Crònica de jurisprudència II: l’Alcalde no prevaricà

1.- L’Alcalde d’ Alhama d’Aragó  estava legitimat legalment per a dictar dues resolucions:

– Incoar el procediment sancionador contra el Secretari de l’Ajuntament.

– Adoptar una mesura cautelar de “prohibición de acceso a los expedientes objeto de la denuncia y al apartamiento de aquellos asuntos sobre los que pueda haber una sospecha fundada de irregularidades”.

Ara bé, totes les altres actuacions seves van ser anul·lades pels Jutjats contencioso-administratius: presa de mesures cautelars de suspensió provisional de funcions –fins i tot, abans de la incoació del procediment sancionador, desproporció de les sancions proposades a l’expedient sancionador, reiterades irregularitats en la notificació, etc.

2.- El 23 d’octubre del 2008, l’Audiència Provincial de Saragossa dictà sentència condemnant el citat Alcalde per un delicte continuat de prevaricació (pena de deu anys d’inhabilitació especial).

El Tribunal Suprem, en sentència de 4 de febrer de 2010, cassa i anul·la la sentència impugnada, a més de dictar una altra a la qual absol l’acusat del delicte imputat. El Tribunal reitera una noció estricta del delicte de prevaricació basada en els següents elements:

– Primer.- Manteniment de les tesis objectives, que insisteixen que en la prevaricació ha d’existir “una patente y fácil cognoscibilidad de la contradicción del acto administrativo con el derecho”.  Es recorden els tradicionals adjectius jurisprudencials que han descrit la situació: “palmaria”, “patente”, “evidente”, “esperpéntica”, etc.

– Segon.- Cal complementar la regla anterior amb la perspectiva subjectiva, incrustada en el mot tradicional del tipus “a sabiendas”. Això implica que la resolució administrativa és un producte de la voluntat de l’autor, convertida en font de normativitat.

Aquest darrer concepte es completa amb la impossibilitat de salvació de l’acte per cap cànon interpretatiu:

Puede decirse, como se hace en otras sentencias, que tal condición aparece cuando la resolución, en el aspecto en que se manifiesta su contradicción con el derecho, no es sostenible mediante ningún medio aceptable de interpretación de la Ley (STS núm. 1497/2002, de 23 de septiembre), o cuando falta una fundamentación jurídica razonable distinta de la voluntad de su autor (STS núm. 878/2002, de 17 de mayo) o cuando la resolución adoptada –desde el punto de vista objetivo- no resulta cubierta por ninguna interpretación de la Ley basada en cánones interpretativos admitidos (STS núm.76/2002, de 25 de enero). Cuando así ocurre, se pone de manifiesto que la autoridad o funcionario, a través de la resolución que dicta, no actúa el derecho, orientado al funcionamiento de la Administración Pública conforme a las previsiones constitucionales, sino que hace efectiva su voluntad, sin fundamento técnico-jurídico aceptable.”

D’altra banda, s’afegeix que la prevaricació, normalment, va més enllà de la nul·litat de ple dret (que seria el vici administratiu més gran).

3.- L’Alcalde cessà en el seu càrrec després de les eleccions municipals de maig del 2007. Fins aquell moment, una mescla de decisions regulars i irregulars havia assegurat que el Secretari-Interventor no s’havia reintegrat al seu lloc de treball des del primer Decret de 24 de maig del 2005 (que, a més, sol·licitava el suport de les forces d’ordre públic per a assegurar que el funcionari desallotjava immediatament les dependències municipals).

Referència de la Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer del 2010 (Sala Segona, del Penal): La Ley 2372/2010

http://laleydigital.laley.es/Content/Documento.aspx?params=H4sIAAAAAAAEAO29B2AcSZYlJi9tynt/SvVK1+B0oQiAYBMk2JBAEOzBiM3mkuwdaUcjKasqgcplVmVdZhZAzO2dvPfee++999577733ujudTif33/8/XGZkAWz2zkrayZ4hgKrIHz9+fB8/IprrZbW8Xnz2pl7nv7DNJs1nO78wm7brrHxaTT/bxe/FZf4mm9DnbdVm5au8oY+repbXT67pt2ZeXb3ILouLrC2q5ZOsFlDFbPbZd77a2dm59+DevZ2DvV94mdcNNfjsJ4uLfNnmv3BeXMyf0/9baZ81TdE8zdrss1enz05fnb44OTv+3ff29+492Pvd9873dnZ3fmGTZ/V0/jK7yD/7zroumlW9nuXLaZGNs2b17heWy7eE8mtuxDD/H6XlVJjbAAAAWKE



Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Crònica de jurisprudència, Dret Penal i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.