Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

jul. 12 2017

Existeix la Small Science?

Posted in General |

En l’actual context en què els grans projectes de recerca científica atreuen una part molt important dels recursos disponibles, ¿podem identificar una altra manera de fer ciència mitjançant un grup reduït de científics i amb un conjunt de recursos materials i econòmics limitats? Existeix una altra manera de fer ciència que històricament, sense desvalorar-la i en contraposició a la big science, podríem etiquetar amb el terme small science?

Una característica de la ciència del segle XX són els grans projectes de recerca internacionals que, per una banda, per ser portats a terme necessiten una quantitat extraordinària de recursos humans, materials i econòmics i, per l’altra, són capaços d’aconseguir-los. És el que coneixem com a big science, grans i costosos projectes mediàtics amb uns objectius que solen ser prefixats, sotmesos a un estricte control burocràtic i polític i que sotmeten a pressió als científics, als tècnics i a d’altres experts que hi treballen per obtenir els resultats en un plaç de temps determinat. En són exemples el CERN, que amb el seu colisionador d’hadrons que ha permès identificar el bosó de Higgs, el projecte de detecció de les ones gravitacionals, la seqüenciació del genoma humà, la capa d’ozó, el calentament global, la predicció de terratrèmols,… Inclús a casa nostra tenim el Barcelona Institute of Science and Technology que engloba sis centres de recerca especialitzats en química, biomedicina, genètica, física d’altes energies, nanociència i nanotecnologia i fotònica.

Ben aviat aparegueren crítiques i preocupacions sobre les conseqüències d’aquesta manera de dur a terme els projectes científics. En un article publicat a la revista Science, el físic Alvin Weinberg apuntà que les conseqüències potencialment negatives eren el predomini dels administradors sobre els practicants en la presa de decisions, la tendència de veure el finançament com la panacea per resoldre problemes científics i les línies progressivament borroses entre l’escriptura científica i popular per atraure el suport del públic (Weinberg, 1961). L’historiador de la ciència Derek De Solla Price n’oferí una avaluació crítica en el seu llibre Little Science, Big Science (de Solla Price, 1963), on es va dedicar a establir les magnituds quantitatives de la mida de la ciència a partir del nombre de científics i de publicacions i els recursos socials assignats a la recerca en ciència i tecnologia, i va postular que s’hauria de fer front a la inevitable la saturació de la ciència a causa del caràcter logístic del creixement exponencial de la seva mida.

En l’actualitat les crítiques se centren en la creixent hegemonia dels grans projectes de recerca científica sobre la resta, en qui i sota quins criteris n’estableix els objectius i les prioritats i en el fet que aquests criteris es basin, generalment, en indicadors quantitatius per facilitar-ne la gestió administrativa pot portar a la priorització projectes de valor científic i pràctic qüestionable. En un context on la big science rep la majoria dels recursos disponibles, posen èmfasi en la importància de poder portar a terme un altre tipus de recerca pel bé del progrés de la ciència i la tecnologia, donat que no podem preveure quins descobriments seran importants pel futur i com en seran d’útils pels avenços científics i tecnològics, on el científic tingui prou autonomia per decidir sobre la direcció de la seva recerca i pugui canviar-la si observa alguna cosa inesperada, inusual, o que, simplement, considera interessant. Es plantejen també que les prioritats científiques es defineixin dins del propi món científic, o almenys una part substancial d’elles, i quina ha de ser la proporció d’aquesta manera de fer ciència perquè el progrés de la ciència en general sigui sòlid; en aquesta línia, proposen com a una bona estratègia finançar grans projectes que generen molts projectes independents a petita escala. En són exemples els articles “The importance of ‘small’ science” de G. Brent Dalrymple (1991), “Big Science Little Science” de Petsko (2009) i “Big, small or mezzo?” de Niki Vermeulen, John N. Parker i Bart Penders (2010).

