Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

Arxiu per abril, 2016

abr. 18 2016

El camí antinatural dels Curie

Publicat a General |

Quan parlem de Marie Curie, és evident que la qüestió de gènere serà rellevant. No només per ser la primera dona que rebé un premi Nobel, ni la primera persona en guanyar-ne dos, sinó també per l’organització i recorregut que la van portar a aquí. Helena Pycior al seu article “Marie Curie’s ‘Anti-natural path’: Time Only for Science and Family” analitza la manera com Marie i la família Curie en general gestionen l’àmbit privat per tal de poder dedicar-se a la seva passió, la investigació científica.

Si ens fixem en el títol de l’article ens crida l’atenció la paraula “antinatural”. Aquesta expressió no és genuïna de Pycior, sinó que la recupera dels mateixos Curie, els quals en nombroses ocasions la utilitzen per descriure la seva dedicació al món científic. A què es refereixen per antinatural? Es podrien referir a la natura humana, a la seva natura humana, però si fos així, no seria el camí natural seguir els impulsos que ens guien a dedicar-nos a alguna cosa de manera passional? Si fos així, l’elecció de dedicar-se de manera completa i total a la investigació científica seria, precisament, el camí natural a seguir. El que tenim, doncs, és que quan utilitzen antinatural, estan pensant, no en la natura, sinó en la societat. Bé, el que fan els Curie és no seguir el corrent social dominant del seu moment.

Diem els Curie, perquè no és només Marie qui creu estar seguint un camí antinatural. El primer que veiem utilitzar aquest concepte és el mateix Pierre en unes notes anteriors a conèixer Marie, en les quals explica que no creu que acabi casant-se ja que li sembla molt difícil trobar algú que comparteixi la passió que sent ell per la investigació, i que per tant, li permeti dedicar-se a aquest camí antinatural sense posar-hi límits. Posteriorment Marie també utilitza aquesta expressió per explicar la seva, de dedicació, com a dona i mare, a la investigació científica de manera completa i total. Pycior, de fet, l’aplica fins i tot a la col·laboració que va tenir Irène amb la seva mare al laboratori fins que es va casar.

Hem esmentat l’ús d’aquest concepte per part dels Curie i una mica el perquè, però, què implicava concretament aquest camí antinatural? Per tal que Marie es pogués dedicar a la investigació científica calia deslliurar-se de gran part de les altres tasques que se li atribuïen (i que ella mateixa s’atribuïa) en l’àmbit domèstic. És simptomàtic que en la biografia que va fer Marie sobre Pierre dediqui un capítol sencer a “Matrimoni i organització de la vida familiar. Personalitat i caràcter”, ja que necessitava de la col·laboració de tot l’entorn familiar per tal de poder dur-ho a terme tot. La seva llar era simple i espartana, tenien el mobiliari estrictament necessari per viure, i el mateix s’aplicava a la roba: bàsica i senzilla, per tal de no haver de dedicar a tenir-ne cura i netejar-ho, un temps que podia estar empleat al laboratori.

Més enllà de l’organització domèstica hi havia una qüestió que calia solucionar si Marie i Pierre pretenien (que ambdós ho feien) que ella seguís aquest camí antinatural: la cura de la mainada. El naixement de la filla gran, Irène, hauria pogut esdevenir el punt i final per la carrera de Marie, ja que si s’aconseguia que el gènere no esdevingués una paret per al desenvolupament acadèmic, la maternitat, tot sovint acabava sent-ho, per les dones científiques d’aquest moment. Afortunadament per ella, però, es va donar la circumstància que el pare de Pierre enviudà poc temps després del naixement d’Irène, i per tant, es va mudar a viure amb ells i es va poder fer càrrec primer de la gran, i després de la petita Ève, que va néixer uns anys més tard.

Aquesta dedicació del pare de Pierre respon a una mentalitat liberal per part seva. Una mentalitat que comparteixen els pares de Marie. Ella és filla de dos professors en la Polònia oprimida per l’Imperi Rus, que van decidir donar la mateixa formació, oportunitats i suport a les seves filles dones, que al fill masculí. En el cas de Pierre, el seu pare és un metge que es dedica a tenir cura dels ferits de la comuna de París de 1871. Tenim doncs, dues famílies en les quals les passions i voluntats dels Curie hi encaixen sense problema, que permeten i col·laboren en crear l’ambient idoni per a què ambdós puguin seguir aquest camí antinatural.

