Crònica de jurisprudència IV: allau de demandes de responsabilitat patrimonial a causa de la vulneració pel Legislador espanyol de normes tributàries comunitàries? (I)

1.-El Tribunal Suprem ha configurat de forma generosa als darrers anys el principi de responsabilitat patrimonial dels poders públics. Exemple d’això són les sentències de 26-11-2009 i de 27-11-2009 sobre submissió al principi de responsabilitat patrimonial del Tribunal Constitucional i del Defensor del Poble (per exemple, en matèria de dilacions indegudes).

Amb certs requisits, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJCE), ha desenvolupat la regla de la responsabilitat patrimonial dels Estats membres per vulneració del Dret Comunitari. Per exemple, transposició il·lícita d’una Directiva de manera que s’ultrapassi el raonable marge d’apreciació atorgat a l’Estat i s’arribi a “una violació final suficientment caracteritzada.

2.- Probablement, una boira tardorenca omplia Luxemburg quan el TJCE, en Sentència de 6 d’octubre del 2005 (Assumpte C-204/03), declarà que el Regne d’Espanya havia incomplert la Sisena Directiva en matèria d’harmonització de la legislació dels Estats membres relativa a impostos sobre el valor afegit (Directiva 77/388CE, del Consell, de 17 de maig del 1977, després reformada).

El Regne d’Espanya havia limitat indegudament el dret a deducció en el tribut (tot i que és un tema complex, crec que la solució espanyola garantia millor la neutralitat del tribut, però el cert és que era “massa creativa” respecte a la redacció de la Directiva). La conclusió era que una determinada deducció de l’IVA havia de tenir un àmbit subjectiu més ampli (i també beneficiava, per tant, el demandant en el recurs que avui comentem).

3.-A l’entitat ECOPARC DE RESIDUS INDUSTRIALS, SA, se li practicaren determinades liquidacions tributàries en diversos exercicis previs a la data de la Sentència precitada, que declarava que la Llei espanyola sobre l’IVA era contrària al Dret Comunitari. El Lletrat assessor d’ECOPARC va  afanyar-se en trucar al seu soci: el seu client també tenia dret a deducció.

No obstant, aquelles liquidacions –ara infectades teòricament d’il·licitud- eren actes ferms. Eren actes aplicatius d’una norma contrària al Dret Comunitari –d’acord- però no patiren cap impugnació administrativa ni judicial.

La seguretat jurídica començà a tremolar quan el magistrat ponent SIEIRA MÍGUEZ inicià l’estudi de la qüestió…

Referència de la sentència a LA LEY: http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcp

Número de la Sentència al Repertori LA LEY: 208926/2010.

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Crònica de jurisprudència, Dret Tributari, Fonts del Dret, General i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.