Estatut intervencionista i legislació agilitzadora

Els companys de l’Associació Catalana de municipis m’han convidat a fer demà un xerrada dins del cicle sobre les lleis òmnibus. Us passo un fragment -relatiu a la Llei 11/2011, que és la que se m’ha assignat- en el que plantejo la contrpaosició ideològica entre un Estatut d’autonomia intervencionista i pesat i els nous aires de la política legislativa, que vol la simplificació i l’agilitat, a més de reduir el paper del sector públic:

 

“19.-Però si fins ara tot era complex i primmirat, detallista  mesquí, en el Títol III –relatiu al Consell Català de l’Empresa i a l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana- tot és expansió i alegria.

 

Així, per una banda, hi apareix el Consell Català de l’Empresa –fill directe de l’art. 45 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya-, on s’encabiran les organitzacions sindicals i empresarials més representatives i també les institucions, corporacions de dret públic i també les associacions “l’activitat de les quals té relació directa amb la innovació, la internacionalització, l’emprenedoria i el desenvolupament empresarial”. Un reglament establirà la composició i funcions d’aquest Consell.

 

Aquí cal apuntar que l’Estatut d’Autonomia –l’art. 45 és un magnífic exponent[1]– és una norma molt intervencionista, que casa poc amb la mentalitat més restrictiva i liberal de les darreres lleis ( i també, potser, de la Llei que comentem).

 

En el mateix títol III es fa néixer l’Agència de Suport a l’Empresa Catalana, entitat de dret públic adscrita al departament d’indústria i que, al meu entendre, encaixa poc en una Llei d’agilització i aprimament administratiu. A més, se li vol donar un paper actiu, ja que pot constituir societats mercantils i participar en qualsevol altre ens, públic o privat, amb ànim de lucre o sense.”

 


[1] ARTICLE 45 DE L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA. ÀMBIT SOCIOECONÒMIC

  1. Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a promoure el progrés econòmic i el progrés social de Catalunya i dels seus ciutadans, basats en els principis de la solidaritat, la cohesió, el desenvolupament sostenible i la igualtat d’oportunitats.
  2. Els poders públics han de promoure una distribució de la renda personal i territorial més equitativa en el marc d’un sistema català de benestar.
  3. Els poders públics han d’adoptar les mesures necessàries per a garantir els drets laborals i sindicals dels treballadors, han d’impulsar i han de promoure’n la participació en les empreses i les polítiques d’ocupació plena, de foment de l’estabilitat laboral, de formació de les persones treballadores, de prevenció de riscs laborals, de seguretat i d’higiene en el treball, de creació d’unes condicions dignes al lloc de treball, de nodiscriminació per raó de gènere i de garantia del descans necessari i de les vacances retribuïdes.
  4. La Generalitat ha de promoure la creació d’un espai català de relacions laborals establert en funció de la realitat productiva i empresarial específica de Catalunya i dels seus agents socials, en el qual han d’estar representades les organitzacions sindicals i empresarials i l’Administració de la Generalitat. En aquest marc, els poders públics han de fomentar una pràctica pròpia de diàleg social, de concertació, de negociació col·lectiva, de resolució extrajudicial de conflictes laborals i de participació en el desenvolupament i la millora de l’entramat productiu.
  5. La Generalitat ha d’afavorir el desenvolupament de l’activitat empresarial i l’esperit emprenedor tenint en compte la responsabilitat social de l’empresa, la lliure iniciativa i les condicions de competència, i ha de protegir especialment l’economia productiva, l’activitat dels emprenedors autònoms i la de les empreses petites i mitjanes. La Generalitat ha de fomentar l’acció de les cooperatives i les societats laborals i ha d’estimular les iniciatives de l’economia social.
  6. Les organitzacions sindicals i empresarials han de participar en la definició de les polítiques públiques que les afectin. La Generalitat ha de promoure la mediació i l’arbitratge per a la resolució de conflictes d’interessos entre els diversos agents socials.
  7. Les organitzacions professionals i les corporacions de dret públic representatives d’interessos econòmics i professionals i les entitats associatives del tercer sector han d’ésser consultades en la definició de les polítiques públiques que les afectin.
  8. La Generalitat, en consideració a les funcions social, cultural i de promoció econòmica que compleixen les caixes d’estalvis, ha de protegir l’autonomia institucional i ha de promoure la contribució social d’aquestes entitats a les estratègies econòmiques i socials dels diversos territoris de Catalunya.

