només Marie qui creu estar seguint un camí antinatural. El primer que veiem utilitzar aquest concepte és el mateix Pierre en unes notes anteriors a conèixer Marie, en les quals explica que no creu que acabi casant-se ja que li sembla molt difícil trobar algú que comparteixi la passió que sent ell per la investigació, i que per tant, li permeti dedicar-se a aquest camí antinatural sense posar-hi límits. Posteriorment Marie també utilitza aquesta expressió per explicar la seva, de dedicació, com a dona i mare, a la investigació científica de manera completa i total. Pycior, de fet, l’aplica fins i tot a la col·laboració que va tenir Irène amb la seva mare al laboratori fins que es va casar.

Hem esmentat l’ús d’aquest concepte per part dels Curie i una mica el perquè, però, què implicava concretament aquest camí antinatural? Per tal que Marie es pogués dedicar a la investigació científica calia deslliurar-se de gran part de les altres tasques que se li atribuïen (i que ella mateixa s’atribuïa) en l’àmbit domèstic. És simptomàtic que en la biografia que va fer Marie sobre Pierre dediqui un capítol sencer a “Matrimoni i organització de la vida familiar. Personalitat i caràcter”, ja que necessitava de la col·laboració de tot l’entorn familiar per tal de poder dur-ho a terme tot. La seva llar era simple i espartana, tenien el mobiliari estrictament necessari per viure, i el mateix s’aplicava a la roba: bàsica i senzilla, per tal de no haver de dedicar a tenir-ne cura i netejar-ho, un temps que podia estar empleat al laboratori.

Més enllà de l’organització domèstica hi havia una qüestió que calia solucionar si Marie i Pierre pretenien (que ambdós ho feien) que ella seguís aquest camí antinatural: la cura de la mainada. El naixement de la filla gran, Irène, hauria pogut esdevenir el punt i final per la carrera de Marie, ja que si s’aconseguia que el gènere no esdevingués una paret per al desenvolupament acadèmic, la maternitat, tot sovint acabava sent-ho, per les dones científiques d’aquest moment. Afortunadament per ella, però, es va donar la circumstància que el pare de Pierre enviudà poc temps després del naixement d’Irène, i per tant, es va mudar a viure amb ells i es va poder fer càrrec primer de la gran, i després de la petita Ève, que va néixer uns anys més tard.

Aquesta dedicació del pare de Pierre respon a una mentalitat liberal per part seva. Una mentalitat que comparteixen els pares de Marie. Ella és filla de dos professors en la Polònia oprimida per l’Imperi Rus, que van decidir donar la mateixa formació, oportunitats i suport a les seves filles dones, que al fill masculí. En el cas de Pierre, el seu pare és un metge que es dedica a tenir cura dels ferits de la comuna de París de 1871. Tenim doncs, dues famílies en les quals les passions i voluntats dels Curie hi encaixen sense problema, que permeten i col·laboren en crear l’ambient idoni per a què ambdós puguin seguir aquest camí antinatural.

Malgrat aquests comportaments revolucionaris i que caminen cap a l’igualitarisme, no acaben d’arribar-hi. Ja hem vist com els Curie no es qüestionaven que qui s’havia de fer càrrec de les qüestions domèstiques havia de ser Marie, però aquesta visió no es veu només en aquest punt. Malgrat que dediquen grans esforços en assegurar que la tasca de Marie no pugui ser obviada i atribuïda a Pierre, en els reconeixements públics no mostren aquesta bel·ligerància. Quan es convida Pierre a congressos Marie l’acompanya, però no intervé, ni participa. Els límits de les possibilitats de Marie es troben allà on la societat té més pes, a l’esfera pública.

Aquest equilibri que havien aconseguit mantenir els Curie perilla amb la mort de Pierre al 1906. Marie, en aquest moment, passa a ser una vídua, sense que la presència de Pierre calmi les preocupacions d’aquella gent més tradicional. Aquest esdeveniment és cabdal, no només pel cop emocional i personal que suposa per Marie, sinó per la posició que adquirirà públicament a partir d’aquest moment. Ja no és una dona compartint el laboratori, la recerca i els honors del seu marit, sinó que ha de construir la seva posició com a científica independent. La mort de Pierre hauria pogut suposar l’allunyament de Marie del món científic, però en canvi en una combinació de reconeixement acadèmic de Marie i homenatge a la figura pública que havia esdevingut Pierre, Marie aconsegueix la càtedra de Pierre i se la considera acadèmicament experta en el seu camp.

Tot això no esdevé pas sense crítiques. Abans de la mort de Pierre ja se l’havia acusat de un comportament “mistressly” (que podríem traduir per manaire o també amant (mistress), en sentit pejoratiu), per tant, un cop enviuda l’atenció que ha de dedicar a la imatge que transmet al públic és encara més important, perquè és una dona sola, coneguda i en un món que socialment es creu que li és aliè. Ha d’esdevenir un model a seguir de sobrietat, control, i cautela. És per això que l’escàndol Curie-Langevin, que destapa la dona de Langevin amb informació que ha aconseguit irrompent en l’apartament que tenen els amants, agafa tanta volada. Afecta no només a la seva imatge pública, sinó també al valor moral de les seves investigacions, i serà el detonant de l’aïllament de Marie respecte les relacions. La seva vida privada posa en qüestió la fiabilitat de la seva tasca com a investigadora.

La història dels Curie és, sobretot, una història sobre la conjugació de l’esfera pública i la privada en ciència. És mostra de com una interfereix en l’altra, i com aquesta interferència és molt major en el cas de les dones. La condició marital i familiar de Marie afecta de manera molt directa la seva carrera científica, tant positivament, proporcionant-li un espai al laboratori i contacte amb els científics més rellevants del seu moment, com negativament, afegint les responsabilitats domèstiques a les científiques, sobretot amb la mort de Pierre i el seu pare, i posant en dubte la seva investigació per qüestions de caire privat. Els Curie articulen el camí antinatural que decideixen seguir i les conseqüències i necessitats que això genera, amb aquelles qüestions que socialment es consideren inadmissibles, i que per tant haurien fet de la seva trajectòria un impossible. Es tracta d’un camí al límit de la societat, empenyent-ne les fronteres tant com poden sense trencar-les, i és aquest límit el què permet que assoleixin les fites que aconsegueixen assolir.


No hi ha comentaris

Next »