Crònica de jurisprudència XIX : la lliure designació ja no és el que era. La valoració de la confiança professional (I).

 

            1.-Important sentència del Jutjat Contenciós-Administratiu de  Barcelona (secció 9ª, Magistrat-Jutge Sra. María José Moseñe Gracia) de 19 de juliol del 2011, relativa a l’anul·lació del nomenament de l’Interventor General de l’Ajuntament de Barcelona (lloc d’Intervenció de Classe Primera, reservat a funcionaris d’Administració Local amb habilitació nacional).

 

            El nomenament s’havia efectuat, tal com preveu la normativa vigent, per lliure designació. Fou impugnat per un dels aspirants.

 

 

            2.-La Sentència analitza de forma extensa el règim jurídic i interpretació actual de l’adjudicació de llocs de treball a funcionaris per lliure designació. En síntesi, cal ressaltar el següent:

 

            a)L’adjudicació per lliure designació no implica “una discrecionalidad absoluta, ya que debían respetarse los elementos reglados del acto administrativo discrecional”. I afegeix un aspecte que després aprofundirà i matisarà:  “Debía tenerse en cuenta el criterio de la “confianza” no desde el punto de vista personal o político, sino desde el aspecto profesional, lo que exige acudir a su historia profesional y a su currículum”.

 

            b) No obstant, s’admet d’entrada que la lliure designació no equival al concurs de mèrits, en el qual hi ha una “estricta baremación de méritos”.

 

            c)És cert que la jurisprudència del Tribunal Suprem havia estat molt laxa en aquesta matèria. Així, per exemple, es recullen les sentències d’11 de gener del 1997 i de 30 de novembre del 1999. Ambdues consideraven que la lliure designació no exigia motivació.

 

            També havia estat molt condescendent el Tribunal Constitucional que, en la sentència 235/2000, havia afirmat la plena  constitucionalitat d’aquest sistema d’assignació de llocs de treball i tampoc havia exigit una especial motivació dels actes administratius de nomenament.

 

 

            3.-Aquesta darrera posició varia radicalment amb les sentències del Tribunal Suprem de 29 de maig del 2006 i de 27 de novembre del 2007. Es tractava de sentències relatives al nomenament de càrrecs jurisdiccionals, però la sentència del mateix Tribunal de 30 de setembre del 2009 va considerar que la nova doctrina era plenament aplicable als nomenaments funcionarials per lliure designació.

 

            Veurem demà les implicacions del nou punt de vista, segons l’argumentació de la sentència que comentem.

 

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica de jurisprudència, Funció pública. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.