Elecciones al Parlament de Cataluña: ¿Es el nacionalismo estúpido?

 Saiba Bayo.

El pasado 25 Noviembre de 2012 tuvo lugar en Cataluña las elecciones al Parlamento. Es la primera vez desde la transición democrática que el partido gobernante en Cataluña decida convocar elecciones tras año y medio de mandato. Sin duda, la crisis económica aguda que atraviesa el país y el auge del nacionalismo marcaron las tendencias de estas elecciones. De hecho, analizando de cerca la discursiva, observamos que el debate electoral se ha pivoteado alrededor del eje nacionalista. El discurso de los partidos independentistas se ha focalizado sobre el fracaso del modelo de reparto de las compentencias en materias económicas, como refleja el slogan “Espanya ens roba”. Desde esta perspectiva, uno puede formularse preguntas del tipo ¿Es el nacionalismo estúpido, o es la economía determinante en el voto de los catalanes?

El  nacionalismo es un hecho social universal, un factor antropológico que permite a los individuos identificarse y construir sus vínculos en base a la consciencia de una experiencia histórica común. Algunos académicos como John Lonsdale[1] y Ernest Gellner[2] lo definen como una percepción de uno mismo desde una consciencia o sentimiento de pertenencia a una comunidad y una lealtad hacia esta comunidad. En definitiva, se puede considerar al nacionalismo como la culminación de un proceso histórico de construcción de un campo social, mediante el cual los hombres identifican sus valores e identidades en contraposición a los de otros grupos, y establecen vínculos sociales en base a ellos.

En Jose Ramon Montero y Joan Font (1991[3]), los autores demuestran, a través de un brillante estudio sobre el voto dual que viene determinando la elección de los catalanes desde 1979, que el nacionalismo es un factor clave de las elecciones en Cataluña. Sin embargo, ¿hasta qué punto esa lealtad al grupo se impone a otros temas de la actualidad política como la defensa del estado de bienestar y de los servicios públicos? Los ciudadanos estarán marcando la agenda política cuando depositan su confianza en los líderes políticos en claves nacionalistas y/o independentistas mientras que el país se enfrenta a las peores crisis económicas de las últimas décadas.

Los resultados definitivos del escrutinio dan la victoria a Convergència i Unió (CIU) con un 30,67% de los votos seguido por el Partido Socialista Catalán (PSC) con 14,44%. ERC con un 13,68% se sitúa en tercer lugar seguido por el partido que abanderaba la unidad de España, el Partido Popular catalán (PPc) con un 12,99%. En quinto lugar se sitúa el partido de los izquierdistas verdes de ICV-EUiA (9,9%). El otro partido anti-independentista, el partido catalano-español de Ciutadans (C’s) obtiene su mejor resultado de la historia (7,58%) y finalmente la Candidatura de Unidad Popular (CUP), que se presenta por primera vez, entra en la Asamblea catalana con un 3,48% de los sufragios validos.

Composición actual del Parlament.

saiba1

¿Son estos resultados la comprobación del comportamiento electoral de los catalanes? En el cuadro siguiente se recoge los votos de los partidos  en las elecciones generales en función de la identidad nacional. Los resultados se basan en el archivo del barómetro del CIS de febrero 2013.Vemos que los partidos que han defendido la independencia son los que han salido mejor premiados en comparación con aquellos que han mantenido un discurso en defensa de la unidad de España. Por otro lado, la apuesta del PSC por un programa federalista con algunas voces disidentes en sus filas le ha costado más de 20 escaños.

Figura1

saiba2

 Elaboración propia a partir del Barómetro del CIS de febrero 2013

Estos datos nos muestran que los partidos de ámbito autonómico (CIU y ERC) han obtenido sus mejores resultados entre los votantes que se identifican como solo catalán o más catalán que español. De hecho, entre los votantes CIU 32,7%  se sienten solo catalán y el 38,2% se siente más catalán que español. En cuanto a los votantes de ERC, 53,8% de ellos se sienten solo catalán mientras que el 42,3% se sienten más catalán que español. Si nos fijamos en los votantes del PP, observamos que el 18%  y el 14,30% se sienten solo español y más español que catalán respectivamente. Los votantes del PSOE en estas mismas categorías se sitúan en 6,30 y 11,10 puntos porcentuales respectivamente. Una observación que merece destacar es el débil apoyo que obtuvieron los partidos de ámbito catalán entre votantes de estas categorías. De hecho ERC no obtuvo ningún voto entre ellos mientras los votantes de CIU apenas alcanzan el 2% en ambas categorías. Otro hecho relevante es el apoyo de los electores que se sienten igual español que catalán. Asimismo, el 60,7% de los votantes del PP se auto-identifican con esta categoría contra el 60,3% de los votantes del PSOE con la misma identidad. En cuanto a los votantes de IU-ICV, 47,8% se sienten igual español como catalán.

Veamos la composición del voto obtenido por los partido políticos en Cataluña en función la percepción que los votantes tenían de la economía en estas mismas elecciones (Figura 2).

Figura 2

saiba3

En general, los electores catalanes tenían la percepción de que la iba peor. El porcentaje de votantes de los partidos que pensaban que la economía iba pero, oscila entre 70% y 82%. Estos datos nos están diciendo que la economía constituye un tema clave en la configuración del voto de los catalanes. Teniendo en cuanta el empeoramiento de la economía en los últimos trimestres de 2012, se ha considerar que la preocupación de los catalanes para este tema sigue siendo transcendental a la hora de votar.

De hecho en un artículo publicado por la revista de estudios empresariales en el mes de diciembre de 2012: “el mercado de trabajo español ha generado paro a un ritmo superior  al de todos los países de la OCDE, alcanzando la tasa también más elevada”. En definitiva, hay que reconocer la importancia de la economía en el voto de los catalanes. Sin embargo el triunfo de los partidos nacionalistas no se entendería desde una perspectiva puramente economicista puesto que el nacionalismo apela a los sentimientos y las identidades. Por lo cual hay que separar estos dos aspectos a la hora de valorar el comportamiento electoral. Pues ni el nacionalismo es estúpido ni la economía deja de importar a los ciudadanos a la hora de votar.


[1] J.Lonsdales es investigador y profesor de ciencias políticas  en el Trinity College de la Universidad de Cambridge, UK

[2] E. Gellner. Do nations have navels?’. Nations and Nationalism, 2: 366–370.

[3] El voto dual en Cataluña: la lealtad y la transferencia de votos en las elecciones catalanas, Revista de estudios políticos, 1991. Num 73

Les incerteses de la independència

*Oriol Vizcaíno

Les eleccions del passat 25 de novembre, caracteritzades per la polarització en termes sobiranistes, ens permeten realitzar una anàlisi sobre la resposta  en forma de vot d’alguns col·lectius ciutadans a les possibles incerteses d’una hipotètica independència de Catalunya.  En aquest l’article, analitzaré el comportament electoral dels ciutadans de les comarques catalanes frontereres amb la resta de l’Estat Espanyol, és a dir, els votants de les comarques de: la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, Pallars Jussà, la Noguera, el Segrià, la Terra Alta i el Montsià. Aquest estudi, intenta comprovar, si les possibles incerteses d’una hipotètica independència de Catalunya, han condicionat el vot dels ciutadans més pròxims territorialment a la resta de l’Estat Espanyol. Per fer-ho, intentaré respondre a les següents preguntes: Hi ha una tendència comuna entre aquestes comarques en relació al suport als partits independentistes i unionistes? Hi ha hagut una evolució al suport dels mateixos partits respecte als anteriors comicis? Hi ha diferencies en l’orientació del vot entre aquestes comarques i  la resta de Catalunya?

Comarques Eleccions 2012 (% de vot) Eleccions 2010 (%de vot)
Val d’Aran
Independentistes 39,13 46,82
Unionistes 47,33 42,7
Alta Ribagorça
Independentistes 59,49 55,26
Unionistes 27,02 28,05
Pallars Jussà
Independentistes 73,52 55,35
Unionistes 17,22 25,79
Noguera
Independentistes 71,22 61,35
Unionistes 19,25 22,54
Segrià
Independentistes 54,05 51,25
Unionistes 32,79 32,33
Terra Alta
Independentistes 65,55 55,96
Unionistes 24,13 32,25
Montsià
Independentistes 58,67 52,09
Unionistes 27,69 31,71

Primerament, cal que definim aquells partits que es posicionen tant a favor d’un estat propi, CIU, ERC i la CUP, i aquells que es posicionen a favor de seguir pertanyent a l’Estat Espanyol, PSC, PP i C’s.