 

Publicat dins de Crisi econòmica, Liberalització de serveis | Deixa un comentari

Congrés de l’Associació Espanyola de professors de Dret Administratiu

1.-Des de fa uns anys, se celebra anualment el Congrés de l’Associació Espanyola de professors de dret Administratiu. Aquest mes de febrer –dies 10 i 11– se celebra a Tarragona, sota l’impuls dels infatigables companys Josep Ramón Fuentes, Judith Gifreu i Lucía Casado.

 

Ordinàriament, la selecció de temes és un bon termòmetre per a conèixer les matèries que preocupen el gremi.

 

 

2.-Així, la primera ponència –el matí del divendres- gira entorn les estructures administratives i la racionalització de la despesa pública, amb una consideració específica de l’administració institucional i de la subvenció “en temps de crisi”. Els ponents són Encarnación Montoya Martín i Germán Fernández Farreres.

 

En realitat, a partir de l’any vinent crec que ja no caldrà l’afegitó del “temps de crisi”, ja que els vells esquemes ja no tornaran. La retallada és per sempre –és a dir, per molts i molts anys, ja que el mot “sempre” no existeix en la realitat social-.

 

 

3.-La segona ponència –el divendres a la tarda- examina els problemes actuals de l’expropiació forçosa i la hipòtesi d’una nova regulació. Els ponents són Mercedes Fuertes López i Andrés Boix Palop (a qui tinc en gran estima, perquè és el mestre dels bloggers jurídics).

 

Són moltes les qüestions que darrerament està generant la qüestió expropiatòria, però imagino que l’estrella serà el valor del sòl urbanitzable i la inclusió en el seu còmput de les expectatives urbanístiques.

 

Per últim, el dissabte, el ja “mític” administrativista Luciano Vandelli ens parlarà sobre la reforma dels ens locals a Itàlia en el context de la crisi econòmica (“cuando veas las barbes de tu vecino pelar…”). Després, es procedirà a l’exposició de les conclusions.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gerencialisme i agilització administrativa en matèria d’aeroports.

1-La “tercera Llei òmnibus” (Llei 11/2011, de reestructuració del sector públic per a agilitar l’activitat administrativa) intenta fer més operativa l’entitat Aeroports de Catalunya  Es tracta d’un ens creat per la Llei 14/2009, del 22 de juliol, d’aeroports, heliports i altres infraestructures aeroportuàries. És una entitat de dret públic adscrita al departament competent en matèria aeroportuària.

 

Aeroports de Catalunya té per objecte “fomentar el desenvolupament del sector

aeronàutic en general i del transport aeri a Catalunya, administrar les infraestructures

aeroportuàries de titularitat de la Generalitat que li adscrigui el Govern i la

seva zona de servei i gestionar les infraestructures aeroportuàries que aquest li

encomani.   “ (art. 12.1 de la Llei 14/2009).

 

 

2.-No hi ha grans canvis, en realitat. Els òrgans de govern segueixen sent el president, el vicepresident i el Consell d’Administració. L’òrgan d’administració era abans el conseller delegat i ara és el director. Aquest és membre del Consell, però es diferencia dels membres denominats “consellers”. Es vol un director executiu, no un representant dels experts a l’àmbit aeronàutic, al món local o a la promoció econòmica. Aquests darrers representants –principalment, “experts”, diu la Llei- són els consellers. Són nomenats pel Govern, “atenent criteris professionals i de representativitat” (aquest és el matís que ara s’introdueix).

 

 

3.-El director, nomenat pel Govern, s’encarrega de la gestió ordinària de l’entitat i executa les directrius aprovades pel Consell d’Administració. És la peça clau de l’entitat, a més del president  (que també és nomenat pel Govern i que tindria un perfil més polític).

 

Per últim, se simplifica el Consell Social d’Aeroports de Catalunya, que era abans una barreja preceptiva de diversos departaments, d’ajuntaments amb instal·lacions aeroportuàries, de les Cambres…Ara, simple tria lliure entre representants de la Generalitat, de les entitats locals i de les entitats relacionades amb el sector.

