Biografies lingüístiques

Textos per a la sostenibilitat

oct. 10 2014

Biografies lingüístiques dels alumnes del curs “Català de supervivència 2” (6/16 d’octubre de 2014)

Posted in General by Andreu Ayats Bancells |

 

En els comentaris d’aquesta entrada, els alumnes del curs “Català de supervivència 2” (6/16 d’octubre de 2014) expliquen les característiques particulars de les seves biografies lingüístiques. Concretament, ho fan amb un text d’entre 10 i 15 frases que exposa la seva experiència amb les llengües (contacte, aprenentatge, anècdotes…). Al final, hi incorporen l’enregistrament oral d’aquests textos. Ambdues activitats formen part de l’avaluació continuada del curs.


29 Comments

oct. 17 2012

Arturo Lonighi

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

Jo vaig néixer a Caracas, Veneçuela, el vint-i-nou de novembre de 1990. A Veneçuela es parla el castellà i per tant és el castellà la meva llengua mare. La meva mare és filla d’espanyols i el meu pare és fill d’italians. Amb el meu pare jo he après a parlar una mica d’italià perquè ell sempre parla amb els seus germans i amb el seu pare en italià, per això i perquè els últims anys he anat a Itàlia per veure la meva família, una vegada amb el meu germà.

Durant molts estius van anar a Veneçuela una part de la família de la meva mare que viuen als Estats Units, amb ells jo vaig aprendre a parla una mica d’anglès, i amb això més les classes d’anglès regulars de l’institut he après a parlar-lo molt bé.

Ara, estic estudiant català en un curs de la UAB per a la gent que ja parla una llengua romànica, m’ha servit molt perquè totes les meves classes del grau són en català i gràcies a aquest curs ara puc saber més del tema de la classe i no estic tan perdut en comparació amb els altres estudiants.

En un futur jo vull aprendre a parlar islandès perquè m’agrada Islàndia i la cultura islandesa, i estaria molt bé que si vaig a Islàndia, pugui parlar amb els habitants locals en islandès sense cap traductor.


No hi ha comentaris

oct. 16 2012

Ana Barros

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

A minha língua materna é o português e como tal o meu percurso linguístico começou no dia em que eu disse a primeira palavra, “vóvó”. Esta palavra é o diminutivo de avó. É a partir deste momento que eu começei a minha viagem pelo mundo das línguas, mundo esse que ainda é, em grande parte, desconhecido para mim.

A aprendizagem do português passou pelo contacto com a sociedade e com os meus pais, família e amigos. O conhecimento desta língua passou mais pelo convívio entre pessoas do que em aulas propriamente ditas, uma vez que antes mesmo de eu entrar na escola, já sabia expressar todos os desejos e necessidades. No entanto o ensino obrigatório, que em Portugal começa no 1º ano e acaba no 12º ano, influenciou a minha maneira de falar, escrever e entender o português. Com toda esta aprendizagem é notável que o português é a minha língua materna, não só por ser a língua da país onde eu nasci, mas sim porque consigo dominá-lo verbalmente e por escrito.

O português é falado em todos os continentes, na Europa é falado em Portugal, em África é falado em Cabo Verde, Moçambique, S. Tomé e Príncipe e Angola, na Ásia é falado em Macau e Timor Leste e por fim, no continente Americano é falado no Brasil. Apesar destes países terem como línguas oficiais ou segundas línguas o português, às vezes torna-se difícil algumas interpretações, uma vez que o distanciamento provoca alterações tanto na fonética como na escrita. Apesar disso, consigo afirmar que compreendo, na maioria, todas estas línguas derivadas do português.

O primeiro contacto com uma língua estrangeira foi com inglês, quando inicei os estudos do 5º ano de escolaridade. No início este novo idioma era completamente estranho para mim, mas depois, com a continuação dos estudos, tornou-se mecânico.

Apesar deste tempo todo de desenvolvimente do inglês, não posso dizer que é perfeito, mas dá para comunicar e ser entendida quase na perfeição.

A minha primeira experiência a sério com esta língua foi quando fui a Londres inserida num programa escolar. Fiquei alojada durante uma semana na casa de uma família de acolhimento e vi-me face a um novo desafio, apenas falar inglês com aquelas pessoas, uma vez que elas não sabiam falar outra língua. A prova foi superadauma vez que todos nos entendemos e foi uma semana incrível que eu nunca mais esquecerei.