Pel que fa a la tendències de vot independentista i unionista en les diferents comarques frontereres, i fent referència a les eleccions de 2012, podem dir que trobem nombroses diferències entre els percentatges de suport a ambdós categories de partits. En totes les comarques menys a la Val d’Aran, els partits independentistes avantatgen als unionistes entre 21,26 i 56,3 punts percentuals. En aquestes comarques, per tant, tot hi la clara majoria dels partits favorables a l’estat propi, trobem diferències notables entre la composició del vot independentista i unionista. En canvi, a la Val d’Aran, la tendència s’inverteix i són els partits unionistes els que superen en una diferència de 8,2 punts als partits independentistes.

Per fer una síntesi d’aquesta primera observació, podem dir que tot hi que en les comarques frontereres hi ha una clara tendència a favor de l’estat propi (amb l’excepció de la Val d’Aran), les diferències percentuals inter-comarcals de suport als partits independentistes són notables.

Si observem els resultats que obtenen les mateixes formacions en les eleccions de 2010 (on la CUP no es va presentar) veiem com, d’una banda, les mateixes formacions polítiques, partidàries avui del estat propi, van obtenir pitjors resultats que en les de 2012, menys en la comarca de la Val d’Aran, on la situació s’inverteix. D’altra banda, les mateixes formacions polítiques partidàries de l’unió de Catalunya i Espanya, van obtenir millors resultats percentuals que en les eleccions de 2012. En aquest sentit, podem afirmar que els partits favorables al estat propi han augmentat el seu recolzament en les comarques frontereres en relació a les eleccions de 2010, en canvi els partits unionistes, han vist empitjorats els seus resultats, per tant, ha augmentat la diferència percentual entre els partits independentistes i unionistes, a favor dels primers.

Per últim, i tal com observem al gràfic, si comparem els percentatges totals de vot obtingut en les eleccions de 2012 pels partits favorables al estat propi, veurem que en les votants de les comunitats frontereres superen en més de deu punts percentuals a la resta de votants de Catalunya. En canvi, aquesta tendència s’inverteix en  els partits favorables a la unió amb Espanya, i obtenen més de cinc punts percentuals menys en les comunitats frontereres. En aquest sentit, podem afirmar que en les eleccions del 2012, la diferència entre els partits independentistes i els partidaris de la unió, s’accentua en les comarques frontereres, on els primers, obtenen més de 28 punts percentuals d’avantatge.  

vizcaino1

Finalment, i per tal de fer una síntesi de les conclusions, podem dir en primer lloc que, tot hi que pràcticament a totes les comarques frontereres hi ha una majoria de vots a partits independentistes (menys a la Val d’Aran), trobem diferències notables en els percentatges de vot. En segon lloc també podem afirmar, que els partits que actualment es declaren favorables a l’estat propi, han millorat en conjunt el percentatge de vots respecte les eleccions de 2010 en les comarques frontereres. Per últim, cal destacar, que la diferència de vots entre partits independentistes i unionistes, és molt més àmplia en  les comarques catalanes frontereres amb l’Estat Espanyol que en la resta de Catalunya. 

El comportament electoral a Catalunya no ha canviat tant des de fa 10-20 anys.

*Àlex Valdivia Ahumada

Observant treballs relacionats amb aquest àmbit d’  anàlisi que ja realitzavem a secundaria, no es dificil adonar-se que el comportament electoral a Catalunya no ha canviat tant, contrastant-ho amb treballs del principi de la carrera i anàlisis que actualment realitzem a les classes de les diferents assignatures.

En termes més generals fent referència a les últimes eleccions, l’  anàlisi no ha canviat tant en els últims anys, per exemple comparativament amb Europa.Primerament hi han diversos factors que  expliquen el comportament dels electors a nivell general, pel cas de Catalunya el comportament electoral no pot explicar-se a través d’un sol factor. Són diversos els elements que tracten d’explicar aquest tema, de fet són molts.

Actualment, és difícil dir que els individus mostren alts nivells de participació i interès polítics. En les democràcies, la participació electoral varia bastant segons la democràcia. Per posar un exemple, com diuen Dowse i Hugues (1986) “en les eleccions presidencials d’I.I.O.O vota el 58 per cent dels electors; a Noruega al voltant del 79 per cent; a Itàlia vota el 90 per cent; en el Regne Unit el 80 per cent; i a França vota prop del 78 per cent en les eleccions generals.”

Per estudiar el comportament electoral, una relació estudiada ha estat l’edat, la qual potser és la que es dóna de manera mes clara en tots els països. Sembla ser que en general la participació electoral és baixa entre els joves, mentre que augmenta amb l’edat fins als 65 anys, a partir de llavors descendeix lleugerament. Segons Anduiza i Bosch (2004) “la participació se situa per sobre del 80 per cent entre els més joves, augmenta fins a gairebé el 95 per cent en el període aproximadament dels 30 anys als 70 i descendeix lleugerament a partir d’aquí.” La variable edat, es pot entendre com a variable referent a la maduració biològica, però també “com una variable generacional” (Canals, fet al 1991 p.126). El segon cas, fa referència al fet que pot ser que els descendents de les generacions nascudes en un determinat període històric comparteixin l’actitud política amb ells a causa que els seus pares són els responsables de la seva socialització primària.

També, el sexe és un factor a tenir en compte. El gènere de l’electorat podria influir en comportaments electorals diferenciats. Es diu, que les diferents maneres de socialitzar a homes i dones podria ser influent. Per exemple, “un dels fets millor investigats en la política britànica és que les dones participen menys i declaren tenir menys interès en la política que els homes” (Dowse, Huges, 1986 p.243). De tota manera, sembla ser que les diferències polítiques en aquest aspecte no són massa grans.

El nacionalisme també té, en segons quines zones, una gran influència en el vot. En territoris on es dóna aquest factor, el nacionalisme pot portar al fet que gent que se sent ideològicament de dretes voti a partits d’esquerres i viceversa. Per exemple hi ha votants que se senten de dretes i que voten a ERC. De tota manera la ideologia esquerra-dreta, a Europa, és la ideologia que exerceix un impacte més gran sobre el vot.

La religió, també  influeix en el comportament electoral, poden existir diferències socials en cultures on hi ha gent pertanyent a una religió i gent laica, com també en aquells països on existeixen diverses religions. Així doncs, es podria dir que el tema referent a religió i vot és específic a cada país. Com diu Bosch (2004) “el que si que es pot preveure de forma universal és que els religions majoritàries de cada país tendeixen a identificar-se amb els partits mes conservadors.”

Respecte a la integració social, cal dir que també resulta rellevant per a l’estudi del comportament electoral. Una major integració social genera sentiments de responsabilitat cívica. També, pot ser que les persones amb menor integració social participin menys en la política.

Un altre aspecte a tenir en compte és el nivell d’ingressos, el qual pot fer variar la participació. Els més rics solen tenir més estudis i per tant major facilitat per estar al tant de qüestions polítiques. A més, les persones amb major nivell d’ingressos solen estar en un entorn social i professional favorable a la participació electoral. Per exemple, es pot esperar que les persones amb alts ingressos votin a partits que estiguin a favor de la protecció dels seus interessos econòmics.

El nivell d’estudis és una altra variable que es pot tenir en compte, diversos autors atribueixen a aquest factor un gran pes com a determinant de la participació política i electoral. Altres com la classe social, la identificació amb un partit, el grau de satisfacció amb la democràcia, àrea geogràfica de residència ( per exemple rural o urbana ), etc… també son importants.

En el cas de les eleccions a Catalunya es pot observar un exemple d’estudi del comportament electoral com son les eleccions autonòmiques i alguns trets de les generals.Per explicar aquest fenomen hem de parlar sobre l’abstenció diferencial i el vot dual. Respecte al la primera, cal dir que és el fet que en les eleccions autonòmiques hi ha un nombre molt mes elevat d’abstencionistes que en les generals. “L’abstenció en les eleccions autonòmiques, ha estat irregular, oscil·lant entre el 36 per cent de 1984 i el 33 per cent de 1992” (Del Castillo 1994).

Fins i tot, com diu Riba (2000) “en el període 1982-1993 supera en gairebé 5 punts percentuals la mitjana de l’abstenció en les municipals”. Quant al vot dual, és el canvi sistemàtic de resultats que es produeix segons qual sigui l’àmbit de la convocatòria electoral. Això queda clar si s’observa que, a Catalunya, des de 1977 el PSC ha guanyat en les eleccions generals espanyoles gairbé 20 anys, mentre que fins fa poc, CiU obtenia la victòria en les autonòmiques i ara ha tornat a fer-ho. Es podria pensar que aquest fenomen es dóna a Catalunya, on existeix un sistema de partits propi.