 

Publicat dins de Ens institucionals, Organització administrativa, Serveis públics | Deixa un comentari

Imatges del Dret XIV: Can Gazà, la darrera estació.

1.-L’Estat social o del benestar fa els darrers badalls. La severa cirurgia que ara se li aplica intenta salvar les parts sanes per a trasplantar-les a un cos nou que encara no sabem com serà. Aquesta desaparició no impedirà, evidentment, que la gent trobi altres fórmules de solidaritat social, de mútua cooperació.

2.-Parlant fa uns anys al company Marcos VAQUER (un dels experts en la relació entre Administració i tercer sector), em comentava –i ho va posar per escrit- que era raonable que l’Administració no presti directament serveis que demanen una relació humana especial, una capacitat d’afecte que no podem exigir de toscos i diligents funcionaris. És el cas de la relació amb els ancians, amb els marginats, amb els malats…Una altra cosa, però, seria el suport administratiu indirecte (subvencions, cessió de locals, etc.).

3.- El vídeo  que presentem avui és un pèl llarg potser pel nostre format. Però són quaranta minuts que valen la pena, ja que cada segon de filmació és impecable. Recomano la pantalla gran, com comprendreu de seguida.

El documental em va cridar l’atenció perquè l’ànima de Can Gazà –Jaume Santandreu- proposa una acollida als marginats sense institucions públiques ni privades pel mig. Per què? Perquè als organismes d’ajuda ja encarcarats arriba un moment en què l’important no és la persona atesa, sinó els llocs de treball i interessos dels terapeutes, la discussió sobre els mètodes que cal aplicar, els complements retributius del personal i dels directors, etc.

La filmació  està produïda per RTVE i ja ha obtingut diversos premis:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-can-gaza-ultima-estacion/621713/

Publicat dins de Imatges del Dret, Serveis públics | Deixa un comentari

Horaris comercials: entre Singapur i les festes de guardar (i II)

 

 

1.-Una llei de dinamització econòmica hauria de ser una bona excusa per a alterar (o derogar, tout court)  i donar més alegria a la regulació d’horaris comercials. Però no ha estat aquesta l’opció de la Llei catalana 9/2011, de promoció de l’activitat econòmica. Les seves modificacions de la vigent Llei 8/2004, de 23 de desembre, d’horaris comercials, han estat molt reduïdes.

 

 

2.-Amb la reforma, certs establiments que gaudien d’un règim de major llibertat d’horaris -els situats en municipis turístics, les mal denominades “botigues de conveniència” i els petits establiments d’alimentació- ja poden obrir l’1 de maig i l’11 de setembre (només han de tancar l’1 de gener i el 31 de desembre).

 

 

3.-D’altra banda, es preveu l’evacuació d’informe de les entitats patronals en relació a la proposta de declaració de municipi turístic (al costat dels informes que ja existien).

 

Es regula també la pròrroga de la condició de municipi turístic, que serà normalment de quatre anys. Fins i tot, un nou art. 3.6 de la Llei d’horaris comercials disposa una “mini-pròrroga” si ja no apareixen turistes:

 

”6. En cas que es denegui la pròrroga de la condició de municipi turístic, si

l’ajuntament afectat acredita que la pèrdua d’aquesta condició comporta una pèrdua

significativa de llocs de treball en el municipi o d’ingressos tributaris de la

corporació municipal, la dita condició es pot prorrogar fins a un termini màxim

de dos anys.”

 

            En definitiva, una norma tímida que apura fins l’últim glop l’obsoleta categoria del “municipi turístic”. Precisament, l’orientació actual del turisme és que tot el territori pot ser  un producte turístic.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Drets i llibertats | Deixa un comentari

Horaris comercials: entre Singapur i les festes de guardar (I)

 

1.-Parlàvem fa poc de dos aspectes on s’està debatent l’acostament entre els paradigmes (cada dia més propers) de les ciutats europees i les nord-americanes. Per una banda, la implantació de grans establiments comercials, on ja hem comentat una Llei catalana de promoció econòmica francament tímida i conservadora de l’statu quo.

 

L’altre àmbit de discussió són els horaris comercials, en els quals també incideix la mateixa Llei.

