comunicació audiovisual i educació

el que m’entra i em surt sobre l’audiovisual a magisteri de música

gen. 13 2009

Autoretrat

Posted in General by 1216070 |

M’agrada pensar que cada cop que fem art ens estem autoretratant. No és un tros de nosaltres el que deixem en cada trosset d’art que ens inventem? He pensat en acabar amb poques paraules. He anat donant pas a les imatges mica en mica i vull que s’acabi així, és més meu i sovint, caiem en el tòpic, una imatge val més que mil paraules. Així doncs, una foto que, un dia qualsevol, vaig fer-me a mi mateix. Em vaig disparar i em vaig immortalitzar en uns quants pixels de la targeta. Com és el món, no? Jo parlant d’art i l’ordinador de bytes. Té raó aquesta gent que diu que cada cop hem de canviar més ràpid. No perdem pistonada, que el món se’ns escaparà.

 autoretrat.jpg


No hi ha comentaris

gen. 03 2009

Música

Posted in General by 1216070 |

La cirereta del pastís. Si algun final havia de tenir la feina, havia de ser la música. El que ens uneix, en el fons, és el que més de pressa dóna fruits. Uns quants quarts d’hora, un parell de gravadores i uns quants instruments. Suficient.

bso.jpg

Jo crec que la música, en essència, és en blanc i negre. Com el cinema. No són iguals els fotogrames i els pentagrames? M’agrada quan es troben les dues coses per les quals m’agradaria viure. Si mai aconsegueixo viure de les dues a la vegada, hauré guanyat la batalla més important de totes.

Tot plegat, sí, amb la feina a l’esquena.


No hi ha comentaris

des. 18 2008

Feina feta

Posted in General by 1216070 |

Esquelet muntat.

Àudio.

Talls.

Efectes.

Bé, bé. Això funciona.

mans.jpg


No hi ha comentaris

des. 15 2008

Post-producció

Posted in General by 1216070 |

Això també ho trobava a faltar. El nostre grup hem disposat d’un portàtil que ens ha anat de conya per editar. Al bar, a informàtica, a la sala d’audiovisuals i al passadís. El Premiere, entranyable company d’hores i setmanes inacabables de feina, a poc a poc, t’ajuda. Totes les tonteries amagades, tots els botonets per jugar. Mica en mica, anem avançant feina i el curt ja queda dibuixat. M’agrada.

premiere.jpg

Construir una història és més nutritiu del que sembla. Quants pares té una història? La nostra en té cinc.


No hi ha comentaris

nov. 24 2008

Rodatge

Posted in General by 1216070 |

Molta feina per finalment gravar. Ho trobava a faltar. Feia molts mesos que no rodava, molts mesos. No sé si és per vocació però la manera de parlar que m’agrada és aquesta. Tenim unes quantes fotos del curt. N’he format uns quants plans per intentar veure-m’hi reflectit.  

01.jpg

02.jpg

 

03.jpg

04.jpg

05.jpg


No hi ha comentaris

nov. 08 2008

De peus a terra?

Posted in General by 1216070 |

Després d’uns quants dies he tornat a llegir l’últim article. Crec que, en el fons, jo de petit tampoc tocava de peus a terra, i, de fet, sempre està bé estar als núvols per somiar l’impossible. D’això agafem força, no? Dels somnis impossibles.

Als núvols


No hi ha comentaris

nov. 01 2008

The Martian Child

Posted in General by 1216070 |

Una pel·lícula curiosa la que ens hem buscat. Molt simbòlica, molt cuidada. Una excessiva constància, però, en recordar a l’espectador que es tracta d’un producte de Hollywood.

The Martian Child

Tinc molt present que estic treient suc d’una taronja verda, però no és un film buit del tot. Dins les restriccions que New Line Cinema ha dibuixat ben dibuixades, m’agrada la simbologia de tots els aspectes de la història. Aquest argument de contrastos, de tocar de peus a terra i de tornar-se una mica boig, porta la trama cap al punt de trobada entre els dos móns en què viuen els dos protagonistes. Potser el que em quedo del film és amb una cançó.

http://es.youtube.com/watch?v=1uIBQh6Dur0

És una cançó posada en un dels moments més plàcids de la trama, quan conviuen el nen i l’escriptor, quan els seus móns cada dia són un de sol i, en conseqüència, es comencen a apreciar. La cançó repeteix “You are my satellite” (Ets el meu satèl·lit); em sorprendria si les cançons de la pel·lícula no parlessin del cosmos i les estrelles, però és precisament això el que diuen. M’agrada, d’altra banda, aquest atributiu. Veure un fill com un satèl·lit, que dóna voltes i sempre torna, que sempre és a prop però no para quiet. Que té una altra òrbita, però que un no té sentit sense l’altre.


