Pràcticum

Per tancar el curs, ara que fa temps que en vaig tornar, penjo el portafolis on hi recullo totes les experiències viscudes durant la meva estada a París. El podeu llegir clicant aquí.

Molt bon estiu a tothom!

M55: Materials i recursos per a l’ensenyament i l’aprenentatge del CLE

Hem tancat aquesta edició del PECAL amb el mòdul 5, concretament amb l’assignatura Materials i recursos per a l’ensenyament i l’aprenentatge del CLE, l’avaluació de la qual consisteix en convertir una activitat del llibre Veus 2 en una activitat que utilitzés eines en xarxa. Per a fer-ho, la Judit i jo hem decidit fer servir Google Maps Engine. Podeu veure el resultat de la nostra activitat en aquest mapa interactiu.


Descripció de l’eina

Google maps engine és una eina que permet crear i compartir mapes personalitzats. També s’hi poden afegir capes per marcar diferents llocs. En aquesta pàgina s’hi poden llegir diversos tutorials sobre com crear mapes i afegir-hi dades.

 Lloc de la seqüència didàctica en què inseriríeu l’ús de l’eina i explicació de com ho faríeu

Aquesta activitat complementaria l’exercici número 7 de l’unitat 1 del llibre Veus 2. Haurien d’escriure un text semblant als models, però en lloc d’entregar-li al professor, haurien de buscar el lloc al mapa, afegir-hi un marcador amb el seu nom i redactar-hi un petit text. Cada alumne hi haurà de posar dos marcadors: els llocs més habituals per quedar a la seva ciutat d’origen i també a la ciutat on viuen actualment.

Seria una activitat per fer cadascú a casa seva, si bé ja s’hauria treballat el tema a classe, oralment. El professor corregiria cadascun dels textos i després els comentaria a classe.

mapa

Justificació pedagògica de l’ús de l’eina

Aquesta activitat no requereix grans coneixements previs d’informàtica. És una activitat senzilla, en la qual es pot donar molta importància a l’ús de la llengua, sense que els alumnes hagin de perdre gaire temps preocupant-se per qüestions tecnològiques.

El fet de penjar el text en un mapa pot motivar més als alumnes que no pas limitar-se a entregar-lo al professor. Que el resultat sigui tan visual és un al·licient fins i tot  per als alumnes menys motivats. A més, aquest format permet que es puguin llegir tots els textos i, fins i tot, ensenyar el resultat a terceres persones, ja visquin lluny o a prop.

Contribució de l’ús de l’eina a la construcció de la competència digital de l’aprenent

El fet que hagin de fer aquesta activitat a casa, força els alumnes a fer servir l’ordinador de manera diferent a la que estan acostumats.

Si no estan registrats a google, necessitaran crear un nou compte, cosa que els habilitarà l’accés a recursos com Gmail, Drive, Google+, YouTube, Google Calendar, etc. Aquest compte el podrien tornar a fer servir, a més, en altres activitats de classe.

La contribució més important a la seva competència digital, però, serà que aprendran a fer servir Google Maps: podran explorar territoris, obtenir indicacions, crear rutes en un mapa…

mapa


Per cert, un cop hem acabat de crear el mapa, els hem demanat a uns quants estudiants de català de diferents universitats europees que el facin servir, afegint-li els llocs on acostumen a quedar amb els seus amics a cadascuna de les seves ciutats. Ara, quan penjat aquesta entrada al bloc, encara no ho havia fet ningú, però potser vosaltres ja en veureu els resultats!

Un dijous a Sheffield (Anglaterra)

Fa uns quants mesos, us parlava en aquest post de la meva experiència com a tàndem a Sheffield. De fet, va ser en aquesta ciutat anglesa on vaig decidir que m’encantaria ensenyar català a universitaris estrangers, sobretot després de veure la gran labor dinamitzadora de l’Imma Cristina Roura, que no només ensenya català sinó que també organitza moltes activitats que fan que els estudiants se sentin més propers a la llengua.

Aprofitant un viatge a Anglaterra, vaig decidir passar un dia a Sheffield per tal de poder visitar alguns dels amics que m’hi queden. Vaig decidir d’anar-hi dijous, i quina sorpresa quan em van dir que justament dijous és quan té lloc el grup de conversa on es troben catalans i estudiants de català i parlen (en català, és clar!) de tot una mica. Així va ser com vaig conèixer en Jake i en Chris. Un feia primer d’història i l’altre, si no m’equivoco, quart d’arqueologia i espanyol. Com a curiositat, diré que un d’ells no parlava ni una gota de castellà i l’altre el parlava amb gran fluïdesa… i un accent granadí inconfusible que se l’hi barrejava amb l’accent anglès, després d’haver passat un any d’Erasmus a Granada. Els catalanoparlants del grup eren el David, un noi que va estudiar traducció amb mi i ara fa d’auxilar de conversa, l’Imma i jo.

