Divisió del Departament de Cultura de la Generalitat en dos grans ens instrumentals.

 

 

 

              1.-Ja comença a ser antiga la  controvèrsia sobre els ministeris de cultura i la seva existència i funcions. En síntesi, haurien dos models purs. Per una banda, el que s’inspira en Malraux i el ministeri de cultura francès: l’Estat assumeix la conservació dels béns de patrimoni històrico-artístic i, a més, fomenta la creació i, per tant, l’aparició de noves obres culturals. La nació té una cultura pròpia i l’Estat és el seu garant.

 

            Per altre costat, el model liberal, que només atribuiria a l’Estat funcions culturals subsidiàries i, com a màxim, la creació d’algunes infraestructures bàsiques (per exemple, la xarxa de biblioteques).

 

            En aquest context, té interès la nova organització del Departament de Cultura mitjançant dos grans ens instrumentals. En certa manera, això recorda l’opció de l’Ajuntament de Barcelona amb la instauració de l’Institut de Cultura de Barcelona.

 

 

            2.- El primer ens filial creat per  la Llei de mesures fiscals i financeres és l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.  Es tracta d’una entitat de dret públic que ajusta la seva actuació al dret privat.

 

            Aquesta entitat gestiona el gruix del patrimoni cultural de la Generalitat (cosa que inclou diversos museus i equipaments).  El seu Consell d’Administració està presidit pel conseller de cultura.

 

            L’Agència ha de signar un contracte-programa amb el Departament de Cultura. El seu personal es regeix pel dret laboral , “sens perjudici de l’adscripció de personal funcionari per a l’exercici de potestats administratives i de les funcions pròpies del Cos de Titulació Superior, Patrimoni Artístic” (art. 76).

 

            Encara que rep dotacions pressupostàries de la Generalitat i pot rebre subvencions, també es compten entre les seves entrades (entre d’altres) els ingressos de dret públic i dret privat derivats de la prestació dels seus serveis(art. 75). És probable que es busqui per aquest epígraf un camí de relatiu autososteniment.

 

 

            3.-El segon ens creat per la Llei de mesures fiscals i financers és l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural, que és també una entitat de dret públic que ajusta la seva activitat al dret privat.

 

            A aquest ens li correspon una competència cabdal en el nostre ecosistema cultural: “la tramitació i la resolució de tots els procediments de concessió d’ajuts en matèria cultural, d’acord amb les bases reguladores i les convocatòries que aprovi el departament d’adscripció o les entitats que en depenen “ [es refereix al departament de cultura].

 

            Cal afegir que les dues entitats que hem descrit es constituiran un cop el Govern aprovi els estatuts que els regulen. És d’especial interès la concreció de la configuració i membres del Consell d’Administració de l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (que la Llei ha deixat oberta).

 

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Ens institucionals, Foment i subvencions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.