Memòries d’un nen keynesià

     1.- La meva generació va estudiar amb el catecisme del mestre que prenia el té amb Virgínia Woolf a les plujoses tardes londinenques. Fins i tot, varem aprendre la faula de l’obrer que obria un forat, el tapava (cobrava) et voilà!: ja tot anava millor. Alguns arribaren a injectar-se  Galbraith en vena. L’avi Paul A. Samuelson, sempre tan mesurat, recomanava però ser cautelós amb aquests experiments i no prendre mal (per cert, acabo de saber que el seu venerable manual ha estat el llibre d’economia per a universitaris més venut a tota la història).  Un servidor encara va tenir la sort de que el cultíssim masover Vladimir Lamsdorff  ens va obrir un dia la portalada de la immensa casa Hayek i ens posava a les nits els discos clandestins de Milton Friedmann.

 

 

      2.-Passaren els anys i els monetaristes van créixer com xampinyons. Però es casaren sovint amb parelles malgastadores. Sempre havia un motiu per a dilapidar: una guerra exòtica, un sensual estímul o un canvi de l’habitació dels nens.

 

      Aquí varem conèixer les primeres normes d’estabilitat pressupostària i dèficit zero en el sentit actual amb el gabinet Aznar (que després serien derogades o adaptades) , fins arribar a la paradoxa final en aquest estiu tan suau.

 

 

      3.- Aquella generació encara compra diaris de paper. Aprofitant els fulls que ha posat al terra la senyora de la neteja, llegeixo l’article de Gérard Courtois a Le Monde del dia 23 d’Agost.

.

 

      El president Sarkozy ha decidit que el talismà de la disciplina pressupostària rebrà el nom de “règle d’or”. Més amunt dels Pirineus també porten dies d’anades i vingudes amb l’oposició per a trobar el millor encaix per a una reforma constitucional, que es combinaria amb lois organiques posteriors per a precisar la Carta Magna.

 

.

 

      Courtois considera que el darrer text discutit a nivell parlamentari és realment alambinat, però de ben segur que els lector d’aquestes contrades poden tenir interès en llegir-lo:

 

.

 

      Les lois-cadres d’équilibre des finances publiques déterminent , par au moins trois années, les oriéntations pluriannuelles, les normes d’évolution et les règles de gestion des finances publiques, en vue d’assurer l’équilibre des comptes des administrations publiques. Elles fixent, pour chaque année, un plafond de dépenses et un minimum de mesures nouvelles afférentes aux recettes que s’imposen globalement aux lois de finances et aux lois de financement de la Sécurité sociale.”  *

 

 

.

*La traducció aproximada seria aquesta:

 

      “Les lleis-marc d’equilibri de les finances públiques determinen, durant almenys tres anys, les orientacions plurianuals, les normes d’evolució i les regles de gestió de les finances públiques, amb l’objectiu d’assegurar l’equilibri  dels comptes de les administracions públiques. Elles fixen, per a cada any, un sostre de despeses i un mínim de noves mesures relatives als ingressos, que s’imposen globalment a les lleis de finances i a les lleis de finançament de la Seguretat Social.”

 

      Avec le temps…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Crisi econòmica, Dret comparat, Dret Tributari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.