Jordi Abel Fabre: in memoriam

       1.-Una conversa informal em porta la trista notícia de que Jordi Abel Fabre va morir el 3 de març del present any. Em sap greu que m’hagi passat desapercebut, ja que tots els que d’alguna manera estem vinculats amb el Dret urbanístic hem tingut ocasió de trobar l’empremta d’en Jordi Abel als llibres, als plets o als cursos sobre aquesta especialitat.

.

       En Jordi Abel pertanyia a una espècie selecta: la dels advocats que escriuen molt i, a més, escriuen molt bé. Dins del Dret Administratiu, va ser un cultivador destacat del Dret urbanístic i del medi ambient. Entre les seves obres figuren els Comentarios a la Ley de urbanismo de Catalunya (a editorial Aranzadi) i, sobretot, El sistema de compensación urbanística. Una visión a través de la doctrina, la jurisprudencia y la experiencia.

       Repassant els papers escrits arran de la seva mort, hi descobreixo també –cosa que desconeixia- una especial dedicació als temes de biologia i Dret (en especial, trasplantaments). També havia tingut un cert ressò públic darrerament la seva aplicació continuada a diverses obres benèfiques.

       2.-Però no vull fer aquí un obituari d’especialista, sinó una imatge expressionista i immediata, que és justament la que em ve a la retina en aquest moment del record.

.

       En primer lloc, l’especialista indiscutible. És difícil que un llibre tingui, al mateix temps, l’aplaudiment unànime dels teòrics més erudits i dels advocats més pràctics que llauren a nivell de terra. Em refereixo al seu extens volum El sistema de compensación urbanística. Una visión a través de la doctrina, la jurisprudencia y la experiencia. Un text sòlid i clar on hi conviuen el Dret administratiu i, de tu a tu, el Dret tributari i el Dret civil. Canviarà la normativa (cada Govern ha de demostrar que és capaç de fer un nou text urbanístic o una refosa!), però aquesta obra de Jordi Abel desafiarà la maledicció de Von Kirchmann i el navegant la reconeixerà com a far segur.

.

       En segon lloc, el realisme de les seves apreciacions o, millor dit, l’apertura a la realitat. Era freqüent en els seus llibres apuntar en els primers capítols una sèrie de consells per als advocats que s’inicien o per a relacionar-se amb la Administració i els seus tècnics o fins i tot algunes consideracions per a apaivagar la inquietud dels propietaris. El jurista, efectivament, parla a persones i no a objectes geomètrics.

       Aquesta apertura a la realitat li va fer encapçalar la primera de les entrevistes que, en el camp del Dret Administratiu, inclou l’editorial Bosch al seu arxiu virtual de normativa, jurisprudència i doctrina. Jordi Abel comentava la Llei del Sòl i lloava o criticava sàviament els seus preceptes. Una iniciativa que sembla elemental en aquest món de noves tecnologies i que, sorprenentment, és poc emprada en el món jurídic.

       3.-Per últim, vull referir-me al Jordi Abel docent i conferenciant. La claredat i el coneixement profund de les matèries, com he avançat, brillaven en la seva exposició. Però, a més, ell volia saber què pensaven els alumnes o els oients. Ell no volia “col·locar el rotllo” (com passa tan sovint a mestratgets i postgraus), sinó conèixer cap a on anaven les inquietuds dels que escoltaven o dels que ja havien escoltat: el moment del cafè o de la pausa era un dels punts centrals i càlids de les seves xerrades. Així ho vaig viure, en aquelles especialitzacions en Dret urbanístic que, ja fa molts anys, foren la llavor dels prestigiosos “màsters” que avui imparteix la Universitat Pompeu Fabra en Dret immobiliari i urbanístic.

       Descansi en pau.

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada ha esta publicada en Dret Urbanístic i Edificació, In memoriam. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.