Tercera observació: Grup 1

Roma, 4 d’abril de 2014

Arribo puntual a les 9 h i tan sols hi ha tres alumnes a classe, totes amb el mòbil i sense parlar entre elles. Mica en mica van arribant, però fins un màxim de 5, ja se sap, és divendres i n’hi ha molts que comencen el cap de setmana abans d’hora. Els divendres es fa classe a l’aula E, més gran que la F, amb una mini pissarra blanca, un esborrador que s’hi enganxa, un projector i uns altaveus (vegeu Bloc 1. Pràctiques d’observació. L’aula, l’espai i l’entorn immediat).

La professora comença la classe parlant de l’Alguer, recordant els dialectes treballats a l’última classe. I per continuar el tema posa un vídeo del programa Caçadors de Paraules del presentador Roger de Gràcia, tot i que es veu grogós, se sent bé. Com que la Isabel sap que a una alumna li costa bastant entendre el vídeo, fa les explicacions en italià. De tant en tant, va parant el vídeo per fer petites intervencions o aclariments en català. Al final, deixa temps per tal que els alumnes expressin les seves inquietuds i dubtes, però avui no estan gens actius. Cal dir que es nota molt el descens de participació de dimecres a divendres.

Després d’això, introdueix el tema del menjar (en el qual basaré les meves intervencions) gràcies al programa Cuines. Els pregunta que esbrinin d’on és el cuiner segons el seu accent, tot i que la resposta els la diu ella i el situa al mapa:

Mapa1

Estrada, M (2009). Dialectes de la llengua catalana. Recuperat el 26 d’abril de 2014, des de http://www.unpaisdesomni.cat/DialectesCatalans/Dialectes.php.

També els demana pels ingredients, però com que no responen, la Isabel opta per preguntar directament a una alumna en concret, tot i que contesta en italià. A més, els demana el vocabulari que no han entès i els fa la traducció directa en italià, en comptes d’intentar-ho definir o explicar en català.

A continuació, tracten les diferències entre la cuina italiana i la catalana, i mica en mica, es van animant. Un cop acabat el vídeo, la professora aprofita per explicar els verbs incoatius que han anat sortint, com ara afegir. A més, explicita la conjugació del verb coure, ja que és bastant especial.

Seguidament, els dóna una fotocòpia amb exercicis de l’examen de nivell elemental i els explica l’examen i la diferència entre el nivell elemental i el bàsic. Així doncs, es focalitzen en la fotocòpia i finalment, la Isabel seu. Segons el llenguatge corporal, s’entén que els passa la paraula, per tant, els alumnes llegeixen els exercicis, però la professora es torna a aixecar per fer les explicacions. Tracten els pronoms febles i per motivar-los, quan ho encerten, els felicita amb un molt bé!

En acabar la correcció, els demana quants errors han fet, en italià, però l’ambient de la classe és gairebé nul i els diu que es despertin i s’espavilin. Continuen amb les fotocòpies dels pronoms i els dóna consells per recordar-los. Tot seguit, escriu exemples a la pissarra i els demana que en facin el plural:

PORTAR-ME             EM PORTA

PORTA’M                 M’OMPLE

PORTEU-ME

Aleshores, un a un diuen la solució dels diferents exemples de la pissarra. A mi, se’m va acudir un altre tipus d’activitat que ens van ensenyar al Postgrau. Així doncs, després de classe, li vaig comentar a la Isabel, per algun altre dia. Es tracta de doblegar el paper per dues bandes deixant un espai entremig. En aquest espai s’escriuen els verbs reflexius un a sota de l’altre. En la part esquerra del paper s’escriu la forma reforçada del pronom i a la part dreta, la forma plena. Aquestes dues parts, però, queden tapades pel paper per tal que l’alumnat endevini la forma correcta. Per tant, tot obert quedaria una cosa així:

EMET

ES

ENS

US

ES

VAIG CASARVAS LLEVAR

VA AIXECAR

VAM PENTINAR

VAU VESTIR

VAN DUTXAR

-ME-TE

-SE

-NOS

-VOS

-SE

 Finalment, la Isabel va remarcar el més important de la classe, és a dir, va fer-ne un resum i els va posar de deures passar una carta model de singular a plural.