Pot ser interessant l’opinió de l’Àlvar Sanchez, director d’un petit grup de recerca sobre superconductivitat a la UAB format per cinc membres que sense un cost exorbitant i sense disposar d’equipament sofisticat han aconseguit resultats importants i de molt impacte.

L’Àlvar ens explica que la seva recerca és teòrica, considera que les aplicacions pràctiques venen amb l’èxit del seu treball. Apunta que és clau seleccionar i definir la pregunta a la que ha de donar resposta, constitueix la clau del seu objectiu i és la part de la recerca a la que solen dedicar-hi més temps, un cop aquesta està definida els resultats solen arribar ràpidament i com a conseqüència d’aquesta. De fet, moltes vegades acaben donant resposta a una pregunta diferent que la que havien plantejat inicialment, “cal saber recular quan arribes a un punt mort”, ens explica, ”si apliquem correctament el mètode científic els fracassos són realment l’incompliment de les hipòtesis, pel que també fan avançar la ciència”.

S’organitzen en petits subgrups de treball i es reuneixen com a mínim una o dues vegades per setmana per posar en comú les qüestions, que discuteixen davant d’una pissarra. Considera clau propiciar un espai que fomenti el debat, la creativitat, la inspiració, l’espontaneïtat i l’aparició de noves idees en què els membres del grup hi participin per igual, deixant apartades les jerarquies. Cal temps perquè les idees fructifiquin.

El context actual de competitivitat per aconseguir recursos, en què existeix una forta pressió perquè la recerca científica rendeixi i acompleixi els objectius pels quals ha rebut finançament en un plaç de temps determinat, contrasta amb els criteris de generositat, passió i humilitat que l’Àlvar ens explica que utilitza per seleccionar els seus col·laboradors.

Creu que la ciència que porten a terme és compatible amb la big science perquè hi ha projectes com el bosó de Higgs, les ones gravitacionals o el genoma humà que no es poden portar a terme sense una gran quantitat de recursos humans, materials i econòmics i, en canvi, d’altres avenços potser no s’haguessin produït en un context de pressió per obtenir uns resultats concrets i sense la flexibilitat de poder canviar l’objectiu de la recerca. Per altra banda, molts associen big science amb grans descobriments i small science amb altres d’una categoria inferior, però realment no és així perquè els petits grups de recerca també poden fer grans aportacions. El seu grup n’és un exemple, amb contribucions com aconseguir per primera vegada la invisibilitat dins d’un camp magnètic, del que se’n derivà un article publicat a la revista Science (“Experimental Realization of a Magnetic Cloak”, Science, 2012), o la conducció a distància d’un camp magnètic.

A partir d’aquestes experiències, segurament que n’existeixen moltes més – o això espero -, veiem que és possible fer una recerca científica de qualitat i amb resultats de primera magnitud d’una manera completament diferent a la big science, fora dels cercles de competitivitat, d’exigència de resultats en uns terminis concrets i, en definitiva, de l’estrés que envolta aquests tipus de projectes.

 

Referències:

Dalrymple, G. B. (1991). “The importance of ‘small’ science”. Eos, Transactions American Geophysical Union, 72(1), 1–4.

De Solla Price DJ (1963) Little Science, Big Science. New York, NY, USA: Columbia University Press

Petsko, G. A. (2009). “Big science, little science”. EMBO Reports, 10(12), 1282–1282.

Sanchez, A., Gomory, F., Solovyov, M., Souc, J., Navau, C., & Prat-Camps, J. (2012). “Experimental Realization of a Magnetic Cloak”. Science, 335(6075), 1466–1468.

Superconductivity Group UAB. http://grupsderecerca.uab.cat/superconductivity/content/groups-members

Vermeulen, N., Parker, J. N., & Penders, B. (2010). “Big, small or mezzo?”. EMBO Reports, 11(6), 420–423.

Weinberg AM. (1961). “Impact of large-scale science on the United States: big science is here to stay, but we have yet to make the hard financial and educational choices it imposes”. Science, 134: 161–164.


This entry was posted on dimecres, 12 juliol, 2017 at 12:55 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.