Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(I).

1.-Els mitjans de comunicació ja havien avançat els darrers dies els trets del Decret-Llei finalment publicat dissabte.

L’art. 1 estableix els requisits de solvència financera de les entitats de crèdit. És a dir, el percentatge de capital principal respecte a les seves exposicions totals. El concepte de capital principal es defineix legalment a l’art. 2 (i inclou el capital social de les societats anònimes, les seves reserves efectives i expresses, etc.).

2.- En el citat article primer apareix la doble vara que ha generat tant enrenou a la opinió pública:

8% de capital principal com a exigència general.

10% per a entitats que, a més de certes característiques en el seu sistema de finançament, tinguin la consideració de caixes d’estalvi (bàsicament, sense títols representatius del capital social). Les caixes entraran ordinàriament en aquest apartat, excepte que el seu “finançament majorista” no superi el 20%).

3.-L’Exposició de Motius justifica aquesta distinció en que el Decret-Llei pretén “que las entidades se doten un capital, de la màxima calidad, suficiente para garantizar una elevada solidez, siendo la exigencia más alta para aquellas entidades que tienen menor agilidad para captar capital básico en caso necesario”.

Queda servit així el relat sobre les caixes com a princeses del poble devorades pel Gran Capital (narració especialment punyent a Catalunya i a altres Comunitats Autònomes). Però la història no és pas tan maniquea.

De fet, la discussió sobre la naturalesa jurídica de les caixes és ja centenària. Els seus fins d’interès general –canalització de l’estalvi popular i impuls del teixit econòmic- i el seu lligam amb la beneficència justificaren històricament un intens control públic (que adoptà fins i tot la fórmula del Protectorat). Després, però, s’han comportat com a fundacions-empresa i la seva activitat econòmica de captació d’estalvi ha entrat en competència directa amb els bancs.

Demà veurem el procediment aplicable en cas d’incompliment dels ràtios de solvència indicats.

.-**Real Decreto-ley 2/2011, de 18 de febrero, para el reforzamiento del sistema financiero

http://www.boe.es/diario_boe/txt.php?id=BOE-A-2011-3254

*A “La tieta” -mítica cançó de Serrat- es descriu al vida d’una típica dona soltera de tantes famílies catalanes dels segles XIX i XX. El diumenge de rams, la tieta donava al nét “vint durets per a obrir una llibreta”, ja que “cal estalviar els diners, com sempre ha fet la tieta”. La història de la societat catalana és inexplicable sense la referència -sociològica, econòmica i fins i tot sentimental- a les caixes d’estalvi.

http://www.youtube.com/watch?v=mhPzt1D3fjM

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Crisi econòmica, Dret Mercantil, Ens institucionals i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Que la tieta no pateixi*: Reial Decret-Llei 2/2011, per al reforçament del sistema financer(I).

  1. Ismael Gutiérrez diu:

    Joan, si em permets l’apreciació, crec que, si be és cert que pot haver-hi una argumentació sólida per defensar les caixes d’estalvi en la seva imatge histórica i la seva existència en pro d’un benefici per al conjunt de la societat, estim que aquestes messures són extremadament oportunes, pel senzill fet de que la ineficiència actual de les Caixes comporta un perill excessiu per al sistema financer nacional en general.

    La seva ineficiència, desde el meu modest parer, es manifesta principalment en la seva natura no competitiva, en un model d’ocupació laboral carent de qualsevol optimització, i sobretot, en una politització excessiva.

    Salut!

  2. Joan Amenós Álamo diu:

    Tens raó, Ismael. Precisament, el que intentava explicar era la peculiar imatge de les caixes, que ha conduït a la seva consideració com a víctimes del procés, segons un sector de l’opinió pública. Això deriva d’aspectes jurídics (els seus fins d’interès general, concretats en la canalització de l’estalvi popular, el suport al crèdit als empresaris de la regió i la presència tuteladora dels poders públics) i de la imatge social de les caixes. Precisament, per això vaig introduir com a cita la cançó de Serrat.
    Ara bé, el cert és que, tal com dius,a la pràctica totes les entitats financeres han tendit a assimilar les seves pràctiques i, efectivament, la malaltia sembla comuna.
    Caldrà veure ara com s’articula aquest procés de recapitalització, que pot significar la transformació de moltes d’aquestes caixes en bancs en el sentit ortodox.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.