 

 

2.-La Llei estatal 1/2004, d’horaris comercials, va donar passes fermes cap a la liberalització, però deixava la pilota en molts punts a la teulada de les Comunitats Autònomes. De tota manera, l’art. 5.1 ja imposava la lliure determinació d’horaris en certes botigues:

 

1. Los establecimientos dedicados principalmente a la venta de pastelería y repostería, pan, platos preparados, prensa, combustibles y carburantes, floristerías y plantas y las denominadas tiendas de conveniencia, así como las instaladas en puntos fronterizos, en estaciones y medios de transporte terrestre, marítimo y aéreo y en zonas de gran afluencia turística, tendrán plena libertad para determinar los días y horas en que permanecerán abiertos al público en todo el territorio nacional.

 

 

3.-A la resta de negocis, les Comunitats Autònomes podien bastir una política pròpia d‘horaris comercials (respectant alguns mínims per a tot Espanya, com per exemple els vuit diumenges i festius d’apertura autoritzada).

 

Amb el temps, el model català ha estat un dels més restrictius i a penes ha emprat les facultats atorgades per la Llei estatal. Contràriament, l’opció de la Comunitat Autònoma de Madrid s’ha acostat cada dia més cap a la llibertat total. L’estació final seria l’art. 6 de l’avantprojecte de Llei de dinamització de comerç minorista madrileny (que encara està en fase discussió):

 

Artículo 6. Libertad de apertura comercial en días festivos.

Cada comerciante determinará con plena libertad y sin limitación legal alguna, en todo

el territorio de la Comunidad de Madrid, los festivos de apertura en los que desarrollará su actividad comercial.”

 

Publicat dins de Drets i llibertats | Deixa un comentari

En favor de la propietat intel·lectual, en defensa dels autors i en pro de la creativitat

 

1.-Com ja hem comentat en alguna altra ocasió, la protecció de la propietat intel·lectual sempre ha estat problemàtica. Els contraris a la seva tutela enarboraren històricament dues grans objeccions:

 

-La primera, de caràcter tècnic, basada en la dificultat de salvaguardar una noció tan abstracta. Avui, això presenta menys obstacles ja que, gràcies a internet, se sap perfectament on és l’original i on és la còpia.

 

-La segona, de caràcter filosòfic i polític, centrada en el deute permanent de l’individu amb la comunitat (d’on ve el llenguatge? d’on ve la instrucció? del comú). Per aquest motiu, l’ordenament s’arronsa i, al cap d’un temps d’explotació, els drets de propietat intel·lectual passen al domini públic.

 

 

2.-Als darrers anys, però, alguns sectors han volgut bastir una ideologia sota el lema “tot és gratuït”. Es tractava, bàsicament, d’advocats, enginyers de software i professors universitaris. Respecte als primers, no presento cap objecció, ja que defensaven els interessos dels seus clients. Els segons –els informàtics- volien assegurar la venda dels seus productes, encara que fos a lladres i receptadors. Pel que fa als tercers, jo no els tindria gaire en compte, ja que –tenint segures les garrofes en l’erari públic- convertien la seva vida en una deliciosa aventura de Robin Hood, imaginant sense cap risc utopies  comunitàries de tot a cent, com Kropotkins de la postmodernitat.

 

D’aquest manera, amb els silenci dels que no enteníem res, han esbombat durant uns anys els seus vaporosos eslògans sobre “el nou paradigma d’internet”, la inatacabilitat del “peer to peer”, etc.

 

 

 

3.-Un vell instint adolescent em fa desconfiar dels coups de force que, de quan en quan, porten a terme les autoritats nord-americanes. Aquest cap de setmana, però, com en una vella pel·lícula de Hollywood, torna Humphrey Bogart (que no hauria existit sense protecció de la propietat intel·lectual) comandant els policies bons i proclamant que els cantants no es limitaran a vendre samarretes i que els llibres no desapareixeran.

 

L’FBI, com un llamp, com un desembarcament de Normandia en el cor del totalitarisme pirata.