Agora que cheguei aqui a Barcelona percebi que o inglês me ia acompanhar mais cinco meses porque a minha companheira de habitação é da República Checa e não percebe nem português nem espanhol, o que significa que o treino linguístico da minha segunda língua vai continuar.

Por motivos geográficos, desde cedo estive em contacto com o castelhano. Apesar desta pequena ligação, esta língua ainda não me é totalmente domidada. Consigo entender melhor do que falar, mas isto passa pela proximidade do castelhano com o português, sendo fácil o diálogo de duas pessoas destes países. No entanto isto nem sempre acontece. Tive que fazer uma apresentação em castelhano na faculdade a explicar a teoria de um autor sobre o processo de neolitização, já agora, estudo arqueologia, e durante a mesma repeti por inúmeras vezes a palavra “acredita” que em castelhano não existe. Apesar de eu dar a melhor entoação possível quando dizia esta palavra, a cara do professor e dos meus colegas enrugavam-se numa expressão de dúvida. No final da minha exposição do trabalho o professor perguntou-me, “Ana, acredita és lo mesmo que defende?” só aí é que eu percebi que apesar destas duas línguas terem raízem comuns mas nem toda a gramática é a mesma.

No que respeita ao castelhano, o meu está inserido na lista de línguas faladas e percebidas com alguma facilidade. Neste conjunto também se encontra o francês, uma vez que durante três anos o aprendi na escola. Actualmente está um pouco “enferrojado”, mas acredito que nesta minha estadia aqui em Barcelona irei conhecer colegas que estão igualmente de erasmus e que venham de países onde a língua oficial é o francês, ajudando-me a relembrá-lo.

Por fim vem o catalão, para mim ainda é um pouco complicado quando é falado muito rápido. Todas as minhas aulas na UAB são em catalão e, no geral, não encontro dificuldades em compreender o que os professores dizem, quanto à parte de me expressar, essa já é complicada. Não conheço muitas palavras em catalão, por isso é que ainda é um desafio falar este novo idioma.

Acho que ao longo da minha vida ainda vou aprender mais línguas, uma vez que as orientais são absolutamente desconhecidas para mim. A necessidade de expressão está sempre associada ao Homem, não apenas como meio de comunicação, mas como meio de expressão e de descoberta de novas culturas. Acho que todas as línguas devem ser conservadas e, acima de tudo, faladas, para compreendermos a diversidade cultural/linguística existente à face da terra.


No hi ha comentaris

oct. 16 2012

Helena Abadín Carcedo

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

Mi madre es burgalesa y yo he vivido prácticamente toda mi vida en un pequeño pueblo cerca de Burgos, Salas de los Infantes. Allí realicé mis estudios de primaria, secundaria y bachillerato. Así pues, como es de esperar, la lengua en que habitualmente me expreso es el castellano.

Con 14 años descubrí mi pasión por la lectura con Isabel Allende y con 15 quedé fascinada con las novelas de Zafón. Literatura en castellano, claro. Hasta que estudiando a Rosalía de Castro me pregunté: por qué estoy leyendo estos poemas en castellano cuando ella los escribió en Gallego. Esta pregunta surge de el hecho de que soy gallega y he escuchado a mi familia hablar en gallego desde que era pequeña.

Eu falo galego: O meu pai é galego e eu nacín fai 18 anos nun pobo de Pontevedra chamado Vilagarcía de Arousa. A lingua que, polo tanto, comecei a escoitar de pequena foi o galego. Estiven escolarizada en Vilanova de Arousa, pobo nativo de Valle-Inclán, só ata os 5 anos, polo que non me deu tempo a coñecer o idioma desde un punto de vista academico.

Para o meu, o galego ten un matiz cariñoso e familiar, quizá porque o asocio aos meus avós paternos e familiares. Nunha especie de pacto non escrito eles fálanme en galego, e eu adóitolles contestar en castelán. Pero desde o “incidente” con Rosalía suscíteme comezar a falalo e lelo de forma mais seria, porque considerei que me estaba perdendo moitas cousas.

Tivo que ver tamén nesta decisión o que barallase dúas opcións para realizar os meus estudos universitarios: Santiago e Barcelona.