Per aprofundir més, es poden citar les hipòtesis verificades en treball de Clara Riba (2000) el qual estudia el cas català amb dades del període 1982-1993. En primer lloc, els electors que voten a CiU en les eleccions generals també voten a CiU en les autonòmiques. En segon lloc, una part important de l’electorat que vota al PSC en les eleccions generals s’absté en les autonòmiques. En tercer lloc, una part important de l’electorat que vota al PSC en les eleccions generals vota a CiU en les autonòmiques. I en últim lloc, el nombre d’abstencionistes diferencials és superior al nombre de votants duals. Si se segueix analitzant l’article de Ribas (2000) es poden obtenir dades sobre que variables influeixen en el comportament electoral. Les variables que es van estudiar són: nivell d’estudis, edat, nivell de coneixement de la llengua catalana, lloc de naixement, nivell de renda i ocupació en els sectors productius d’agricultura, ramaderia i pesca i de la indústria. No obstant això, no totes les variables van resultar ser igual de significatives. Una que si té molta importància, és el nombre d’electors que escriu el català, tant pel que es refereix a la participació, com al vot als partits en els dos tipus d’eleccions.

Altres dues variables significatives són el percentatge d’immigrats i el de joves. Les variables immigrats i joves, estan associades positivament al vot de PSC, IC i CDS, i negativament al vot de CiU, ERC . En referència als votants de les eleccions autonòmiques, es constata que participen més els electors que escriuen en català que els que no saben fer-ho, i que una quarta part dels quals no ho escriuen i voten en les generals deixen de fer-ho en les autonòmiques. El PSC és el partit més votat pels joves i pels immigrats, mentre que CiU és el partit més votat pels electors que escriuen català i pels no graduats. Pel que respecta als votants duals i als abstencionistes diferencials, es pot dir que: els votants duals es troben en major proporció entre els electors majors de 30 anys, nascuts a Catalunya, amb el títol de graduat escolar o superior i que saben escriure el català.En canvi, els abstencionistes diferencials es troben en major proporció entre els electors joves, nascuts fora de Catalunya, que no han completat els seus estudis primaris i que no saben escriure en català.

En referència a l’abstenció en el període 1980-1992 , una dada rellevant és que les majors borses d’abstencionistes s’han localitzat a les zones urbanes i industrials del litoral. A més, si prenem com a exemple les variables explicatives del comportament electoral. Cal dir el següent: hi ha tres grans grups de variables influents. En primer lloc, aquelles properes a la decisió electoral són la proximitat de partit i valoració del candidat. En segon lloc estan els dos grans eixos actitudinals que defineixen el conflicte polític a Catalunya. En el primer eix, hi ha l’espai centre dreta, en el qual competeixen PP i CiU, i l’espai centro-esquerra, en el qual se situen ERC, PSC i IC. En el segon gran eix, se situa la identitat nacional subjectiva, i ens diu que CiU i ERC obtenen el vot nacionalista català, mentre que el PSC i sobretot el PP ho obtenen dels identificats preferentment o exclusivament espanyols, amb origen o ascendència immigrant. En tercer lloc, sobre les variables de tipus sociològic, cal dir que apareixen com les menys relacionades amb l’orientació del vot. De tota manera, l’origen propi i familiar actua en el mateix sentit que les actituds d’identificació nacional subjectiva, l’ocupació, sembla definir principalment l’electorat del CiU, el qual té mes suport de classes mitjanes-altes i al de IC, amb més vots de treballadors. Si es compara el comportament electoral dels catalans amb el de la resta de les CCAA, cal dir que té la peculiaritat que l’eix socioeconòmic es troba travessat per l’eix nacional, creant així un espai polític més complex.

Com s’ha pogut observar, són moltes les variables que influeixen en el comportament electoral, no totes són igual de significatives i el seu estudi no és tasca fàcil. A més, cada autor utilitza diferents variables per estudiar uns aspectes o uns altres, fins i tot hi ha autors que per explicar el mateix aspecte poden posar mes èmfasi en certes variables que en unes altres. Respecte a les variables citades inicialment, com hem pogut observar, es poden citar factors que influeixen en el comportament electoral a nivell general, però després aquestes variessin bastant segons el cas que es pretengui explicar. Així doncs, respecte al cas català queda clar que té molta importància el vot dual i l’abstenció diferencial. A més, hi ha altres factors que  efectivament influeixen en el comportament electoral dels catalans. Aquests són: l’edat en el sentit de maduració biològica (no com a variable generacional) . El nombre d’electors que escriu el català i el títol de graduat escolar o superior, que entra en la variable nivell d’estudis citada inicialment. Les majors borses d’abstencionistes que se situen a les zones urbanes i industrials del litoral. La variable immigrats estudiada en el treball de Clara Ribas o la identitat nacional subjectiva també son possibles influències del comportament polític dels catalans.

Una vegada feta aquesta anàlisi, tot agafant de referència diferents treballs dels últims anys de la nostra carrera, les diferències en el comportament en la història de les eleccions de Catalunya i en comparació amb Europa i Espanya son mínimes.Tot i que queda una porta oberta respecte a les variables a contrastar, segurament hi han altres explicacions alternatives que responen a més d’  una pregunta que hagi pogut quedar per contestar.

Té sentit una segona volta catalana?

*Marc Rams

Les ultimes eleccions de novembre de 2012 han estat fortament marcades per un doble, i alhora desigual, debat. En primer lloc, el tema per excel·lència del dret a decidir, en segon lloc, la sortida de la crisi i les retallades del Govern.

El canvi de rumb habitual de Convergència i Unió (CiU) amb l’adopció d’una vessant més independentista i els resultats dels sondejos pre-electorals feien preveure una nova victòria aclaparadora de la dreta catalanista, amb una possible majoria absoluta.

El resultat final però, no va ser així, i a mesura que avançava l’escrutini es començava a perfilar la configuració d’un nou Parlament, encara liderat per CiU, però amb una gran presència d’ERC. Alhora es feia explícit l’augment de forces anti-stablishment ja que C’s es consolidava com a una força a tenir en compte i, al Parlament, es donava la benvinguda (a desgana segurament) als tres diputats de la CUP, que irrompia per primera vegada en la política nacional.

Davant de tots aquests canvis, són moltes i diverses les diferents opinions que s’han sentit al voltant d’aquesta pregunta: tindria sentit una segona volta en el si de les eleccions al Parlament de Catalunya?

Agafant com a referència diferents resultats de l’informe post-electoral del GESOP, veiem que un 52,4% de l’electorat estan poc o gens satisfets amb els resultats de les passades eleccions. És evident que la satisfacció amb els resultats a les eleccions depèn en part amb els resultats electorals del partit al que es va votar. D’aquesta manera, veiem com només un 22,5% de l’electorat que va votar a ERC està descontent amb els resultats; rondant el 40% de poc o gens satisfets, trobem a la CUP i ICV. Per altra banda, a la resta de partits aquest sentiment ronda el 70%.

marcrams1

Font: Gabinet d’Estudis Socials i d’Opinió Pública (GESOP), Informe de resultats. Seguiment electoral. Les opinions postelectorals. Desembre de 2012

Davant dels resultats electorals i la poca satisfacció de l’electorat amb la configuració del Parlament, la incertesa sobre el futur Govern es palpa a l’ambient, i sobretot a la premsa. Els possibles pactes porten de bòlit als editorials que plantegen pactes entre CiU i ERC, entre CiU i PP, o fins i tot amb els dos mitjançant pactes puntuals, passant per la anomenada socio-vergència.

Aquesta preocupació, és a la premsa, però també a l’electorat, ja que al voltant d’un 60% d’aquest sent preocupació o incertesa davant d’aquests resultats electorals, i és menys d’un 13%  de l’electorat el que té sentiment de confiança o satisfacció[*].

marcrams2

Font: Gabinet d’Estudis Socials i d’Opinió Pública (GESOP), Informe de resultats. Seguiment electoral. Les opinions postelectorals. Desembre de 2012

Aquests resultats i la manca de governança, fan intuir que en cas d’una segona volta, molts votants reflexionarien i canviarien el seu vot cap. En primer lloc cap a un altre partit que els generés més confiança, i en segon lloc, un vot que facilités la governança.