Observació del grup 2: Cancel·lada

Roma, 3 d’abril de 2014

Avui, en teoria, d’11 h a 13 h hi havia d’haver classe amb el grup 2, però com que ahir dues de les alumnes ja li van comentar a la professora que no podrien venir avui, van decidir anul·lar la classe. No obstant això, aprofitaré per explicar a grosso modo l’educació a Itàlia, segons me la va comentar una alumna del grup 2.

Començarem pel Liceo, és a dir, pel que equivaldria al nostre institut, tot i que, a Itàlia, no és obligatori anar-hi. No obstant això, igual que aquí, l’opció de fer un curs professional o tècnic (mòduls) no està gaire ben vist.

Si un es decanta, doncs, per l’institut pot escollir entre quatre especialitats: lingüística, clàssica, científica (les més comunes) o artística (que no té gaire bona fama). El Liceo té una durada d’uns cinc anys (un més que l’ESO), és a dir, fins els 18 o 19 anys de l’alumnat. Un cop acabat, els alumnes han d’aprovar un examen intern del Liceo per aconseguir el diploma per poder sortir de l’institut, però en cas que no l’aprovin, hauran de repetir l’últim curs.

Després d’això, si un vol entrar a la universitat, ha d’aprovar l’examen d’accés. Les carreres universitàries són de 3 + 2. En altres paraules, estan formades per tres cursos acadèmics de grau i dos de màster. En general, els màsters, tot i que es defineixin com a especialitats, no ho són gaire i serveixen, bàsicament, per fer el doctorat. Cal destacar també que, a Itàlia, els màsters propis no tenen gaire validesa.

En cas que es vulgui fer un grau, s’ha de aprovar el test d’ingresso que l’alumna me’l va definir literalment com a “una mariconada”, ja que no serveix per a res i s’ha de pagar una taxa. Em va explicar una anècdota significativa que il·lustra la seva definició:

Ara farà tres anys que al test d’ingresso de la facultat de professionals sanitaris de la Università Sapienza de Roma es va demanar on es feien els millors granissats de Roma, una pregunta totalment fora de context.

A més, dir que La Sapienza té bastanta mala reputació per caracteritzar-se de ser desorganitzada, no obstant, se sap que la qualitat del professorat és força bona.

Per acabar, considero que el sistema educatiu italià s’estructura de manera semblant al nostre. Ara bé, crec que l’avaluació certificativa no hauria de ser l’únic tipus d’avaluació, ja que de cara a l’estudiant és la menys justa. Quant a continguts, no li’n aporta gaire, a més, provoca que la relació alumnat-professorat sigui poca i distant, la qual cosa facilita la desmotivació. No obstant això, m’agrada que potenciïn l’avaluació oral, però no com un interrogatori, sinó com una oportunitat per aprendre a expressar-se en públic.

parlar en públic

Catalunya Ràdio (2012). Per què ens costa tan parlar en públic? Recuperat el dia 26 d’abril de 2014, des de http://www.catradio.cat/audio/613097/Per-que-ens-costa-tant-parlar-en-public

Observació: Classe de castellà

Roma, 2 d’abril de 2014

Carmelo Fernández és professor de castellà a la Universitat La Sapienza de Roma. Aprofitant l’avinentesa, em vaig posar en contacte amb ell per poder observar-ne una classe. És per això que em va passar un article seu, per posar-me en situació. Així doncs, vam acordar que observaria la del dimecres 2 d’abril de 16.00 a 18.00 h. Aquí, doncs, en teniu el resultat:

 de la uni al campus de cast

Com podeu veure a la imatge, l’aula on s’imparteix castellà està a l’edifici Ex Vetreria Sciarra, a uns 10 minuts a peu des de la facultat de lletres de la Sapienza. Aquest edifici és bastant nou, però també petit, comparat amb el campus de la Sapienza.

Cal remarcar que les aules són molt més grans, disposen de projector, pantalla, ordinador, radiador, endolls, penjadors a dues parets i les cadires són de fusta, però les potes de ferro amb també el braç per a escriure i col·locades en fileres. També dir que les portes són totes com les d’emergència, és a dir, pesants i amb una barra horitzontal al mig per obrir-les. Al final de l’aula n’hi ha una de gran i de vidre que dóna a un pati interior.