Estic aprenent català: Vaig ser admesa en primer lloc a la UAB, i sense pensar-m’ho dues vegades vaig venir a matricular-me. Quan van començar les classes, els professors parlaven català, com que jo entenc el gallec i el castellà, i s’assemblen una mica al català, m’ha facilitat entendre les explicacions dels professors. Quan vaig començar a parlar amb els meus companys de classe, jo pensava que seria fàcil d’entendre’ls, però no vocalitzen i parlen molt ràpid i em costa seguir una conversa. Així doncs, em vaig apuntar a fer classes de català. No ha estat suficient amb els estudis de medicina i català, que m’he adonat que molta bibliografia que he de consultar està en anglès.

I have to practice my English: I’ve been studying English for several years. I’ve gone to practice in New York and Northern Ireland. It is a language for which I have no emotional attachment, but I need for my studies and to communicate abroad.


No hi ha comentaris

oct. 16 2012

Marta Martínez

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

Sóc espanyola, i com a tal, la meva llengua principal és el castellà. No obstant això, des de molt petita vaig sentir una gran atracció per les llengües i vaig començar amb l’anglès a l’escola a l’edat de set anys. Com que em va agradar molt, vaig prendre classes particulars durant més de deu anys, i vaig començar a traduir lletres de cançons i fer amics a l’estranger per aprendre més. Després, a l’edat de dotze anys, vaig començar amb el francès, i tot i que no em va agradar gaire en un principi, vaig acabar per fer-lo molt meu amb els pas dels anys.

Quan vaig acabar l’institut, vaig decidir estudiar el grau de traducció i interpretació i vaig millorar tot el que ja sabia. Vaig prendre l’anglès com a llengua principal, i francès i alemany com a secundàries.

A més a més, vaig anar un any als Estats Units amb la beca ISEP (a Asheville, a Carolina del Nord) i d’aquesta manera vaig establir i aprofundir en els aspects orals de la llengua. A més, em van proposar ser auxiliar de castellà i em va agradar molt.

És per aqueste motiu que, quan vaig acabar el grau, vaig anar a França un altre any i vaig ser auxiliar de llengua espanyola amb tres instituts a Lyon.

Ara es pot dir que parlo sense problemes tres llengües, però vull encara millorar el meu alemany i començar amb el català.

Quan vaig decidir venir a Catalunya per fer un màster, vaig dir-me que és essencial parlar bé el català, i és el que vull obtenir en alguns anys. Com a traductora i intèrpret, si vull treballar aquí serà necessari no només entendre’l (l’aspecte més fàcil de la llengua catalana per a algú que parla castellà) sinó també saber escriure’l i parlar-lo.

La passió per les llengües és alguna cosa molt especial, normalment propi de les persones curioses. És com un virus que no s’atura… Va amb tu sempre.


No hi ha comentaris

oct. 14 2012

Ángela Diaz

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

Desde petita, el contacto con distintas llenguas fue algo habitual para mí, en concreto… el contacto con otra lengua, el inglés. A partir de los 5 años empezó a ser actividad extraescolar, en aquel momento obligatorio de aprender aunque con la ayuda de una guitarra y uns quants jocs… la cosa era muy entretenida!!, y que a día de hoy se ha convertido en un salvavidas a la hora de cruzar las fronteras de nuestro país. A los 2 años de cantar y jugar con la llengua, empezó la ardua tarea de hacer deberes y atender clases particulares en las que no había escape de atención que valiese. Dicha profesora, una noia jove, disciplinada a la hora de dar las clases, pero tan comprensiva cuando el día anterior, algo se me había ocurrido hacer y los deberes no habían sido prioridad precisamente… una profesora didáctica que por desgracia en mi carrera he de contar con los dedos de una mano, pero las/los cuales dejan una emprenta imborrable, en mi caso hasta definen o más bien confirman mi vocación.

A pesar de no haber hecho todo el trabajo que debiera durante esos años, el siguiente paso supuso la inmersión en un país de lengua inglesa… dónde no había escapatoria alguna de charrar ( hablar) inglés como una loca.

Eso a su vez, me permitió conocer y convivir con gente que a día de hoy son de mis mejores amigos, y de los que aprendí a vivir fuera de casa, ya que me sacaban uns quants anys, o más bien a sobrevivir en aquellos años, y a crecer como persona, todo gracias al ¨aprenentatge de la llengua¨.

En bachiller, la elección de asignaturas optativas me hizo inmiscuirme en el aprendizaje de otra llengua, el francés en este caso. Complementé esas clases con la Alianza Francesa, encara que per poc temps, aunque los retazos de la llengua están presentes a pesar del paso de los años, siempre se puede recurrir a un viaje corto con los amigos para ir a ¨recordar el francés¨ a su tierra patria.