Dues hores després (que van passar molt ràpid), vam canviar de lloc: ells havien de pujar a una aula que havien reservat per tal d’assajar un parell de cançons amb altres alumnes de català. Així doncs, un total de dotze persones, la gran majoria anglesos de diversos cursos de català, van passar mitja hora assajant Tokyo, dels Catarres, amb uns quants dels estudiants tocant instruments com el violí, la guitarra i la caixa flamenca, i la resta cantant. Cap a dos quarts de sis, se’ns van unir un parell de components d’una coral de Sheffield per tal d’assajar una versió a capella preciosa de Que tinguem sort, de Lluís Llach.

En total, doncs, dijous passat vaig passar tres hores observant de ben aprop estudiants de català amb una motivació molt i molt gran. L’assaig va anar molt bé i, pel que m’han dit, el concert (que era ahir!), també. Se’ls notava ben poc que no era nadius, quan cantaven, i la seva motivació era molt contagiosa! I això és tot: volia compartir amb vosaltres aquesta experiència que vaig viure per casualitat i que em va fer sentir contenta, animada i ben motivada per quan (creuem els dits) tingui estudiants a qui fer assajar cançons.

Diari de pràctiques 6

Ara que he tingut temps de descansar una mica, em toca explicar les dues últimes intervencions que vaig fer a París. Van ser totes dues dilluns, després d’un parell de setmanes que havien passat a una velocitat vertiginosa, i malgrat el cansament que començava a portar acumulat me les vaig agafar amb moltíssimes ganes. Com que totes dues classes són per alumnes de primer curs i, per tant, per estudiants del mateix nivell, amb la mateixa consigna (explicar el passat) vaig decidir preparar una sola intervenció per posar-la en pràctica a la primera classe i així, de cara a la segona, poder millorar qualsevol aspecte que no hagués funcionat del tot bé. Així doncs, la classe que vaig preparar era així: disseny intervenció.

Català 2: 9.30 – 11h

Com que la classe va començar puntual, em vaig prendre un momentet per demanar-los que es tornessin a presentar. Si bé recordava el nom de sis o set alumnes, calia que me’ls sabés tots per assegurar-me que tothom participava en les activitats i per no entorpir el desenvolupament de la classe preguntant-los el nom cada moment. Per tal de conèixer-los una mica més, també els vaig preguntar què estudiaven. Menys una noia que estudiava teatre, tots feien estudis ibèrics, és a dir que tots parlen castellà. Un cop tots es van presentar, vaig començar a explicar els passats. Vaig començar amb el perfet, després vaig explicar el perifràstic i per últim, ben ràpidament, l’imperfet. La raó per la qual em vaig passar més estona explicant els dos primers és perquè els francesos en  tenen tan sols un equivalent, el passé composé, que s’assembla molt al perfet (perquè es fa amb el verb avoir i el participi), però realment el fan servir més com a perifràstic, per accions fetes fa molt de temps. Així doncs, el risc que facin servir el perfet per tot i diguin frases com “ahir per sopar he menjat sopa” és molt alt. Les preguntes que vaig fer després m’ho van confirmar: molts dels alumnes em responien fent servir el perfet preguntes que jo havia formulat en perifràstic. El primer cop que va passar, ho vaig tornar a explicar; després, amb humor, senyalava la part de la pissarra on hi havia el perifràstic i els mirava fins que rectificaven sols. Em va agradar el fet que, quan algú no se n’adonava, els seus companys li deien i el corregien. Aquest fet es va produir tant quan qui formulava les preguntes era jo com quan les feien els altres companys.

Un cop tothom va haver preguntat i respost almenys una vegada, em vaig adonar que havia calculat malament el temps: havia planificat començar a preparar la història cap a dos quarts i mig d’onze, però encara faltava un quart ben bo. Aleshores se’m va acudir fer una de les activitats que ens havia ensenyat la Montserrat Vilà en les seves classes, el quinto. Així doncs, vaig demanar a cinc alumnes que em diguessin verb cadascun, i van dir dormirballar, netejar, cantarpoder. Els vaig escriure conjugats en pretèrit perifràstic a la pissarra i els vaig dir que n’escollissin tres per persona (és a dir, tres per jo, tres per tu, tres per ell o ella…) i que els escriguessin a la taula. Alguns alumnes ho van fer de seguida, però per altres va ser més difícil entendre què estava demanant. Finalment, però, amb l’ajuda dels seus companys i també la meva, tots ho van acabar entenent i vaig començar el joc. Era improvisat, així que no tenia frases pensades, i va ser una pena perquè hauria estat una molt bona oportunitat per dir frases divertides i variar una mica més del que ho vaig fer. Malgrat això, l’alumna que va fer línia va dir frases prou elaborades, i els que van fer bingo (van ser dos alhora, així que els vaig fer dir nou frases a cadascun) també. Diria que el joc els va agradar, tot i que no va guanyar ningú fins que no havia dit moltes frases, així que potser es va fer una mica llarg.