Veiem però, que això no seria així, ja que a l’hora de replantejar-se el vot, un 92,8% de l’electorat seguiria votant pel mateix partit que va votar a les passades eleccions del 25 de novembre. Del 7,2% restant, els electors que més canviarien el seu vot són els de CiU (un 9,4% el canviaria) i ERC (un 6,1% el canviaria).

marcrams3

Font: Gabinet d’Estudis Socials i d’Opinió Pública (GESOP), Informe de resultats. Seguiment electoral. Les opinions postelectorals. Desembre de 2012

Confirmem doncs, que una segona volta a les eleccions al Parlament de Catalunya no tindria gaire sentit, ja que una estesa majoria tornaria a votar al mateix partit, i per tant la configuració final al Parlament seguiria sent la mateixa.

Cal entendre doncs, la diferència entre la insatisfacció col·lectiva i la individual, ja que en certa manera, la gent que opina que una segona volta seria útil, ho fa no per donar-se la possibilitat de canviar el seu propi vot, sinó per l’auto-convenciment que la resta de l’electorat el canviarà.

—-

[*] Cal tenir en compte que la pregunta a l’enquesta és multiresposta (màxim 2 respostes), per tant el percentatge total serà d’un màxim de 200%. Com alguna gent haurà contestat només una resposta aquest percentatge es veu reduït  al 189%.

Possibles motius de la davallada d’Artur Mas a les eleccions del 25-N

*Sònia Tortajada

Les  darreres eleccions del 25 de novembre passaran a la història com les eleccions amb més participació de la història de Catalunya (un 69,6%).

Aquest rècord en els passats comicis supera el sostre establert al 1984 (64,4%) i esdevé un precedent a tenir en compte en el futur per tal de tenir-ho com a referència.

De fet, i si s’observa el gràfic 1, es pot comprovar com des dels vuitanta, la participació ciutadana oscil·lava en el 61% aproximadament de mitja . Fet que fa que la xifra de les darreres eleccions esdevingui quelcom digne de menció.

sonia1

El resultat de les mateixes fou una nova victòria de CIU, però amb l’avançament de les eleccions, tot i la reelecció d’Artur Mas com a president, la formació ha hagut de pagar un preu prou alt: pèrdua de 12 escons (al voltant de 100.000 vots).

Oriol Junqueras ha aconseguit que ERC esdevingui la segona força del Parlament per primer cop des del restabliment de la Generalitat. El PSC ha sofert una de les davallades més importants de la seva història, però menys del que vaticinaven les enquestes preelectorals. De la caiguda dels socialistes i els convergents se n’han beneficiat el PP, ICV, Ciutadans i la CUP, que fa la seva aparició al Parlament mentre que Solidaritat per la Independència, no aconsegueix cap escó.

Centrant-nos en la federació de Convergència i Unió es pot afirmar que passar de 62 diputats a 50, és quelcom a tenir en compte i hom podria reflexionar, i fins i tot afirmar, que la possibilitat d’un procés d’autodeterminació per aconseguir l’estat propi amb un suport popular i massiu cap a un únic líder carismàtic i fins i tot messiànic –com la formació de Mas pretenia assolir – no es podrà dur a terme. Si més no, els resultats de les eleccions així ho confirmen. En d’altres paraules, el procés sobiranista haurà de començar de forma conjunta i col·legiada. El trànsit cap a l’estat català  es presenta més complex del que els més optimistes convergents podien esperar.

Tot i així, el suport de la majoria a favor de la independència hi és. El Parlament actual ha quedat configurat de manera que és el primer Parlament des de la restauració de la democràcia amb majoria independentista. Els partits a favor del dret a decidir guanyen un diputat (de 86 a 87).

És necessari per tant, intentar identificar quines varen ser les principals causes desencadenants de la davallada de Convergència i Unió.

En primer lloc, va quedar palesa la voluntat del líder convergent d’aglutinar i capitalitzar en la seva figura l’impuls sobiranista que la societat catalana havia donat a conèixer al món a través de la multitudinària manifestació de l’onze de setembre del 2012.

Artur Mas pretenia aconseguir una majoria excepcional que li permetés sobre el paper, endegar un procés cap a l’estat català en solitari, essent ell l’element cohesionador de tots els anhels independentistes del poble català. El resultat dels comicis del 25-N l’allunyaren d’aquest projecte. Com s’ha esmentat abans, tot i que la voluntat nacionalista a la societat catalana és molt significativa, el poble –si fem cas dels resultats electorals –  no desitja que sigui Mas ni la seva federació qui encapçali en solitari el projecte.

Així doncs, veiem com hi ha un transvasament del vot nacionalista de CIU cap altres formacions com ERC o les CUP.

Un factor determinant en la derrota de CIU , o més ben dit, de la pèrdua de vots respecte les eleccions del 2010, és la política de retallades duta a terme implacablement per l’administració Mas. Mesures preses pel govern entre els anys 2010 i 2012 com les que a continuació s’enumeren són les causants del descontent de la població cap al govern:

-Retallades en educació: es va reduir la contractació de personal docent un 61% i un 28% menys de despesa en calefacció i llum a les escoles. Imposició de noves taxes per tot aquell que vulgui accedir a un grau superior o realitzar un màster.

-Retallades en sanitat: Congelació de la contractació de metges i metgesses i  personal sanitari.  I una reducció d’uns 850 milions d’euros del pressupost que desemboquen en una aturada de la reforma /construcció de 14 hospitals a diverses ciutats de Catalunya i de 44 ambulatoris.

-Retallades en la llei de dependència: el govern tenia la voluntat de no assumir el pagament a 30.000 persones dependents de les prestacions a les que tenien dret segons l’esmentada llei.

-Retallades en el transport públic: aturant la línia 9 de Metro eliminant-ne les estacions, per contraposició, els peatges s’apugen sobre l’IPC.

-Augment dels impostos als joves per accedir a l’habitatge: als menors de 32 anys que cobrin menys de 30.000 euros anuals se’ls apujarà l’ITP del 5% al 8%.

Així doncs, els departaments d’Educació i Salut – tal i com se’ns presenta als gràfics 2 i 3 – suposen el 79% del total de les retallades.

Els dos departaments redueixen 671 milions de la despesa per al 2012 en l’administració Mas.

DESPESA PER DEPARTAMENTS

2012

     VARIACIÓ 2012-11
En milions d’euros IMPORT IMPORT PERCENTATGE
Presidència

472,90 

-63,30 

-11,80 

Governació i Relacions institucionals

307,30 

-18,10 

-5,60 

Salut

8.546,10 

-432,70 

-4,80 

Ensenyament

4.595,90 

-238,30 

-4,90 

Economia i Coneixement

1.101,60 

-112,20 

-9,20 

Cultura

267,90 

-14,40 

-5,10 

Interior

1.088,20 

-56,40 

-4,90 

Territori i Sostenibilitat

1.564,50 

201,70 

14,80 

Agricultura, Raderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural

340,70 

-26,50 

-7,20 

Benestar i Família

1.728,50 

-18,00 

-1,00 

Empresa i Ocupació

542,60 

-43,70 

-7,40 

Justícia

886,80 

-24,90 

-2,70 

Subtotal departaments

21.443,00 

-846,80 

-3,80 

Deute (interessos)

1.999,90 

517,20 

34,90 

Òrgans superiors i altres

84,60 

-10,40 

-11,00 

Fons no departamentals

414,30 

169,30 

69,10 

TOTAL

23.941,80 

 

-170,70 

-0,70 

 

sonia2

Gràfica 3: font El Punt Avui

A l’igual que als pressupostos  del 2011, els departaments de Salut i Ensenyament tornen a ser el 2012 els més damnificats, i la retallada a la que es veuen sotmesos augmenta respecte al total de la retallada del govern. Els 671 milions que el govern ha reduït en els pressupostos d’aquests dos departaments representen el 79,2% dels 800 milions que el govern de Convergència i Unió aconseguirà estalviar. Centrant-nos en Ensenyament, amb 238,4 milions de menys, un 4,9%, mentre que al 2011 el descens fou de 388 milions, un 7,4%. Tot i així, la partida de Salut és la més sacrificada, amb 432,7 milions d’euros menys, equivalent a un 4,8%. Respecte al 2011 és inferior, però, uns 620 milions , un 65%.

Queda palès amb l’anteriorment exposat és que les retallades de l’administració Mas són un motiu prou evident de descontent popular que port haver desviat el vot cap a d’altres formacions.

Un altre factor que pot explicar la davallada de CIU són els diversos casos de corrupció destapats darrerament vinculats a la federació. El pagament d’una fiança de 3,3 milions aportant la seva seu central pel cas Palau, la negativa de Mas ha donar explicacions sobre els presumptes comptes d’alguns membres de CiU  a Suïssa i el 4% de comissió que exigien els seus dirigents sobre els contractes de la Generalitat són alguns dels casos més rellevants que fan perdre credibilitat a la candidatura convergent, independentment de la voluntat sobiranista.

