Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

maig 29 2016

Thomas Glick i la ciència espanyola el 1923

Posted in General |

El 1898, després de la Guerra de Cuba, l’elit conservadora espanyola va començar a estimular el debat científic amb l’objectiu de modernitzar la nació. Segons Thomas Glick, aquest clima favorable per la ciència va continuar fins al 1936 i per primera vegada des del segle XVIII els científics espanyols van començar a estar en contacte amb els corrents de la ciència europea.

Pel que fa a la situació de les matemàtiques a Espanya, en aquest període cal destacar la figura de Julio Rey Pastor. Pastor defensava la tesi de que les matemàtiques europees del segle XIX van ser introduïdes a Espanya tot just el 1895 amb els textos de geometria de José de Echegaray, mentre que anteriorment els llibres de text i els plans d’estudis eren una imitació dels francesos anteriors al 1850. El 1915 la Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas (la coneguda com a JAE) va crear el Seminario y Laboratorio Matemático on es va formar la primera generació de matemàtics espanyols moderns, gairebé tots formats a l’estranger. El grup de Rey Pastor juntament amb la Sociedad Matemática de Madrid van ser el nucli de recepció i difusió de la teoria de la relativitat a Espanya. Però el moviment al voltant del Seminario no va poder mantenir aquest paper central gaire temps. De fet, als anys 1920 es va veure com, d’una banda, continuava havent-hi un escàs interès per les matemàtiques superiores, de l’altra, el nucli vital de la disciplina estava format per homes que mai van poder dedicar-se a la docència i van abandonant també la producció de recerques originals.

També en el cas de la física, a la fi del segle XIX, hi havia un baix nivell de formació, que va començar a millorar en la primera dècada del segle XX. La física moderna va rebre un impuls important el 1910 amb la creació del Laboratorio de Investigaciones Físicas de la JAE, amb Blas Cabrera com a director. La total independència d’aquest centre respecte la universitat va envigorir la física espanyola i va atraure els millors investigadors. El Laboratorio no només va tirar endavant determinades recerques, sinó que també va formar professors. Al voltant del 1920 quasi tota la recerca espanyola en física experimental i aplicada es concentrava en aquesta institució.

Els astrònoms de final del segle XIX van produir recerques originals i hi havia una certa disponibilitat de recursos, però els observatoris nacionals es trobaven en males condicions. Després de 1900, l’astronomia espanyola va millorar gràcies a la inversió de recursos en ocasió dels eclipsis solars dels anys 1900, 1905 i 1912, que van atraure molts astrònoms internacionals. El 1912 es va consagrar la maduresa de l’astronomia i de la meteorologia espanyola amb l’Exposición de Estudios Lunares a Barcelona.

Al segle XIX l’estat dels laboratoris espanyols era deplorable: la càtedra de bioquímica de Madrid no va tenir pressupost des del seu naixement, el 1887, fins al 1901. Els anys successius, els pressupostos van ser molt limitats, causant així retards pràctics i teòrics. Els primers canvis van començar poc abans de la 1ª Guerra Mundial amb la creació de laboratoris químics vinculats a la indústria, i el 1920 existia ja una discreta xarxa de laboratoris industrials i privats. Amb l’esclat de la Guerra Civil, els proveïdors de materials de laboratori havien aturat el subministrament dels seus productes, deixant l’exèrcit espanyol i els laboratoris de química i medicina sense instruments. Per tant, va ser necessari produir-los localment. De fet, ja des del 1906 s’havia fundat el Laboratorio de Automática amb Leonardo Torres Quevedo com a director. Torres Quevedo va crear i produir de manera autosuficient molts instruments fonamentals com micròtoms, cardiògrafs, sismògrafs, etc. Però exceptuades algunes subdisciplines i alguns laboratoris com el de l’Instituto de Física de Cabrera, la situació dels laboratoris a les universitats no era bona i es feia necessari anar a l’estranger per fer recerca avançada.

Respecte la relació entre Espanya i Europa un dels problemes més grans va ser la competència lingüística dels científics espanyols, que era fonamental per entrar en contacte amb els principals corrents internacionals. Els científics de la generació precedent havien après idiomes només de manera autodidacta, mentre que alguns dels més joves, gràcies a les iniciatives de la Junta, havien pogut passar una temporada a l’estranger. No obstant això, la qüestió de la competència lingüística continuava essent delicada i representava una dificultat a l’hora de mantenir el nivell de la recerca més puntera. A Espanya el problema de fons era que la infraestructura educativa per ensenyar anglès i alemany era molt dèbil i que als anys 1930 molts dels científics encara continuaven essent autodidactes.

El programa d’ajuts de la Junta per estudiar a l’estranger no va evitar que els investigadors, un cop retornats al país , tinguessin dificultats per poder continuar les línies de recerca al mateix nivell que en els centres internacionals. La continuïtat de les relacions amb aquests centres estrangers va ser vital per mantenir el nivell de la recerca i augmentar la producció científica espanyola.

El moviment d’investigadors europeus cap a Espanya va ser degut principalment als contactes previs realitzats pels científics espanyols a l’estranger, que en els anys 1910-1920 van atraure als seus laboratoris un bon nombre de científics internacionals, sobretots físics. Aquest flux va ser constant a partir de 1920 i va incloure els principals exponents de la teoria de la relativitat. La visita d’Einstein el 1923 va ser cabdal i va reafirmar la respectabilitat científica internacional d’Espanya, posicionant Barcelona i Madrid com a parades del circuit internacional de conferències científiques.

Cap al 1923 les matemàtiques, la física i l’astronomia espanyoles eren representades a la comunitat científica internacional per un nombre reduït d’investigadors. Per poder participaren aquestes recerques , els científics perifèrics primer de tot havien d’adoptar l’idioma del centre i visitar, estudiar o fer recerca a les institucions centrals. Un cop retornats a casa, havien de mantenir correspondència amb els científics d’aquestes institucions per tal de poder continuar les investigacions en els centres locals. El reduït nombre de científics nacionals, també implicava diversos desavantatges: en primer lloc que la investigació de primera línia es reduïa a poques subdisciplines; en segon lloc, que no es podia crear un nucli de consens al voltant d’una teoria; i en tercer lloc, que la falta de competència per les posicions de prestigi entre els membres d’una petita estructura de recerca portava a la imposició del punt de vista del líder sense risc de crítiques. Tots aquests factors acabaven dificultant el desenvolupament de la recerca científica en els països petits situant-los encara més en una posició marginal.

Laura Gavioli


This entry was posted on diumenge, 29 maig, 2016 at 10:02 and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.