A día de hoy, el interés ha sido por el Català… ya que estamos en Catalunya… y disponemos de la facilidad de un curs de supervivència, que cuando se llama así…hacerlo no puede ser mala idea!! Jeje. Así que me dije… ¨vamos a ver cómo va eso y qué aprendemos¨ , el ¨miedo¨ inicial a posibles clases en català en el master… he de reconocer que también ayudó a dar el empujón, pero más que nada, el hecho de que si la gente habla en catalán… voy a intentar entenderlos sin tener que hacerles cambiar de llengua, porque a pesar de que sigo pensando que hay gente que no sabe respetar y decide hablar catalán, o francés o inglés… es decir, no lo limito al catalán ni mucho menos, he comprobado que la llengua catalana está muy arraigada, no es un segundo idioma, es una cultura, es una tradición, son palabras con forma, contenido y entonación distintas al castellano, una parte de la personalidad. Esto último no lo digo por decir, todo tiene su ¨intringulis¨… y a su origen me remito a continuación… 🙂

Yo nací en Asturias hace 24 años…siempre hablé castellano (o lo que yo consideraba como tal… que con el paso de los años y al salir fuera y conocer otra gente de distintas partes de España… pareció no serlo tanto…) . Este año comencé mi aventura en Irlanda, con 7 meses de prácticas allí, dónde conocí un montón de gente, a cada cual más amable y genial!! Fue sin duda una experiencia increible… y allí conocí a dos personajes peculiares, uno madrileño y otro valencià… a cada cual más elemento!!! Ellos se convirtieron en mi familia allí junto con 2 chiquillas irlandesas con las que vivía.

Hablando con ellos en ¨castellano¨… no me entendían muchas cosas, a lo que no respondí con una sonrisa precisamente… me extrañaba tanto que no entendieran ¨prestoso¨, ¨prao¨… ¿qué pasaba conmigo o con ellos, que hacía que aquello no cuadrase? Bien, pues era el asturiano que desde pequeña hablé sin saberlo y que a pesar de no ser el Bable (Llingua ¨oficial¨ de Asturias) era un dialecto y bastante distinto…y casualmente, algunas de las palabras que no entendían, como ¨prestoso¨, eran palabras a las que recurría muchísimo por tener para mí un significado especial, que mezcla el gusto, la comodidad y la alegría que algo o una situación me produce. Una mezcla de 3 significados en una palabra, que en castellano no podría encontrar… Esto y el encontrar otra personita muy especial para mí, una chiquilla Portuguesa en mi año Erasmus en Gales, que tan buena amiga es hoy en día, y que al hablar con ella, aprendió más asturiano que castellano, que ya sabía por tener una casa en Alicante, y de la que yo aprendí palabras en portugués, palabras con significado único al igual que ese ¨prestoso¨ del asturiano… palabras como ¨brillosinha¨( con errores ortográficos seguro…) pero que se quedó grabada en mi mente porque venía a tener algo así como un significado mágico… radiante pero de personalidad… en algo así se tradujo… sencillamente genial…

Ya no es solo la llegua, es lo que te comunica esa llengua diferente, es el dónde te lleva, es el dónde permite meterte e integrarte al momento porque no deja de facilitarte la comunicación con el resto de personas.

En el curso de catalán además, gracias a encontrar a otra de esas maravillas de profesores/as, la integración de llengua, cultura y aprendizaje de lo más diverso, es exponencial… y cuando acabe este curso, haré uso de los materiales de los que disponemos para poco a poco ganar alguna palabra que me facilite decir de forma … más personal, lo que quiero expresar, y que en oído de alguna persona, esas palabras suenen como suenan palabras del asturiano en mis oidos cuando las pronuncia otra persona, que les ¨preste¨ tanto escucharlas como a mí me presta decirlas y que perciban al máximo lo que quiero transmitir con mis palabras, además de con la expresión corporal o gestual, que desde mi punto de vista, hacen la combinación perfecta!!

Un sentido gracias/gràcies/gracies/thank you/ merci/obrigado a todas las personas que me enseñaron retazos o mucho más que retazos de su llengua natal y que tan bien me han hecho y me hacen y espero que me sigan haciendo!!!


No hi ha comentaris

març 09 2011

Paola Ochoa

Posted in General by Andreu Ayats Bancells |

1 comentari

des. 23 2009

Marco Pasqualini

Posted in General by 1234490 |

Hola! Em dic Marco, sóc italià i la meva passió… són les llengües!

