Science is not fun

Opinions personals de membres del CEHIC i alumnes de postgrau

abr. 18 2011

Científics amb barret de fum

Publicat a Postgrau |

La Masó, com tots els altres pobles de la vall del Francolí, té una llarga història d’amor i odi amb la refineria de petroli. Cada dia tots els habitants en veuen les enormes fumeres. En diuen xemaneies, encara que es tracta de columnes de destil·lació i cremadors, majoritàriament. A l’estiu, les flames il·luminen el cel i les teulades, i tothom diu “mira com cremen, avui!” Em sembla que la nova cançó dels Pets -que són de Constantí, el poble més proper a la petroquímica- ens dóna una idea dels termes en què la gent del poble es refereix a aquesta indústria.

[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=y_aYsesjZjs]

No és estrany que la relació amb la refineria, que té una presència tan constant al paisatge, no s’hagi limitat mai a la queixa passiva. Moltes vegades la gent del poble ha respost de manera creativa a la indústria del petroli, amb més o menys èxit. Alguns exemples són més aviat pintorescos: el pagès que anava cada dia al camp amb una màscara antigàs a la moda de la primera guerra mundial, o el pagès que va provar de posar aigua al dipòsit de la seva moto per solucionar el problema energètic. Sobre els efectes de la contaminació, a sobre, tothom en té una teoria diferent, encara que, això sí, impera la sensació unànime que estem ben fotuts.

Altres iniciatives han arribat força més lluny. Una d’elles, de la que parlaré avui, és la que va arribar a ser coneguda com El Manifest de la Masó. Va sorgir com totes les altres. Era l’any 2000 i poc i algú va queixar-se informalment, al bar, en confiança. Algú que n’estava tip de no entendre, després de tants anys de refineria, si ens feia mal o no, de no saber si contaminava molt o poc. Algú cansat, no dels efectes negatius, sinó de la inseguretat i la incertesa. Per un cop, el comentari no va quedar-se aquí.

La Masó, que d’aquí dos paràgrafs veureu com es converteix en seu d’un particular congrés científic…

L’ajuntament de la Masó -governava ERC- va implicar-s’hi a fons. La paraula “manifest” va sonar des del principi. L’objectiu era manifestar alguna cosa: protestar, però de manera ordenada, ser rebels, però per escrit. És per això que, abans que res, totalment a priori, es va decidir fer un manifest. Immediatament, va sorgir un problema evident. Com donaríem crèdit al Manifest de la Masó? Què li donaria validesa, què faria que fos digne de ser escoltat?

Els científics. L’ajuntament, treballant amb la seva pròpia definició de científic, va posar-se a buscar la seva col·laboració en 2 etapes. Primer, es va demanar ajuda a mitja dotzena d’especialistes -ambientalistes, metges- que en un simpòsium especial, van redactar els punts principals del manifest. El primer punt: “no estem en contra de la refineria”, la resta, els peròs: exigències, reclamacions, queixes. En la segona etapa, van decidir buscar firmes de suport de tots aquells “científics que d’una manera o altra, treballen en camps relacionats amb la contaminació i els seus efectes”. No es van buscar només investigadors. S’acceptaven doctors, llicenciats, metges. Qualssevol que pogués parlar amb propietat, qualssevol que pogués firmar amb propietat.

La Refineria. A les nits d’estiu les vistes són espectaculars, i les parelletes acostumen a aparcar el cotxe per mirar-la com si fos una posta de sol. Jo quan era petit em pensava que era una ciutat.

Els números van sorprendre els organitzadors: van recollir gairebé 1000 firmes, publicades periòdicament a diferents setmanaris de la zona. I entre els mil firmants no s’hi incloïen només científics de Tarragona, o de la Universitat Rovira i Virigili. La llista es va estendre fins l’estranger. Abans que hi hagués Facebook, de fet, quan jo encara no tenia internet a casa, els col·legues van cridar a col·legues, i molts van acabar adherint-se al manifest. Es tractava, indubtablement, d’un manifest poc comprometedor “no estem en contra de la refineria”, una queixa tova. I potser gràcies a això, molts van alegrar-se de poder alçar un braç en contra de la petroquímica còmodament. Encara que no sabessin ben bé on queia la Masó

El cas és curiós a molts nivells. És curiós pel llenguatge que es va utilitzar: el manifest no contenia cap terme científic, era planer i entenedor. Era un manifest del poble, i va ser llegit, entès, i fins a cert punt, validat, per la comunitat científica. És curiós per la direcció de la proposta: des de baix de tot, des del Cafè, on generalment només es juga a la botifarra. Com va acabar la història? El Manifest de la Masó es va portar al Parlament de Catalunya, el van discutir amb totes les forces polítiques. Setmanes després, hi va haver canvi de govern. Es va formar el Tripartit, i quan el nou govern es va posar en marxa, el Manifest va caure, d’una manera o altra, en l’oblit. No sé bén bé com, crec que els qui el van tirar endavant tampoc, però suposo que aquestes coses són normals en política. Les 1000 firmes van volatilitzar-se, i ara, els 10 punts del Manifest descansen en una carpeta a l’Ajuntament de la Masó -governa CIU- s’acosten les eleccions, i qui sap si la reciclaran fent neteja.


Aquesta entrada es va publicar el dilluns, 18 abril, 2011 a les 10:14 i s'ha arxivat a Postgrau. Pots seguir qualsevol de les respostes d'aquesta entrada mitjançant el canal d'informació . Pots deixar una resposta o posar un retroenllaç des del teu web.

Deixa un comentari

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.