Biografies lingüístiques

Textos per a la sostenibilitat lingüística

Archive for Octubre, 2009

Oct 14 2009

Jorge Salgado

Posted in General |

Jo vaig néixer a un continent que posseeix una gran riquesa i diversitat lingüístiques. Encara avui dia s’hi parlen uns quants centenars de llengües (entre 600 i 700), però, desgraciadament, la majoria d’aquestes llengües estan desapareixent ja que cada cop menys gent les fa servir. Els pobles indígenes representen una part minoritària en alguns països llatinoamericans i Colòmbia és precisament un país amb un número molt reduït d’indígenes. Segons l’Ethnologue, el meu país no té més que cinc cents mil parlants de llengües ameríndies per una població de quaranta-cinc milions de persones. Segons la Wikipedia, “avui només l’1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums”. No obstant això, Colòmbia posseeix més de seixanta llengües que són, a més a més, reconegudes en la nostra constitució. Una diversitat que afronta una clara inferioritat enfront del castellà (anomenat d’aquesta manera en la constitució, i no espanyol).

Jo, com el noranta-nou per cent dels colombians, vaig aprendre el castellà de petit i aquesta va ser durant alguns anys l’única llengua que coneixia. Les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències… és sempre el castellà la llengua que tendeixo a fer servir per a expressar-los. Amb els anys, els meus viatges (algunes immersions de poques setmanes a Equador, Perú i Bolívia i ara que estic vivint a Barcelona) i els mitjans de comunicació (que, sense sortir del país, ens permeten de tenir un contacte amb algunes altres varietats de l’espanyol, encara que no amb totes) em van fer prendre consciència de l’existència de diferències entre les diferents varietats de castellà parlades en diferents països i en diferents zones d’un mateix país. No gosaria dir que parlo una llengua diferent del castellà (el colombià, per exemple) perquè és clar que tots els castellanoparlants ens entenem sense moltes dificultats quan fem servir una llengua que podríem dir “estàndard”. Però, d’altra banda, és clar que la varietat “bogotana” del castellà que parlo és, en el fons, la llengua en la qual jo puc ser jo mateix de la manera més natural. Hi ha un lligam d’identificació força important entre el bogotano i jo.

Per a seguir un ordre cronològic, la segona llengua que forma part del meu repertori lingüístic és l’anglès. Com la majoria de colombians escolaritzats, vaig estudiar anglès des de l’escola primària fins a la universitat. I com per a la majoria de colombians, aquesta llengua es va convertir per a mi en una matèria més en la qual es repeteixen estructures gramaticals i es memoritzen diàlegs sense saber allò que volen dir. La dimensió comunicativa hi és completament absent i com que l’anglès, malgrat la seva omnipresència, no representa una veritable necessitat en un país en què parlar una llengua estrangera a penes comença a ser valorat, no vaig aconseguir mai de tenir una motivació real per dedicar-me amb interès al seu aprenentatge. Vaig progressar, però, en alguns moments particulars en què el meu interès general per les llengües em va emmenar a aprofundir en certs aspectes del funcionament de l’anglès. I, de totes maneres, mai no he esquivat l’anglès i per tant sóc en contacte permanent amb aquesta llengua a la xarxa i en els meus estudis. Per tant, el meu coneixement de l’anglès continua essent principalment passiu i sóc pràcticament incapaç de comunicar de manera fluida en contextos reals. Vaig intentar diverses vegades d’estudiar més formalment l’anglès però sense gaire èxit. Ara, amb el màster que estic fent, em vaig atrevir finalment a començar a produir escrivint una ponència per a un congrés que va tenir lloc fa tres mesos. L’experiència em va motivar molt perquè em vaig adonar que tinc una quantitat impressionant de coneixements passius i que només he de començar a parlar o escriure perquè el meu cervell s’activi i comenci a produir. És per això que em vaig decidir a fer la prova de nivell al Servei de Llengües. Acabo de començar el nivell 5. No és la millor solució perquè necessito sobretot fer servir el meu anglès més aviat que continuar estudiant-lo, però almenys em permet de mantenir un contacte regular esperant l’ocasió de fer una immersió en un país angloparlant, mai no ho he fet i crec que seria molt útil.

La meva tercera llengua es l’italià. Al revés de l’anglès, aquesta decisió va ser completament voluntària. Tenia uns tretze o catorze anys quan vaig dir al meu pare que jo volia parlar italià. Ell no va entendre per què jo volia parlar una llengua que no té pràcticament cap utilitat a Colòmbia però, finalment, va accedir i em va comprar un curs amb cassets. L’aprenentatge autodidàctic de l’italià es va convertir en la meva activitat més important durant dos o tres anys. La meva primera motivació era la música ja que m’agradaven molt els cantants italians com Laura Pausini, Eros Ramazzotti, etc. Poder entendre les lletres de les seves cançons era el meu primer motor. Tanmateix, era el final dels anys noranta i precisament Internet va arribar a casa meva aleshores. Em recordo que hi havia un xat, un avantpassat dels xats actuals que es deia PowWow, en el qual els altres veien les lletres aparèixer a mesura que s’escrivia. Jo em vaig convertir en fanàtic d’aquesta aplicació. A més a més de tot això, jo m’ho vaig arranjar per trobar alguns llibres i començar a llegir. No era fàcil mantenir el contacte amb l’italià però la meva motivació em va ajudar molt per fer-ho. Es tracta d’una experiència radicalment oposada a la que havia tingut amb l’anglès, la producció no va ser mai un problema. Més endavant, vaig fer tots els curs d’italià que hi havia a la meva universitat i vaig fer diverses immersions a Itàlia d’una o dues setmanes cada vegada (perquè m’agrada no solament la llengua sinó tot el país i l’he recorregut de Milan à Nàpols, incloent Sardenya i Sicília).