Quan vam acabar, ja vam començar a construir la història. Per començar a fer la descripció, vaig apuntar el vocabulari que anava sortint, algunes vegades dit per mi i d’altres dit pels alumnes. Mentre escrivia a la pissarra, els estudiants apuntaven les expressions o adjectius que no sabien a la llibreta. La pissarra va quedar més o menys així:

Era: un noi/una noia, atractiu, lleig, ros, pèl-roig, morè, alt, baix, gros, petit, intel·ligent, amable, antipàtic, simpàtic…

Tenia: els cabells llargs/curts, els ulls petits/grans i blaus/marrons/verds, el nas gros…

Portava: pantalons, faldilles, gorra, bigoti, barba, ulleres/lents de contacte, camisa…

Feia: esport, ioga, el dinar…

Era: bomber, advocat, cuiner…

Es deia…

Per començar, vaig demanar a un dels nois més xerraires com es diria el nostre (o la nostra) protagonista, i ell em va contestar que es diria Riccardo. Això va fer gràcia a la major part de la classe, i el fet que cadascú pogués atribuir-li una característica va fer que tothom estigués atent. Cadascun dels alumnes havia de dir una frase de l’estil “en Riccardo era alt”, “en Riccardo portava gorra”, etc. Un cop descrit (en Riccardo ens va sortir molt atractiu!), vaig dir: “Un dia, en Riccardo es va despertar i…”, i vaig continuar preguntant coses a cadascun dels alumnes. L’únic que els demanava és que la frase fos coherent amb el que s’havia dit fins ara. Al final, va resultar que en Riccardo era un cuiner que s’enamorava d’una noia molt i molt bonica. Per desgràcia, no em vaig apuntar les frases que van dir els alumnes (estava molt ocupada preguntant a tort i a dret què feia en Riccardo!), perquè la història els va quedar molt divertida.

Vaig acabar la classe amb un parell de minuts de marge perquè l’Helena els repartís uns examens que els havia corregit. La sensació que em va quedar d’aquesta classe és que havia estat una mica caòtica, al principi, però que el final els havia agradat tant, que la impressió general era molt bona. De fet, un parell d’alumnes se’m van acostar per dir-me que s’havien divertit molt fent la història, cosa que em va fer molt contenta. En aquell moment, però, després de dues setmanes voltant per París i d’una hora i mitja de classe, em vaig adonar que em sentia esgotada, i em preguntava com ho faria per fer una altra classe igual que aquesta…

Català 2: 11 – 12.30h

Aquesta classe la vaig començar cansada, però em va passar una cosa molt curiosa: a mida que avançava, me’n vaig oblidar. Quan feia un quart d’hora que era dreta davant dels alumnes, ja no me’n recordava  gens del cansament. Entre classes, l’Helena m’havia comentat que li havia agradat el quinto (tot i que hi havia trobat a faltar frases més elaborades, es clar, perquè al final es tornaven molt repetitives), així que vaig decidir incorporar-lo a la classe definitivament. També em vaig proposar explicar els diferents tipus de passat amb més calma, donar més exemples i apuntar tots els marcadors temporals a la pissarra. Però primer de tot, calia tornar a demanar els noms dels alumnes, per poder-los anomenar durant la classe. Mentre es presentaven, em vaig adonar que en aquesta classe hi havia molts estudiants de teatre, i fins i tot algun d’Estudis Anglesos, cosa que em va semblar bastant curiosa.

Vaig començar explicant-los el perfet i el perifràstic alhora, creant paral·lels entre els marcadors temporals que es fan servir per un i per l’altre:

avui – ahir, fa dos dies…
aquesta setmana – la setmana passada, fa tres setmanes…
aquest mes – el mes passat, fa quatre mesos…
aquest any – l’any passat, fa deu anys…

Quan els vaig començar a fer preguntes, vaig veure que, explicant-ho d’aquesta manera, i posant èmfasi en la diferència entre els dos tipus de passat comparant-los amb el passé composé ho havien entès prou ràpidament. Després vaig començar a explicar-los l’imperfet, com es forma i com es fa servir. L’ús els va semblar fàcil perquè és com l’imparfait francès, i la forma també: vaig aconseguir que me l’anessin “dictant” mentre n’apuntava exemples de diferents conjugacions a la pissarra.

