Aprenentatge col·laboratiu: 40 pistes

Enric Serra

Mai 18 2009

1. Organització i condicions

Posted in |

ESTABLIMENT D’UN SISTEMA DE TREBALL

formigues4.jpg

[1] Determinació de les eines per a la col·laboració més adients
Un cop constituït un grup que ha de treballar en col·laboració (per iniciativa del formador o dels mateixos alumnes), és decisiu determinar les eines col·laboratives que es faran servir. La majoria d’eines de col·laboració, actualment, tant si el treball és totalment virtual com si no és així, són eines a la xarxa que ofereixen un enorme potencial per a la cooperació. És oportú conèixer la naturalesa de les tasques que s’han de dur a terme i les habilitats lingüístiques amb què es vinculen (expressió escrita, expressió oral, comprensió lectora, comprensió oral, interacció) i també el tipus de col·laboració que impliquen les tasques (esporàdica, contínua, feble, profunda, cooperativa o col·laborativa, etc.) per poder determinar les eines que la poden fer possible de la manera més senzilla (GoogleDocs, eines de wiki, Google Wave, etc.). Pot ser interessant assessorar-se, si no se’n té prou coneixement, sobre eines de col·laboració (la Unitat de Formació del Servei de Llengües de la UAB ha creat un recurs que recopila aplicacions a la xarxa que és d’accés lliure a Internet: recomano fer una cerca per aquelles que posen l’èmfasi en els aspectes de col·laboració). Un cop s’ha optat per una o unes eines, i els aprenents s’han assegurat que en coneixen bé el funcionament, és aconsellable mantenir-s’hi. És recomanable, igualment, fer servir eines que integrin diverses prestacions (a manera de personal learning environments), més que no un eixam d’eines disperses.

linia.jpg

[2] Aprenentatge cooperatiu o col·laboratiu?
Qualsevol treball en què hi ha col·laboració entre persones (faig servir preferentment al llarg del bloc el terme aprenentatge col·laboratiu) requereix una bona definició d’aquesta col·laboració, entendre de què estem parlant. Tot i que aprenentatge cooperatiu i aprenentatge col·laboratiu són termes que de vegades s’usen indistintament, una definició pot ajudar a delimitar el terreny i a determinar el tipus de participació que s’espera dels aprenents. Adopto la definició següent:

Cooperative learning is the methodology of choice for foundational knowledge (i.e., traditional knowledge) while collaborative learning is connected to the social constructionist’s view that knowledge is a social construct. He [Rockwood (1995). “Cooperative and collaborative learning”. The national teaching & learning forum, 4 (6), 8-9.] further distinguishes these approaches by the instructor’s role: In cooperative learning the instructor is the center of authority in the class, with group tasks usually more closed-ended and often having specific answers. In contrast, with collaborative learning the instructor abdicates his or her authority and empowers the small groups who are often given more open-ended, complex tasks. Rockwood uses both approaches depending on the academic maturity of his students. He favors the more structured cooperative learning style for foundational knowledge typified in gateway courses, and depends on the laissez faire approach of collaborative learning for higher level, less foundational knowledge content.

També pot resultar orientadora aquesta altra definició d’aprenentatge cooperatiu i aprenentatge col·laboratiu:

Collaborative Learning has a common goal, which has to be build together with all learners.

In Cooperative Learning the learners were divided. Each has his own part of the problem. The interaction consists of supporting mutualy.