Com és freqüent a Itàlia, vaig començar a estudiar els idiomes bastant tard. El meu primer contacte va ser amb l’anglès. Però el verdader moment on vaig conèixer l’importància de parlar una llengua estrangera va ser a onze anys, quan vaig marxar tres setmanes a Anglaterra per fer un curs d’estiu. Allà vaig conèixer molta gent de tot el món, i l’anglès va ser un dels mitjans per descobrir tot un món diferent.

La segona llengua que vaig estudiar va ser el francès. Em vaig enamorar d’aquest idioma, de la seva fonètica i també de la seva gramàtica – tot i que podria semblar molt estrany – però la gramàtica pot ser un joc: jugar amb les regles pot ser molt divertit. I la grafia també contribueix a fer aquesta llengua bonica: els accents freqüents són com notes de una musica dolça.

El meu amor i la passió pel francès m’ha fet aconseguir un nivell molt bo. Els francesos sempre em demanen veure el meu carnet d’identitat perquè creuen que sóc francès. També vaig treballar com a professor de francès a Milà i per això he pogut descobrir el plaer de transmetre la meva passió als altres.

Amb aquestes bases, i amb l’ajuda del llatí (i també del milanès, que parlo gràcies als meus majors!), vaig escollir començar a estudiar el castellà.

Vaig fer un curs de tres setmanes a una escola de llengües i vaig veure que si es parlen dos llengües romàniques és molt fàcil aprendre’n d’altres! Quan vaig arribar a Barcelona la decisió estava presa: ara, català! Com podia entendre una societat, en la que havia de viure, sense parlar la seva llengua? La gent que ve a Catalunya tendeix a excloure la possibilitat d’estudiar el català: “tothom parla castellà”! Aquest raonament em sembla molt superficial. Abans tot, el català és la novena llengua més parlada a Europa i, des de 2006, és una llengua oficial de la Unió europea. A més, és molt fàcil si es parlen altres llengües romàniques i el seu aprenentatge contribueix a fe l’estudi d’altres idiomes que venen del llatí.

Per tant, segons la meva experiència, us donaré dos consells:

  • Apreneu les llengües que us agraden, i no us baseu només en el numero de persones que les parlen. Totes les llengües son útils!
  • Si parleu unes llengües romàniques, intenteu aprendre’n més. Amb dos llengües que venen del llatí, podeu aprendre totes les llengües romàniques molt fàcilment!

No hi ha comentaris

oct. 14 2009

Jorge Salgado

Posted in General by Jorge Eduardo Salgado Mariño |

Jo vaig néixer a un continent que posseeix una gran riquesa i diversitat lingüístiques. Encara avui dia s’hi parlen uns quants centenars de llengües (entre 600 i 700), però, desgraciadament, la majoria d’aquestes llengües estan desapareixent ja que cada cop menys gent les fa servir. Els pobles indígenes representen una part minoritària en alguns països llatinoamericans i Colòmbia és precisament un país amb un número molt reduït d’indígenes. Segons l’Ethnologue, el meu país no té més que cinc cents mil parlants de llengües ameríndies per una població de quaranta-cinc milions de persones. Segons la Wikipedia, “avui només l’1% de la gent pot ser identificada com a totalment ameríndia sobre la base de llengua i costums”. No obstant això, Colòmbia posseeix més de seixanta llengües que són, a més a més, reconegudes en la nostra constitució. Una diversitat que afronta una clara inferioritat enfront del castellà (anomenat d’aquesta manera en la constitució, i no espanyol).

Jo, com el noranta-nou per cent dels colombians, vaig aprendre el castellà de petit i aquesta va ser durant alguns anys l’única llengua que coneixia. Les meves emocions, els meus sentiments, les meves vivències… és sempre el castellà la llengua que tendeixo a fer servir per a expressar-los. Amb els anys, els meus viatges (algunes immersions de poques setmanes a Equador, Perú i Bolívia i ara que estic vivint a Barcelona) i els mitjans de comunicació (que, sense sortir del país, ens permeten de tenir un contacte amb algunes altres varietats de l’espanyol, encara que no amb totes) em van fer prendre consciència de l’existència de diferències entre les diferents varietats de castellà parlades en diferents països i en diferents zones d’un mateix país. No gosaria dir que parlo una llengua diferent del castellà (el colombià, per exemple) perquè és clar que tots els castellanoparlants ens entenem sense moltes dificultats quan fem servir una llengua que podríem dir “estàndard”. Però, d’altra banda, és clar que la varietat “bogotana” del castellà que parlo és, en el fons, la llengua en la qual jo puc ser jo mateix de la manera més natural. Hi ha un lligam d’identificació força important entre el bogotano i jo.

