Alienació de béns immobles o drets reals desafectats a través de concurs públic (normativa catalana)(i II)

 

            1.-La legislació espanyola havia preferit tradicionalment la subhasta com a fórmula d’alienació de béns públics patrimonials.  Aquesta forma de venda gaudia de dos avantatges:

 

            -Permetia a l’Administració obtenir el millor preu possible.

 

            -Evitava corrupteles gràcies a l’automàtica adjudicació al millor postor.

 

            La normativa catalana havia seguit aquest criteri fins ara. És cert que el procediment ordinari seguirà sent la subhasta, però es pot utilitzar el concurs, ni que sigui de forma restringida (en els supòsits i amb les formalitats que s’estableixin per reglament).

 

 

            2.-Aquesta creixent preferència del legislador pel concurs pot explicar-se per la possibilitat de pactar amb el nou propietari que l’ens públic mantingui la possessió com a arrendatari. Aquesta hipòtesi ha de polir algunes arestes jurídiques, però seria admissible si es tracta d’immobles qualificats com a béns patrimonials.

 

.

 

            En la línia de justificar els procediments que es portin a terme, la Llei de mesures fiscals i financeres ha introduït un nou art. 26.2 al Text Refòs de la Llei de Patrimoni de la Generalitat. En aquest precepte –amb una redacció carregosa- es desenvolupa el “principi d’optimització” per a l’ús d’edificis administratius:

 

            2. La utilització d’edificis d’ús administratiu es regeix per criteris que tendeixen a llur optimització, entesa com el conjunt d’anàlisis tècniques i econòmiques sobre immobles existents, la previsió de l’evolució de la demanda immobiliària pels serveis públics, la programació de la cobertura de necessitats i d’intervencions de verificació i control, que tenen per objecte identificar, en un àmbit territorial o sectorial determinat, la millor solució per a satisfer les necessitats contrastades d’edificis d’ús administratiu en l’àmbit geogràfic o sectorial considerat, amb assumpció de les restriccions econòmiques, funcionals o de naturalesa cultural o mediambientals que es determinin.”

 

.

 

            Es revifarà, per tant, el vell debat sobre la conveniència de que els edificis administratius destinats a serveis públics siguin posseïts en virtut d’un contracte d’arrendament i no como a propietari (debat que, per cert, també es planteja soviet en el si de les societats mercantils).

 

 

            3.-Per últim, es regula de forma generosa l’alienació directa (que estava simplement mencionada), amb l’afegit de dos nous apartats -5 i 6- a l’art. 18 del text refòs de la Llei catalana de Patrimoni. En aquest cas, el model seguit –amb gairebé total fidelitat- és l’art. 137.4 de la Llei del Patrimoni de les Administracions Públiques. En definitiva, el redactat dels nous preceptes és el següent:

 

            “5. Es pot acordar l’adjudicació directa en els supòsits següents:

a) Quan l’adquirent és una altra administració pública, persona jurídica de dret públic o privat que pertany al sector públic, o una entitat sense ànim de lucre, declarada d’utilitat pública.

b) Quan l’immoble sigui necessari per a donar compliment a una funció de servei públic o a la realització d’un fi d’interès general per una persona diferent de les previstes per la lletra a.

c) Quan la subhasta o concurs promoguts per l’alienació dels béns o drets es declarin deserts o resultin fallits i, sempre que no hagi transcorregut més d’un any des de la celebració de la subhasta o el concurs. En aquest cas, les condicions de l’alienació no poden ésser inferiors a les anunciades prèviament o a aquelles en què s’hauria produït l’adjudicació.

d) Quan la venda s’efectuï a favor d’un o més copropietaris o a favor de qui posseeix un dret d’adquisició preferent reconegut per la llei.

e) Quan, per raons excepcionals, es consideri convenient efectuar la venda a favor de l’ocupant de l’immoble i sempre que aquest hi tingui dret reconegut, d’acord amb la normativa aplicable.

f) Quan es tracti de solars o parcel·les sobrants de vies públiques que per llur forma o extensió són no edificables i llur alienació es faci a favor d’un propietari confrontant.

g) Quan es tracti de finques rústiques inexplotables i llur venda s’efectuï a un propietari confrontant.

Si diversos interessats es troben en un mateix supòsit d’adjudicació directa, l’adjudicació s’ha de resoldre segons l’interès general concurrent en el cas concret. Amb relació a l’alienació a què fan referència les lletres f i g s’ha de seguir el procediment establert per reglament.

6. L‘òrgan competent per a alienar béns o drets pot admetre el pagament ajornat del preu de venda, per un període no superior a deu anys i sempre que el pagament de les quantitats ajornades es garanteixi suficientment mitjançant condició resolutòria explícita, hipoteca, aval bancari, assegurança de caució o una altra garantia suficient usual en el mercat. L’interès de l’ajornament no pot ésser inferior a l’interès legal del diner.”

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Domini públic. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.