Biografies lingüístiques

Textos per a la sostenibilitat lingüística

Des 23 2009

Marco Pasqualini

Posted in General per 1234490 |

Hola! Em dic Marco, sóc italià i la meva passió… són les llengües!

Com és freqüent a Itàlia, vaig començar a estudiar els idiomes bastant tard. El meu primer contacte va ser amb l’anglès. Però el verdader moment on vaig conèixer l’importància de parlar una llengua estrangera va ser a onze anys, quan vaig marxar tres setmanes a Anglaterra per fer un curs d’estiu. Allà vaig conèixer molta gent de tot el món, i l’anglès va ser un dels mitjans per descobrir tot un món diferent.

La segona llengua que vaig estudiar va ser el francès. Em vaig enamorar d’aquest idioma, de la seva fonètica i també de la seva gramàtica – tot i que podria semblar molt estrany – però la gramàtica pot ser un joc: jugar amb les regles pot ser molt divertit. I la grafia també contribueix a fer aquesta llengua bonica: els accents freqüents són com notes de una musica dolça.

El meu amor i la passió pel francès m’ha fet aconseguir un nivell molt bo. Els francesos sempre em demanen veure el meu carnet d’identitat perquè creuen que sóc francès. També vaig treballar com a professor de francès a Milà i per això he pogut descobrir el plaer de transmetre la meva passió als altres.

Amb aquestes bases, i amb l’ajuda del llatí (i també del milanès, que parlo gràcies als meus majors!), vaig escollir començar a estudiar el castellà.

Vaig fer un curs de tres setmanes a una escola de llengües i vaig veure que si es parlen dos llengües romàniques és molt fàcil aprendre’n d’altres! Quan vaig arribar a Barcelona la decisió estava presa: ara, català! Com podia entendre una societat, en la que havia de viure, sense parlar la seva llengua? La gent que ve a Catalunya tendeix a excloure la possibilitat d’estudiar el català: “tothom parla castellà”! Aquest raonament em sembla molt superficial. Abans tot, el català és la novena llengua més parlada a Europa i, des de 2006, és una llengua oficial de la Unió europea. A més, és molt fàcil si es parlen altres llengües romàniques i el seu aprenentatge contribueix a fe l’estudi d’altres idiomes que venen del llatí.

Per tant, segons la meva experiència, us donaré dos consells:

  • Apreneu les llengües que us agraden, i no us baseu només en el numero de persones que les parlen. Totes les llengües son útils!
  • Si parleu unes llengües romàniques, intenteu aprendre’n més. Amb dos llengües que venen del llatí, podeu aprendre totes les llengües romàniques molt fàcilment!

1 comentari

Oct 14 2009

Jorge Salgado

Posted in General per Jorge Eduardo Salgado Mariño |

Jo vaig néixer a un continent que posseeix una gran riquesa i diversitat lingüístiques. Encara avui dia s’hi parlen uns quants centenars de llengües (entre 600 i 700), però, desgraciadament, la majoria d’aquestes llengües estan desapareixent ja que cada cop menys gent les fa servir. Els pobles indígenes representen una part minoritària en alguns països llatinoamericans i Colòmbia és precisament un país amb un número molt reduït d’indígenes. Segons l’Ethnologue, el meu país no té més que cinc cents mil parlants de llengües ameríndies per una població de quaranta-cinc milions de persones. Segons la Wikipedia, “avui només l’1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums”. No obstant això, Colòmbia posseeix més de seixanta llengües que són, a més a més, reconegudes en la nostra constitució. Una diversitat que afronta una clara inferioritat enfront del castellà (anomenat d’aquesta manera en la constitució, i no espanyol).

Jo, com el noranta-nou per cent dels colombians, vaig aprendre el castellà de petit i aquesta va ser durant alguns anys l’única llengua que coneixia. Les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències… és sempre el castellà la llengua que tendeixo a fer servir per a expressar-los. Amb els anys, els meus viatges (algunes immersions de poques setmanes a Equador, Perú i Bolívia i ara que estic vivint a Barcelona) i els mitjans de comunicació (que, sense sortir del país, ens permeten de tenir un contacte amb algunes altres varietats de l’espanyol, encara que no amb totes) em van fer prendre consciència de l’existència de diferències entre les diferents varietats de castellà parlades en diferents països i en diferents zones d’un mateix país. No gosaria dir que parlo una llengua diferent del castellà (el colombià, per exemple) perquè és clar que tots els castellanoparlants ens entenem sense moltes dificultats quan fem servir una llengua que podríem dir “estàndard”. Però, d’altra banda, és clar que la varietat “bogotana” del castellà que parlo és, en el fons, la llengua en la qual jo puc ser jo mateix de la manera més natural. Hi ha un lligam d’identificació força important entre el bogotano i jo.