Així doncs, podríem concloure que els resultats del 25-N, representen una reafirmació i consolidació del bloc sobiranista (CIU, ERC i CUP). Essent l’element nacionalista un dels desencadenants dels canvis resultants respecte les anteriors eleccions. És a dir, la pèrdua de vots de CIU no rau en la seva aposta sobiranista, sinó en els factors anteriorment exposats (corrupció, retallades, etc). Situació de la que va sortir beneficiada ERC.

Seguint l’anàlisi del factor nacionalista / sobiranista, podem afirmar que els votants d’esquerres han apostat per partits més catalanistes que el PSC, incrementant les files de votants d’ICV, ERC i les CUP.

L’independentisme i l’abstenció a Catalunya

Kevin Requena i Alsina

Desprès dels resultats de les eleccions del passat 25 de novembre i la nova configuració del Parlament de Catalunya, ens donen la possibilitat d’analitzar de quina manera els posicionaments dels diferents partits i els principals temes entorn als que han girat les eleccions, uns comissis que van ser anticipats i que van estar marcats pel gir de Convergència i Unió arran de la manifestació de l’11 de Setembre de 2012, que en el si de la diada nacional reclamava per Catalunya, esser un nou Estat d’Europa.

Si tenim en compte els vots a candidatures de les passades eleccions i si tenim en compte només aquelles que van rebre els partits que es posicionen obertament com a nacionalistes i amb aspiracions de autodeterminació o bé que defensen la independència de Catalunya, en aquest cas CIU, ERC i SI, van obtenir un total de 1.524.924 vots. En unes eleccions en les que la participació fou de 3.668.310 votants, es a dir que es va arribar a un 67.76% de participació, si ho comparem amb la participació que acostumaven a registrar les eleccions autonòmiques a Catalunya, veurem que aquest és un cas especial. En el següent gràfic podem veure com la participació en les eleccions autonòmiques a Catalunya, ha estat sempre inferior al 65% excepte en els comissis del 2012, on es va arribar a aquest 67.76, que podem marcar com a nivell històric, en tant que no es va assolir aquest punt ni en les primeres eleccions autonòmiques.

kevin1

Font: Elaboració propia amb dades de Gencat i Idescat

kevin2Font: Elaboració propia amb dades de Gencat i Idescat

Si observem el gràfic que correspon a la participació en les eleccions generals a Catalunya, viem que hi ha diverses ocasions en el que el percentatge de participació, es troba per sobre del 67,76%, que podem dir és el punt màxim que han assolit les eleccions autonòmiques, i per tant podem veure com sempre aquest comissis, han despertat molt més interès entre els ciutadans de Catalunya, que no pas les eleccions autonòmiques. El percentatge de participació més elevat registrat a Catalunya, fou el de 1977, les primeres eleccions democràtiques desprès de la dictadura del General Franco, amb les que es va assolir un 83.14%.

El motiu principal que explica l’augment de la participació en aquestes eleccions autonòmiques, ve marcat pel fet que eren unes eleccions anticipades i que per tant van ser convocades pel president del govern que havia sortit de les eleccions de 2010, era un govern que estava obligat a pactar i per tant fer allò que es va anomenar la “geometria variable” i que és quelcom que evidentment dificulta la governabilitat i la gestió. Per altra banda unes eleccions que com ja hem apuntat a l’inici deriven d’una gran i multitudinària fins i tot històrica manifestació, en el transcurs de la diada nacional de Catalunya, que juntament amb la negativa del govern de Mariona Rajoy a cedir i millorar el model de de finançament de Catalunya , aconseguir sortir del Règim General i per tant veure la llum verda al que es va anomenar “Pacte Fiscal”, i que era el punt estrella del programa de Convergència i Unió a les eleccions Generals, d’alguna manera dur al President Mas i també a la federació de Convergència i Unió a decidir convocar unes eleccions anticipades i posicionar-se sobre allò que els individus havien expressat el dia 11 de Setembre de 2012.

Durant tota la campanya electoral i la pre-campanya, el President Mas i Convergència i Unió com a candidatura, aconsegueixen marca l’agenda política, quelcom que era evident essent el partit del govern, però aquest cop totalment diferent i molt especial, en tant que es trenca amb la dinàmica de sempre i CIU aposta per decidir-se a favor del dret a decidir, per la via d’una consulta i apostar en ferm per arribar a fer de Catalunya un nou Estat d’Europa i per tant aconseguir la independència de Catalunya, quelcom que mai havia fet abans tot i ser un partit

que es defineix com a nacionalista i que buscava el major nivell d’autogovern i competències possible. Per tant el principal tema i sobre el qual es veuen obligats a posicionar-se tots els partits, és sobre si estan a favor o no de la independència i de celebrar una consulta popular. Lògicament Esquerra Republicana de Catalunya, sempre havia estat el partit que defensava aquesta posició i ara veu com des de CIU, l’hi poden prendre el discurs, en tant que el President Mas és un home carismàtic, que té molt bona imatge, i la campanya del seu partit gira entorn a ell, per tant és una campanya del president i per al president, com si d’unes eleccions presidencials dels Estats Units es tractés. Per tant trobem dos partits, que tenen un discurs molt semblant i que lluiten per un electorat comú, encara que en molts altres temes són diferent. Si sumem l’efecte dels diferents escàndols que durant la Campanya electoral, el govern de Madrid i els mitjans de comunicació de la resta de l’Estat treuen a la llum i els diferents ajustos pressupostaris que el govern de la Generalitat ha hagut de fer durant els dos anys de govern, donen a Convergència i Unió una situació que no sembla molt favorable, per tant en aquest cas ser partit el President i partit del govern, no suposa una avantatge. Trobem doncs aquí clarament un efecte del que anomenem “Vot Economic”, que és aquell que castiga al govern, quan la situació econòmica és negativa i el context econòmic també ho és. En el nostre cas trobem un efecte “Egotropic” en tant que les situacions de les famílies de forma general és molt greu i també un efecte “Sociotròpic”, en tant que la situació finacera del país és molt dolenta i delicada, que genera desconfiança davant dels nostres inversos estrangers. Un dels factors que els individus han tingut més en compte ha estat l’atur, que és molt elevat a Catalunya. El seu objectiu per tant era mobilitzar els electors que estan farts de la situació a la que ens dur restar dins de l’Estat Espanyol i que desitja que canviï i ho faci per la via de la celebració d’un referèndum i per tant aconseguir ser un nou Estat d’Europa.

En el següent gràfic, podem veure de quina manera la crisi econòmica pot afectar i passar factura al partit del govern si la gestió d’aquesta no està essent correcta o no es percep així per part dels electors, o bé la situació empitjora o passa just amb aquell govern d’una situació molt bona a una de molt dolenta. En aquest cas podem veure com el 2007, quan el primer govern de Zapatero estava finalitzant la primera legislatura, quan encara no s’ensumava cap mena de crisi econòmica i financera, la situació era favorable i per tant el suport i la intenció de vot es presentava molt favorable al PSOE,amb un 45%, en canvi però al 2009 un cop ha esclatat la crisi i es noten els primers efecte, els dos partits majoritaris, acurten distàncies i baixa en 4 punts el suport al partit del govern i per tant que comença a prendre les primeres mesures per gestionar la crisi econòmica. Finalment es pot veure que a mesura que augmenten les conceqüències i efectes negatius de la crisi econòmica i financera i d’una mala gestió de la mateixa, el suport al partit del govern comença a baixar de forma estrepitosa i de forma immediata el partit de l’oposició en aquest cas el Partit Popular, comença a augmentar la seva intenció de vot.

kevin3

Font: Elaboració pròpia, dades Baròmetres CIS

Per la altra banda trobem tots aquells partits que són partidaris de que no és trenqui Espanya i per tant es posicionen totalment en contra de la independència i critiquen de manera constant el President Mas i tots els independentistes, donant un missatge totalment negatiu de les conseqüències que tindria una hipotètica sortida de la Unió Europea, etc. El seu objectiu però, sobretot del Partit Popular de Catalunya, ajudat pels seus companys del govern de Madrid, és mobilitzar els electors que no voten mai a les eleccions autonòmiques, en tant que no les veuen importants, ja que per a ells les úniques que tenen alguna cosa important a decidir, són les eleccions a Corts Generals, i que decideixen el representants que conformen el Congres dels Diputats i el Senat i que per tant donen lloc al govern central de l’Estat Espanyol. Per a aquets electors, és aquest l’únic govern legítim o bé l’únic que els desperta un interès suficient.