Publicat dins de Domini públic, Drets i llibertats, Propietat intel·lectual | 3 comentaris

Principi de lliure competència i remoció dels concessionaris d’obres públiques i de serveis

 

1.-Els concessionaris d’obres publiques i els de serveis públics  reclamen de vegades, en aquests dies difícils, que s’allargui una mica la concessió, de cara a compensar pèrdues que, als anys de la bonança, no van ser prou previstes. La legislació posa, però, límits temporals estrictes a l’ampliació de terminis com a fórmula per a compensar la baixa rendibilitat actual i esperar que el futur rescabali la migradesa del present. Veurem avui, però, que la tradicional reluctància de l’ordenament per a dilatar la durada d’explotació té, fins i tot, un suport a la jurisprudència europea.

 

 

2.-Així, s’entén que el principi de lliure competència -i també d’igualtat en sentit ampli- té manifestacions cada cop més àmplies. Es considera, en concret, que les concessions (ja siguin d’obres públiques o de serveis) no poden ser per temps il·limitat.

 

A la seva Sentència de 19 de juny del 2008 (Assumpte C-454/06, pressetext Nachrichtenagetur, aps. 3 i 4), el Tribunal de Justícia de la Unió Europea assenyala que la pràctica de formalitzar un contracte públic per temps indefinit és aliena al sistema i a la finalitat de les normes europees en matèria de contractes públics.  S’afirma que aquesta pràctica pot tenir l’efecte , a llarg termini, d’obstaculitzar la competència entre els prestadors de serveis potencials i d’impedir l’aplicació de les disposicions de les directives en matèria de publicitat dels procediments d’adjudicació dels contractes públics.

 

 

3.-El mateix raonament és aplicat pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea a les concessions a la seva Sentència de 25 de març del 2010 (Assumpte C-451/08, Helma Müller, ap. 78). En concret, es proclama que una concessió atorgada per temps il·limitat seria contrària a l’ordre jurídic de la Unió.

 

S’afegeix que l’objectiu bàsic de la normativa europea de contractes públics consisteix en fomentar al màxim la competència. Per això, el Tribunal és partidari de no impedir que, en el futur, altres oferents puguin intervenir amb noves modalitats i fórmules (que podrien ser més eficaces)*.

 

*Sobre aquests temes, recomano la consulta de BERNAL BLAY, M.A., El contrato de concesión de obras públicas y otras técnicas “paraconcesionales” (2010).

 

Publicat dins de Contractació administrativa | Deixa un comentari

Dret i veritat

 

1.-L’autodenominada “ciència jurídica” és, en realitat, una pseudociència o, en el millor dels casos, un coneixement especialitzat amb un vocabulari depurat que ni de lluny pot plantejar lleis generals –com ho fan la física i la biologia, o les matemàtiques i la lògica- (HERNÁNDEZ MARÍN).

 

 

2.-Al meu entendre, les argumentacions jurídiques són una branca de la retòrica. La retòrica  és l’art o tècnica de convèncer un auditori. Encara que, amb més precisió, es pot concretar que, en el món del Dret, aquest auditori és normalment una autoritat investida de poder formal: un jutge, un Tribunal, un alcalde, un ministre…Altres vegades, aquest auditori és, simplement, un públic més o menys especialitzat o interessat (per exemple, els advocats o els estudiants quan llegeixen una obra doctrinal).

 

 

3.-Això implica que, en el debat jurídic, s’empren de vegades arguments lògics o filològics, però també màximes de dubtosa coherència (per exemple, “qui pot el més, pot el menys”) o proclamacions sentimentals o polítiques amb l’esperança de convèncer el subjecte que ha de decidir. Com deia el ja clàssic processalista MAJADA, el jurista no és un geòmetra, sinó que parla al cor del jutge.

 

Aquesta peculiar relació del Dret amb la veritat (que poc importa, ja que no és la finalitat del discurs) té el seu màxim exponent en l’advocat i en la seva actuació el procediment penal. En aquests casos, ningú reclama que es digui la veritat (excepte en el cas de testimonis i perits). I això s’entén, precisament, com una garantia il·lustrada i liberal.

 

El tema és apassionant i encara ho és més quan s’acudeix al cas concret de la història del ciutadà nord-americà Stephen Class, que evocava Arcadi Espada als seus diaris fa uns dies, amb aquest suggeridor títol: “El diablo, abogado”.

Publicat dins de Dret Administratiu: concepte, General | Deixa un comentari

“Deep America” i Vella Europa. Ciutats i comerços (i III).