Per a seguir un ordre cronològic, la segona llengua que forma part del meu repertori lingüístic és l’anglès. Com la majoria de colombians escolaritzats, vaig estudiar anglès des de l’escola primària fins a la universitat. I com per a la majoria de colombians, aquesta llengua es va convertir per a mi en una matèria més en la qual es repeteixen estructures gramaticals i es memoritzen diàlegs sense saber allò que volen dir. La dimensió comunicativa hi és completament absent i com que l’anglès, malgrat la seva omnipresència, no representa una veritable necessitat en un país en què parlar una llengua estrangera a penes comença a ser valorat, no vaig aconseguir mai de tenir una motivació real per dedicar-me amb interès al seu aprenentatge. Vaig progressar, però, en alguns moments particulars en què el meu interès general per les llengües em va emmenar a aprofundir en certs aspectes del funcionament de l’anglès. I, de totes maneres, mai no he esquivat l’anglès i per tant sóc en contacte permanent amb aquesta llengua a la xarxa i en els meus estudis. Per tant, el meu coneixement de l’anglès continua essent principalment passiu i sóc pràcticament incapaç de comunicar de manera fluida en contextos reals. Vaig intentar diverses vegades d’estudiar més formalment l’anglès però sense gaire èxit. Ara, amb el màster que estic fent, em vaig atrevir finalment a començar a produir escrivint una ponència per a un congrés que va tenir lloc fa tres mesos. L’experiència em va motivar molt perquè em vaig adonar que tinc una quantitat impressionant de coneixements passius i que només he de començar a parlar o escriure perquè el meu cervell s’activi i comenci a produir. És per això que em vaig decidir a fer la prova de nivell al Servei de Llengües. Acabo de començar el nivell 5. No és la millor solució perquè necessito sobretot fer servir el meu anglès més aviat que continuar estudiant-lo, però almenys em permet de mantenir un contacte regular esperant l’ocasió de fer una immersió en un país angloparlant, mai no ho he fet i crec que seria molt útil.

La meva tercera llengua es l’italià. Al revés de l’anglès, aquesta decisió va ser completament voluntària. Tenia uns tretze o catorze anys quan vaig dir al meu pare que jo volia parlar italià. Ell no va entendre per què jo volia parlar una llengua que no té pràcticament cap utilitat a Colòmbia però, finalment, va accedir i em va comprar un curs amb cassets. L’aprenentatge autodidàctic de l’italià es va convertir en la meva activitat més important durant dos o tres anys. La meva primera motivació era la música ja que m’agradaven molt els cantants italians com Laura Pausini, Eros Ramazzotti, etc. Poder entendre les lletres de les seves cançons era el meu primer motor. Tanmateix, era el final dels anys noranta i precisament Internet va arribar a casa meva aleshores. Em recordo que hi havia un xat, un avantpassat dels xats actuals que es deia PowWow, en el qual els altres veien les lletres aparèixer a mesura que s’escrivia. Jo em vaig convertir en fanàtic d’aquesta aplicació. A més a més de tot això, jo m’ho vaig arranjar per trobar alguns llibres i començar a llegir. No era fàcil mantenir el contacte amb l’italià però la meva motivació em va ajudar molt per fer-ho. Es tracta d’una experiència radicalment oposada a la que havia tingut amb l’anglès, la producció no va ser mai un problema. Més endavant, vaig fer tots els curs d’italià que hi havia a la meva universitat i vaig fer diverses immersions a Itàlia d’una o dues setmanes cada vegada (perquè m’agrada no solament la llengua sinó tot el país i l’he recorregut de Milan à Nàpols, incloent Sardenya i Sicília).

