Arxiu d'etiquetes: traductor

La UAB organitza el primer simposi sobre Manuel de Pedrolo en l’Any Pedrolo

La UAB organitza el simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo” en l’Any Pedrolo que s’ha declarat el 2018 per commemorar el centenari del seu naixement. És el primer dels dos simposis que es faran sobre la figura d’un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Tindrà lloc els dies 11 i 12 d’abril a Barcelona.

“Era molt necessari, gairebé urgent, fer aquest simposi” ha dit la professora Montserrat Bacardí, del Departament de Traducció i d’Interpretació de la UAB, una de les coordinadores del simposi, juntament amb Francesc Foguet, del Departament de Filologia Catalana de la UAB. “El món acadèmic no l’ha estudiat prou, tot i que és un autor que té una obra col.losal” ha afegit. “Cal llegir i interpretar l’obra de Pedrolo amb uns ulls nous”, ha explicat la professora Bacardí.

El simposi Vigència de Manuel de Pedrolo” vol analitzar la importància de l’obra d’aquest escriptor en el marc de la literatura catalana contemporània i aprofundir en els aspectes més rellevants que el converteixen en un clàssic contemporani. Per aquest motiu, es proposa una relectura crítica dels diversos gèneres que va conrear i una revisió sistemàtica, a ulls d’avui, del seu llegat literari.

El simposi tindrà lloc a Barcelona, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), els dies 11 i 12 d’abril. S’iniciarà el dimecres, 11 d’abril, amb una lliçó inaugural de Jordi Coca, que analitzarà “Pedrolo, quaranta-sis anys després” i es tancarà el dijous, 12 d’abril, amb una taula rodona amb els testimonis de la seva filla Adelais de Pedrolo, Anna M.Moreno-Bedmar, Àlex Broch, Joaquim Carbó, Maria Ginés, Guillem Jordi-Graells i Josep Vallverdú. Durant els dos dies diferents investigadors, professors i experts en l’obra de Pedrolo exposaran les seves visions des de diferents punts de vista.

Al novembre la Universitat de Barcelona (UB) acollirà una segona trobada acadèmica al voltant de Pedrolo: les jornades internacionals “Manuel de Pedrolo, una mirada oberta”.  Durant tot l’any, la Institució de Lletres Catalanes organitza tot un seguit d’activitats al llarg del territori català per difondre el llegat literari de l’escriptor lleidatà.

El simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo” està organitzat per la UAB (el Departament de Filologia Catalana i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània), l’Institució de les Lletres Catalanes i la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC). A més, hi col.laboren l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Ajuntament de Tàrrega, la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB, la Fundació Manuel de Pedrolo i el PEN català.

Un autor prolífic poc reconegut acadèmicament
Manuel de Pedrolo (poeta, dramaturg, contista, novel.lista, articulista, traductor), que va néixer el 1918 i va morir el 1990, és un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va dirigir la col.lecció “La Cua de Palla” entre el 1963 i el 1970.

La seva intenció era normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana, la qual cosa volia dir acostar-se a tot tipus de lectors: va experimentar amb el gènere “negre” i amb el de ciència-ficció, passant per la novel.la eròtica o el teatre de l’absurd. També va fer una tasca com a traductor. Va ser un autor molt popular i va rebre una vintena de premis literaris.

L’Any Pedrolo té com a objectiu principal donar a conèixer l’autèntica dimensió de Pedrolo, un autor que que ha estat poc reconegut acadèmicament, eclipsat per una de les seves obres menors, “Mecanostrit del segon origen”, i titllat d’excesivament prolífic i “popular”, en el sentit més pejoratiu del terme.

MÉS INFORMACIÓ DEL SIMPOSI:

Simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo” Any Pedrolo

XVII Premi de Traducció Giovanni Pontiero

Gabriel de la S.T. Sampol /© Rosa Planas

Gabriel de la S.T. Sampol /© Rosa Planas

El Centro de Língua Portuguesa em Barcelona – Instituto Camões i la Facultat de Traducció i d’Interpretació us convidem a l’entrega del XVII Premi Giovanni Pontiero el 26 d’octubre a les 18:00 a la seu de l’Institut Ramon Llull(Avinguda Diagonal 373, Barcelona), on s’entregarà el premi a la millor traducció de llengua portuguesa al català.