Per a seguir un ordre cronològic, la segona llengua que forma part del meu repertori lingüístic és l’anglès. Com la majoria de colombians escolaritzats, vaig estudiar anglès des de l’escola primària fins a la universitat. I com per a la majoria de colombians, aquesta llengua es va convertir per a mi en una matèria més en la qual es repeteixen estructures gramaticals i es memoritzen diàlegs sense saber allò que volen dir. La dimensió comunicativa hi és completament absent i com que l’anglès, malgrat la seva omnipresència, no representa una veritable necessitat en un país en què parlar una llengua estrangera a penes comença a ser valorat, no vaig aconseguir mai de tenir una motivació real per dedicar-me amb interès al seu aprenentatge. Vaig progressar, però, en alguns moments particulars en què el meu interès general per les llengües em va emmenar a aprofundir en certs aspectes del funcionament de l’anglès. I, de totes maneres, mai no he esquivat l’anglès i per tant sóc en contacte permanent amb aquesta llengua a la xarxa i en els meus estudis. Per tant, el meu coneixement de l’anglès continua essent principalment passiu i sóc pràcticament incapaç de comunicar de manera fluida en contextos reals. Vaig intentar diverses vegades d’estudiar més formalment l’anglès però sense gaire èxit. Ara, amb el màster que estic fent, em vaig atrevir finalment a començar a produir escrivint una ponència per a un congrés que va tenir lloc fa tres mesos. L’experiència em va motivar molt perquè em vaig adonar que tinc una quantitat impressionant de coneixements passius i que només he de començar a parlar o escriure perquè el meu cervell s’activi i comenci a produir. És per això que em vaig decidir a fer la prova de nivell al Servei de Llengües. Acabo de començar el nivell 5. No és la millor solució perquè necessito sobretot fer servir el meu anglès més aviat que continuar estudiant-lo, però almenys em permet de mantenir un contacte regular esperant l’ocasió de fer una immersió en un país angloparlant, mai no ho he fet i crec que seria molt útil.

La meva tercera llengua es l’italià. Al revés de l’anglès, aquesta decisió va ser completament voluntària. Tenia uns tretze o catorze anys quan vaig dir al meu pare que jo volia parlar italià. Ell no va entendre per què jo volia parlar una llengua que no té pràcticament cap utilitat a Colòmbia però, finalment, va accedir i em va comprar un curs amb cassets. L’aprenentatge autodidàctic de l’italià es va convertir en la meva activitat més important durant dos o tres anys. La meva primera motivació era la música ja que m’agradaven molt els cantants italians com Laura Pausini, Eros Ramazzotti, etc. Poder entendre les lletres de les seves cançons era el meu primer motor. Tanmateix, era el final dels anys noranta i precisament Internet va arribar a casa meva aleshores. Em recordo que hi havia un xat, un avantpassat dels xats actuals que es deia PowWow, en el qual els altres veien les lletres aparèixer a mesura que s’escrivia. Jo em vaig convertir en fanàtic d’aquesta aplicació. A més a més de tot això, jo m’ho vaig arranjar per trobar alguns llibres i començar a llegir. No era fàcil mantenir el contacte amb l’italià però la meva motivació em va ajudar molt per fer-ho. Es tracta d’una experiència radicalment oposada a la que havia tingut amb l’anglès, la producció no va ser mai un problema. Més endavant, vaig fer tots els curs d’italià que hi havia a la meva universitat i vaig fer diverses immersions a Itàlia d’una o dues setmanes cada vegada (perquè m’agrada no solament la llengua sinó tot el país i l’he recorregut de Milan à Nàpols, incloent Sardenya i Sicília).