Malgrat aquests comportaments revolucionaris i que caminen cap a l’igualitarisme, no acaben d’arribar-hi. Ja hem vist com els Curie no es qüestionaven que qui s’havia de fer càrrec de les qüestions domèstiques havia de ser Marie, però aquesta visió no es veu només en aquest punt. Malgrat que dediquen grans esforços en assegurar que la tasca de Marie no pugui ser obviada i atribuïda a Pierre, en els reconeixements públics no mostren aquesta bel·ligerància. Quan es convida Pierre a congressos Marie l’acompanya, però no intervé, ni participa. Els límits de les possibilitats de Marie es troben allà on la societat té més pes, a l’esfera pública.

Aquest equilibri que havien aconseguit mantenir els Curie perilla amb la mort de Pierre al 1906. Marie, en aquest moment, passa a ser una vídua, sense que la presència de Pierre calmi les preocupacions d’aquella gent més tradicional. Aquest esdeveniment és cabdal, no només pel cop emocional i personal que suposa per Marie, sinó per la posició que adquirirà públicament a partir d’aquest moment. Ja no és una dona compartint el laboratori, la recerca i els honors del seu marit, sinó que ha de construir la seva posició com a científica independent. La mort de Pierre hauria pogut suposar l’allunyament de Marie del món científic, però en canvi en una combinació de reconeixement acadèmic de Marie i homenatge a la figura pública que havia esdevingut Pierre, Marie aconsegueix la càtedra de Pierre i se la considera acadèmicament experta en el seu camp.

Tot això no esdevé pas sense crítiques. Abans de la mort de Pierre ja se l’havia acusat de un comportament “mistressly” (que podríem traduir per manaire o també amant (mistress), en sentit pejoratiu), per tant, un cop enviuda l’atenció que ha de dedicar a la imatge que transmet al públic és encara més important, perquè és una dona sola, coneguda i en un món que socialment es creu que li és aliè. Ha d’esdevenir un model a seguir de sobrietat, control, i cautela. És per això que l’escàndol Curie-Langevin, que destapa la dona de Langevin amb informació que ha aconseguit irrompent en l’apartament que tenen els amants, agafa tanta volada. Afecta no només a la seva imatge pública, sinó també al valor moral de les seves investigacions, i serà el detonant de l’aïllament de Marie respecte les relacions. La seva vida privada posa en qüestió la fiabilitat de la seva tasca com a investigadora.

La història dels Curie és, sobretot, una història sobre la conjugació de l’esfera pública i la privada en ciència. És mostra de com una interfereix en l’altra, i com aquesta interferència és molt major en el cas de les dones. La condició marital i familiar de Marie afecta de manera molt directa la seva carrera científica, tant positivament, proporcionant-li un espai al laboratori i contacte amb els científics més rellevants del seu moment, com negativament, afegint les responsabilitats domèstiques a les científiques, sobretot amb la mort de Pierre i el seu pare, i posant en dubte la seva investigació per qüestions de caire privat. Els Curie articulen el camí antinatural que decideixen seguir i les conseqüències i necessitats que això genera, amb aquelles qüestions que socialment es consideren inadmissibles, i que per tant haurien fet de la seva trajectòria un impossible. Es tracta d’un camí al límit de la societat, empenyent-ne les fronteres tant com poden sense trencar-les, i és aquest límit el què permet que assoleixin les fites que aconsegueixen assolir.


No hi ha comentaris

abr. 12 2016

Matèria i radiació. La importància dels oblidats.

Publicat a General |

Em dic Roger Tarrés. Sóc alumne del Màster en Història de la Ciència que ofereixen la UAB i la UB i que coordina el CEHIC. Actualment estic cursant l’assignatura titulada M8. De Frankenstein a Einstein i coordinada per X. Roqué. Els temes que toquem a cada sessió són treballats prèviament pels alumnes i, algun d’ells, fa una breu exposició sobre el tema en qüestió. Aquesta publicació està basada en una exposició que vaig escollir fer fa unes setmanes i la seva posterior discussió grupal. L’entrada està dividida en tres parts: primer, l’exposició que vaig fer; segon, la discussió grupal i tercer, una conclusió i opinió personal.

La meva tasca consistia en explicar les relacions entre matèria i energia en les primeres dècades del segle passat. Ara bé, tal i com he anat veient durant el Màster, les particions històriques arbitràries, els segles, no són ineludibles; així doncs, vaig decidir començar la meva exposició al 1895 amb el descobriment dels raigs X per part del científic alemany Wilhelm Röntgen. Una radiació invisible que travessa matèria.