Es retrà homenatge al poeta i traductor mallorquí Gabriel S.T. Sampol, que farà la conferència Per què portuguès?. L’autor va ser guardonat amb el VII Premi per la traducció al català de Fetge de Tigre (Fígados de Tigre), de Francisco Gomes de Amorim. Llicenciat en Filologia Catalana, ha publicat diversos llibres de poesia com Vulgata (2004) i Lisbona (2015), i ha traduït autors com António Vieira, Almeida Garrett, Fernando Pessoa i José Saramago.

A l’entrega del XVII Premi Giovanni Pontiero ens acompanyarà també Sol Homar; cantant i percussionista uruguaiana amb la seva música d’estil samba-funk. Ha treballat en diversos grups de teatre i dansa, com a compositora i com a intèrpret i ha fet gires per a dur la seva música al Brasil, l’Argentina, l’Uruguai i Europa. La personalitat homenatjada en la present edició és el Dr. Ángel Marcos de Dios, Professor Catedràtic de la Universitat de Salamanca. Durant l’acte també hi haurà una actuació musical a càrrec de Mireia Latorre.

En l’edició d’enguany han participat un total de 14 traduccions al castellà d’obres literàries escrites originalment en llengua portuguesa.

El guanyador o guanyadora d’aquesta edició, el nom del qual es farà públic a la cerimònia de lliurament del premi, rebrà un xec per valor de 6.000 euros.

De viva veu: estratègies de traducció teatral

De viva veu: estratègies de traducció teatral Conferència del cicle “La cuina del traductor”.
A l’hora d’abordar una traducció destinada a l’escena, un requisit essencial és aconseguir la màxima claredat i versemblança, sovint donant prioritat a recrear la funció per sobre de la literalitat.
L’oralitat, el ritme i l’eufonia del discurs, les ambigüitats, els jocs de paraules, l’humor, etc., són alguns dels aspectes que tractarà, il·lustrats amb exemples reals, el traductor Joan Sellent en aquesta primera sessió de La cuina del traductor d’aquest curs.

També es parlarà de la traducció del vers i de l’experiència de traduir el teatre de Shakespeare.

La conferència se celebrarà el proper dimarts 28 de febrer a les 13h a l’aula 004 de la Facultat de Traducció i Interpretació, i està oberta a tots els membres de la comunitat universitària.

Lloc: Aula 4 (Facultat de Traducció i Interpretació, UAB)
Dia i hora: dimarts, 28 de febrer 13.00h

“La cuina del traductor” Torna el cicle de xerrades-seminaris

Ramon Farrés | Foto de María Jesús Udina

                        Ramon Farrés | Foto de María Jesús Udina

El cicle de xerrades-seminaris “La cuina del traductor”, organitzat per la Facultat i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània, convida professors de la FTI a parlar de les seves traduccions.

El proper dijous, 3 de desembre, a les 13.00 h en la primera sessió d’aquest curs, que tindrà lloc a l’aula 001 (Joan Maragall) de la FTI, Ramon Farrés parlarà de la seva traducció de la Correspondència amb Goethe de Bettine von Arnim.

VAG000015Aquesta obra exposa el testimoni de la relació desigual entre el gran poeta alemany, al cim de la fama i la maduresa, i la seva jove i apassionada admiradora, i al mateix temps un retrat fascinant de l’Alemanya del començament del segle XIX, en el moment de la seva màxima esplendor cultural.

Bettine von Arnim (Frankfurt, 1785 – Berlín, 1859) va ser una destacada figura del romanticisme alemany. Germana del poeta Clemens Brentano i esposa del també poeta Achim von Arnim, va viure en primera persona l’edat d’or de les lletres germàniques. Lloada pel seu talent extraordinari, va publicar diversos llibres, entre els quals el que va tenir més repercussió va ser Goethes Briefwechsel mit einem Kinde (“Correspondència de Goethe amb una criatura”), que inclou les cartes ara traduïdes a Correspondència amb Goethe.

