Arxiu d'etiquetes: Jordi Arbonès

Epistolari Jordi Arbonès – Joaquim Carbó, un cercle que es tanca

Per JCENTELL.

epistolariL’estiu és el moment de les lectures que anem apilant a la tauleta de nit i que, per manca de temps i de son, queden aparcades. Esperem amb delit aquest oasi que ens permet agafar un llibre, assaborir-lo lentament sense haver de fer lectures en diagonal, aturant-nos per marcar les frases boniques amb el retolador fluorescent, escriure notes al marge, disfrutar… Una és la que comentem a continuació.
Vaig tenir la sort que la Montserrat Bacardí, professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona, em fes a mans una joia que es titula Epistolari Jordi Arbonès -Joaquim Carbó.

arbones-carboEl volum en qüestió té gairebé 900 planes i recull les cartes que en Joaquim Carbó i en Jordi Arbonès es van escriure, un a Barcelona i l’altre a Buenos Aires, amb intervals, des de el 1967 fins al 2001. Són 197 cartes, més o menys extenses.

Ara l’he acabat, i com passa sovint quan ens ho passem bé, amb certa ràbia perquè sempre en volem més.

 

Llegir més:
Pàgina personal de Jaume Centelless

 

“L’aroma del temps” per Vicenç Pagès Jordà

Via: elpuntavui.cat

Joaquim Carbó. Foto: Quim Puig

Joaquim Carbó. Foto: Quim Puig

Amable lector: tens moltes possibilitats d’haver llegit algun llibre de Jordi Arbonès (1929-2001), potser sense saber-ho, ja que va traduir-ne més de cent al català (Jane Austen, Anthony Burgess, Raymond Chandler, Lawrence Durrell, Henry Miller i així successivament). Pel que fa a Joaquim Carbó (1932), també supera el centenar d’obres publicades, sense que ara per ara mostri símptomes d’esgotament. El més curiós és que aquests dos grafòmans tinguessin temps per escriure’s cartes, que ara han estat recollides en un patracol de gairebé nou-centes pàgines.

Recomano L’Epistolari Jordi Arbonès-Joaquim Carbó (Punctum), a cura de Montserrat Bacardí, a tots els que es vulguin dedicar a la ficció i a la traducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit constant: no sap si quan hagi acabat el llibre que està traduint tindrà més feina, constata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algunes editorials, rep crítiques vitriòliques. Joaquim Carbó, de la seva banda, treballa totes les hores del dia: escriu llibres i articles, visita escoles, va a reunions, fa de jurat… El llibre mostra les dificultats que tenen dos escriptors catalans que dominen l’ofici per guanyar-se mínimament la vida amb la seva feina, tant durant la dictadura com durant la democràcia.

Múltiples xafarderies

Jordi Arbonès

Jordi Arbonès

Ni l’un ni l’altre perden la il·lusió, tot i les sotragades i les vergassades que reben pel camí. A banda de servir perquè alguns lectors somiatruites aprenguin a tocar de peus a terra, l’epistolari inclou múltiples xafarderies que, una vegada posades en fila, serveixen per fer-se una idea de com va funcionar la cultura catalana a finals de segle vint. En aquest sentit, hem d’agrair la sinceritat de Carbó, que feia de cronista a Arbonès, instal·lat a l’Argentina. Com que les cartes no eren escrites per ser publicades i han aparegut sense amputacions (al contrari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà servei), conserven l’aroma del temps.

El que impressiona més és la gran quantitat de referents que semblaven sòlids i que han anat desapareixent sense contemplacions: editorials com Laia i Llibres del Mall, publicacions com Saber i El Món, escriptors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han perdut la seva ascendència, igual com els gairebé oblidats processadors Amstrad, que van revolucionar la manera d’escriure i que avui dia no tenen ni el valor d’una rampoina. A la introducció, Joaquim Carbó fa un resum exacte de l’argument: “Greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions i, fins i tot, alguna alegria.”

 

L’entusiasme es deia Elena

Elena Carné.  © Marcelo Aurelioper Dolors Udina. Barcelona, ​​05/03/2014

Ha mort Elena Carné (1952-2014), professora de la Facultat de Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entusiasta de l’obra del traductor Jordi Arbonès, havia investigat a fons la intervenció de la censura en les traduccions de Henry Miller al català.

Ara fa uns anys, quan ja ratllava la cinquantena, l’Elena va entrar com a estudiant a la Facultat de Traducció de la UAB i va ser una d’aquelles alumnes que qualsevol professor donaria el que fos per tenir a classe: unes ganes d’aprendre i de col·laborar francament poc habituals i un entusiasme que facilitava molt el paper de qui mirava de suscitar interès en els alumnes.

Passats els quatre anys de carrera, amb les ganes d’aprendre intactes i amb una vocació didàctica que, si bé tardana, era manifesta, va començar a fer classes de traducció del castellà al català i va preparar diversos treballs sobre les traduccions de Montserrat Abelló (recordo especialment la seva apassionada intervenció en la celebració dels 90 anys de la poeta), a qui va ajudar a arreglar papers i va acompanyar durant un temps. També va començar a preparar la tesi doctoral sobre el traductor Jordi Arbonès i va assistir a uns quants congressos per exposar diferents aspectes de les traduccions que Arbonès havia fet des de l’Argentina. Potser un dels darrers congressos al qual va assistir va ser a Las Palmas de Gran Canària, ara fa poc més d’un any, quan semblava que havia pogut deixar enrere la rosegadora malaltia que se li havia manifestat un any abans. Allà vaig gaudir (professora esdevinguda alumna) de la seva exposició sobre la censura en la traducció de Primavera negra de Henry Miller, de la qual havia seguit els passos en una investigació al Archivo General de la Administración d’Alcalà d’Henares. Em va cridar l’atenció la seva capacitat de comunicació, la sorpresa que era capaç de transmetre a tots els que l’escoltàvem, amb aquella seva tonada característica de no poder-s’ho creure, davant els arguments surrealistes dels censors d’una època no tan llunyana.

Avui és un dia trist per a tots els que l’estimem i per als que treballem a la Facultat de Traducció: hem perdut una de les persones més entusiastes que teníem i que sempre trobava la manera d’animar-nos a tots.

Trem la darrera fulla del pollancre
amb la basarda de tanta solitud.

via: http://www.nuvol.com