Crònica de jurisprudència XI: El Tribunal Suprem no esquinçà el vel.

1.- El Tribunal Suprem ha revocat una sentència de l’Audiència Nacional, ha estimat el recurs contenciós-administratiu i ha reconegut el dret d’una entitat mercantil –“Desert Springs, S.L.”- a que l’Administració de l’Estat li concedeixi un concret incentiu que va sol·licitar per a construir un hotel i camp de golf. La subvenció es basava en la Llei 50/85, de 27 de desembre, d’Incentius Regionals.

2.- Entre altres motius, la denegació es basava principalment –segons l’Ordre Ministerial de 14 de febrer de 2005, que resolgué la reposició –en que la societat peticionària tenia una gran part dels seus accionistes domiciliats a un paradís fiscal (Illes Bermudes). Per tant, tal com admeté la Sentència de l’Audiència Nacional de 25 de febrer del 2004, “la consiguiente salida de los beneficios empresariales del proyecto en cuestión” implica que “éste no supone la contribución necesaria al refuerzo e impulso del potencial de desarrollo endógeno de la zona elegida”.

El criteri és discutible perquè el que l’Administració fomenta en aquest cas és la realització d’una obra i urbanització, no que els beneficis es gastin a Espanya.

3.- El Tribunal Suprem revoca la sentència i considera que:

El motiu de denegació no estava previst a l’ordenament regulador de la subvenció (denegada l’any 2000).

– És cert que, després, la Llei General de Subvencions (Llei 38/2003) va regular la qüestió, però seria difícilment aplicable, ja que es refereix a “persones o entitats”que tinguin la residència fiscal a un país o territori qualificat reglamentàriament com a paradís fiscal, però no als socis.

Per tant, el vel de la societat peticionària queda intacte i se li ha d’atorgar la subvenció sol·licitada.

* * *

La Sentència afegeix el vot particular del Sr. BANDRÉS SÁNCHEZ-CRUZAT. Considera, en contra de la posició majoritària, que –encara que no s’especifiqui de forma concreta a la normativa- tota subvenció implica “evitar la concesión de subvenciones a aquellas personas jurídicas que no contribuyan al sostenimiento de las cargas públicas, al utilizar esta opción fiscal, que evidencia la falta de seguridad económico-financiera que avale el proyecto inversor, y que pueden comprometer, además, lesivamente, el principio de veracidad contable-financiera, el principio de transparencia fiscal, la garantía de concurrencia competitiva entre los solicitantes, inserta en el principio de igualdad de trato, y la exigencia de un comportamiento entre agentes económicos y empresas no desleal”.

Considero que el Tribunal es va ajustar de forma més precisa a la legalitat, però la postura del magistrat discrepant ens planteja la interessant opció de recuperar per a la subvenció la noció de relació de supremacia especial (no es tracta d’un concurs entre iguals, sinó de decidir el millor destí per a uns fons públics, fins i tot amb certes regles implícites).

Pel que fa al cas concret, cal apuntar la victòria de Mandeville: vivien falsament a Les Bermudes, però donaven feina, calers, golf i alegria.

Enllaç a la Sentència

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Crònica de jurisprudència, Dret Tributari, Foment i subvencions i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.