Llicenciat en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona (1985) i doctor en traducció per la Universitat Autònoma de Barcelona (2001), Ramon Farrés treballat com a corrector i traductor en diverses editorials (1984-86), al servei de publicacions del Parlament de Catalunya (1987-88) i a la televisió Deutsche Welle TV (1992-95). Ha estat professor de llengua i literatura catalanes i de traducció alemany-castellà a la Freie Universität de Berlín (1991-94). Des del 1995 treballa a la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Els seus interessos de recerca se centren en la història de la traducció als Països Catalans durant el segle XX i en la traducció literària de l’alemany al català i del català a l’alemany. Dintre d’aquests paràmetres se situava ja la seva tesi doctoral, que va donar lloc al llibre Antoni Pous. L’obra essencial (2005), i posteriorment ha continuat publicant treballs a l’entorn d’aquesta temàtica. Alhora, és autor d’una llarga llista de traduccions de literatura en llengua alemanya, en la qual destaquen els noms de Rainer Maria Rilke, Hannah Arendt, Thomas Bernhard, Elfriede Jelinek, Werner Schwab o Paul Maar. També va tenir cura de l’edició del quart volum del Teatre Complet de Bertolt Brecht (2005).

Data: dijous, 3 de desembre, a les 13.00 h
Horari: 13h
Lloc: Aula 001

 

“L’aroma del temps” per Vicenç Pagès Jordà

Via: elpuntavui.cat

Joaquim Carbó. Foto: Quim Puig

Joaquim Carbó. Foto: Quim Puig

Amable lector: tens moltes possibilitats d’haver llegit algun llibre de Jordi Arbonès (1929-2001), potser sense saber-ho, ja que va traduir-ne més de cent al català (Jane Austen, Anthony Burgess, Raymond Chandler, Lawrence Durrell, Henry Miller i així successivament). Pel que fa a Joaquim Carbó (1932), també supera el centenar d’obres publicades, sense que ara per ara mostri símptomes d’esgotament. El més curiós és que aquests dos grafòmans tinguessin temps per escriure’s cartes, que ara han estat recollides en un patracol de gairebé nou-centes pàgines.

Recomano L’Epistolari Jordi Arbonès-Joaquim Carbó (Punctum), a cura de Montserrat Bacardí, a tots els que es vulguin dedicar a la ficció i a la traducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit constant: no sap si quan hagi acabat el llibre que està traduint tindrà més feina, constata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algunes editorials, rep crítiques vitriòliques. Joaquim Carbó, de la seva banda, treballa totes les hores del dia: escriu llibres i articles, visita escoles, va a reunions, fa de jurat… El llibre mostra les dificultats que tenen dos escriptors catalans que dominen l’ofici per guanyar-se mínimament la vida amb la seva feina, tant durant la dictadura com durant la democràcia.

Múltiples xafarderies

Jordi Arbonès

Jordi Arbonès

Ni l’un ni l’altre perden la il·lusió, tot i les sotragades i les vergassades que reben pel camí. A banda de servir perquè alguns lectors somiatruites aprenguin a tocar de peus a terra, l’epistolari inclou múltiples xafarderies que, una vegada posades en fila, serveixen per fer-se una idea de com va funcionar la cultura catalana a finals de segle vint. En aquest sentit, hem d’agrair la sinceritat de Carbó, que feia de cronista a Arbonès, instal·lat a l’Argentina. Com que les cartes no eren escrites per ser publicades i han aparegut sense amputacions (al contrari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà servei), conserven l’aroma del temps.

El que impressiona més és la gran quantitat de referents que semblaven sòlids i que han anat desapareixent sense contemplacions: editorials com Laia i Llibres del Mall, publicacions com Saber i El Món, escriptors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han perdut la seva ascendència, igual com els gairebé oblidats processadors Amstrad, que van revolucionar la manera d’escriure i que avui dia no tenen ni el valor d’una rampoina. A la introducció, Joaquim Carbó fa un resum exacte de l’argument: “Greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions i, fins i tot, alguna alegria.”

 

Cristian De Nápoli guanyador del Premi de Traducció Giovanni Pontiero 2014

Cristian De NápoliEl dia 20 de maig tingué lloc a la Facultat de Traducció i d’Interpretació (FTI) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) la cerimònia de lliurament del XIVè Premi de Traducció Giovanni Pontiero.