Aquest cop, tenint en compte que ja tenia previst fer el quinto, anava perfectament de temps. Com havia passat al grup anterior, a alguns alumnes els va costar una mica entendre ben bé què havien d’escriure, però vaig anar passant taula per taula per assegurar-me que tots ho feien bé i en un parell de minuts ho vam enllestir. Malgrat que els verbs els havien triat els alumnes, dos van coincidir amb la classe anterior: ballar i dormir. Aquesta vegada, tant la línia com el bingo van passar una mica més ràpid, vaig tenir la sensació que el joc era una mica més àgil.

Després vaig repetir l’activitat de la història. En aquest cas, la història parlava d’en Pere, un cuiner alt i ben plantat (portava ulleres però li quedaven molt bé) que volia canviar de feina i trobava  un anunci per ser advocat. També coneixia una noia lletja i baixa de la qual s’enamorava. Li demanava matrimoni, però ella el rebutjava. Després, ell li insistia i ella s’adonava que s’havia equivocat. Al final, es casaven i tenien sis fills, tres de guapos i tres de més lletjos. Ja us podeu imaginar que inventar aquesta història entre tots va ser molt divertit, va arribar un moment en que fins i tot hi havia discussions sobre si en Pere i la noia s’havien de casar o no, i tothom semblava passar-s’ho molt bé.

D’aquesta classe n’estic especialment contenta, trobo que en general em va anar molt millor que la primera perquè vaig poder-hi polir tots els aspectes que no me n’havien agradat. Tot i que crec que els continguts que van adquirir a les meves classes els alumnes d’una classe i de l’altre són els mateixos, penso que els de la segona els van assimilar més ràpid perquè els vaig explicar més clarament. És ben veritat, que l’experiència és un grau!

Diari de pràctiques 5

Una de les coses que tenia clar que volia fer des que vam començar a parlar de les pràctiques era una activitat de dinamització. En un dels primers e-mails que vaig intercanviar amb l’Helena ja li vaig comentar, i em va respondre que, si em semblava bé, podia organitzar un pícnic català. La idea em va agradar molt, malgrat que a la cuina sóc un zero a l’esquerra, així que de seguida li vaig dir que sí.

Un cop vaig arribar, al principi de cada classe, aprofitant que m’havia de presentar i explicar qui era, mencionava que hi hauria aquest pícnic i que m’agradaria molt que hi vinguessin. L’Helena també ho va dir a altres professors, com el Martí i el Dani (n’he parlat aquí), perquè els ho comuniquessin als seus alumnes.  Sabíem que no en vindrien gaires, perquè molts alumnes viuen fora de París i no hi volen tornar, el dissabte, i d’altres, simplement, no poden o no hi estan prou interessats.

Havíem planejat trobar-nos a quarts d’onze de dissabte dia 15 de març en una aula de Paris 3, preparar el menjar i després anar al Jardin des Plantes a menjar-nos-el, però també havíem de tenir en compte que hi ha coses que no es poden cuinar en una aula on l’únic equipament que hi ha és un DVD, no pas un forn. Així doncs, divendres a la tarda vaig quedar amb l’Helena per pre-preparar el que menjaríem. Després d’una visita al supermercat per comprar tot el que necessitaríem, vaig arribar a la cuina de l’Helena i vam començar a preparar l’escalivada. Unes quantes hores després, marxava cap al metro, amb cinc truites (quatre de patates i una de xampinyons) preparades per emportar junt amb un bon tupper d’escalivada.

L’endemà al matí, vaig anar a comprar tomàquets i oli i vaig arribar just a l’hora a l’aula acordada, on ja hi havia un parell d’estudiants esperant. Poc a poc van anar arribant-ne més, es van anar asseient i els vaig repartir tovallons. Després, els vaig ensenyar a obrir el pa i els tomàquets, a sucar el pa, a amanir-lo amb oli i sal, a pelar l’escalivada… Cap a quarts d’una, el dinar ja estava a punt. El dia no era especialment assolellat, especialment si el comparem amb els dies anteriors, i teníem tota la paradeta muntada a l’aula, així que vam ajuntar les taules i ens vam cruspir el pa amb tomàquet, l’escalivada, el fuet i les anxoves allà mateix.

Sense planejar-ho, el Martí (professor de català a la Sorbona), l’Helena i jo ens vam asseure bastant lluny els uns dels altres, barrejats amb els alumnes, cosa que va fer que es parlés en català al llarg de tot el dinar, en totes les converses que s’anaven fent i desfent. Això em va semblar molt positiu, perquè va donar l’oportunitat als alumnes de parlar de coses que els interessen molt, sense fixar-se especialment en la gramàtica (tot i que també els corregíem, si s’equivocaven molt) i sense cap mena de pressió. Per mi, aquest va ser el gran èxit del pícnic, que tothom va parlar molt, i ho van fer en català. L’ambient era relaxat, distès i agradable; les converses, animades, i, el menjar, boníssim.