No hi ha comentaris

oct. 19 2008

Els nens i nenes a la pantalla

Posted in General by 1216070 |

Aquests dies anem tota la classe bojos mirant pel·lícules que tracten la infància. Creuem comentaris sobre temes molt diferents, entre classes i cafès, i cadascú treu conclusions d’una o altra escena, d’una o altra pel·lícula.

Això m’ha fet pensar en com de valent és qui roda una pel·lícula on tracta la infància per damunt de tot. Primer per ser un tema tan delicat i a la vegada tan trascendental, però principalment per un motiu; és fàcil parlar de nens quan expliques un trauma, o una època dura, o presentes el personatge, i després tens una hora de pel·lícula per tancar la història quan el protagonista ja s’ha fet gran i ningú es preocupa de que el nen no protagonitzi el desenllaç de la trama. Això ens han acostumat a veure-ho sobretot en pel·lícules centrades en un personatge concret (Braveheart, I walk the line, Amélie…), però què passaria si només expliquessin la vida del nen William Wallace, del nen Johnny Cash i de la nena Amélia Poulain?

Fa unes setmanes vaig veure una pel·lícula que tenia pendent. Tenia entès que no era gran cosa, fins i tot algú m’havia comentat que no era gaire bona. Sigui com sigui, vaig pensar que era una bona feina. Potser per casualitat, és una pel·lícula que tracta de la infància, però també de la Irlanda miserable de principis del segle XX. A Espanya van traduïr-ne el títol, per sort i com de vegades passa, rigorosament: Las cenizas de Angela. Que jo tinc un amor incondicional per Irlanda hi ha poca gent que se li escapa, i potser aquest és un dels principals motius pels quals vaig gaudir especialment de la pel·lícula (podria parlar de In the name of the Father, Omagh, The wind that shakes the barley, Bloody Sunday…). De totes maneres, hi havia molt de contingut social que constantment construïa una trama molt ben portada. El llibre és l’adaptació d’una novel·la que explica en primera persona una història real, i potser per això s’aguanta tan bé. El nen és el centre de diverses històries familiars en un barri pobre de (si no m’equivoco) Limerick. La innocència i el caràcter infantils es veuen com a única arma contra un món de misèria. No és màgic, això? Que poguem veure els nens com els nostres salvadors? A mi em posa la pell de gallina.

Angela's Ashes

No em vull entretenir parlant de la pel·lícula, més que us la recomano molt fermament. Hi ha una escena que em posa especialment tendre (sí, jo sóc dels que ploro amb les pel·lícules), i és una on tota la família canta una cançó tradicional al voltant de la taula, “A mother love is a blessing”. Deu ser expressament redundant, perquè la pel·lícula parla precisament d’això, i no crec que sigui casualitat. Sigui com sigui, sempre podem veure en un nen o una nena la solució d’alguna cosa. Sempre tenen coses a ensenyar-nos.


No hi ha comentaris

oct. 06 2008

Big Fish

Posted in General by 1216070 |

He tingut una història peculiar amb aquesta pel·lícula i ara, curiosament, n’he de fer un anàlisi. Me l’han hagut de posar perquè la veiés, i em va sorprendre. No m’esperava que el Tim Burton, que té aquest accent tan marcat en les seves obres, s’atrevís a donar-li  la volta a la manera que té d’explicar les històries.  Però bé, he d’enfocar el text d’alguna manera i m’agradaria parlar del color.

Segurament hi ha deu o dotze coses en les quals la gent sol fixar-se en una pel·lícula abans que en el color. Els actors, el guió, la música, el muntatge. Però no és casualitat que el director de fotografia aparegui tan aviat en els crèdits finals. Vet aquí un repte que costa d’aconseguir: fer la feina tan bé que ningú se n’adoni.