La quarta llengua amb la qual vaig tenir un contacte molt breu és el portuguès. Estava encara al col•legi i gràcies a l’italià havia començat a sentir gust per les llengües. Volia intentar-ho amb una altra llengua romànica i em vaig dir que el portuguès era una bona idea. Vaig comprar un llibre (crec que eren exercicis de comprensió escrita) i vaig intentar algunes interaccions al PowWow. L’experiència, però, no va durar molt de temps perquè era el meu últim any de col•legi (amb els canvis que això implicava) i, sobretot, perquè estava encara fascinat per l’italià. Llavors, vaig deixar de banda el portuguès bastant ràpidament. Això no em va impedir, però, de mirar de tant en tant un programa de televisió en portuguès o d’intentar llegir un text en portuguès que havia trobat per casualitat a la xarxa, etc. Sempre m’ha fascinat el grau tan alt d’intercomprensió que existeix entre aquestes dues llengües. Precisament, l’estiu últim vaig fer una immersió d’alguns dies a Portugal amb els meus pares i hem pogut experimentar la intercomprensió en la comunicació oral. Fins i tot els meus pares, que mai no han estudiat o hagut veritables contactes amb altres llengües, van poder entendre i es van fer entendre sense massa problemes (una mica com a Itàlia, però la situació va ser completament diferent a França, per exemple).

Als setze anys, havia d’escollir una carrera per anar a la universitat. L’italià m’havia fet descobrir la meva passió per les llengües i jo em vaig dir que seria interessant fer-ne la meva professió. El problema era que, a la universitat on volia estudiar, no podia aprendre italià sinó només francès, anglès o alemany. La decisió no va ser difícil, jo m’havia descobert una gran afinitat amb l’italià, una llengua romànica, i havia tingut una experiència bastant negativa amb l’anglès, una llengua germànica. El francès es va convertir en la meva ocupació principal durant diversos anys. El francès no és gaire present en la vida quotidiana d’un colombià. Doncs, jo em vaig envoltar completament d’estímuls en francès per a poder tenir un contacte permanent amb aquesta llengua: pel•lícules, llibres, diccionaris, Internet, música, diaris, revistes, etc., a més a més de les vint o trenta hores de curs en francès que podíem tenir cada setmana. Vaig fer dues immersions a França, la primera de vuit mesos i la segona de dos anys. El francès és avui la llengua que millor parlo després de l’espanyol i està tan arrelada en el meu cervell que sovint és el meu primer reflex en algunes situacions o per parlar de certs temes.

Hauria d’afegir, si volgués ser exhaustiu, l’alemany. Tanmateix, de la mateixa manera que amb el portuguès, aquest contacte va ser molt curt i superficial i, a més a més, menys productiu en el temps. Vaig fer tres immersions curtes (turisme) a Alemanya i, al contrari del que vaig viure a Portugal, les meves interaccions van ser pràcticament inexistents.

En últim lloc, hi ha el català. Vaig venir tres vegades a Barcelona per a visitar la ciutat durant l’últim any (entre l’estiu 2008 i l’estiu 2009). Ara, des de fa cinc setmanes, principi de setembre, hi estic vivint i estudiant i m’hi quedaré almenys un any. La primera vegada, em recordo que vaig intentar comprendre les explicacions que hi havia en un d’aquells autobusos turístics que fan el volt de Barcelona. Em va sorprendre el fet que el català no va ser per a mi automàticament tan transparent com moltes persones creuen que pot ser-ho per a un castellanoparlant. Una certa exposició és necessària abans de començar a entendre’l, com amb totes les llengües romàniques suposo. Tanmateix, una vegada que el meu cervell va ser capaç de començar a fer paral•leles entre el castellà, l’italià, el francès i el català, tinc la impressió que progresso bastant ràpidament, almenys en la comprensió, ja que la producció avança més lentament. Ja puc escriure un text com aquest amb l’ajuda d’un diccionari i d’un conjugador. Parlar, en canvi, és encara molt més difícil i necessito molta ajuda per saber que no estic solament calcant paraules i estructures de l’espanyol. No sé encara quanta estona em quedaré aquí, però l’aprenentatge d’una llengua és sempre molt estimulant i l’experiència m’agrada. De moment, continuaré els cursos de català al Servei de Llengües i continuaré tan atent, com fins a ara, a tot allò que és en català en el meu entorn.

En català, m’agradaria poder tenir una competència com la que tinc en italià, és a dir un nivell B1-B2 per a poder-me expressar amb una certa fluïdesa i espontaneïtat i llegir textos d’una relativa complexitat sense massa problemes. No pretenc arribar al nivell C2 que tinc en francès però, en canvi, en anglès sí que m’interessaria aconseguir un nivell almenys C1 per fer servir aquesta llengua amb molta més seguretat.