1.-Per últim, no canvia l’exigència de declaració responsable i llicència comercial abans de sol·licitar la llicència d’obres municipal. S’especifica que aquesta declaració responsable ha de tenir un caràcter previ (arts. 115 a 117 de la Llei  9/2011).

 

Es modifica també la quantia de les sancions administratives. Curiosament, a diferència d’altres lleis administratives- es redueix la quantia de les infraccions lleus i greus.

 

 

2.-És rellevant la nova disposició addicional onzena, que implica una autèntica expansió ex lege de la trama urbana consolidada (TUC).

 

Es podria discutir aquesta “salvació” de supòsits que abans tenien un caràcter intermig, però és una opció que podria justificar-se en la seguretat jurídica davant el nou règim.

 

Ara bé, el que ja és més objectable és l’habilitació “al departament competent en matèria de comerç” per a que, d’una manera no prou clara, vagi identificant “concentracions comercials”, que poden passar –o no- al paradís intra muros de la trama urbana consolidada. Si ahir parlàvem d’una major seguretat jurídica, avui hem d’alertar sobre l’enorme risc d’arbitrarietat que infecta la disposició addicional de la Llei 9/2011:

 

DISPOSICIÓ ADDICIONAL

Delimitacions del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla territorial sectorial d’equipaments comercials

Es faculta el departament competent en matèria de comerç perquè:

a) Identifiqui i delimiti les concentracions comercials existents en el moment

de l’entrada en vigor del Decret 379/2006, del 10 d’octubre, pel qual s’aprova el Pla

territorial sectorial d’equipaments comercials, però que no hi foren incloses. La

resolució que reconegui aquestes concentracions, que se sotmet al règim jurídic de

la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic de procediment de les administracions

públiques de Catalunya, pot comportar llur assimilació a la trama urbana consolidada

a efectes de l’ordenació dels equipaments comercials a partir del moment de

la publicació de la resolució en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. La

delimitació s’ha de divulgar per mitjà del web del departament.

b) Comprovi, si s’escau, l’adequació de les delimitacions fixades pel Decret

379/2006 a la realitat anterior al moment de l’entrada en vigor del Decret. La resolució

que acordi la revisió, que se sotmet al règim jurídic de la Llei 26/2010, s’ha de

publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, i la nova delimitació

s’ha de divulgar per mitjà del web del departament. A partir d’aquest moment, la

modificació corresponent del perímetre de la concentració és efectiva a l’efecte de

la seva assimilació a la trama urbana consolidada.”

 

 

3.-Afegirem, per últim, que la desaparició de les implantacions excepcionals fora de les trames urbanes consolidades “no afecta les sol·licituds presentades abans de l’entrada en vigor d’aquesta llei per a emplaçaments amb planejament urbanístic general vigent o en tràmit en el moment de la derogació, i a les que, si s’escau, s’aplicarà el concepte de municipi assimilable delimitat per aquesta mateixa llei”.

 

            A més, la derogació de les implantacions excepcionals “queda diferida en un mes per a les sol·licituds relatives a municipis reconeguts per aquesta llei com a assimilables”. Es tracta d’un precepte de difícil interpretació, que sembla acceptar una possible implantació excepcional a municipis assimilats als de més de 5000 habitants o capitals de comarca. En aquest cas, el mes de gener encara podria servir per a sol·licitar instal·lacions excepcionals de mitjans i grans establiments comercials als “municipis assimilats” (una altra cosa és que s’obtinguin).

 

En conclusió, estem en principi davant una llei restrictiva, ja que tanca “la porteta del pati” que suposaven els permisos excepcionals al Decret-Llei 1/2009.  És cert, però, que això afavoreix la seguretat jurídica. No obstant, el joc de la disposició addicional i de les transitòries introdueixen graus excessius de discrecionalitat, que podrien fer del “senyor de les TUC” un ésser força arbitrari. D’altra banda, el quadre final té poc a veure amb la promoció econòmica i és, més aviat, un mecanisme per a amorosir una mica l’statu quo vigent.

 

Foto: Parc Vallés.

 

 

Publicat dins de Dret Urbanístic i Edificació, Liberalització de serveis | Deixa un comentari