Si algú s’atreveix a dir que ha disfrutat veient Amélie, The Wizard of Oz, The Lord of the Rings o Pulp fiction i després diu que el color no hi té res a veure, probablement enceti una llarga discussió amb mi. No m’agrada discutir sobre el cinema, però en aquest cas parlem d’una cosa delicada, i a més, sovint discreta. I no és perquè sigui poc important, sinó que ens entra més per la forma que pel contingut. No és el color el que dóna l’Óscar, ni el director de fotografia qui imprimeixen als pósters les productores al fer les campanyes de màrqueting. Ni tampoc surt fotografiat a les portades de les revistes qui ha fet el retoc digital i ha posat 30 filtres a cada pla perquè aquella pel·lícula entri tan bé que ens hipnotitza.

Tim Burton té una cura especial amb la imatge de les seves pel·lícules. Probablement sigui un dels més grans genis en caracterització dels espais i els personatges, i això ho demostra la gran facilitat amb que Nightmare before Christmas o Sleepy Hollow van esdevenir grans icones (més la primera que la segona) de tot el que rodejava la ficció mig gòtica mig grotesca. Sempre ha estat així, Tim Burton té tant estil com els que més, com Tarantino, com Woody Alle, o com Pixar ens està acostumant últimament. En el cas de Big Fish, però, aconsegueix arribar a un altre nivell sense deixar aquesta manera tan acurada de jugar amb la imatge. No parlem només de contrastos, d’una planificació màgica i d’uns decorats sensacionals, sinó de com ens parla el color.

Big Fish Specter

No és Ewan McGregor que ens posa a l’atmosfera de Big Fish, al meu entendre. És indubtable que va creure’s el seu paper i que va fer una feina més que ben feta, però hi ha dos factors que des del meu punt de vista fan de Big fish una història explicada d’una manera immillorable. Un és la música, que ja s’ha acostumat a fer caminar les pel·lícules, de vegades fins i tot les salva. L’altre és el tractament del color.

El poble de Specter ens apareix presentat com a dos pobles diferents: un poble viu i un poble mort. Un poble verd, groc, lluminós, un poble de contrastos i colors brillants; i un poble gris, de color marró, de color vell, del color que ens ve al cap quan pensem en l’oblit. També trobem que el color pren importància en la direcció onírica del film. El circ i la història del jove Ed van acompanyats d’una brillant caricatura colorejada, caricatura típica Tim Burton, que fan dels personatges i els llocs pàgines obertes d’un conte.

Probablement ningú va pensar en el color quan va acabar-se Nightmare before Christmas, segurament perquè és una pel·lícula que despunta en moltes altres coses (per exemple,  en la fantàstica música), però si no fos perquè Burton té aquesta consciència gràfica que ha passejat, entre d’altres, pels estudis de Walt Disney, les seves pel·lícules potser no ens entrarien tan bé.

Uns dies després de veure Big fish recordo la pel·lícula com una successió de pàgines de colors diferents. Com si la vida es pogués explicar amb colors. I que alguns colors fossin colors de conte, i fessin un tros de la vida un tros de conte. Al cap i a la fi, la història és aquesta, i a tots ens va quedar clara quan es va acabar. Clara i de colors.


1 comentari

set. 24 2008

Àlbums

Posted in General by 1216070 |

L’última sessió de comunicació audiovisual vam tenir una sobredosi de fotografies personals de tota la classe. Més de quaranta persones vam transcriure en imatges el que volia dir cadascú d’ell mateix. Possiblement una de les conclusions més evidents que se’ns va posar al cap mentres sortíem de l’aula era que tots teníem fotos de sobres fetes en tots els moments que no volíem oblidar. L’activitat que vam fer a classe va ser, de fet, un curs intensiu sobre les imatges que cadascú havia triat per presentar-se a la resta de companys.

Vaig trobar curiós la quantitat de fotos familiars que van aparèixer en les presentacions, potser perquè jo vaig descriure’m des d’un altre costat. Vaig escollir imatges molt simbòliques, algunes representatives, altres més líriques, però totes les sento molt meves i, sobretot, part de la meva presentació. M’agradaria poder dir “Hola, em dic Arnau Aymerich” i abans de continuar ensenyar aquelles cinc o sis fotos. Si més no, la primera impressió ja seria diferent. I, en aquest sentit, hem tingut la sort de poder-ho fer amb qui potser, d’aquí un temps, serà important per nosaltres.

Tot i les diferències entre les desenes d’imatges diferents, vam veure com en grups de tres o quatre teixíem unes històries amb fotografies que no tenien res a veure però que, després de donar-hi voltes, hi trobàvem una connexió. Seria interessant veure com aquestes connexions no són només en .jpg i que tots tenim més coses en comú del que ens sembla. Els semestres ho diran.


No hi ha comentaris

Next »