En definitiva, el pícnic va anar molt bé, i és una experiència que repetiria sense dubtar-ho, amb les hores que vaig passar fent truites de patates incloses. L’ensenyament informal (amb menjar i riure inclosos) és un reforç fantàstic per les classes de català, i estic segura que els estudiants que van venir i que van parlar durant el pícnic van millorar en poques hores. Jo ho vaig notar!

Diari de pràctiques 4

Català 6

La meva primera intervenció que he fet ha estat amb les alumnes de Català 6. L’Émilie, l’Alicia i l’Éva en saben bastant, de català, però els costa parlar, sembla que no s’hi atreveixin. Així doncs, vaig pensar que seria interessant fer que parlessin entre elles, sense que s’adonessin especialment que les estava escoltant. Una de les coses que se’m van fer una mica estranyes és fer classe a persones que tenen la teva mateixa edat i, de fet, una formació semblant (però, és clar, en una altra llengua).

Havia planejat dues tasques diferents, per elles. La que ocuparia gran part de la classe seria la tasca 1 del disseny de la intervenció, complementada per aquesta fitxa, i l’altra seria el concurs que se’m va acudir per donar “utilitat” a l’aplicació dels Falsos Amics.

He de dir que em vaig equivocar una mica. Vaig planejar l’activitat pensant en la necessitat que tenien de perdre la vergonya i de començar a parlar, però el que realment ha acabat passant és que hi ha hagut molts silencis i els he hagut de començar a dir paraules perquè se sentissin més segures en dir la paraula. També vaig plantejar malament la fitxa, que era una mica massa difícil. Malgrat tot això, la impressió general que m’he emportat de la classe ha estat bona.

Hem començat repassant vocabulari de menjar. Els he preguntat si sabien què era l’esmorzar, i he apuntat a la pissarra totes les paraules que m’han dit d’aliments que mengem a l’hora d’esmorzar, del tipus pa, croissants, llet, torrades… Al cap de tres o quatre paraules s’han quedat clavades i he hagut d’insistir, fent preguntes més concretes i adreçades a cadascuna d’elles, a l’estil “què bevem per despertar-nos, Émilie?”, o “que recordes què és, un entrepà, Alicia?”. Aleshores hem fet el mateix però amb el dinar, i al final els he recordat que el berenar és semblant a l’esmorzar i, el dinar, al sopar. Després d’això he repartit les fitxes i cadascuna n’ha llegit un tros, cosa que he aprofitat per assegurar-me que entenien i coneixien tot el vocabulari que hi apareix i també per ressaltar la diferència entre temps verbals, i els he deixat cinc minuts perquè intentessin omplir els buits individualment. No calia que ho fessin tot perfecte perquè havia concebut la correcció com una comprensió oral durant la qual acabessin de posar-hi les paraules que no havien sabut trobar, però no havia pensat que, per no frustrar-les, hauria d’haver fet una llista amb les paraules que hi faltaven.

Perquè ho puguin corregir, ho llegeixo en veu alta a velocitat normal, fent, com havia previst, una comprensió oral. Un cop he acabat, les he mirat i els he preguntat com havia anat, i m’han dit que molt bé, però quan m’hi he fixat, he vist que alguna d’elles tenia encara algun buit per omplir. Per sort només són tres, així que m’he mirat cadascuna de les fitxes per assegurar-me que el que tenien ho tenien bé, i després hem repassat el que els faltava.

Aleshores els he preguntat quin era el seu plat preferit, i aquí sí que ha semblat que tenien ganes de parlar, perquè me l’han dit bastant ràpid. Després els he demanat que triessin un dels tres plats que m’han dit i que n’escrivissin la recepta, seguin els models de la fitxa, totes tres juntes. Han començat parlant, però en el moment en que m’he allunyat per tal que parlessin sense por a ser jutjades han començat simplement a copiar-se les frases les unes a les altres, de manera que han acabat tenint totes tres el mateix text sense haver de dirigir-se la paraula. En veure això, també m’he adonat que n’hi havia dues que s’alternaven l’escriptura i l’altra només copiava, així que li he demanat a ella que llegís per a poder-ho corregir. No ho havia pogut acabar de copiar, així que la noia del seu costat li ha passat el text perquè el llegís. He de dir que el text en si, una recepta de salmó amb salsa d’herbes, estava ben redactat i tenia molt poques faltes d’ortografia. Escriure una recepta era la tasca final, i no només ho han fet sinó que ho han fet bé, és a dir que en certa manera l’activitat ha estat un èxit, però d’altra banda no han fet el que jo havia previst que fessin: fer l’activitat juntes, parlant entre elles.