Des d’aquest altre punt de vista, la col·laboració seria un tipus de treball no pas sumatiu (cadascú fa una part de la feina), sinó que implicaria profundament les persones que hi prenen part. Cal saber, doncs, si demanem cooperació o col·laboració als nostres alumnes. Fàcilment, però, en planificar un treball en grup es poden detectar fases més cooperatives i altres de més col·laboratives. És bo, en tot cas, delimitar-les clarament. En el cas de les activitats de llengua a nivell universitari, el treball col·laboratiu és veritablement molt més interessant que el cooperatiu: el podem trobar en activitats com preparar una exposició oral; redactar una ressenya entre dues persones; preparar les estratègies per afrontar una activitat de comprensió lectora o oral; elaborar una bateria d’arguments de mena diversa sobre una tesi, etc.

linia.jpg

[3] Establiment d’objectius i control del temps

L’organització del treball col·laboratiu demana un establiment d’objectius clar, que tots els membres puguin tenir ben present (amb l’ajut d’eines de planificació del treball, per exemple), i una acurada temporalització dels objectius. L’experiència de la formació en llengües basada en l’autoaprenentatge és decisiva en aquesta línia: els autoaprenents estan acostumats a pensar en els seus objectius i a programar el seu temps (consulteu, si us interessa aquesta qüestió, el bloc d’accés lliure a Internet que ha elaborat la Unitat de Formació i Autoaprenentatge del Servei de Llengües sobre “Estratègies per a l’aprenentatge autònom“). És fonamental, d’altra banda, el respecte dels membres del grup pels acords relacionats amb el temps (lliurament de tasques, acabament d’una part del projecte). Hi ha moltes aplicacions a la xarxa que permeten a l’aprenent fixar-se objectius i controlar el temps i compartir aquests aspectes amb altres persones. En podeu trobar algunes en aquesta selecció.

linia.jpg

[4] Distribució de rols i tasques
Un dels aspectes fonamentals en el treball col·laboratiu o cooperatiu és la distribució de tasques (qui fa què?). És una de les claus de l’èxit d’aquesta mena d’activitat. Es pot optar per diverses fórmules, una de les quals, molt clàssica, preveu que algú coordini el grup (hi ha altres fórmules, amb tot, més democràtiques). Hi ha aplicacions a la xarxa per al treball en grup que permeten la creació i l’atribució de rols a les persones que estan vinculades a un mateix projecte. Els rols poden alternar, al llarg del procés, i ser atribuïts a diverses persones. Aquest és un aspecte clau: sovint l’alternança en el comandament del grup, per exemple (cessió de la direcció del treball a un altre membre del grup) sol ser molt positiva, ja que permet experimentar als aprenents diversos lideratges, diverses conduccions.

linia.jpg

CONDICIONS BÀSIQUES QUE AFAVOREIXEN LES OPCIONS ORGANITZATIVES

formigues5.jpg

[5] Heterogeneïtat del grup

Una condició que sol afavorir l’aprenentatge col·laboratiu és que els grups de treball siguin heterogenis:

La utilització de grups cooperatius a classe, especialment si els grups són heterogenis, és un mecanisme ideal per aprofitar el potencial de l’aprenentatge entre companys. A més, s’ha comprovat que l’ús de grups a la classe augmenta la probabilitat que els estudiants es reuneixin fora de classe per a continuar estudiant junts. (Joan Rué)

I no tan sols pel que fa als aspectes acadèmics (nivells diferents de coneixement o de competència, especialitzacions acadèmiques diverses), sinó també a altres aspectes complementaris (interessos, procedència, extracció social dels individus). Les interaccions en aquesta mena de grups no homogenis solen ser més significatives i solen generar un aprenentatge més ric. Des del punt de vista del treball de llengua, l’heterogeneïtat pot ser positiva sempre que no sigui excessiva.

linia.jpg

[6] Interdependència positiva
És una de les condicions fonamentals de l’aprenentatge en col·laboració. La podem definir de la manera següent:

La interdependència positiva es dóna i està correctament estructurada quan els components del grup són conscients que l’èxit de cadascú depèn de l’èxit dels altres; ningú pot assolir els seus objectius si no els assoleixen també la resta de components del grup. Les metes i tasques comunes, per tant, han de dissenyar-se i comunicar-se als estudiants de tal manera que comprenguin que, o neden junts, o s’ofeguen junts. Per estructurar sòlidament unes interdependències positives, s’ha de posar especial atenció que a) els esforços de cada component del grup són completament indispensables per a l’èxit del grup; b) cada component del grup, amb la seva contribució, té una responsabilitat en l’esforç comú. Això crea un compromís cap a la recerca de l’èxit per part de tots els components del grup i cadascun passa a ser nucli de l’AC. Si no es donen interdependències positives, realment, no és possible dir que hi ha cooperació.

