Crònica de jurisprudència XVI: l’Estat concretarà què vol dir dèficit públic i fins quin límit pot arribar (STC de20 de juliol del 2011) (II)

 

     1.-En relació a la sentència que varem començar a comentar ahir, el primer que precisa el Tribunal Constitucional és que l’Estat podria fer, lògicament, la interpretació més radical o extrema de la normativa europea. Després, la podria imposar –auster i exigent- a les Comunitats Autònomes o als ens locals.

 

     Aquesta va ver justament la hipòtesi examinada a la sentència. El Pacte d’estabilitat i creixement establert a la normativa europea que desenvolupava l’art. 104 del Tractat de la Comunitat Europea establia el principi de “dèficit no excessiu”, però el legislador espanyol va seguir el consell bíblic de la doble càrrega imposada per l’enemic (si et carrega amb un quilo, agafa dos…). En conseqüència, va transformar aquell manament obert en un “no dèficit”, “equilibri” o, fins i tot, “superàvit”.  Aquesta assumpció estricta ha de ser acatada també per les Comunitats Autònomes. És a dir, l’Estat espanyol va decidir que l’estabilitat pressupostària implicava “equilibrio o superàvit” i el mateix havien d’entendre les Comunitats Autònomes.

 

 

     2.-En efecte, s’interpreta que la regla 13 de l’art. 149.1 CE,  que atribueix a l’Estat la competència sobre les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica, es una competencia de dirección general de la economía que se proyecta en los diversos sectores de la misma (por todas, STC 197/1996, de 28 de noviembre, FJ 4) y también en materia presupuestaria.

 

 

     3.-En la mateixa línia, se santifiquen constitucionalment les autoritzacions estatals per a operacions de crèdit a l’estranger i per a l’emissió de deute o qualsevol altra apel·lació al crèdit públic. Aquestes autoritzacions prèvies no vulneren l’autonomia política i financera de la Generalitat.

 

     La Sentència segueix analitzant la constitucionalitat d’altres elements de control sobre la Hisenda autonòmica per a garantir els objectius pressupostaris globals. Ho veurem demà.

 

     (Per cert, dono les gràcies a Enric Juliana, finíssim observador de la polític nacional, que ja fa dies que va cridar l’atenció a La Vanguardia sobre el caràcter realment fonamental d’aquesta sentència).

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Crònica de jurisprudència, Dret Tributari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.