Una forta polarització ideològica i també molta competència sobretot entre ERC I SI I CIU per agafar un conjunt de votants que volen la independència. Fins al moment CIU anava a per un gruix de votants que es trobaven en l’eix nacional molt poc posicionats a favor de la independència però si que eren molt nacionalistes i de centre dreta, ara continua anant a per aquest votants però també intenta agafar aquells que volen la independència per tant entre en competència directa amb ERC, això provoca que els militants i els equips de campanya treballin per intentar que el seu discurs sigui el més creïble i legítim i deixar sense sortida a la resta de partits que competeixen per un mateix electorat, en aquest cas ERC ho va fer molt bé desacreditant CIU i recordant quina havia estat la seva postura durant molts anys, que no era clara envers la independència i que mai havia estat a favor de la independència ni tampoc de una consulta/referèndum, en tant que el seu màxim líder i qui fou President de la Generalitat de Catalunya, sempre va sortir d’aquestes temes amb la coneguda expressió “això ara no toca”.

Per tant aquestes són unes eleccions que es radicalitzen, es polaritzen i es defineixen dues opcions molt clares i diferenciades, a banda de que per tant han dut als individus a votar i posicionar-se clarament. Quelcom que contrasta amb el creixement generalitzat de l’abstencionisme a la gran majoria de democràcies avançades. De tots els factors que poden explicar l’abstenció, trobem els actitudinals i les relacionals que tenen a veure amb la recepció d’estímuls mobilitzadors. En el següent gràfic podem veure, segons les dades facilitades pel CEO al 2013 i que mostren dades que són posteriors a les eleccions del novembre de 2012, que va haver-hi un percentatge molt elevat d’individus, que van declarar tenir un nivell elevat d’interès per la política, es preocupant però veure com un 25% dels enquestats només tenia poc interès per la política i més d’un 15% gens d’interès per la política, per prop d’un 40% que afirmen tenir bastant interès per la política. Sobretot però és interessant observar quins van ser els motius que van dur a votar als individus. Si analitzem els motius i allò que a motivat els individus que anessin a votar en les darreres eleccions autonòmiques, veiem que en gran part allò que ha pesat més a l’hora de decidir el vot, ha estat principal és la ideologia i les propostes electorals, i el pes de l’actuació del govern a l’hora de decidir la direcció del vot, veiem que no ha tingut un pes important.

kevin4Font: Elaboració pròpia dades CEO 2013

kevin5

Podem veure que les dues forces que aposten més clarament pel nacionalisme Espanyol i per tant aposten directament per anar en contra de la independència del moviment cap a la independència i en contra del trencament d’Espanya; Partit Popular, el Partit dels Socialistes de Catalunya i Ciutadans, han estat capaços de mobilitzar 202.942 vots més que en les eleccions del 2010. En aquest cas si no tenim en compte els vots corresponents al Partit dels Socialistes de Catalunya, en tant que no es van posicionar a favor de la independència, i si a favor del Federalisme, que suposa un model d’Espanya confederada, tot i que es ben sabut que entre les seves files i també els seus votants hi ha partidaris de la independència i també de que es celebri properament una consulta d’autodeterminació, l’augment de vots entre el Partit Popular i Ciutadans seria de 253.468 vots, en tant que el PSC en va perdre 50.526. Podem dir doncs que aquestes dues forces van saber mobilitzar més de 253.468 vots que van deixar de banda l’opció independentista i per tant que van deixar clara la seva postura contraria a la independència, quelcom que els partits partidaris de la independència han de tenir en compte. Caldrà veure doncs si aquets vots es poden interpretar com una situació en la que no es percep com una amenaça l’onada i el nou sentiment obertament independentista o bé és que la gent ha votat en funció d’altres coses, cal veure que les darreres dades que publica el CEO i el CIS, indiquen que els principals temes que preocupen als individus són l’atur i la crisi econòmica i temes que en són conseqüències directes. Per tant a pesat molt un vot que ve donat per les propostes dels partits a la sortida de la situació actual, en part uns quants partits sobretot aquells favorables a canviar l’estatus actual de Catalunya per passar a ser un nou Estat de la UE, i per tant negant una mala gestió anterior i assegurant un futur millor si els donen suport i aconsegueixen dur a Catalunya cap un nou Estat fora d’Espanya, per tant el fet de que els partits radicalitzin el seu discurs i la seva posició pot semblar que no hagi d’afavorir a la gent, però en el nostre cas pels dos extrems ha servit per mobilitzar electorat i aconseguir una molt elevada participació.

¿Importan los líderes políticos?

*Luís Rosal

Las últimas elecciones al Parlamento de Cataluña han sido uno de las elecciones donde la diferencia entre los sondeos y los resultados finales han sido más contradictorios. Casi todos los sondeos auguraban una victoria de CiU con Artur Mas a la cabeza, a la vez que pronosticaban un nuevo varapalo para el PSC de Pere Navarro. El primer caso no se cumplió, el segundo sí. Sin embargo, aunque muchos sondeos pronosticaban una subida de ERC con Oriol Junqueras al mando, ningún sondeo auguro que ERC pasaría a tener la llave del Gobierno de la Generalitat.

Pero tras las elecciones y la nueva composición del Parlament, las preguntas que sobrevuelan este análisis son hasta qué punto los líderes políticos de estos tres partidos incidieron en las elecciones de los votantes, y si es cierta la máxima de que existe un desgaste cuando se ostenta el gobierno de la Generalitat.

Como pudimos ver, las campañas electorales de todos los partidos, aunque teñidas por el debate de la independencia, fueron próximas a la utilización de la imagen del candidato, tal y como había sucedido en otras elecciones. Sin embargo está vez, la imagen del líder adoptó una importancia mayor. Es aquí donde quiero centrar el artículo. CiU presentaba a un candidato muy conocido sin embargo, ERC y PSC llegaban a estas elecciones bajo un mar de incertidumbre y con candidatos relativamente nuevos, como eran Oriol Jonqueras por ERC y Pere Navarro por el PSC. Finalmente CiU gano las elecciones con 50 diputados mientras que, ERC consiguió 21 y PSC 20. Tres meses después, el barómetro CEO nos arrojaba unos resultados sorprendentes sobre si los ciudadanos conocían a estos tres candidatos.

luisrosal1

Como podemos observar en el gráfico, Artur Mas era el candidato más mediático de los tres, y ni la mitad de los encuestados conocía ni a Pere Navarro ni a Oriol Jonqueras. Aún así, por otros motivos, CiU perdió escaños respecto al año 2010 cuando consiguió 62 escaños y ERC se anoto 11 escaños más que en 2010, que obtuvo 10. Por último, el PSC continuo con la fuga de votos y perdió 10 escaños más hasta llegar a los 20. Pero aquí hay que destacar también la valoración que tenía sobre el candidato la gente que los conocía.

luisrosal2

Como podemos ver en el gráfico, Artur Más era el político mejor valorado, además su medía era de 5,34. Por otro lado, los menos conocidos como Navarro y Jonqueras eran menos valorados por los encuestados y sus medias eran 4,61 y 4,89 relativamente. Por lo tanto podemos afirmar que Artur Mas mantenía una nota de aprobado por la ciudadanía, mientras que los otros dos, se encontraban por debajo de 5.

Como conclusión a esta primera pregunta, se puede afirmar que la importancia del líder es relativa, puesto que aunque Artur Mas era el más mediático y el más valorado, perdió muchos escaños en comparación con Oriol Jonqueras, que siendo menos mediático y estando menos valorado consiguió unos resultados históricos para ERC. Pere Navarro por su parte fue víctima de la deriva socialista a nivel nacional y también fue castigado en las elecciones catalanas.