Organitzat pel Centro de Língua Portuguesa / Instituto Camões de Barcelona amb la col•laboració de la FTI. El guanyador d’aquesta edició és el traductor argentí Cristian De Nápoli per la traducció de la Antología sustancial de poemas y canciones de Vinicius de Moraes, publicada l’any 2013 per l’editorial Adriana Hidalgo Editora.

Antología sustancial de poemas y canciones - Cristian De NápoliLa Antología sustancial de poemas y canciones recull 100 poemes i 20 cançons del poeta, músic i diplomàtic brasiler Vinicius de Moraes, reconegut mundialment per ser un dels autors de la cançó Garota de Ipanema. A més, també integra una completa cronologia i una entrevista al poeta, realitzada pels seus amics.

La cerimònia acadèmica fou presidida per l’Excm. Vicerector de Relacions Internacionals de la UAB, Sr. Lluís Quintana; la Degana de la Facultat Traducció i d’Interpretació, Sra. Laura Santamaria; L’Excm. Sr. Cònsol General de Portugal a Barcelona, Dr. Paulo Teles da Gama; la Coordinadora de l’Ensenyament del Portuguès Llengua Estrangeran Espanya i Andorra, Dra. Filipa Soares, i el Director de l’Instituto Camões de Barcelona, Sr. Jordi Cerdà. També hi van ser presents la Degana de la Facultat de Filosofia i Lletres, Sra. Teresa Cabré, i del Director del Centro Cultural do Brasil de Barcelona, Dr. Wagner Novaes.

Enguany, els organitzadors del premi van decidir retre homenatge a la professora i investigadora Helena Tanqueiro, directora de l’Instituto Camões de Barcelona des de la seva creació, l’any 2001, i fins l’any passat. El poeta, professor i traductor Francesc Parecerisas, i la professora de portuguès Regina Saraiva han destacat l’amistat i la profunda dedicació de la Dra. Tanqueiro.

L’acte ha comptat amb la participació d’estudiants de portuguès de la UAB que han interpretat les cançons Maio maduro maio, Garota de Ipanema i Água de beber.

Cristian De Nápoli (Buenos Aires, 1972) és poeta, editor i traductor. Entre les seves publicacions destaquen els llibres de poesia Límite bailable (1999), El ring (2005) i Los animales (2007). És un gran divulgador de la poesia hispanoamericana i brasilera contemporànies i ha organitzat festivals de poesia a la seva ciutat. Ha traduït poemes d’autors brasilers com Joca Reiners Terron, Angélica Freitas, Ricardo Domeneck, Elisa Andrade Buzzo, Sérgio Sant’Anna, Marcelino Freire, Milton Hatoum, Nelson de Oliveira o João Gilberto Noll, entre d’altres. L’any 2006 va rebre el Premi ciutat de Medellín, atorgat pel Festival Internacional de Poesia d’aquesta ciutat colombiana.

Aquest premi, que ret homenatge al gran traductor Giovanni Pontiero, s’atorga des del 2001 a la millor traducció al català o castellà d’una obra literària de qualsevol gènere escrita en llengua portuguesa, de manera alterna cada any, i té una dotació de 6.000€.

En l’edició d’enguany s’han presentat 12 traduccions enviades des de diferents punts de l’Estat espanyol i de l’Amèrica del Sud.

Tercera sessió del cicle de xerrades-seminaris “La cuina del traductor”

shandyEl proper dimarts 6 de maig Gabriel López Guix parlarà de la seva traducció al castellà de la versió en format de novel·la gràfica de l’obra Tristram Shandy de Laurence Sterne.

El cicle de conferències-seminaris “La cuina del traductor”, organitzat per la Facultat i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània GETCC, convida professors de la FTI a parlar de les traduccions que han fet o de les que fan actualment.

En aquesta tercera sessió, que tindrà lloc a les 11.00 h a l’aula 2 (Carles Riba) de la FTI, Gabriel López Guix comentarà les dificultats plantejades per la traducció al castellà de la versió en format de novel·la gràfica que el prestigiós dibuixant britànic Martin Rowson va fer de l’obra Tristram Shandyde Laurence Sterne.

