Aute

   1.- Els meus coneixements filològics són molt reduïts. No obstant, em permeto objectar avui la implantació del terme “interlocutòria” com a equivalent del castellà “auto”.

   Segons sembla, el criteri neix a partir d’un acord del 17 d’abril de 1998 de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El raonament es basa, principalment, en dues idees:

.

– Les paraules d’altres idiomes: interlocutory order (anglès), ordonnance interlocutoire (francès), decisione interlocutoria (italià) i sentença interlocutória (portuguès).

– L’orientació de Pompeu Fabra que, al seu Diccionari, definieix “interlocutòria” com a “ordre, sentència, etc., no final o definitiva”.

  

 2.- No obstant, la resolució admet que només en francès trobem el substantiu interlocutoire i que les altres expressions citades són adjectius.

   A més, els tribunals ordinaris i constitucional andorrans (aquest darrer, establert l’any 1993) utilitzen sense embuts  el terme “aute”.

    Des del punt de vista històric, el Tribunal de Cassació de la Generalitat republicana va emprar normalment “auto” (vegeu, per exemple, MILIÁN MASSANA, A: El Tribunal de Cassació de Catalunya i l’organització del contenciós administratiu a la II República, 1983).

   D’altra banda, és cert que “interlocutòria” ha guanyat terreny en l’expressió escrita, però crec que l’ús oral més habitual entre els operadors (jutges, advocats, funcionaris) es refereix a l’“aute”.

 

   3.- En definitiva, opino humilment que s’ha seguit la dubtosa regla  de màxima distància amb el castellà. Però, a la pràctica, trobo que “interlocutòria” és un mot forçat, feixuc i artificial.

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.