Cap a una nova Llei d’universitats?

1.-En poques setmanes, s’estan succeint els manifestos i documents en relació a les fórmules de govern i gestió de les universitats catalanes (vàrem fer un comentari a la nostra pàgina    http://blogs.uab.cat/actualitatjuridicaamenos/2010/12/16/la-hora-de-la-gobernanza-en-la-universidad-catalana/ ).

Justament avui, La Vanguardia publicava el darrer d’ells, signat per tots els rectors de les universitats públiques catalanes. En aquest cas, ja es fa una referència directa a una hipotètica nova Llei d’universitats.

2.- Segons sembla, el debat es planteja en un doble àmbit. En primer lloc, el finançament. Els rectors defensen els bons resultats de l’actual maquinària, malgrat els recursos reduïts en comparació a altres països europeus. Així, per exemple, la producció científica de les universitats catalanes i espanyoles dóna uns bons indicadors. El mateix passa amb el nombre de patents registrades, on la universitat mostra una major eficàcia i creativitat que la resta dels sectors productius de la nostra economia. Extra Universitas, nulla scientia.

Més dubtes s’observen, al meu entendre, en el balanç de la docència. És cert –com apunten els rectors- que els nostres alumnes “no desentonen” quan comparen la seva experiència amb els companys “erasmus” d’altres països i que l’atur juvenil és menys cruel amb els universitaris. Però és fàcil observar que queda molt camp per recórrer en la millora de la qualitat de l’ensenyament (coneixement d’idiomes, redacció de textos comprensibles, capacitat d’expressar-se en públic de forma precisa, dedicació seriosa dels docents…).

I, potser, no és només l’augment dels ja coneguts 8000 € anuals per alumne (inferiors a la inversió pública d’altres països, però que ja no creixeran en molts anys…). Es tracta, també, d’un canvi d’actitud que tampoc sé molt bé per on ha de començar.

3.-Enorme  interès presenta, des del punt de vista  jurídic, el debat entre un model “ participatiu” i un model  “gerencial”. Sé que es tracta, però, d’uns adjectius massa esquemàtics. A priori, un govern més orientat als resultats en mans de les autoritats polítiques i dels seus directius sembla més ajustat a les exigències actuals del servei públic (sempre que es respecti un cert marge per a la llibertat de càtedra i d’investigació, com passa, d’altra banda, en els nuclis de decisió autònoma d’altres funcionaris).

No obstant, admeto que una república d’alumnes i docents compromesos i participatius també pot tenir èxit. El mateix ORTEGA Y GASSET  insistia en la seva clàssica Misión que la Universitat és la casa dels estudiants. Però no serà fàcil defensar  públicament aquest ideal tenint en compte les xacres estamentals que encara supuren.

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Universitat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cap a una nova Llei d’universitats?

  1. Blue Plaltypus diu:

    Me alegro de este post, pues parece que el debate está pasando si pena ni gloria entre los principales interesados. En todo caso, creo que debemos cerrar lo más rápidamente posible el relacionado con los mecanismos de participación, que por otra parte creo que actualmente son lo suficientemente representativos, atendiendo a que la misión de la universidad es la ciencia y la docencia. En mi opinión hay que desarrollar sistemas de control y auditoria del trabajo de los profesores, a través de métricas de contrastada solvencia y ajustadas a cada ámbito de conocimiento. No sólo en las universidades, sino en cualquier organización seria, se deben reportar resultados, y cualquier desviación es objeto de sanción. En conclusión, si se aprovechase todo el potencial además de crecer, estaríamos en condiciones de exigir una remuneración adecuada al elevado perfil profesional de los profesores. Actualmente, se plantea el demagógico trueque de “yo no te controlo, pero tampoco te pago bien”.

    Al respecto hay experiencias com la URV, dónde se marcan unos objetivos anuales, y bien, no sé que pasa si no se cumplen, pero al menos hay datos y transparencia. No olvidemos que nos debemos a los ciudadanos, y si dividimos el sueldo de algunos profesores por las horas efectivas de dedicación, en fin… no sigo.

  2. Joan Amenós Álamo diu:

    Muchas gracias por tu comentario, BLUE. Es verdad, existen intentos aislados de algunas universidades de proporcionar transparencia y calidad.
    El otro día tuve alguna noticia de grupos específicos de calidad en Valencia (planteados experimentalmente, es verdad).
    Lo difícil es encontrar la “métrica” del poema. En investigación hay bastante insatisfacción, pero debemos observar que un método supercriticado ha logrado hacer girar todo el trabajo de publicación de los profesores españoles sobre esos pivotes. Un poco como la Ley del Tabaco: ya nadie quiere fumar fuera de las revistas “indexadas” y con alto índice de impacto. Si lo hacen, es un poco “por amor al arte”.
    Con transferencia de tecnología, no hay problema: la cuantía del canon que va a obtener la universidad es una fórmula métrica que podrá corregirse, pero que es bastante “objetiva”.
    El problema -el cascabel del gato- es la docencia. En efecto, ahí el pacto es: haz lo que puedas/quieras, pero tampoco te lo voy a valorar ni a castigar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.