També vaig mencionar Henri Becquerel, descobridor dels raigs urànics a través de l’exposició a l’urani d’unes plaques fotogràfiques protegides amb paper opac. Aquest descobriment al 1896 no és trivial, ja que serà el punt de partida de Curie, la protagonista d’aquest working world que esdevindrà la radioactivitat. Becquerel s’adonà que els raigs urànics provocaven que l’aire conduís l’electricitat, però mai pogué mesurar aquesta ionització.

Aquí és on entra Curie, i també Pierre. Al 1897 disposaven dels instruments necessaris per mesurar la ionització que observà Becquerel. La medició no fou pas fàcil. Utilitzaren el mètode de balança elèctrica basada en la piezoelectricitat i un instrument anomenat electròmetre de quadrants. Duent a terme aquestes mesures acabaren descobrint primer el Poloni i després el Radi. Tot i que a mi m’atrau d’una manera gegant el com, no l’exposaré aquí perquè faria l’escrit molt farragós. Així doncs, em centraré en el per què és important aquest descobriment.

El que Curie anomenà radioactivitat és rellevant perquè era una novetat. El seu descobriment també és cabdal perquè certs principis de la física, com el de la conservació de l’energia, o de la química, com la immutabilitat de la matèria, foren qüestionats. Aquí radica el punt clau del text, ja que sorgeixen problemes que afecten a la matèria i a la radiació. L’energia quantitzada que surt dels materials actius és, per a l’època, descomunal i inesperada.

Amb aquestes qüestions obertes entrem al segle XX. Si fins ara hem vist com aparegueren diferents radiacions ionitzants (raigs X i radioactivitat), l’estructura de la matèria agafa el paper protagonista, més endavant veurem per què. M’agradaria, abans de passar a les següents explicacions, matisar el mot que he fet servir: radiacions ionitzants. No l’hem de confondre amb radiacions. El primer està inclòs dins el segon, que és més general. El terme radiacions fa referència a qualsevol emissió d’energia en forma d’ones: microones, ones de ràdio, la llum… i també fa referència a les radiacions ionitzants, és a dir les que són capaces d’ionitzar l’aire (les més energètiques), com ara els raigs X o els raigs gamma.

Ara sí. Un breu resum dels passos del segle XX en la creació de models atòmics. Al 1904 J. J. Thomson crea el seu: el pastís de panses, on les panses serien “electrons” i la resta de la massa del pastís estaria carregada positivament. Pocs anys més tard, Rutherford observa per primera vegada el nucli atòmic, fet que el portà a concebre un nou model amb un petit nucli positiu i al seu voltant càrregues negatives. Però Niels Bohr qüestiona el model: per què l’àtom no col·lapsa?

Arribats en aquest punt tenim preguntes no resoltes en l’àmbit de radiació i també en el de l’estructura de la matèria. Per tal de resoldre-les, Bohr es recolza en Planck i Einstein.

Planck, ben al principi del segle de les guerres mundials trobà la solució a la denominada catàstrofe ultravioleta, un problema de la física clàssica amb la radiació d’un cos negre (ja comencem a relacionar matèria i radiació), un cos que absorveix tota la radiació: segons els models de l’època, la teoria no s’ajustava a les dades experimentals que relacionaven energia i freqüència. La solució de Planck fou la quantització de l’energia amb els seus quanta. Aquesta discretització permeté a Einstein desciure l’Efecte Fotoelèctric al 1905, i de pas guanyar un Premi Nobel.

Bohr agafà el relleu i, de manera molt resumida, estipulà que el nucli de l’àtom era positiu i que els electrons es trobaven al seu voltant, sí, però no de qualsevol manera. El científic de l’Orde de l’Elefant, Bohr, modelitzà diferents nivells energètics per als electrons, explicant que s’anaven col·locant de menys energia (més aprop del nucli) a més energia. A més, mencionà que els electrons es podien moure entre nivells i/o òrbites emetent o absorvint energia en funció de si descendien de nivell o ascendien, respectivament.

Amb aquesta última frase arribem al primer dels punts culminants del text: amb Bohr, la relació entre matèria i energia queda explicada i les preguntes contestades. Més i tot si hi sumem que al 1916 ell mateix acaba resumint que la naturalesa de l’àtom depèn de la càrrega atòmica i que la radioactivitat és el decaïment del nucli.

El segon punt clau és conseqüència del primer. Tots aquests coneixements entre matèria i energia desenvoquen en la mecànica quàntica, molt present als nostres dies.