No hi ha comentaris

maig 19 2009

Julieta Andrea Hain

Posted in General by Anna Serra Rodríguez |

No había pensado nunca antes en que pudiera tener una biografía lingüística. Ser consciente de ello ahora me emociona y me perturba.  Jamás había reflexionado sobre lo interesada que había estado en los idiomas y sobre lo que ha significado en mi vida. No pretendo aquí hacer una lista de las lenguas que conozco, sino de los descubrimientos que he hecho al respecto.

Decía un teórico latinoamericano, que muchas veces estamos colonizados/as, más que de hechos, de cabeza, que muchos/as estamos mentalizados/as para reconocer solo lo que se impone; una muestra clara de eso en mí, es que cuando hablaba de América, el continente donde vivo, siempre pensé que se hablaban 3 idiomas, castellano, portugués e inglés, con algunas pequeñas superficies de francés… pueden ver lo equivocada que estaba!! y es raro porque estuve interesada en otros idiomas cuando niña pero nunca los visualice como tal. Luego revisamos en clases el “Lingua Món” y había ahí una lista de siete páginas de lenguas habladas en este continente que yo presumía conocer tan bien (ver la referencia aquí) el hacer ese recorrido me hizo observar lo fuerte de que a un idioma lo llamen “lengua oficial”, porque claro, eso nos hace contar mal, ya que justamente restamos más de lo que sumamos.

Han escuchado la frase “de que el miedo paraliza”, o la impresión en este caso, para ser mas especifica, esa fue la primera reacción al llegar a Cataluña, como yo venía como estudiante a España donde se habla “Español” y como cuando había venido en plan turista no me entere de nada, el shock fue grande cuando en clases habían sonidos que no había escuchado antes, punto crucial para comprender ahora la mala actitud que tuve, es vergonzoso, pero así fue, que rabia tenia. Un día me senté solo a pensar porque me pasaba esto, a tratar de comprender, la verdad es que todavía no lo tengo muy claro, pero se suman algunas cosas como, el desconocimiento, las actitudes poco tolerantes de algunas personas, mi propia intolerancia, la sensación de estar en un lugar donde se me imponía algo que yo no había escogido, etc. y claro estaba paralizada; otra de las posibles reacciones hubiera sido la indiferencia, pero hay otro refrán que usamos en Chile y que dice “a lo hecho pecho”, o sea que si ya estaba acá tenía que hacer algo para vivirme esta situación y no ser indiferente a ella. No crean que fui radical ni nada, ni tampoco crean que fue de un día para el otro. Lo primero fue ir a un taller de dos horas de Intercomprensión de Lenguas Románicas, gran descubrimiento!, tenemos más en común de lo que me imaginaba, descubrí que lo importante es que nos podamos entender y que además era posible hacerlo. Luego me inscribí en el curso de comprensión básica de Catalán y bueno aquí estoy escribiendo mi historia. En ese curso reflexione mucho, con la ayuda de la profe, Anna y mis compañeras/os, entendí que idioma es mucho más que eso, y además pude ver las similitudes históricas con personas de otros países y cómo la lengua ha tenido un papel preponderante en esos hechos. Compartir experiencias en ese contexto fue muy enriquecedor, lo bueno es que como cada uno hablaba su lengua pude comprobar en vivo que eso de la intercomprensión es posible y además amable y respetuoso.

Mi vida ha estado rodeada por lenguas como el castellano, el alemán, el mapudungun, el portugués, italiano, inglés, francés, catalán, y danés, me alegro de poder decir esto, porque la primera vez que me preguntaron en el curso  de comprensión básica, creo que solo dije castellano, inglés y algo de portugués. Ahora compro libros en otros idiomas románicos, porque sé que los puedo leer.  Ahora espero que la gente me hable en su lengua porque sé que lo puedo entender.

Para seguir con los refranes, hay uno que dice “de la rabia al amor hay un solo paso”, uf! Que puedo decir de eso, el camino fue primero atreverme a escuchar, luego conocer, comprender y lo más importante tener una actitud diferente a la anterior, lo bueno de los cambios de actitud es que movilizan.

Como las biografías son dinámicas, recursivas, re-escribibles y re-pensables, seguiré analizando y añadiendo y sacando datos de lo que hoy les cuento,  por ahora solo les puedo decir que una de las cosas que tiene mi mente ocupada es pensar en cómo las lenguas pueden ser un punto de unión y no de división, eso la verdad me preocupa. No tengo hasta el momento ninguna respuesta, pero estoy en ello así que si alguien sabe algo o tiene una sospecha los/as invito a compartirla.


No hi ha comentaris

Next »