La quarta llengua amb la qual vaig tenir un contacte molt breu és el portuguès. Estava encara al col•legi i gràcies a l’italià havia començat a sentir gust per les llengües. Volia intentar-ho amb una altra llengua romànica i em vaig dir que el portuguès era una bona idea. Vaig comprar un llibre (crec que eren exercicis de comprensió escrita) i vaig intentar algunes interaccions al PowWow. L’experiència, però, no va durar molt de temps perquè era el meu últim any de col•legi (amb els canvis que això implicava) i, sobretot, perquè estava encara fascinat per l’italià. Llavors, vaig deixar de banda el portuguès bastant ràpidament. Això no em va impedir, però, de mirar de tant en tant un programa de televisió en portuguès o d’intentar llegir un text en portuguès que havia trobat per casualitat a la xarxa, etc. Sempre m’ha fascinat el grau tan alt d’intercomprensió que existeix entre aquestes dues llengües. Precisament, l’estiu últim vaig fer una immersió d’alguns dies a Portugal amb els meus pares i hem pogut experimentar la intercomprensió en la comunicació oral. Fins i tot els meus pares, que mai no han estudiat o hagut veritables contactes amb altres llengües, van poder entendre i es van fer entendre sense massa problemes (una mica com a Itàlia, però la situació va ser completament diferent a França, per exemple).

Als setze anys, havia d’escollir una carrera per anar a la universitat. L’italià m’havia fet descobrir la meva passió per les llengües i jo em vaig dir que seria interessant fer-ne la meva professió. El problema era que, a la universitat on volia estudiar, no podia aprendre italià sinó només francès, anglès o alemany. La decisió no va ser difícil, jo m’havia descobert una gran afinitat amb l’italià, una llengua romànica, i havia tingut una experiència bastant negativa amb l’anglès, una llengua germànica. El francès es va convertir en la meva ocupació principal durant diversos anys. El francès no és gaire present en la vida quotidiana d’un colombià. Doncs, jo em vaig envoltar completament d’estímuls en francès per a poder tenir un contacte permanent amb aquesta llengua: pel•lícules, llibres, diccionaris, Internet, música, diaris, revistes, etc., a més a més de les vint o trenta hores de curs en francès que podíem tenir cada setmana. Vaig fer dues immersions a França, la primera de vuit mesos i la segona de dos anys. El francès és avui la llengua que millor parlo després de l’espanyol i està tan arrelada en el meu cervell que sovint és el meu primer reflex en algunes situacions o per parlar de certs temes.

Hauria d’afegir, si volgués ser exhaustiu, l’alemany. Tanmateix, de la mateixa manera que amb el portuguès, aquest contacte va ser molt curt i superficial i, a més a més, menys productiu en el temps. Vaig fer tres immersions curtes (turisme) a Alemanya i, al contrari del que vaig viure a Portugal, les meves interaccions van ser pràcticament inexistents.

En últim lloc, hi ha el català. Vaig venir tres vegades a Barcelona per a visitar la ciutat durant l’últim any (entre l’estiu 2008 i l’estiu 2009). Ara, des de fa cinc setmanes, principi de setembre, hi estic vivint i estudiant i m’hi quedaré almenys un any. La primera vegada, em recordo que vaig intentar comprendre les explicacions que hi havia en un d’aquells autobusos turístics que fan el volt de Barcelona. Em va sorprendre el fet que el català no va ser per a mi automàticament tan transparent com moltes persones creuen que pot ser-ho per a un castellanoparlant. Una certa exposició és necessària abans de començar a entendre’l, com amb totes les llengües romàniques suposo. Tanmateix, una vegada que el meu cervell va ser capaç de començar a fer paral•leles entre el castellà, l’italià, el francès i el català, tinc la impressió que progresso bastant ràpidament, almenys en la comprensió, ja que la producció avança més lentament. Ja puc escriure un text com aquest amb l’ajuda d’un diccionari i d’un conjugador. Parlar, en canvi, és encara molt més difícil i necessito molta ajuda per saber que no estic solament calcant paraules i estructures de l’espanyol. No sé encara quanta estona em quedaré aquí, però l’aprenentatge d’una llengua és sempre molt estimulant i l’experiència m’agrada. De moment, continuaré els cursos de català al Servei de Llengües i continuaré tan atent, com fins a ara, a tot allò que és en català en el meu entorn.