En lo que denota a la segunda pregunta, la relacionada con el desgaste de gobierno, antes de nada hay que comentar la situación actual. Artur Mas es el presidente de la Generalitat de Catalunya y consiguió formar gobierno gracias al pacto con ERC, por lo que podemos asociar a ERC con el gobierno, aunque mantenga un papel secundario en el. Por otro lado, Navarro forma parte de la oposición y ha iniciado varios proyectos para renovar la imagen del PSC.

luisrosal3

Como podemos observar, la tendencia de la valoración de Artur Mas es a la baja. Hay más ciudadanos que opinan que la gestión de Artur Mas no es buena y su nota media disminuye respecto a la de 2012, justo después de las elecciones, y se sitúa en 5,14. Este resultado denota que Artur Mas sí que ha sufrido, aunque levemente, el desgaste de estar en el gobierno.

luisrosal4

Sin embargo, Oriol Jonqueras, que en los últimos resultados del barómetro del CEO ya era conocido por 87% de los encuestados, muestra la tendencia contraria a Artur Mas. En estos últimos datos, su media aumenta hasta el 5,88%, un punto más que en 2012. Esto contradice la afirmación inicial de que existe un desgaste cuando se está en el gobierno. Sin embargo, puede seguir siendo válida la afirmación dado que, Oriol Jonqueras ha sabido hacer uso de una estrategia confusa, en las que a veces parece ser parte del gobierno y otras, ser el líder de la oposición. Así que, de momento podemos observar como este juego le está aportando a Oriol Jonqueras una mejora de su imagen entre los ciudadanos.

luisrosal5

Por último, como podemos observar la media de valoración de Pere Navarro ha decaído más de un punto situándose en 3,67, lo que hace que la gente se situé entre la valoración negativa y el 5. Este descenso podría ser debido por un lado a la mala gestión en la oposición de Pere Navarro y por otro lado, por otras cuestiones de índole más política como el posicionamiento del PSC en el tema del independentismo o la cuasi ruptura con el PSOE.

Para concluir, podemos ver como en el caso del líder Artur Mas, si que se da un cierto desgaste de la valoración que se tiene sobre él, mientras que como hemos visto, Oriol Jonqueras, si lo consideramos parte del gobierno, no muestra signos de desgaste sino que al contrario, ha mejorado la valoración que se tiene sobre él. Por último, Pere Navarro sigue siendo un líder poco valorado y no muestra signos de mejorar.

Fuentes:

www.ceo.gencat.cat (primer barómetro de 2013 y 2012).

www.gencat.cat (resultados electorales 2012 y 2010).

 

 

Análisis de flujos electorales respecto a la intención de voto

*Samuel Ortega Vega

Las pasadas elecciones autonómicas de 2012 al Parlament de Cataluña han sido consideradas  excepcionales por diversos motivos. Entre dichos motivos se encontrarían el fuerte debate identitario presente a lo largo de toda la campaña y la elevada participación. De la misma manera se presenciaron fuertes cambios en el posicionamiento del electorado respecto al sistema de partidos pudiéndose afirmar que el principal cambio sería el desplome electoral de CiU y el fuerte aumento electoral de ERC. En un segundo plano también destacaría la caída continuada del PSC  y el aumento inesperado de Ciutadans.

Lo que se pretende mostrar a continuación es si estos apoyos se mantienen meses después de la finalización de los comicios electores o presentan cambios importantes. Para ello se plantea una comparativa de las ganancias y pérdidas de apoyo electoral entre las diferentes formaciones electorales que obtuvieron representación parlamentaria en las pasadas elecciones autonómicas de 2012 respecto la intención de voto registrada en el barómetro electoral del CEO correspondiente a Febrero de 2013.

La hipótesis inicial sería que, debido al corto espacio de tiempo transcurrido entre las elecciones y la realización del sondeo, los flujos electorales no pueden ser demasiado adversos para ninguno de los partidos analizados.

Para demostrar dicha hipótesis, se ha realizado una tabla de contingencia tomando como variable independiente el voto en las elecciones autonómicas de 2012 sobre el censo y como variable dependiente la intención de voto actual, permitiendo así observar que porcentaje de personas repetirían su elección y cuales se decantarían por otra opción:

samuelortega

(Tabla elaborada con datos del CEO. Verde: Nivel de fidelización. Rojo: Pérdidas electorales.)

Como se puede observar, la hipótesis inicial se mantiene para partidos como PP, CiU o ICV-EUiA puesto que mantienen tasas de fidelidad próximas al 80% pero no así para ERC, C’s, PSC o las CUP que llegan a presentar pérdidas de apoyo electoral próximas al 40% de su electorado. Análisis por partidos:

  1. PP. En el caso de la formación popular, el 84% de aquellos que la votaron repetiría dicha acción.  ¿Hacía donde se dirigen sus pérdidas?: Fundamentalmente hacia la abstención ya que un 10,35% de sus votantes admiten que no irían a votar constituyendo así su principal pérdida de apoyos. Ligeras desviaciones hacía ICV contabilizadas en un 2,6%.
  2. CiU. Presenta aún mayores  tasas de fidelización que el caso anterior: casi el 88% de los que votaron a la formación convergente lo volverían hacer. El 12% de votantes que admiten que optarían por otra opción se encuentra muy repartidos y la principal fuga se encontraría en aquellos que optarían por abstenerse (2,6%).
  3. ERC. Tasa de fidelización considerablemente más baja respecto a los casos popular y convergente: solo 63,5%  de los electores republicanos repetiría su voto. En este caso CiU  supondría su principal fuga de votos con un 19% aunque habría que destacar que un 4% se irían a la abstención y un 2,5% a SI.
  4. PSC. Destaca por sostener unos niveles de fidelización incluso inferiores a los de ERC (61%) sobre una base electoral ya de por sí reducida respecto a comicios previos a los de 2012. Destacar también que  sus pérdidas se dirigen hacia tres sectores fundamentalmente: CiU con 8,9% , C’s con un 4,2% y, sobretodo,  hacia la abstención ya que un 14% que prefirieron  la opción socialista afirman que no irían a votar.
  5. ICV-EUiA. Caso muy similar al PP y a CiU: mantiene unos niveles de fidelización concretados en un 83,3% teniendo al PSC (5,6%), las CUP (2,2%) y la abstención (3,6%) como principales puntos de pérdida.
  6. C’s. Uno de los partidos que menor tasa de fidelización presenta: solo el 57% afirma que volvería votar a este partido y presenta una pérdida de apoyo electoral localizada en tres opciones diferenciadas:  la abstención (13,9%), el PP (12%) y CiU (9,7%).
  7. CUP. Es, con diferencia, el partido que peor moviliza a sus votantes respecto a los resultados de 2012: apenas un 51% de sus votantes declaran que volverían a votar a esta formación mientras que se sostienen unas pérdidas de apoyos muy repartidas dentro del escenario electoral: ERC sería la formación que mayor rentabilidad obtendría ya que lograría captar a un 14% de los votantes de las CUP, en segundo lugar, la abstención sería la segunda opción preferida por los votantes de las CUP al suponer un 5,3%, seguidamente nos encontraríamos con partidos como CiU o ICV-EUiA que captarían porcentajes muy similares y situados en torno al 5,1%, y SI que obtendría un 4,9%. Para finalizar, la última formación que obtendría rédito electoral de la dispersión de los votantes de las CUP sería Ciutadans con un 2,9%.

¿A que podrían deberse estos cambios? àUn factor importante es la coyuntura en la que se realiza el sondeo ya que pueden condicionar de manera significativa la intención de voto: el afloramiento de diversos casos de corrupción (Bárcenas, escuchas ilegales, las ITV) así como situaciones propias del contexto político (crisis interna del PSC, declaraciones de Wert/españolización) que se pudieran producir durante la elaboración del barómetro pueden resultar factores determinantes a la hora de responder hacia donde irá dirigido el voto.

Como conclusión, se puede afirmar que la hipótesis inicialmente presentada no se cumple de manera generalizada ya que existen partidos que no presentan tasas de fidelización excesivamente elevadas y los cambios en el apoyo electoral pueden llegar a ser significativos pese al corto espacio de tiempo entre las elecciones del 2012 y la realización del sondeo.

CiU guanyador de nou d’unes hipotètiques eleccions al Parlament?

*Raúl Pérez

Com tots bé sabem, el passat 25 de novembre es varen celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, establint-se una nova legislatura, tot degut a la convocatòria anticipada d’eleccions per part del Govern de la Generalitat.

Observant els resultats electorals obtinguts pels diferents partits de la legislatura passada i de l’actual es poden deduir grans diferències en el nombre de vots i el repartiment d’escons. Observem com respecte a les eleccions de 2010 i a les celebrades al 2012 el partit més perjudicat tant en nombre de vots com en el repartiment d’escons ha sigut Convergència i Unió, havent perdut 86.571 vots i 12 escons respecte a les anteriors eleccions, degut possiblement a diferents factors com pot ser el fet de no haver aconseguit capitalitzar el vot independentista, en contraposició d’ERC. Encara haver sigut el partit més perjudicat a les urnes, ha sigut el partit que ha obtingut un major nombre de vots i d’escons al Parlament de Catalunya, el que es tradueix en que ha sigut el partit en el que els ciutadans catalans han depositat, en major nombre, la seva confiança i el guanyador de les eleccions.