En aquesta classe hi ha un total de 23 alumnes, 4 dels quals són nois. Per tant, queda reflectit que a l’àmbit lingüístic encara predominen les dones i que el castellà té molt més èxit que el català a Itàlia.

Carmelo comença la classe recordant el que van fer a la classe passada. Per això, els vol posar un vídeo que tenien de deures, però hi ha problemes tècnics. El nivell de castellà és un A2. Així doncs, continuen la unitat 3 Hogar dulce hogar i els pregunta pels dubtes sobre els deures, ja que al llibre tenen les solucions. Cal dir que pocs els han fet. Per acabar la unitat els fa realitzar els últims exercicis del llibre per parelles o grups de tres, mentrestant ell intenta posar el vídeo de nou. Treballa amb la plataforma social educativa gratuïta i en línia d’Edmodo que permet la comunicació entre l’alumnat i el professorat en un entorn tancat i privat de manera ràpida i senzilla a través de missatges de text. Ara bé, seria bo que els alumnes ho fessin servir com una eina complementària a la classe i no com a substitució.

Seguidament, revisen el vocabulari de la lectura de Carmen Martín titulada Caperucita Roja en Manhattan i en fan alguns comentaris de text mentre el professor també els en fa preguntes, els que sap que l’han llegit.

Després d’això, comencen la unitat 4 ¿Cómo va todo? Al principi de cada unitat hi ha una lectura que ajuda a activar els coneixements previs dels estudiants sobre el tema. Es veu que alguna cosa saben, si més no els típics ¡Hola! y ¡Adiós! Per fer les explicacions Carmelo fa ús de la llengua italiana per assegurar-se que tothom l’entén, però en general, parla castellà. A continuació, treballen l’entonació, tan important en la comunicació. Als alumnes els fa molta gràcia i s’animen, i al final, els ha de fer callar. Tractant les salutacions i els acomiadaments, no es pot deixar de banda els aspectes culturals, per tant, veuen la diferència entre la manera castellana i italiana de saludar-se i acomiadar-se: la direcció de la cara a l’hora de fer els petons. Tant castellans com catalans inclinem la cara cap a la dreta, en canvi, els italians, comencen per l’esquerre. Aquest fet, a vegades, pot portar confusions:

obama-beso2 El president Barack Obama saluda a Aung San Suu Kyi al premi Nobel de 2012, des de http://www.mlaetiqueta.com/mlaetiqu_blog/?tag=beso

Per acabar la classe, escoltem un àudio, molt real, de salutacions i el comenten entre tots. Després, el professor passa llista mentre els alumnes fan uns exercicis del llibre i els corregeixen ells mateixos. Un cop Carmelo ja ha passat llista, els alumnes ja comencen a recollir les seves coses abans que el professor hagi acabat de parlar. Aquest tipus de situació no em va sorprendre, ja que tant a l’institut com a la univestitat també m’hi he trobat.

Per concloure, per a mi aquesta va ser una classe “normal” de llengua i semblant a les que he experimentat com a alumna. En altres paraules, una classe amb un cert nombre d’estudiants (uns 20), on es fan grupets d’amistats, on es xerra, silenciosament en la llengua d’origen dels estudiants, on el professor és el que dirigeix la classe, fa les explicacions, es treballa en parelles o grups reduïts, se segueix el llibre, però s’intercalen activitats entremig intentant fer servir totes les competències bàsiques. En definitiva: crec que, de ben segur, ha estat una experiència profitosa.

Segona observació: Grup 2

Roma, 2 d’abril de 2014

En la classe del nivell avançat només assisteixen tres alumnes, però que en total són tan sols quatre.