El temps ha estat ben calculat: quedava mitja hora de classe quan he introduït el joc dels falsos amics. He començat dient les frases relacionades amb aliments (bombons, ampolla…), i després n’he dit d’altres. Al principi els costava una miqueta dir paraules, però de seguida que se’ls donava alguna pista, com ara escriure la primera lletra a la pissarra, els sortien soles. Així doncs, ben aviat he tingut la pissarra totalment plena de paraules, i ha estat aleshores quan ha començat el concurs de veritat. És un concurs pensat per grups, però com que són tres l’he fet individual. S’han posat totes tres al costat de la pissarra, i la primera que tocava la paraula en francès guanyava un punt. La veritat és que m’ha sorprès la facilitat amb la que s’han anat animant, i com totes s’esforçaven en ser les primeres a tocar la paraula que era, i com reien si s’equivocaven i assenyalaven la que no eren. No han perdut totalment la seva timidesa, però m’ha semblat que s’ho estaven passant bé. Un cop acabat el joc, encara ens ha quedat temps per aclarir quines eren les diferències entre les paraules en català i els seus falsos amics en francès.

1522283_10202594744144065_1493359891_n

Català 4

Aprofito l’estoneta que tardem en caminar fins l’edifici on es troba l’aula de Català 4 per parlar amb l’Helena, que em dóna un parell d’idees per millorar el joc dels falsos amics i també em comenta el que ja m’imaginava, que l’activitat d’omplir buits era massa difícil. Abans que tinguem temps de parlar-ne amb detall, però, arribem a la classe. Mentre l’Helena va a buscar un parell de fotocòpies, aprofito per preguntar el nom de les tres noies que avui hi són però l’altre dia no hi eren. Una d’elles és valenciana, i em sorprèn que estigui a la classe de segon quan podria estar perfectament a tercer.

Com que la classe també anirà de menjar, perquè surti vocabulari que ja saben faig la mateixa activitat que he fet amb l’altra classe: “què mengem, per esmorzar? I per dinar?”. Aquest cop surten moltes més coses sense que hagi d’insistir-hi gens; de les sis noies que tinc assegudes davant, n’hi ha dues que són extremament participatives i que animen les altres a no quedar-se callades, i quan hi ha un silenci, sempre em queda el recurs de demanar “i què més?” a la noia valenciana, que segur que té alguna altra paraula pensada que en provoca encara més.

Un cop han sortit prou paraules com perquè siguin capaces de fer la tasca que he pensat per elles, els l’explico. És una activitat que vaig pensar tenint en compte que tenen uns blogs que parlen de viatges, ja pensant que un cop acabada podrien penjar-la allà. Aleshores, les divideixo en parelles i els reparteixo els àpats, fent una mica de teatre per crear context: “vosaltres, l’esmorzar, però un esmorzar anglès, eh, que penseu que hem de fer turisme tot el dia!”, etc.

Aleshores, per parelles, parlen del menú que faran. Vaig escoltant, i sento que predomina molt el català, i això em fa molt contenta. També m’adono que la parella que prepara el sopar i la parella que prepara el dinar han planejat sopa com a primer plat, i els dic que parlin entre elles perquè no pot ser que mengem dues vegades el mateix el mateix dia. L’activitat s’està allargant una mica, però se les veu completament posades en el paper, i estan fent uns menús molt més elaborats del que m’esperava: sopa de pastanaga, entrecot de vedella, creps, ous ferrats… No només aprofiten el vocabulari que ja hem escrit a la pissarra, sinó que em pregunten com es diuen coses que no han sortit encara. Està sortint tot molt bé.

Aleshores, com que és una activitat molt realista, s’han de posar d’acord per fer la llista per anar a comprar. Faig sortir una de les noies a la pissarra (expressament, em fixo en la que ha estat més callada tota l’estona, la faig sortir perquè sé que, si no, no dirà res en tota l’estona) i els dic que vagin enumerant els ingredients que necessitarem per fer els plats que formen els seus menús. Ho entenen perfectament i comencen, i fins i tot desglossen els ingredients de les creps. En aquest moment, repasso ràpidament les diferents botigues (carnisseria, fleca, peixateria i verduleria) on hauran d’anar a comprar aquests ingredients. El pla era dividir els ingredients entre aquestes quatre botigues però no tinc temps, així que simplement els demano si recorden les fórmules de cortesia que necessitaran per anar-hi a comprar i les divideixo entre venedores i compradores. Una de les noies ha marxat a treballar, així que ara són imparells, i faig de venedora amb una d’elles mentre escolto les altres. He de confessar que això de participar i escoltar ha estat una mica difícil, però al cap i a la fi tan sols mirava que parlessin en català, sense parar atenció en ben bé què deien.

