Wikileaks i les misèries del periodisme jurídic

1.-Arcadi Espada és, sens dubte, una de les millors plomes del periodisme espanyol actual. Fa pocs dies, al seu blog, plantejava una interessant qüestió amb contingut jurídic (de fet, les valoracions jurídiques d’Espada solen ser molt encertades). Segons sembla, els primers destil·ladors de la documentació de Wikileaks han considerat –potser a causa  d’una mala traducció- que l’Estat Espanyol va intentar intercanviar amb els Estats Units un quadre que reivindica un ciutadà nord-americà –cas Cassirer- pel tresor obtingut per una empresa nord-americana  i que s’allotjava a un vaixell espanyol enfonsat  a l’Atlàntic –cas Odissey-.

2.-El cas Cassirer –potser més interessant- arrenca de la venda a preu irrisori d’un quadre de gran valor d’un jueu alemany a les SS per a aconseguir uns visats per a Anglaterra per a la seva família. El titular del quadre –Cassirer- va considerar que aquest quadre estava afectat per determinats acords internacionals –també firmats per Espanya- destinats a la recuperació i entrega als legítims propietaris de les obres d’art incautades durant el règim nazi. Recomano la lectura de l’article sobre aquesta qüestió a la web de la Commission for Art Recovery (http://www.comartrecovery.org/).

3.-Arcadi Espada indica que, segons el fragment de Wikileaks transcrit, no va haver cap canvi ni es va plantejar directament, malgrat que certa premsa espanyola ja ha considerat que el troc era imminent. Més aviat, el que queda clar a les “revelacions” és l’existència de dos processos judicials separats sobre els quals és lògic que ambdós Estats iniciïn converses diplomàtiques. A més, els representats espanyols “agafats en fals” operen correctament quan plantegen les dificultats jurídiques de la negociació: inexistència de sentència favorable a Cassirer, atribució de la titularitat del quadre a la Fundació Thyssen-Bornemisza, etc.

No hi havia cap cosa rara des del moment en que, com Espada assenyala, els dos procediments apareixen citats de forma correlativa a la Memòria de l’Advocacia General de l’Estat del 2008 (p. 23).

Però, és clar, reflexionar sobre tot això, consultar les darreres sentències (accessibles a la xarxa) i obtenir informació sobre el moment processal de cada cas és molt més avorrit que acudir a Wikileaks com a “rincón del vago”.

(Podeu llegir l’article d’Arcadi Espada a:

http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/elmundopordentro/2010/12/09/en-el-fantastico-reino-de-wikileaks.html)

Quant a Joan Amenós Álamo

Professor de Dret Administratiu
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Domini públic i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Wikileaks i les misèries del periodisme jurídic

  1. Carlos Vegas Ronda diu:

    Divendres vam visitar el Museu Thyssen-Bornemisza, amb la meva dona i el meu fill. Vam veure «Rue Saint-Honoré après-midi. Effet de pluie» de Pissarro, amb certa impressió de que seria la darrera vegada que el podriem gaudir.

  2. Joan Amenós Álamo diu:

    En efecte, el quadre és preciós (sobretot, per als enamorats dels paisatges urbans). Però ha de tornar als seus legítims propietaris, un cop determinats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Si us plau, demostra que no ets un robot * Time limit is exhausted. Please reload the CAPTCHA.