Com en l’observació anterior, també comencem per presentar-nos, però aquest cop ens presentem totes quatre pel sol fet de ser tan poques. Així doncs, veig que les raons per les quals aprenen català són, bàsicament, personals. N’hi ha una que va anar a fer l’Erasmus a Barcelona i allà va fer molt bons amics, per això, va decidir continuar aprenent-lo. Cal dir que aquesta noia ja ha aprovat el nivell superior (C2) de català, ja que un cop allà va decidir aprofitar l’estada al màxim per aprendre la llengua i la cultura catalanes. De fet, l’any que ve vol mirar de fer un màster a Barcelona. A més, és molt bona amb llengües, també sap parlar francès i anglès. Afegir que l’estudiant no ve a classe com a alumna, sinó com a oient, perquè de català, ja en sap, però vol i necessita mantenir el seu nivell.

L’altra noia va descobrir Cabré i es va enamorar d’ell i de la seva literatura. De fet, està fent la seva tesi sobre aquest autor. Per això, i també perquè es vol treure el nivell C de català, està estudiant aquesta llengua.

I la darrera noia va fer una estada lingüística a Barcelona l’estiu passat i també es va enamorar, de la ciutat, de la gent, de l’ambient, de la llengua i la cultura catalanes. Ella, igual que l’anterior, vol fer l’examen de nivell C, encara que no n’està del tot segura. És per aquest motiu que la Isabel les va animar i els va explicar les característiques de l’examen i la data, el 31 de maig. En fixar la data, es van espantar perquè la van veure massa a prop, però la Isabel els va assegurar que si es posaven les piles seria cosa fàcil.

Després d’això, abans de donar-los les redaccions, va aprofitar per explicar-los les correccions i repassar la gramàtica. Trobo molt encertat aquesta activitat de centrar els continguts de classe segons els escrits dels estudiants, és a dir, segons les seves necessitats. D’aquesta manera, s’ajusta la classe a allò que realment interessa als estudiants per tal de millorar la seva qualitat lingüística.

A més, la Isabel apunta els errors gramaticals a la pissarra per fer-ne una explicació clara. També, pregunta als estudiants per la solució de les seves pròpies faltes, per tal que reflexionin i trobin la resposta en comptes de donar-los-la.

Un cop acabada la revisió, els dóna unes fotocòpies del llibre nivell suficiència 3 de Castellnou, pura gramàtica, per així automatitzar la gramàtica catalana. No obstant això, la dificultat d’aquests exercicis no és tan l’exercici en si, sinó l’enunciat. A vegades, costa d’entendre. Tot i això, són exercicis simples, d’omplir buits. En el cas que no sàpiguen la resposta, la professora els repeteix la frase, i també s’ajuden entre elles.

castellnou

La Isabel reconeix que no li agrada gaire aquest llibre, però que els exercicis estan bé. Per acabar la classe els dóna un consell: els diu que “si fas natació i pares de nedar, és possible que t’ofeguis”. Per avisar-les que d’aquí poc hi ha l’examen i que per millorar o mantenir el seu nivell de català, no poden parar ni d’estudiar-lo ni de practicar-lo.

aprendre a nedar Canela, E (2013). “Haurem d’aprendre a nedar”. Recuperat el 17 d’abril de 2014 des de, http://www.enriccanela.cat/index.php/2013/01/17/haurem-d%E2%80%99aprendre-a-nedar/.

Primera observació: Grup 1

Roma, 2 d’abril de 2014

mapa Roma

6.45- Sona despartador

7.30- Sortim de casa i la meva amiga m’acompanya a l’estació de tren.

7.48- Agafo el tren a la parada Monte Mario fins a Valle Aurelia. Un cop allà segueixo la gentada i pregunto per assegurar-me que vaig en la direcció correcta (A…) per arribar a Termini.

Roma Termini

8.20- Arribo a Termini i pregunto per la universitat la Sapienza, però ningú sap dir-me com s’hi va. Finalment, demano a l’estació de bus com hi puc arribar i em diuen que agafi el bus 310.

8.40- Agafo el bus 310 i em dirigeixo cap a la universitat. Demano a una ragazza quina és la parada de la Sapienza.