En català, m’agradaria poder tenir una competència com la que tinc en italià, és a dir un nivell B1-B2 per a poder-me expressar amb una certa fluïdesa i espontaneïtat i llegir textos d’una relativa complexitat sense massa problemes. No pretenc arribar al nivell C2 que tinc en francès però, en canvi, en anglès sí que m’interessaria aconseguir un nivell almenys C1 per fer servir aquesta llengua amb molta més seguretat.


No hi ha comentaris

Mai 19 2009

Julieta Andrea Hain

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

No había pensado nunca antes en que pudiera tener una biografía lingüística. Ser consciente de ello ahora me emociona y me perturba.  Jamás había reflexionado sobre lo interesada que había estado en los idiomas y sobre lo que ha significado en mi vida. No pretendo aquí hacer una lista de las lenguas que conozco, sino de los descubrimientos que he hecho al respecto.

Decía un teórico latinoamericano, que muchas veces estamos colonizados/as, más que de hechos, de cabeza, que muchos/as estamos mentalizados/as para reconocer solo lo que se impone; una muestra clara de eso en mí, es que cuando hablaba de América, el continente donde vivo, siempre pensé que se hablaban 3 idiomas, castellano, portugués e inglés, con algunas pequeñas superficies de francés… pueden ver lo equivocada que estaba!! y es raro porque estuve interesada en otros idiomas cuando niña pero nunca los visualice como tal. Luego revisamos en clases el “Lingua Món” y había ahí una lista de siete páginas de lenguas habladas en este continente que yo presumía conocer tan bien (ver la referencia aquí) el hacer ese recorrido me hizo observar lo fuerte de que a un idioma lo llamen “lengua oficial”, porque claro, eso nos hace contar mal, ya que justamente restamos más de lo que sumamos.

Han escuchado la frase “de que el miedo paraliza”, o la impresión en este caso, para ser mas especifica, esa fue la primera reacción al llegar a Cataluña, como yo venía como estudiante a España donde se habla “Español” y como cuando había venido en plan turista no me entere de nada, el shock fue grande cuando en clases habían sonidos que no había escuchado antes, punto crucial para comprender ahora la mala actitud que tuve, es vergonzoso, pero así fue, que rabia tenia. Un día me senté solo a pensar porque me pasaba esto, a tratar de comprender, la verdad es que todavía no lo tengo muy claro, pero se suman algunas cosas como, el desconocimiento, las actitudes poco tolerantes de algunas personas, mi propia intolerancia, la sensación de estar en un lugar donde se me imponía algo que yo no había escogido, etc. y claro estaba paralizada; otra de las posibles reacciones hubiera sido la indiferencia, pero hay otro refrán que usamos en Chile y que dice “a lo hecho pecho”, o sea que si ya estaba acá tenía que hacer algo para vivirme esta situación y no ser indiferente a ella. No crean que fui radical ni nada, ni tampoco crean que fue de un día para el otro. Lo primero fue ir a un taller de dos horas de Intercomprensión de Lenguas Románicas, gran descubrimiento!, tenemos más en común de lo que me imaginaba, descubrí que lo importante es que nos podamos entender y que además era posible hacerlo. Luego me inscribí en el curso de comprensión básica de Catalán y bueno aquí estoy escribiendo mi historia. En ese curso reflexione mucho, con la ayuda de la profe, Anna y mis compañeras/os, entendí que idioma es mucho más que eso, y además pude ver las similitudes históricas con personas de otros países y cómo la lengua ha tenido un papel preponderante en esos hechos. Compartir experiencias en ese contexto fue muy enriquecedor, lo bueno es que como cada uno hablaba su lengua pude comprobar en vivo que eso de la intercomprensión es posible y además amable y respetuoso.

Mi vida ha estado rodeada por lenguas como el castellano, el alemán, el mapudungun, el portugués, italiano, inglés, francés, catalán, y danés, me alegro de poder decir esto, porque la primera vez que me preguntaron en el curso  de comprensión básica, creo que solo dije castellano, inglés y algo de portugués. Ahora compro libros en otros idiomas románicos, porque sé que los puedo leer.  Ahora espero que la gente me hable en su lengua porque sé que lo puedo entender.

Para seguir con los refranes, hay uno que dice “de la rabia al amor hay un solo paso”, uf! Que puedo decir de eso, el camino fue primero atreverme a escuchar, luego conocer, comprender y lo más importante tener una actitud diferente a la anterior, lo bueno de los cambios de actitud es que movilizan.