Acabem l’activitat amb les noies molt animades i enriolades, i em sembla molt positiu perquè és l’estat d’ànim que vull que tinguin durant el joc dels falsos amics. Ha anat molt bé: han sortit no tan sols les paraules que buscava sinó també alguns sinònims, i en molt poca estona he tingut totes les paraules que volia escampades per la pissarra. Aleshores les he fet sortir, com havia fet ja amb el grup anterior, i he fet el joc. Elles estaven completament engrescades des del començament, i quan els he dit que hi hauria premi, les que estaven més lluny s’han acostat per tenir-ho una mica més fàcil. Hi ha hagut molts riures, i fins i tot algun cop accidental i algun punt més que renyit. Un cop acabat el joc, hem buscat el veritable significat dels falsos amics i, mentre ho fèiem, m’he adonat que no han tornat a les seves taules sinó que s’han quedat davant de la pissarra, amb mi, en un ambient totalment familiar. Ja marxàvem quan una de les noies ha dit “ens hem de fer una foto!”, i m’ha semblat una idea genial. La veritat és que m’encantarà tenir un record d’aquest grup, perquè m’ho he passat molt bé amb elles, he gaudit moltíssim fent classe.

1964781_10202593824601077_705321083_n

Les femmes dans la culture catalane du XXe siècle

Per acabar el dia, i com si dues classes seguides no fossin prou, també em vaig encarregar de l’última classe que fa l’Helena els dijous, una classe on hi assisteixen unes 20 persones de diferents graus com és ara filosofia o humanitats, així que la majoria no parlen gens ni mica de català i la classe és en francès. L’Helena m’havia dit que el més fàcil seria fer literatura, així que em vaig preparar una espècie d’introducció a Víctor Català, que havia de durar més o menys un quart d’hora, després un resum de Solitud i els símbols que hi apareixen, i després havia triat dos fragments del llibre per fer-ne un comentari de text. La veritat és que vaig anar rapidíssima (potser és veritat que parlar tanta estona en francès i, a sobre, tenir gent que t’escolta… i gent que no t’escolta, però d’això en parlaré després), i em va sobrar gairebé un quart d’hora que l’Helena va aprofitar per acabar de complementar les informacions que havia donat a mitges. Parlar en francès tanta estona seguida va ser tot un repte, i em vaig adonar que em cal millorar el llenguatge oral i els meus registres, si vull ser una professora acceptable, perquè estava explicant la novel·la com si, en lloc d’explicar-la davant d’una classe d’universitat, l’expliqués als amics després de classe. Per primer cop, en aquesta classe em vaig trobar amb el típic grup de tres o quatre persones que no escolten i venen a classe a escalfar la cadira, i que no paraven de fer altres coses (com és ara xerrar entre ells o maquillar-se). Em va fer vergonya haver de dir-li a una persona de la meva edat que, si no li interessava la classe se’n podia anar, em va fer vergonya haver de tractar algú de la meva edat com si fos un nen petit; però està fet. L’experiència no hauria estat completa si no hagués tingut alumnes de tots els tipus, oi?

 

Malgrat això, estic contenta d’haver acceptat el repte, d’haver-m’hi atrevit. Estic contenta de com van acabar sent totes tres classes, i em vaig veure completament dedicant-m’hi. Trobo que està bé saber quins són els límits de cadascú… però intentar anar una mica més enllà!

Diari de pràctiques 3

He de començar dient que estic molt, molt contenta. La ciutat de París m’ha acollit totalment bé, i malgrat que tothom (especialment els propis parisencs) diu que els parisencs són una mica estirats i esquerps, he tingut la sort de topar-me amb gent increïblement amable i simpàtica. Això ha fet que la meva estada a la ciutat de la llum sigui una veritable delícia, almenys fins ara. Queda el cap de setmana i després la meva última intervenció, dilluns, i després toca tornar a casa a pair aquestes dues setmanes en que veritablement només he parat quieta en el moment de transformar els meus pensaments en entrades a aquest blog.

Avui escric aquesta entrada per comentar-vos un petit secret. Que quedi entre nosaltres, eh! Dilluns, a la conferència, vaig poder conèixer el Dani, el lector de català de la Sorbona. Vam estar parlant una bona estona sobre la vida del lector, sobre com de difícil és entrar a ensenyar en aquesta universitat (que no escull els lectors a través de l’IRL), sobre com són els seus cursos… A més, em va explicar que allà no fan servir tant el plantejament per tasques, sinó que volen un ensenyament més formal per fer servir el català com a eina d’estudi o per llegir llibres més que no pas per parlar-lo. Això em va despertar la curiositat i, com aquell qui no vol la cosa, li vaig acabar demanant si podia anar a una classe seva. Resulta que en tenia una el dia següent, de català de primer any, i m’hi va convidar extraoficialment.