8.45- Baixo de la parada i busco la Facoltà di Lettere (amb accent a la primera síl·laba). Em despisto i reculo fins a la parada anterior del bus, així que torno a fer el mateix recorregut a peu fins a la parada on era. Segueixo els estudiants perquè no trobo la porta per entrar, de fet, no n’hi ha, són com una mena de ferregots posats en forma de ziga-zaga. Finalment, aconesegueixo entrar i pregunto de nou, per la facultat. Sempre en italià i, obviament, em responen amb aquesta llengua. Ho entenc, així que segueixo les indicacions. Passo de llarg de la facultat de Dret i finalment, arribo a la de Lletres i Filosofia.

Roma facolta di lettere

9.10- Entro a la facultat però em diuen que la professora encara no ha arribat. Penso que potser ho he entès malament, ja que passen deu minuts de l’hora de començar la classe. Així que em poso a buscar l’aula, un altre galimaties. I mira que la Isabel (la professora de català) ja m’havia indicat com anar-hi. Per fi, trobo el despatx de la Isabel, està tancat, però al cap de pocs minuts apareix tota relaxada.

– Benvinguda a Roma –em diu. M’explica que ella ja ha agafat el costum d’arribar tard, perquè aquí tothom va tard i, per tant, les classes comencen tard. Al mateix temps saluda un home que es dirigeix a la classe amb nosaltres. Ara toca amb el Grup 1 de nivell A2/B1.

LA CLASSE

Primer de tot, la Isabel ens presenta a mi i a aquest home que us he esmentat anteriorment. Resulta que ell és un alumne nou, de 50 anys, i estudia català perquè està casat amb una dona de Barcelona. També es presenta una altra alumna nova, d’uns 20 anys, que estudia català perquè la seva germana és catalana i ja havia viscut un temps a Barcelona, així que ja en sap una mica. Així doncs, les raons per les quals aquests estudiants volen aprendre català són bàsicament personals, ja que tenen un fort lligam amb la llengua i la cultura catalanes.

Després d’això, la Isabel comença per preguntar què han fet el cap de setmana, però al rebre silenci torna a preguntar què van fer a l’última classe i si han fet els deures. N’hi ha un que és molt sincer i respon ràpidament amb un rotunt no, amb l’excusa que no li funcionava l’internet a casa, igual que una altra noia que tampoc els havia fet. Seguidament, la Isabel els treu el tema de l’examen i els aconsella fer si més no el de nivell bàsic.

Després de l’explicació, els pregunta la diferència entre el dialecte oriental i l’occidental, les que han fet els deures ja saben la resposta, però els costa una mica expressar-la, sembla com si els fes vergonya. Aquesta pregunta serveix per començar a corregir els deures. Com a tals, havien d’escoltar tres cançons: Malalt d’amor de Port BoNo trobaràs la mar de Maria del Mar Bonet i Tio Canya d’Al Tall per tal d’esbrinar de quin dialecte es tractava. La Isabel els va passar l’enllaç amb la lletra de cadascuna així s’assegurava que la versió que escoltaven estava bé. Com que no tots havien pogut escoltar les cançons, la Isabel va decidir tornar-les a escoltar. No obstant això, per problemes tècnics només en vam poder sentir una. Com a estratègies mentre s’esparaven els alumnes, els apel·lava directament i els deia què estava fent “Espera’t que ho busco”.

Els va demanar també que traguessin les fotocòpies, ja que la teoria dels dialectes la tenien allà i els aniria bé per recordar-la i per explicar les cançons. Com que no tots les portaven, van haver de compartir-les, posant-se alguns per parelles. A l’hora de corregir, per cada cançó, la Isabel va preguntar cada cop a una alumna diferent si sabia quin diaclecte tractava una cançó i les característiques d’aquest. Per una banda, la que van trobar més difícil d’entendre va ser la de Maria del Mar Bonet, és a dir, el dialecte baleàric per la gran quantitat de neutres que s’utilitzen. Per altra banda, van remarcar que el dialecte valencià s’assembla força a l’italià.

Després d’això, vam començar la Unitat 4, que de fet, hauria de ser la 5, però resulta que tot just ara comencen el segon semestre quan, en teoria, l’haurien d’haver començat l’1 de març. El problema és que el català és una optativa i, per tant, els alumnes prioritzen altres coses abans que anar a les classes.