La quarta llengua amb la qual vaig tenir un contacte molt breu és el portuguès. Estava encara al col•legi i gràcies a l’italià havia començat a sentir gust per les llengües. Volia intentar-ho amb una altra llengua romànica i em vaig dir que el portuguès era una bona idea. Vaig comprar un llibre (crec que eren exercicis de comprensió escrita) i vaig intentar algunes interaccions al PowWow. L’experiència, però, no va durar molt de temps perquè era el meu últim any de col•legi (amb els canvis que això implicava) i, sobretot, perquè estava encara fascinat per l’italià. Llavors, vaig deixar de banda el portuguès bastant ràpidament. Això no em va impedir, però, de mirar de tant en tant un programa de televisió en portuguès o d’intentar llegir un text en portuguès que havia trobat per casualitat a la xarxa, etc. Sempre m’ha fascinat el grau tan alt d’intercomprensió que existeix entre aquestes dues llengües. Precisament, l’estiu últim vaig fer una immersió d’alguns dies a Portugal amb els meus pares i hem pogut experimentar la intercomprensió en la comunicació oral. Fins i tot els meus pares, que mai no han estudiat o hagut veritables contactes amb altres llengües, van poder entendre i es van fer entendre sense massa problemes (una mica com a Itàlia, però la situació va ser completament diferent a França, per exemple).

Als setze anys, havia d’escollir una carrera per anar a la universitat. L’italià m’havia fet descobrir la meva passió per les llengües i jo em vaig dir que seria interessant fer-ne la meva professió. El problema era que, a la universitat on volia estudiar, no podia aprendre italià sinó només francès, anglès o alemany. La decisió no va ser difícil, jo m’havia descobert una gran afinitat amb l’italià, una llengua romànica, i havia tingut una experiència bastant negativa amb l’anglès, una llengua germànica. El francès es va convertir en la meva ocupació principal durant diversos anys. El francès no és gaire present en la vida quotidiana d’un colombià. Doncs, jo em vaig envoltar completament d’estímuls en francès per a poder tenir un contacte permanent amb aquesta llengua: pel•lícules, llibres, diccionaris, Internet, música, diaris, revistes, etc., a més a més de les vint o trenta hores de curs en francès que podíem tenir cada setmana. Vaig fer dues immersions a França, la primera de vuit mesos i la segona de dos anys. El francès és avui la llengua que millor parlo després de l’espanyol i està tan arrelada en el meu cervell que sovint és el meu primer reflex en algunes situacions o per parlar de certs temes.

Hauria d’afegir, si volgués ser exhaustiu, l’alemany. Tanmateix, de la mateixa manera que amb el portuguès, aquest contacte va ser molt curt i superficial i, a més a més, menys productiu en el temps. Vaig fer tres immersions curtes (turisme) a Alemanya i, al contrari del que vaig viure a Portugal, les meves interaccions van ser pràcticament inexistents.

En últim lloc, hi ha el català. Vaig venir tres vegades a Barcelona per a visitar la ciutat durant l’últim any (entre l’estiu 2008 i l’estiu 2009). Ara, des de fa cinc setmanes, principi de setembre, hi estic vivint i estudiant i m’hi quedaré almenys un any. La primera vegada, em recordo que vaig intentar comprendre les explicacions que hi havia en un d’aquells autobusos turístics que fan el volt de Barcelona. Em va sorprendre el fet que el català no va ser per a mi automàticament tan transparent com moltes persones creuen que pot ser-ho per a un castellanoparlant. Una certa exposició és necessària abans de començar a entendre’l, com amb totes les llengües romàniques suposo. Tanmateix, una vegada que el meu cervell va ser capaç de començar a fer paral•leles entre el castellà, l’italià, el francès i el català, tinc la impressió que progresso bastant ràpidament, almenys en la comprensió, ja que la producció avança més lentament. Ja puc escriure un text com aquest amb l’ajuda d’un diccionari i d’un conjugador. Parlar, en canvi, és encara molt més difícil i necessito molta ajuda per saber que no estic solament calcant paraules i estructures de l’espanyol. No sé encara quanta estona em quedaré aquí, però l’aprenentatge d’una llengua és sempre molt estimulant i l’experiència m’agrada. De moment, continuaré els cursos de català al Servei de Llengües i continuaré tan atent, com fins a ara, a tot allò que és en català en el meu entorn.

En català, m’agradaria poder tenir una competència com la que tinc en italià, és a dir un nivell B1-B2 per a poder-me expressar amb una certa fluïdesa i espontaneïtat i llegir textos d’una relativa complexitat sense massa problemes. No pretenc arribar al nivell C2 que tinc en francès però, en canvi, en anglès sí que m’interessaria aconseguir un nivell almenys C1 per fer servir aquesta llengua amb molta més seguretat.


No hi ha comentaris