Així doncs, dimarts vaig anar-hi, una mica abans de l’hora de classe, i em va explicar com funciona això de les mencions en català dins dels estudis ibèrics i també quina mena de cursos fan ell i el seu company Martí. També em va ensenyar les instal·lacions: una sala de professors prou gran, tenint en compte que només són tres, i una aula lluminosa i gran, amb una pissarra i una televisió amb DVD, i les taules posades formant-ne una de gran, al voltant de la qual s’asseurien els alumnes. També hi havia taula pel professor, una mica més lluny, però el Dani ni s’hi va acostar. Abans d’entrar a classe em va dir que no havia tingut gaire sort: avui tocava gramàtica, passats i perfets i exercicis d’omplir buits. Malgrat això, em va semblar que els alumnes, que tenien perfils molt i molt variats, s’ho passaven bé, no s’avorrien (la manera de fer classe del Dani, amb un somriure permanent a la cara i molta complicitat, hi ajudava), i que ho entenien tot gairebé tots. Dic gairebé perquè hi havia un senyor gran que a mi em recordava un home amb qui havia coincidit a les classes de francès a l’EOI i després, comentant-ho amb l’Helena, vaig veure que és un tipus d’estudiant que apareix de tant en tant, que semblava molt interessat a aprendre però no ho entenia si el Dani no ho explicava exactament igual que el llibre, i menys si no ho trobava al diccionari o al seu llibre de conjugacions. Es notava que estava acostumat a estudiar “a l’antiga”. Com que el tenia al costat, vaig intentar ajudar-lo una mica, però de nou no volia simplificacions que l’haguessin ajudat a entendre l’ús sinó que volia una explicació totalment gramatical. De totes maneres, les classes eren divertides (tant com ho pot ser una classe de gramàtica pura), els alumnes s’ajudaven entre si i parlaven bastant en català, i el parell d’hores que em vaig passar en aquella aula em van passar molt i molt ràpidament.

Moltíssimes gràcies per tot, Dani!

Diari de pràctiques 2

Ahir vaig poder observar com són les classes de català de primer a la universitat de Paris 3. Aquesta vegada, eren al matí, els alumnes eren molt més nombrosos i n’hi ha dues pel mateix nivell així que, com que tots els estudiants han de treballar els mateixos continguts, algunes activitats s’han repetit, i això m’ha permès de comparar el desenvolupament de l’aprenentatge entre una classe i una altra.  A més, en classes amb més alumnes he vist problemes que no hi va haver l’altre dia, com que hi hagi gent que no dissimuli el seu desinterès o que es passi l’estona parlant amb el company; la dificultat d’assegurar-se que parlin tots i no sempre els mateixos… Podeu llegir com m’ha anat la classe aquí: dilluns 10 de març.

A més de tot això, ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència que va fer Karim Joutet a la biblioteca del Centre d’Études Catalanes de París. Va ser una experiència que em va agradar molt per tres raons:

El tema. A “les xarnegos sont aussi des femmes”, Joutet analitzava el rol de les dones que arribaren a Catalunya durant les onades migratòries internes del segle XX i la seva integració al país a través dels seus testimonis.

El centre. Va ser una manera molt bonica de poder visitar el Centre d’Études Catalanes, que  pertany a la Sorbona i que alberga activitats molt diverses però sempre lligades amb la llengua i la cultura catalanes.

Les persones. Les persones que hi havia entre el públic eren molt diverses i interessants. Des de la directora del centre a joves que havien estudiat català a la Universitat, passant per un parell de dones catalanes i fins i tot un altre professor de català que fa classes de nivell bàsic al mateix centre i amb qui vaig estar parlant una bona estona sobre la feina en general i sobre la vida a París.

Per acabar, voldria dir que estic molt contenta d’haver decidit fer les pràctiques fora i que realment les estic aprofitant moltíssim!

Diari de pràctiques

Fa dos dies arribava a París amb una motxilla que en feia dos com jo i sense gaire idea de què m’esperava, però ahir vaig assistir a les primeres classes a Paris 3 i puc dir que s’assembla bastant al que m’imaginava. Des del punt de vista personal, les classes em van agradar molt, perquè eren molt participatives i no deixaven lloc per a l’avorriment. L’escrit que en vaig fer seguint la guia d’observació és aquí: dijous 6 de març.

Aprenents no alfabetitzats

A les classes de l’Emma Guasch i l’Eva Bayarri, vam poder tocar un tema que només havíem vist per sobre: les classes d’aprenents no alfabetitzats. Si els alumnes no poden escriure, el professor ha de seguir un mètode completament diferent, és per això que elles van idear un mètode específic per aquells alumnes amb un nivell d’alfabetització molt baix o nul: el Xerrameca.

maleta

L’avaluació d’aquesta assignatura consistia en idear una unitat semblant a les que s’hi troben, i per fer-ho he triat el tema dels viatges: El món, el transport i els viatges. Són unes activitats que potser s’allunyen una mica del vocabulari quotidià, però que serveixen per repassar moltes de les coses que els alumnes han anat treballant, i és un tema que em sembla molt interessant.