La Isabel, doncs, va començar per recordar-los què és el que havien fet anteriorment (numerals i ordinals) i va passar directament a la pàgina 64 del llibre Veus 1 per fer-los memòria de l’ús dels verbs viure estar-se. Tot seguit, vam volar a la pàgina 66 per explicar la diferència entre Què hi ha al teu pis? i Que hi ha terrassa? Per tal d’explicar-la, la Isabel va fer ús de la pissarra i alguns s’ho apuntaven. També cal destacar que, quan ho creia convenient, escrivia algunes paraules a la pissarra, les que no sabien encara. Per posar la gramàtica a la pràctica els va fer fer els exercicis 3 i 4 per parelles. Com que no eren parelles, em va tocar posar-me amb una alumna. D’aquesta manera vaig poder observar de primera mà com treballaven, reaccionaven i què havien après. L’exercici en si estava bé perquè describíem com era el nostre pis i després ho explicàvem als companys. Així, hi havia el morbo de saber com eren els pisos dels companys i al mateix temps ens féiem preguntes. Mentrestant, sortien temes de gramàtica, com ara els pronoms (quantes habitacions hi ha? N’hi ha dues) i la Isabel aprofitava per introduir-ho.

Per últim, els va fer llegir en veu alta un text del llibre sobre pisos i després, els va fer preguntes sobre el text, un a un, però que les van acabar responen entre tots. Per deures, els va posar els exercicis de gramàtica del Veus 1, ja que són molt sistemàtics i considera que van bé per assimilar tot el que s’ha explicat a classe.

Roma Veus 1

Voilà, la primera observació. En general, no m’ha sorprès perquè ja m’imaginava que els alumnes serien força bons, sabent l’italià. A més, m’ha agradat que a les classes es treballa, sobretot, l’oral (tant expressió com comprensió) convinat amb la gramàtica.

El que sí que m’ha cridat l’atenció és que absolutament tots els alumnes són d’origen italià, però no es relacionen gaire entre ells, potser perquè tampoc es veuen gaire.

Quan acaba la classe, fem una pausa abans no comenci la següent amb el grup 2 de nivell avançat.

La primera observació del grup 2, us l’explicaré a l’entrada següent!

Arribada a La Bella Italia

Ja fa dos dies que sóc a la Bella Italia, concretament a Roma. Vaig arribar el dia 1 d’abril al vespre, tota sola. De fet, era el primer cop que volava completament sola, però no vaig tenir temps de pensar-hi perquè vaig dormir durant tot el viatge (1 h i mitja gairebé). Tot i que no sé com, l’avió va aterrar una mica abans de l’hora prevista, però igualment, em vaig haver d’esperar per poder recollir les maletes. I, després, també em vaig haver d’esperar més estona perquè em va venir a buscar una meva amiga de Roma.

Roma aeroport

No era pas el primer cop que hi estava i tot continuava igual, de caòtic: cotxes per tot arreu; mal aparcats, mal col·locats, encallats i gent per tot arreu; que no mirava cap a on anava i/o que no sabia on anava…

La casa de la meva amiga és al nord de Roma, una mica apartada tant de l’aeroport com del centre ciutat. De fet, ja em van avisar que les distàncies a la ciutat italiana són molt grans.

Un cop vam arribar a casa, vaig conèixer els seus pares que són italians de soca-rel i no saben parlar ni català, ni castellà. El pare sap una mica de francès i d’anglès, però la mare només poc anglès. No obstant això, vam decidir que ells em parlarien en italià i jo en català i en castellà, ja que les tres llengües són romàniques i ens podem entendre amb bastanta facilitat. Cal dir que la meva amiga i jo ens vam conèixer a Montpellier, per tant, entre nosaltres parlem en francès. Així doncs, aquests dies estic immersa en la intercomprensió i no em suposa cap problema, ans el contrari. Cada dia que passa puc entendre millor als italians.

