Publicada la Llei estatal de seguretat alimentària i nutrició (I)

   1.-Existeixen alguns àmbits on l’actuació de l’Estat i de l’Administració Pública és insubstituïble. Un d’ells és la seguretat alimentària. D’una manera força sorprenent, tots confiem en que són comestibles els aliments que se’ns posen a la vista. En part, és un èxit generat per la confiança social i, en part, és producte de l’exercici d’una activitat administrativa.

.

    Recentment, ha estat promulgada la Llei estatal 17/2011, de 5 de juliol, de seguretat alimentària i nutrició (que ja ha entrat en vigor). Es tracta d’una Llei molt àmplia i que és en gran mesura norma bàsica a efectes de distribució competencial. La seva amplitud deriva del fet de que cobreix dos grans camps. Per una banda, la policia o vigilància administrativa sobre la producció, distribució i venda d’aliments. Les recents crisis alimentàries europees han portat el tema als editorials dels diaris, però les autoritats sanitàries fan cada dia actuacions contundents amb menys soroll.

.

    Per altra banda, és una Llei dirigida a orientar els hàbits de nutrició (aspecte aquest segurament menys important a nivell jurídic, però que ha tingut un gran ressò públic). En aquest darrer terreny han aparegut les populars qüestions relatives a la lluita contra l’obesitat o al control dels aliments que es venen a les escoles.

 

 

    2.-Evidentment, no tot és controlable administrativament. Si algú ho afirmés , crearia immediatament una “superresponsabilitat administrativa”, que obligaria a l’Administració a compensar qualsevol dany causat pels productors, distribuïdors o venedors d’aliments. Tota la Llei està amarada d’aquesta idea de que “es farà el possible”, tenint en compte les capacitats reals d’actuació i el nivell actual del coneixement científic. Així ens ho recorda el primer paràgraf de l’art. 1.1 de la Llei:

 

.

 

     “1. En desarrollo del artículo 43 de la Constitución, el objeto de esta ley es el reconocimiento y la protección efectiva del derecho a la seguridad alimentaria, entendiendo como tal el derecho a conocer los riesgos potenciales que pudieran estar asociados a un alimento y/o a alguno de sus componentes; el derecho a conocer la incidencia de los riesgos emergentes en la seguridad alimentaria y a que las administraciones competentes garanticen la mayor protección posible frente a dichos riesgos.“

 

 —

    3.-Analitzarem demà els principis d’actuació que estableix la Llei. D’entrada, però, cal subratllar la noció de “traçabilitat” * (“trazabilidad”en castellà), que la Llei defineix a l’art. 6, a més de recordar l’exigència d’etiquetatge o identificació:

 

 .

   “1.Como se previene en el artículo 18 del Reglamento (CE) nº 178/2002, en todas las etapas de la producción, transformación y distribución deberá garantizarse la trazabilidad de los alimentos, los piensos, los animales destinados a la producción de alimentos y de cualquier sustancia o producto que se incorpore o pueda incorporarse a los alimentos o los piensos. Los operadores de empresas alimentarias y de empresas de piensos deberán poder identificar a cualquier persona, entidad o empresa que les hayan suministrado un alimento, un pienso, un animal destinado a la producción de alimentos, o cualquier sustancia destinada a ser incorporada en un alimento o un pienso, o con probabilidad de serlo, y a cualquier empresa a la que hayan suministrado sus productos. Con esta finalidad, dichos operadores pondrán en práctica los sistemas y procedimientos que resulten más adecuados para su actividad y que, en todo caso, aseguren que esa información se ponga a disposición de las autoridades competentes, cuando éstas la soliciten.

 

2. Los alimentos y los piensos comercializados o que se puedan comercializar en España deben estar adecuadamente etiquetados o identificados para facilitar su trazabilidad, mediante la documentación o la información que resulte exigible por la legislación vigente.”  

 

 

 *Crec que existeixen fundades raons per a emprar, en català, els mots “traçament” o “traçat” o, fins i tot, traduccions més atrevides com “itinerari” o “ruta tècnica”. De fet, el mot castellà “trazabilidad” és imprecís en relació al significat que vol mostrar (suposo que es tracta d’alguna traducció dolenta de les normes comunitàries).

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Medi ambient, Procediment administratiu. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.