Imatges del Dret I: les limitacions de la política d’habitatge social (i II).

1.- Un dels punts més transparents del vídeo que ahir vam començar a comentar és l’especialisme de les grans actuacions d’habitatge públic, al marge o en contra del planejament legalment previst. És cert que el film és del 1961, amb una encara novella Llei del sòl. Però el fenomen es repetiria diverses vegades després. Per exemple, amb el Decret-Llei de les ACTUR (“Actuaciones Urbanísticas Urgentes”), que fou l’origen de Badia del Vallès (i que van ser avortades a Gallecs-Mollet del Vallès). Fins i tot, la mateixa música sona (però amb afortunades correccions, és clar) a les Àrees residencials estratègiques previstes al Decret Llei català 1/2007, de mesures urgents en matèria urbanística.

A tots els casos, es tracta de resoldre un problema urgent de manca d’habitatge amb una actuació pública ràpida de tramitació i regles singularitzades.

2.- És evident que la construcció d’Otxarcoaga significà un avantatge per als seus habitants (sobretot, des del punt de vista higiènic). Com s’indica al vídeo complementari núm. 1 que acompanyem, fins i tot significà una renovació en les fórmules tècniques de construcció a Bilbao. Però, per què la pel·lícula ens deixa un rastre d’insatisfacció?

3.- La resposta ens la dóna el professor nord-americà Robert Bruegmann al seu llibre Sprawl: a compact history (“La ciudad dispersa. Una historia compacta”, Chicago, 2005). L’autor comenta una foto dels afores d’Estambul: una autopista, grans blocs de pisos, enormes naus industrials i àmplies fileres de cases, cabanyes i petites construccions informals. Aquest és el seu diagnòstic (la traducció és nostra):

“A la majoria de països en desenvolupament, malgrat tots els esforços dels governs per a paralitzar les cases fetes pels seus habitants i desplaçar els residents cap a habitatges de lloguer o protecció oficial -racionalment planejats i higiènics-,  els assentaments informals i autoconstruïts han persistit com a principal sistema d’allotjament per a una gran quantitat de població. En part, això ha estat el resultat de una manca de recursos públics. Però, per altra banda, cal tenir en compte que aquestes cases edificades per la gent –de forma similar a les urbanitzacions perifèriques a les ciutats riques d’Amèrica del Nord i Europa- proporcionen a les famílies un cert grau de propietat, de control de l’entorn i de capacitat d’elecció” (p. 81).

Enllaç al vídeo complementari núm. 1:

http://vimeo.com/1432691

Enllaç al vídeo complementari núm. 2:

http://vimeo.com/2227497


Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Dret Urbanístic i Edificació, Imatges del Dret i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.