Gabriel López Guix és traductor i professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre altres autors, ha traduït obres de Julian Barnes, Joseph Brodsky, Lewis Carroll, Douglas Coupland, Joseph Heller, David Leavitt, Ian McEwan, Michel de Montaigne, Saki, George Saunders, Vikram Seth, George Steiner o Tom Wolfe. Ha prologat i coordinat la traducció col·lectiva de Cuentos completosde Saki i, d’aquest mateix autor, ha publicat una edició crítica d’Alicia en Westminster. Així mateix, ha antologat i traduït el volum Cuentos de la Gran Guerra, i és autor d’una edició crítica en format electrònic de Tres soliloquios de Mark Twain. Tradueix habitualment per a la premsa escrita i és col·laborador des de la seva creació de la secció «El Trujamán» del Centro Virtual Cervantes. A més, codirigeix les revistes digitals Saltana, dedicada a temes de literatura i traducció, i 1611, consagrada a la història de la traducció.

Dia: dimarts 6 de maig
Hora: 11.00 h
Lloc: Aula 2 (Carles Riba) de la FTI

Jordi Mas López: “Sento el silenci com a part del poema”

Per D. Sam Abrams
Via nuvol.com

D. Sam Abrams entrevista el traductor Jordi Mas López, autor de la traducció catalana de ‘L’estret camí de l’interior’ de Matsuo Bashô, el darrer diari de viatge de l’escriptor japonès, obra considerada un dels cims de la literatura japonesa clàssica.

Jordi Mas López | © Marcelo Aurelio

Jordi Mas López | © Marcelo Aurelio

D. Sam Abrams: En parlar de L’estret camí de l’interior de Matsuo Bashô afirmes «llegint el seu diari tenim encara la sensació de trobar-nos molt a prop seu, de comprendre’l perfectament.» Arran d’aquesta afirmació et volia preguntar per la proximitat i actualitat dels clàssics i per la possibilitat de comprendre del tot les proses i els poemes de Bashô, sobretot per als lectors occidentals.

Jordi Mas López: Amb quest «entendre perfectament» volia fer referència a la sensació que tens quan parles amb algun amic, o amb una persona amb qui t’avens, que diu coses que tu també penses o que pots compartir. Crec que, amb l’obra de Bashô, pots tenir aquesta sensació. Bashô reflexiona sobre temes que són rellevants avui dia: sobre qui som, i com ens relacionem amb el nostre entorn, tant natural com social. Hi ha qui diu que una obra forma part del cànon dels clàssics mentre pugui ser llegida amb interès, quan transcendeix la seva pròpia generació. En aquest sentit, L’estret camí de l’interior és un clàssic universal, que ens diu coses en un temps i en un espai totalment aliens als originals. Hi ha lectors que potser dubtarien a acostar-se a una obra escrita al Japó del segle XVII, però quan et poses a llegir aquesta, diria que la sensació és de proximitat i, gairebé, d’intimitat amb l’autor. Sens dubte, no entendrem el text «del tot», però, personalment, no crec que mai es pugui entendre res «del tot», ni en literatura ni en cap altre àmbit, i, en qualsevol cas, Bashô és prou savi per no voler donar respostes tancades a les preguntes que es planteja.

Seguir llegint a nuvol.com

 

Parcerisas i la màgia de la traducció

Por Vicent Alonso.
via: elpais.com

Sense mans / Metàfores i papers sobre la traducció

“El traductor sempre ha de descobrir un punt de vista nou: el de la seva llengua”

Llegint Sense mans. Metàfores i papers sobre la traducció (Galàxia Gutenberg / Cercle de lectors, 2013) m’he sentit al cor mateix dels problemes d’un ofici que ocupa un lloc primordial en la cultura humana. I això potser perquè Francesc Parcerisas, l’autor, no ha confegit un tractat acadèmic, sinó que ha deixat de banda tota l’ostentació erudita i ens hi ha portat directament, sense disquisicions més aviat supèrflues, en un volum que, dedicat als seus alumnes, té l’origen en l’experiència pedagògica acumulada per l’autor al llarg d’anys de dedicació a l’ensenyament.