Tenint en compte aquestes premisses, en aquest article es pretén observar, encara sent conscients que ha passat poc temps des de les eleccions, i mitjançant la primera onada del 2013 del Baròmetre d’Opinió Pública (CEO), si els ciutadans continuen atorgant aquesta confiança majoritària a Convergència i Unió, i si en unes possibles eleccions al Parlament de Catalunya votarien a aquest partit fent-lo guanyador.

Primer de tot observarem amb quin partit amb representació al Parlament a la actualitat, la ciutadania sent més simpatia.

raulperez1

Amb aquest gràfic realitzat a partir de les dades disponibles al Baròmetre d’Opinió Pública es pot veure com Convergència i Unió amb un 22,4% seria el partit amb el que els ciutadans tenen més simpatia en aquest moment, però cal tenir en compte que només existeix una diferència del 0’4% respecte a Esquerra Republicana de Catalunya, de manera que la diferència és molt minsa i a més s’observa com la majoria de ciutadans amb un 27% no senten simpatia per cap partit en particular, havent-hi una diferència de gairebé 5 punts respecte la gent que no té simpatia per cap partit i la gent que té simpatia per CiU. De manera que es pot observar com després de les eleccions la majoria dels ciutadans catalans són bastant escèptics amb els partits i no tenen una simpatia per cap.

Un cop vist que la majoria de ciutadans després de les eleccions no senten simpatia per cap partit, observarem com de propers es troben als diferents partits amb representació al Parlament de Catalunya, de manera que ens permetrà veure que encara que la majoria de ciutadans no tenen simpatia per cap partit, si que es troben més propers a un o altres.

raulperez2

Mitjançant les dades es pot observar com el partit polític amb el que actualment la ciutadania es veu més propera és Esquerra Republicana de Catalunya amb un 25,1%, tot seguit de ICV-EUiA amb un 21,6%, passant tots dos per sobre de Convergència i Unió amb gairebé 5 punts de diferència entre el primer (ERC) i aquest últim. D’aquesta manera es pot veure com encara que la majoria de ciutadans no sentin simpatia per cap partit polític, es senten més propers a Esquerra Republicana, que a Convergència i Unió el qual és el nostre partit d’estudi. A més això ens deixa veure que la majoria dels ciutadans en aquests moments no donarien a CiU la majoria de suport com el que van tenir a les últimes eleccions.

Per últim, per donar una resposta clarificant a si la ciutadania faria confiança a Convergència i Unió, i per observar si aquests el votarien i el farien guanyador de les eleccions al Parlament si en l’actualitat es celebressin comicis, s’analitzarà quina és la intenció de vot en l’actualitat per part del poble de Catalunya.

raulperez3

Mitjançant aquesta gràfica sobre la intenció del vot, si es celebressin uns comicis en el moment actual podem veure com la majoria d’electors votarien a Esquerra Republicana de Catalunya, però amb una diferència molt ajustada entre aquest i CiU. Aquesta poca diferència en intenció de vot entre ambdós partits ens demostra que el partit que guanyaria les hipotètiques eleccions seria Esquerra Republicana de  Catalunya amb un resultat molt ajustat de forma que Convergència i Unió, en aquests moments no tindria el suport que va tenir en les eleccions de 2012, encara que ja era molt menor que el de les eleccions de 2010, per guanyar les eleccions.

A mode de resum i recopilant tota la informació que s’ha analitzat podem concloure que els ciutadans no atorguen la mateixa confiança ni suport a CiU que en les dues últimes eleccions al Parlament, tenint en aquest moment un suport inferior, el qual faria que en unes possibles eleccions CiU no guanyes, sent el partit guanyador ERC. Aquesta conclusió es fa tenint sols en compte la intenció de vot, ja que el factor del sistema electoral, veient la poca diferencia en intenció de vot, podria jugar un paper decisiu a l’hora del repartiment d’escons que podria erigir guanyador un o l’altre.

Fonts de dades:

http://www.gencat.cat (resultats electorals)

http://www.ceo.gencat.cat (Primera onada 2013 Baròmetre d’Opinió Política)

Semblances i diferències en els perfils de votants dels partits “antiestablishment”

*Eduard Fornieles

Una de les moltes sorpreses de les darreres eleccions del passat 25 de novembre, ha estat la irrupció al Parlament de Catalunya del partit anticapitalista CUP-AE, i la consolidació al Parlament de Ciudadanos, dos partits en principi, “antiestablisment”.

Per una banda, localitzem Ciudadanos – Partido de la Ciutadanía, originaris de la plataforma “Ciudadanos de Cataluña” al 7 de juny de 2005, on es presenten a través d’un manifest, plantejant a la societat catalana la creació d’un nou partit polític al Parlament centrat en solucionar els problemes reals dels ciutadans, sota els 6 principis fonamentals: Ciutadania, Llibertat i Igualtat, Laïcisme, Bilingüisme i Constitució espanyola i aconseguint 3 diputats (a l’actualitat gaudeixen des de les últimes eleccions, 9 diputats) en les eleccions autonòmiques de 2007 al Parlament de Catalunya (www.ciudadanos-cs.org). Per altre banda, l’altre partit “antiestablishment”, les Candidatures d’Unitat Popular – Alternativa d’Esquerres (CUP-AE), auto definits com una organització política assembleària, treballen des de una base municipal, per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals (http://cup.cat). Així doncs, a partir de les comparacions en diferents àmbits a través de la primera onada d’aquest 2013 del Baròmetre d’Opinió Pública (CEO), podem fer-nos una idea del perfil de votant d’ambdós partits.

En termes identitàris

Si observem la gràfica (1), podem veure amb claredat les diferències identitàries entre ambdós partits polítics catalans. Mentre que Ciudadanos el seu perfil de votant es declara majoritàriament tan espanyol/a com català/ana (77%)i només espanyol (13,1%), els votants de les Candidatures d’Unitat Popular es postulen en la part contrària de l’eix, amb un 41,6% el sentiment de sentir-se només català/ana i amb un 36,6% més català/ana que espanyol/a.

fornieles1

És interessant d’observar en les gràfiques (2) i (3)quan es pregunta sobre l’origen dels pares i les mares, localitzem grans diferències entre els  votants d’ambdós partits. Mentre que en els votants de les CUP-AE apareix un predomini de pares i mares nascuts a Catalunya, en el cas dels votants de Ciudadanos, passa tot el contrari i es veu com predominen els pares i mares nascuts en altres comunitats autònomes d’Espanya.

fornieles2

fornieles3

Per últim, en aquest primer apartat, i en correlació amb les gràfiques anteriors, observem grans diferències pel que fa a l’ús de les dues llengües oficials a Catalunya. Mentre que el perfil de votant de CUP-AE utilitza en gran mesura la llengua catalana (75,4%), el perfil de votant de C’s utilitza en la seva vida diària el castellà com a llengua principal amb un 79,2%.

fornieles4

En el contínuum esquerra-dreta

Mentre que el votant de CUP-AE es perfila amb claredat a l’esquerra (19% extrema esquerra i 71,5% a l’esquerra), el votant de Ciudadanos a diferència del primer localitzem diferents perfils ideològics, repartits amb major mesura al centre-esquerra (esquerra amb un 27,3%, centre esquerra 28,6%), que al centre dreta (19,4%).

fornieles5

Satisfacció amb la democràcia

Tots i que els votants dels dos partits mostren una clara insatisfacció amb la democràcia actual (la suma de gens satifest/a i poc satisfect/a en les dues formacions supera el 75%), es pot apreciar una lleugera major insatisfacció en els votants de les CUP-AE, amb un 46,6% respecte al 19,8% dels votants de C’s pel que fa a la resposta gens satisfet/a.

fornieles6

Religiositat

En el cas català es detecta, tant pel que fa als creients com als no creients, una concepció de fe com realitat privada, i aquí es detecta una profunda diferència entre les CUP-AE i C’s. Mentre que al primer es caracteritza per un perfil de votant clarament no creient/ ateu/a amb un 58,1%, el perfil de votant del segon es considera catòlic no practicant. De totes formes cal esmentar com en els votants dels dos partits polítics és veu una posició ínfima pel que fa a la classificació de catòlics practicants (CUP-AE 5% i C’s 9,5%).

fornieles7

En mode de resum, entenem que la desafecció per les grans formacions polítiques, sumats als moviments socials com el 15-M i els “indignats” han motivat l’aparició en l’espectre polític català noves formacions polítiques. Tot  i així, com hem pogut mostrar, ens adonem a través dels perfils dels votants de les dues formacions polítiques escollides de les semblances i diferencies antagòniques entre aquestes.