“Policejar”

1.-Vaig assistir la setmana passada a la presentació al campus de la UAB (Escola de Prevenció i Seguretat Integral) de tres llibres de temàtica policial: El costat fosc. Diari de camp d’un cotxe patrulla dels Mossos d’Esquadra, de Joan Uribe;  Ser policia, de Joan Miquel Capell i Quan la nit mata el dia, d’Agustí Vehí.

 

 

2.-Uribe va acompanyar una patrulla policial durant uns mesos. Això li ha permès construir, com a antropòleg, una “etnografia de la patrulla”: què fan els policies, com es relacionen amb el terreny, com interpreten la realitat…

 

En Capell ha escrit el seu llibre pensant en els futurs agents (o en els interessats en ser-ho) i, a més, li empeny la voluntat de normalitzar l’ofici. Li preocupa la resposta a una pregunta que ha fet sovint: “podeu recordar algun policia famós?”. Normalment, pensem en individus menyspreables (corruptes, torturadors…) o en personatges cinematogràfics. Altres cops, ens ve al cap algun periodista que ha fet fortuna explicant històries dels servidors de l’ordre. Però, en definitiva, no hi ha models normals i positius.

 

La xerrada d’en Capell s’endinsà després en les absències dels estudiosos (amb les excepcions, a Catalunya, de Ballbé, Recasens, Curbet o Roser Martínez o, a nivell espanyol, de Barcelona Llop). Per tant, es tracta de construir una imatge real del policia. Fins i tot, l’autor sent la necessitat d’inventar un verb: què fa un policia?  Doncs “policejar”. Un mot ampli en tots els sentits, ja que és una feina múltiple (s’informa, es redacten actes, es camina, es condueix, es remenen arxius, es verifiquen dades a l’ordinador…) i, a més, es treballa en equip.

 

 

3.-Agustí Vehí renuncià a comentar el seu llibre. Ell no ho va dir, però és un dels més sòlids valors de la novel·la negra catalana i, a més, un dels professors més dinàmics, incisius i entusiastes que he conegut. L’Agustí tercerejà en la discussió posant vinagre a la mateixa ferida: falta reflexió profunda sobre la qüestió policial. Observà, per exemple, que el 60% d’actuacions de les forces de seguretat toquen assumptes més aviat propis dels serveis socials i només el restant 40% s’enfronta amb la delinqüència o amb l’incompliment de normes stricto sensu. I va apuntar una nota ben positiva: la placa policial que es vesteix cada matí li ha ajudat a ser millor persona.

 

Converso després amb l’Agustí sobre la incomoditat i el neguit que neixen de la  contemplació de la funció policial (potser per això no es parla!). Els agents –ja sigui al carrer, a l’oficina o simplement ordenant el trànsit- planten la cadira sense intermediaris davant la realitat més viva: les passions humanes, la pobresa i la injustícia, la imposició del més fort, la crueltat i la solidaritat…Massa samfaina per al nostre gust delicat i protegit.

 

Aquesta condició “antipàtica” de la policia em va fer recordar un poema de José María Fonollosa (a qui, per cert, ja sé que Vehí admira) i, també, la relació dels agents amb Wegee, el fotògraf nord-americà de qui ja hem parlat en alguna ocasió. Aquest cop, però, no mostrem un dels seus típics cadàvers fotografiats en les primeres diligències, sinó una imatge més optimista (d’un nen retrobat).

 

 

 

WORTH STREET

 

Un hombre muerto es nada. Sólo un bulto

pequeño, ahí tirado sobre el suelo.

 

Su incómoda postura en la calzada,

molesta de aquel peso tan inmóvil,

más bien causa aversión que no respeto.

 

No hay grandeza en la muerte de esos hombres

que mueren, o los matan, en la calle.

 

J.M.FONOLLOSA

 

Photo by Weegee

Weegee: “Lost children”. 9 de juny del 1941.

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Seguretat pública i privada. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.