Francesc Parcerisas. © Marcelo AurelioLes paraules de Carles Riba que obrin el volum contribueixen notòriament a situar una bona part dels trets que defineixen el punt de vista de Parcerisas sobre el fet de la traducció, com ara una certa identificació entre el fet de traduir i el de llegir, que Riba, un dels nostres grans traductors, formula amb claredat en les paraules citades: “És en l’home el misteri, no en l’obra d’art: ella dura, exigint sempre uns ulls nous que contemplin i que hi vegin més d’actual. Traduir, així mirat, ¿fóra res més que llegir assajant una forma a la personal interpretació? I el qui bonament llegeix, si llegeix bé, ¿què fa sinó traduir per a ell —més provisionalment encara?”.Però l’experiència de Parcerisas, com és ben sabut, no es limita a les aules universitàries i aquest volum en dóna compte de sobres.

Certament, el lector s’hi veu més aviat convidat a una mena de viatge pels territoris de la lectura des d’una perspectiva quasi autobiogràfica que enllaça els problemes centrals de la traducció amb les preocupacions pedagògiques de l’autor, però també amb les seues ocupacions com a traductor de Tolkien, Russell, Heaney, Pound, Pavese, Rimbaud…, o com a director literari (des del 1986 fins al 1993 fou director literari de la col·lecció Clàssics Moderns de l’editorial Edhasa) o amb fets més aviat quotidians que ens porten per exemple a passejar sense presses pel mercat de Sant Antoni a la recerca d’alguna petita joia o simplement pel plaer de fullejar llibres que “algun dia van fer la felicitat d’altres lectors”.

No ha d’oblidar-se, tanmateix, que, a pesar de les formes, a pesar de la voluntat de dir sense erudicions i gairebé sempre guiant-se per l’anècdota intel·ligent o pel símil pedagògicament valuós (el traductor, no com a viatger, sinó com a contrabandista o espia, de manera que l’agent doble esdevé el paradigma perfecte del traductor; “la traducció com a illa entre dos continents, com a punt entre dues cultures” que Parcerisas construeix a partir del cas singular de l’illa de Dejima on els japonesos deixaven en quarantena totes les influències occidentals), aquest Sense mans és una reflexió sagaç sobre el món de la traducció que, lluny d’aturar-se en idees generals, prefereix esmentar-les de passada (“la traducció és la columna vertebral de la cultura humana: no hi ha un sol acte de la nostra vida que no estigui relacionat, d’una manera o d’una altra, amb la traducció”) i dirigir-se a l’anàlisi específica de problemes, com ara el de la fidelitat a l’original, que li permet recrear-se en la defensa del Carner traductor de Dickens, o el de l’autotraducció, que li recorda el quadre de Dalí El gran masturbador: “L’autotraducció podria ser interpretada com el gran escenari de l’autoplaer, l’escenari de la pulsió, de la imaginació, de la mecànica excitatòria i de l’orgasme final tot en una sola acció”. Fa goig passar les pàgines d’aquest llibre i trobar-te amb els problemes centrals que ja has vist enunciats ací o allà, però que ara se’t plantegen des de la concreció que permet un llibre determinat, un fet singular de la nostra cultura o de la universal, o alguna de les disjuntives crucials amb què ensopega l’ofici.

Segurament, les opcions de Parcerisas no sempre mereixeran l’aprovació general. Pense, per exemple, en la seua defensa sistemàtica i enraonada de les “traduccions de sang plebea”, per contraposició amb “les de sang blava”, elaborades per traductors anònims, modestos, que “sovint són els peons que tallen els escaires del granit més dur, mentre que alguns dels més reconeguts només pasten sota els focus un fang molt tou.” I pense també, a propòsit del gran esforç de la nostra cultura per a incorporar obres d’altres cultures, en la seua denúncia dels “mestretites dedicats a fer la carrera del paparra” que burxen “amb llur panòplia erudita en els detalls i les imperfeccions d’algun cas concret mentre perden de vista el conjunt i tot allò que el conjunt ha representat i encara representa”.

Potser Parcerisas sí que obtindrà l’aprovació unànime quan conclou amb un darrer símil per a definir la traducció, el de la màgia. Com el mag que ens sorprén amb mocadors de color dins la màniga o amb una cigarreta encesa que fa eixir de l’orella, “el traductor sempre ha de descobrir un punt de vista nou: el de la seva llengua”. I el que és més decisiu: ho ha de fer com el mag, sense descobrir-ne el misteri, fent-nos creure que allò que llegim, incorporat amb saviesa a la nostra llengua, és la cosa (la història, la idea, el vers…) més natural del món.