Como las biografías son dinámicas, recursivas, re-escribibles y re-pensables, seguiré analizando y añadiendo y sacando datos de lo que hoy les cuento,  por ahora solo les puedo decir que una de las cosas que tiene mi mente ocupada es pensar en cómo las lenguas pueden ser un punto de unión y no de división, eso la verdad me preocupa. No tengo hasta el momento ninguna respuesta, pero estoy en ello así que si alguien sabe algo o tiene una sospecha los/as invito a compartirla.


3 Comments

Mai 10 2009

Hamza Boulaghzalate

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

Em dic Hamza i sóc del Marroc. Vaig néixer a Marrakech. A la meva ciutat, com en tot el Marroc, es parla el dialecte marroquí que és un dialecte que procedeix de l’àrab estàndard modern. Encara que es diferència fonètica i morfològicament de l’àrab clàssic original que té com a font notable, el dialecte marroquí és tan ric i original per la degradació de fenòmens fonètics, la innovació de la seva ordre sintàctic i morfològic i per presentar préstecs d’idiomes estrangers especialment el francès i l’espanyol, el que explica la flexibilitat lingüística dels marroquins per parlar llengües estrangeres, sobretot les romàniques. Abans d’iniciar els meus estudis primaris, vaig ingressar a l’edat de cinc anys, a una escola francesa, la qual cosa vol dir que la primera llengua amb la vaig tenir contacte era el francès i no l’àrab modern o clàssic oficial com hauria de ser-ho. A l’edat de set anys, em vaig matricular en una escola privada d’estudis primaris: les classes s’impartien en àrab i en francès. Dos anys després, em vaig canviar d’escola i em vaig matricular en una altra pública: en què totes les classes s’impartien en àrab i el francès només es presenta com a llengua secundària. Francès i àrab eren aquestes dues llengües que he après i estudiat a més del dialecte que es parla fora de classe. Vaig començar a manejar bé l’àrab en aquella escola pública encara que em sentia ensinistrat i còmode estudiant i parlant el francès. En els meus estudis secundaris, la tercera llengua complementària era el castellà i la veritat és que no vaig trobar cap dificultat en aprendre: una llengua romànica més. El meu gust per les dues llengües romàniques em va fer prendre la decisió de seguir uns estudis superiors en filologia: vaig optar per el castellà. Vaig estudiar quatre anys de literatura espanyola i hispanoamericana i després va ser admès a l’escola de traductors per especialitzar-se en la combinació lingüística: àrab-castellà-francès i obtenir després de dos anys d’estudis el meu màster i diploma de traductor. Aquest màster en traducció ho vaig acabar l’any passat a la Universitat Autònoma de Barcelona en un programa d’intercanvi. A la facultat de traducció de la UAB vaig tenir els meus primers contactes amb la llengua catalana que va començar a interessar, però sense arribar a convèncer a estudiar seriosament. Aquest any, en què estic finalitzant el meu segon màster que faig en teoria de la literatura i literatura comparada, vaig decidir estudiar el català. ¿Els motius? Jo diria múltiples: la primera és simple: conèixer una llengua més que és com deia Stendhal el primer instrument del geni d’un poble i adquirir una nova ànima com repetia Juan Ramón Jiménez. La segona apropar i conèixer l’altre, pensar en el, estimar, fugir de l’egocentrisme i buscar l’alteritat, en fi, ser l’altre. Com deia Isabelle Adjani, “des del dia que vam començar a parlar una llengua estrangera, les expressions de la cara, les mans, el llenguatge del cos canvien. Ja som altre “. La tercera va ser una frase que em va dir un membre de la Creu Roja de Catalunya, molt curta i precisa però tan reveladora: “Si parles català, triomfaràs a Barcelona”. Quin tipus d’èxit? No ho sé. El que sé és que vull triomfar.


2 Comments

Mai 08 2009

Marta Romanczuk

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

1 comentari

Abr 24 2009

Valeria Verdesca

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

1 comentari

Abr 24 2009

Maria Angela Verdesca

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

No hi ha comentaris

Abr 24 2009

Ane Iturbide Martinez de Albeniz

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

1 comentari

Abr 24 2009

Julien Couturier

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

1 comentari

Abr 24 2009

Iduzki Soubelet Fagoaga

Posted in General per Anna Serra Rodríguez |

1 comentari

« Prev - Next »