Aquesta va ser la meva presentació (o m’hagues agradat que ho hagués estat). Els comentaris van ser molt constructius, ja que em vaig adonar que m’havia deixat una part important de la història, que acostuma a ser la menys reconeguda. En tota l’exposició no vaig mencionar en cap moment de manera detallada la tecnologia de l’època, ni qui la construïa, ni per què la construïa i ni si el món acadèmic de la història que he explicat tenia relació amb aquest altre, etiquetat com el de les research technologies.

A classe sorgiren diversos exemples interessants a partir d’aquesta idea. Per exemple, vaig comentar breument Rutherford però en cap moment vaig dedicar importància a la tecnologia dels aparells utilitzats per a dur a terme el seu fantàstic descobriment. No vull que se m’entengui malament: no estic intentant treure mèrit a Rutherford, ni molt menys, simplement vull alçar la veu en favor de gent que sempre es troba a l’ombra, com la small science amb la big science.

Un altre cas que va explicar Xavier Roqué, i que des que el vaig sentir vaig creure oportú comentar aquí, és el del constructor del camp magnètic més gran, A. Cotton. Si bé aquesta persona no tenia en ment cap aplicació, hi hagué un gran interès en la seva creació per part de diferents agrupacions i es féu servir en molts casos.

Podria, també, explicar el cas dels radioaficionats, que de tant treballar amb els aparells es convertiren en experts en vàlvules i detectors. En fi, d’exmples n’hi ha milers, però crec que amb els exposats la idea queda il·lustrada.

A tall d’opinió personal i conclusió, no queda cap dubte que aquests anys marcaren un abans i un després en la ciència i la societat, però l’exposició que vaig fer només evidencià la part coneguda d’aquest període. La posterior discussió enriquí molt la història ja que sortiren a la llum altres aspectes que ometí.

Aquest últim punt em torna a la meva primera classe entre història i ciència, ja fa una mica més d’un any: allà debatirem què era més gran, història o passat. En aquest escrit la discussió hi és més que mai, ja que, per una banda, el passat és més gran que la història perquè mai no podrem explicar-ho tot i, de fet, el que expliquem estarà condicionat per les nostres ments sense poder ser exactament fidedignes als fets.

D’altra banda, però, també podria dir que la història és més gran que el passat, ja que d’un mateix succés hi poden haver moltes visions diferents, com la meva de l’experiment de Rutherford o la del Dr. Roqué. A més, la nostra visió és doble: tenim constància de fets que van passar i els podem valorar d’una manera diferent a l’època perquè sabem com han acabat o com es troben en l’actualitat.

De què sóc partidari? No importa, el fet és que d’una història a priori acadèmica i lineal sorgiren aspectes que m’aportaren una perspectiva diferent i que, al seu torn, aquest canvi d’orientació em féu reflexionar sobre el tema fins a enllaçar-ho amb la primera classe d’Història de la Física que vaig tenir. El que em sorprèn realment és que he arribat a una conclusió totalment oposada a la qual vaig arribar fa un any enrere. Puc deduïr les raons, però hi seguiré pensant.

Referències

Marie Curie, Pierre Curie. Introducció “Marie Curie, icona ambivalent” per Xavier Roqué, pp. 9-44; i capítols IV, V i VI (Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum i Publicacions URV, 2009).

Roqué, Xavier. “Releer a Curie.” A: Marie Curie. Escritos Biográficos (Bellaterra: Edicions UAB, 2011), pp. 9–32.

Pycior, Helena. “Marie Curie’s “Anti-Natural Path”: Time Only for Science and Family.” A: Pnina Abir-Am and Dorinda Outram, eds. Uneasy Careers and Intimate Lives, Women in Science 1789-1979 (New Brunswick, NJ: Rutgers University Press, 1987), pp. 191–214.

B. Joerges i T. Shinn, “A Fresh Look at Instrumentation. An Introduction”. A: B. Joerges i T. Shinn, eds., Instrumentation Between Science, State and Industry (Dordrecht: Kluwer, 2001), pp. 49–65.

Elena, Alberto. “Skirts in the Lab: Madame Curie and the Image of the Woman Scientist in the Feature Film.” Public Understanding of Science 6, no. 3: pp. 269–278.

J. Agar, Ch.2, “2. New Physics”, in Science in the 20th Century and Beyond (Cambridge: Polity, 2012), pp. 15–43.


No hi ha comentaris