linia.jpg

[7] Capacitat dels integrants del grup de ser flexibles

La flexibilitat és una de les condicions clau que han de tenir els aprenents en qualsevol procés de treball col·laboratiu i un bon indici, doncs, del bon funcionament d’un grup col·laboratiu. La flexibilitat es tradueix en la possibilitat de revisió dels acords presos sobre eines de treball, temporalització, tasques o rols dels membres del grup de treball, i, sobretot, en la capacitat de relativitzar les preferències personals sobre qualsevol dels aspectes indicats o altres, com els que afecten la contrucció de la tasca en què el grup està implicat. La rigidesa en les posicions, o l’existència de partits presos inamovibles anteriors al debat d’idees compromet decididament la col·laboració.

linia.jpg

[8] Capacitat de negociació dels membres del grup

En relació estreta amb la flexibilitat, els membres d’un grup que aprèn col·laborativament han de saber negociar les decisions que van prenent sobre qualsevol qüestió (sistema de treball, continguts, producte final, etc.), sobretot les de més transcendència. La negociació, activitat que té un interès lingüisticocomunicatiu en si mateixa, permet trobar els punts de consens damunt els quals edificar la col·laboració. Una possible aproximació a la definició de negociació pot ser la següent:

Negotiation is the process of searching for an agreement that satisfies various parties. An agreement may be reached either through a barter or through real negotiation. A barter allows only one party (the party in a position of power) to “win”; the other party is forced to accept something of lesser value. A real negotiation implies a “win-win” situation, in which all parties are satisfied.

Totes les altres competències socials, a més de la capacitat de negociació, són igualment útils en els processos d’aprenentatge col·laboratiu.

linia.jpg

[9] Autonomia en la presa de decisions

El treball col·laboratiu requereix pacte, negociació, consens, però ha de permetre també una alta capacitat d’autonomia dels individus, si no es vol convertir en una activitat asfixiant. Una part important de les decisions associades al treball col·laboratiu han de recaure damunt els individus. Cal tenir present que certes dinàmiques que es generen de vegades en la realització del treball col·laboratiu basades en un enorme respecte, del tot escrupolós, entre els integrants del grup, que duu a consensuar qualsevol petita decisió, poden arribar a fer inoperant el treball d’equip. És imprescindible, en aquest sentit, la confiança en els altres membres del grup i entendre que un percentatge elevat de qüestions no s’han de sotmetre necessàriament a referèndum perquè puguin progressar.

linia.jpg

[10] Participació equitativa

És un dels pilars fonamentals de l’èxit del treball col·laboratiu: es basa en l’assignació de rols i la divisió del treball de manera que els participants puguin fer aportacions similars i que no hi hagi desequilibris entre ells. Una de les fórmules que permet la participació equitativa és el sistema de torns de paraula o torns d’aportació, que converteix cadascun dels participants, alternativament, en protagonista.

linia.jpg

[11] Proactivitat

És una altra de les condicions que són a la base de l’èxit del treball col·laboratiu. L’anticipació, l’actuació a l’avançada, ajuda a preveure a temps l’aparició de conflictes, de problemes o d’aspectes de resolució complexa que, a amb antelació, es poden afrontar amb més garanties de solució.

linia.jpg

[12] Capacitat del grup d’autoanalitzar-se

Un dels indicadors de la maduresa d’un grup que es basa en la col·laboració és la seva capacitat d’autoanàlisi, revisió i autoavaluació de la seva activitat, a fi d’introduir mecanismes correctors que puguin optimitzar alguns aspectes millorables.

linia.jpg