També m’agradaria remarcar que fins ara, he vist que la marca Espanya és entesa encara com a grandre, única y libre i amb els italians els hi agrada molt. Per això, he començat a fer pedagogia amb la família de la meva amiga. Em van explicar que a Itàlia hi ha una situació semblant a la relació Catalunya-Espanya, entre el nord d’Itàlia i la resta del país. De fet, aquí encara és pitjor perquè l’única llengua reconeguda oficialment és l’italià, però se’n parlen moltes altres que ni ells mateixos saben catal·logar.

italia-circoscrizioni

la Republica.it (2009). Elezioni Europee 6-7 giugno. Recuperat el 3 d’abril de 2014, des de http://www.repubblica.it/speciale/2009/elezioni/europee/italia.html.

Després, doncs, d’aquest primer contacte, ric intercanvi cultural i d’aquesta calorosa benvinguda em disposava a anar a descansar perquè l’endemà m’esperava un dia molt llarg.

Ciao!

Pràcticum I: Expectatives

Les pràctiques del Postgrau d’Ensenyament de Català per a l’Acolliment Lingüístic (PECAL) m’oferien la possibilitat d’ensenyar català a l’estranger i aquesta va ser una de les raons per les quals m’hi vaig inscriure. Així doncs, finalment, les realitzaré a la Universitat de Roma La Sapienza. Aquesta ciutat és bastant coneguda arreu i, personalment, també, gràcies a les amistats. Tot i que per proximitat geogràfica els catalans i els italians mantenim força semblances culturals, hi ha diferències evidents: històriques, lingüístiques, filosòfiques, polítiques, però també socials i culturals.

mbarrfotolector1303100

Foto d’una carta d’un restaurant feta per un lector de La Vanguardia al març de 2010.

Pel bagatge que tinc, crec que l’educació és un dels pilars de la societat. Per tant, el fet de poder anar a una institució pública com ara la universitat, em brinda l’oportunitat d’observar aquestes semblances i diferències. A més, veuré el funcionament d’un altre sistema educatiu, especialment, com afecta a l’ensenyament de la llengua catalana en aquell país.

Pel que fa al centre educatiu, m’imagino que serà un gran monument històric com els que caracteritzen la ciutat italiana, ple de gom a gom d’estudiants i professors. Suposo que, com aquí, hi haurà diversos campus així com facultats segons l’àmbit d’estudi. I que, aquests estaran organitzats per departaments. Així doncs, dins del departament de llengües (o com s’anomeni) s’inclourà el català. Espero que aquesta llengua estigui ben present i considerada dins de la facultat.

Quant al professorat i a l’alumnat de llengua catalana, per una banda, sé, a través de diversos correus electrònics amb la tutora d’allà, que els alumnes es divideixen per nivells. És a dir, hi ha dos grups: els de nivells A2/B1 i els de B2/C1. Amb aquesta premissa, pressuposo que el nivell de català és força alt, partint que compartim l’origen de llengua romànica i que no hi ha grup de A1. Tot i això, tampoc hi ha grup de C2. A més, no crec que tots els alumnes tinguin procedència italiana, sinó que també n’hi haurà d’altres amb orígens diferents, ja siguin estudiants Erasmus, d’altres convenis o bé residents, però no italians. Estic impacient per saber quines són les seves motivacions per aprendre català, ja que la majoria d’italians que he conegut no veien la utilitat d’aprendre aquesta llengua.

Per altra banda, també sé que hi ha com a mínim dos professors, una que imparteix llengua i un altre, literatura. Les classes se solen impartir als matins de dimecres a divendres. Tinc la imatge mental que les aules són grans i lluminoses, i que cada classe deu comptar amb uns vint estudiants disposats en dues o tres files. També, tinc la sensació que les classes són més aviat teòriques, però espero que també constin d’una part pràctica on els alumnes puguin fer ús del català amb certa normalitat. Amb referència a les activitats, m’agradaria molt que se n’organitzessin de dinamització per difondre no només la llengua sinó també la cultura catalanes i amb això, potenciar-les.

D’aquesta experiència en penso treure el màxim profit possible, adquirint tota la informació que pugui i posant en pràctica el que hem après fins ara al Postgrau, com per exemple, algunes estratègies d’aprenentatge i motivació, i d’aquesta manera enriquir-me’n no només professionalment sinó també personalment.

Qui s’atreveix a ensenyarmai ha de deixar d’aprendre.” John Cotton.